Una tarda perfecta al parc

             Anna s'atura un moment. S'apuja la bufanda fins al nas i segueix les petjades que son germà va deixant damunt la neu. Camina a poc a poc, assegurant-se d'esborrar-les amb les botes noves. De tant en tant, la mare, que va davant amb Pere, es gira per a comprovar que no quedi ressagada, però de seguida torna a fixar-se en el menut, que corrinya prement-li la mà amb força, com si tingués por de caure. A l'altura dels gronxadors Anna els ateny.

            ̶  Mireu, mireu quina bola de neu!

            ̶  Que bonica!

            ̶  I encara en sé fer de més grosses.

            ̶  Pere, vés amb Anna, vinga, que t'ensenyarà a fer-ne.

            ̶  Nanna, bola a neu!

            ̶  Però no li tiris, que el tombaries.

            ̶  Si no li tiro. És per a fer un ninot.

            Tot i que Pere no n'ha fet mai cap, de seguida que veu com sa germana apila la neu amb les mans enguantades comença a imitar-la. La mare aprofita que estan distrets per a traure la càmera i fer-los unes fotografies. Fa una tarda perfecta. El sol s'escola entre les rames dels arbres i els daura els cabells. Si acluqués una mica els ulls està segura que s'adormiria. Però val més que vetlli.

            ̶  Pere, a la boca no!

            ̶  Abans s'hi ha ficat una pedreta  ̶ dia Anna acusant el seu germà.

            ̶  Aixeca't. Obre la boca. Què l'ha fet, la pedra?

            ̶  L'ha llepat i se l'ha posat a la butxaca.

            ̶  No ho facis més, això, vols?

            ̶  Na pedeta. 'qui.

            ̶ Va, prou. Us ajudo a pujar el segon pis? Alça, l'heu fet panxarrut! Ben panxarrudot.

            Ara Pere riu i s'abraça a la cama de la mare mentre ella compacta la bola de neu que han fet entre els dos i l'aixeca per acabar el tronc del ninot. Però Anna ja no se'ls mira. S'ha incorporat i s'allunya de pressa en direcció als arbres.

            ̶  On vas, cuca?

            ̶  A buscar pinyes.

            ̶  Queda't per aquí a la vora, eh?

            Ella no li contesta. Agafa les pinyes i les va ficant dins del gorret de llana que li va fer la iaia abans que nasqués Pere. Quan ja en té unes quantes la mare la crida una altra vegada. Està a punt de girar cua i tornar al seu costat, però, de cop, sent un gemec apagat molt a la vora. Avança una mica, una mica més, fins que s'adona d'un sot estret i poc profund que s'obre enmig de la neu.

           ̶  Que no m'has sentit, Anna?

            ̶  Un moment!

            De sobte tot està en silenci, però Anna està convençuda que el so provenia del clot. S'acotxa i furga la neu: el forat s'engrandeix de seguida. Abans d'abocar-s'hi ja sent el gemec. És un cadell. Com que no es mou gens, pensa que deu estar ferit i allarga els braços per agafar-lo.

            ̶  Anna, vine a acabar el ninot! A què jugues?

            ̶  Mama, pots venir un moment?

            ̶  Saps que no puc emportar-me Pere amunt i avall!

            Torna a mirar cap endins. El gos somiqueja tot tremolant de fred. Però aquesta vegada Anna es fixa en les potes esquifides de l'animal; en els ulls aquosos. En el cos menut com el de Pere quan el va anar a veure a l'hospital amb el pare. Fins i tot el pèl, completament xop, li recorda els seus cabells fins i la manera com la mare els hi pentina cada matí, ruixant-los amb colònia. De sobte li sembla que no pot fer res més. En un instant colga l'obertura amb les dos mans. Hi escampa neu del voltant i s'allunya, corrent.

            ̶  Espera'm, mama, que ja vinc!

 _________________________________________________

Ara que ja l'heu llegit només us vull dir que malgrat la crueltat dels darrers contes, la fase d'experimentació arrel del xoc que em va provocar Massa felicitat d'Alice Munro segurament està tancada. Estic satisfeta amb els contes que he fet intentant aprofundir en la crueltat. I ho he fet amb protagonistes molt jovenets, de fet era la idea que tenia per a un recull,  però em penso que no podria fer-ne gaires contes, seria massa dir i cansaria el lector. Ja us aviso que el proper que tinc pensat penjar és molt més divertit. De fet abans d'aquests contes venia d'una fase molt irònica... A veure si a poc a poc em vaug fent un estil, potser a força d'experimentar, suposo que quan no me n'adoni ja serà meu. D'aquest conte n'estic prou contenta (en vau veure la gènesi fa uns dies i aquesta és una segona versió: sí, l'he revisat!!). Apareixerà publicat, en principi, a l'Íncipit 2012 de l'Ateneu Barcelonès el Sant Jordi que ve (2013) i el trobareu a la parada de llibres de l'Ateneu i em penso que també es podrà comprar en línia, però ara no me'n recordo. Jo el compraré, és clar. Per cert, l'ambientació original de la història era al Central Park de Nova York, potser us vindran les imatges que vaig penjar l'any passat, de postal... Jo les tenia al cap quan escrivia. Però ara tant pot ser a NY com al Pirineu com als Alps, i vosaltres, on us els heu imaginat? (És clar que a la primera versió es deien Peter i Anne).