Taller de creació literària

Varsòvia. Imatge de Shalom Alechem, Viqui. Polònia és un país les fronteres del qual s'han anat expandint i contraent al llarg de la història. Els Piast van ser els primers reis de Polònia, però ja al s. XVI van formar una confederació amb Lituània que va durar fins al 1795, en què Prússia, Rússia i Àustria se la van repartir. Tot i que el 1918 va recuperar la independència, amb la Segona Guerra Mundial va ser ocupada per les tropes alemanyes nazis i pels russos i, per tant, dividida un cop més(a la Viqui n'hi ha uns mapes molt il·lustratius). De la mateixa manera, la tria de la capital ha anat canviant al llarg dels anys, sobretot entre Varsòvia i Cracòvia, les dues grans ciutats que hem visitat aquesta setmana. A finals del s. XVI Seguismunt III Vasa, rei de Suècia, va decidir traslladar la capital de Cracòvia, ciutat universitària i focus cultural molt important des del final de l'Edat Mitjana, a Varsòvia, fet que va ser molt perjudicial per al desenvolupament de l

Com el titol indica, el casament del qual us parlare ha estat entre dos persones dites poloneses, la nuvia procedent dun poblet de Polonia, el nuvi, catala. I el casament, malgrat que els convidats catalans en tot moment ens vam sorprendre de les originalitats de les tradicions poloneses, va ser mestis, com vam saber mes tard. Un autobus ens va venir a arroplegar a lhotel per portar-nos a lesglesia policromada on es va celebrar la cerimonia (catolica, pot ser que el capella ens mires malament al demanar la comunio amb la manetes juntes i no directament a la boca? Com es feia abans a les nostres terres, els ocupants del banquets de la part de la nuvia es van agenollar dues vegades durant la missa). Els banquets eren estrets, amb la fusta del davant lleugerament inclinada per poder-shi agenollar comodament. Hi havia una coral que cantava. Estavem tots expectants, pensant que lentrada dels nuvis devia ser igual a Catalunya que a Polonia, pero es veu que no, que aqui seguiem el ritual ca

Us escric una nota breu des de la recepcio de l hotel de Polonia, en un teclat que desconeix accents i apostrofs. Hem comencat per la capital actual, Varsovia i dema baixarem cap a Cracovia, on es el casament. Varsovia es una ciutat que impressiona, perque destruida completament a la Segona Guerra Mundial i en incendis successius l han tornat a refer de cap i de nou. Hi pots visitar el castell, on van viure els reis del pais i que mes tard es va convertir en la seu del Senat, el mateix lloc on es va jurar la constituio estatutaria del pais i res no es original, tot esta restaurat, extret de fotografies, de planols no realitzats, de restes conservades... Avui hem anat al parc mes famos de la ciutat, on hi ha una estatua de Chopin i un cartellet on expliquen les vicissituts de les estatues del music, cremades, prohibides mes tard pels nazis, ara tornades a aixecar diria que per tercera vegada. I la ciutat encara pareix que estigui a mig construir, sobretot ara, que esperen acollir la f

La catedral de Wells, la darrera parada del nostre viatge. I tornada a l'aeroport de Bristol. Wells. Palau del bisbe. Vam agafar un bon guia. Quan arribi a casa n'he de buscar el nom... Aquest segon palau, també car, té uns jardins molt bonics, grutes incloses. Longleat House. Un dels palaus més famosos d'Anglaterra (i molt car). Hi ha un safari a part per a les famílies i un parc d'atraccions. Té laberints, nosaltres vam entrar al d'espills anomenat Del rei Artús, però el més interessant és que és de la família Thynne i que repassant l'arbre genealògic va resultar que havien estat emparentats amb el nostre estimat Jaume I el Conqueridor! La torre, escenari de llegendes artúriques. Ja us vaig dir que arribaven més amunt de Cornualles. Hi van trobar la tomba del rei Artús i de la reina Ginebra. Gastonbury, antiga illa d'Avalon. Deu ser l'única abadia de la zona que no tanca a les 5 p. m. a l'estiu, sinó que ho fa a les 9 p. m.!! Com que corro el risc

. Avebury Poc coneguda malgrat que són moltes més pedres enclavades de forma vertical al terra, malgrat ser més antic que Stonehenge, malgrat que també va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1986, malgrat representar un cercle al mig del qual queda la ciutat de Wiltshire, malgrat l'altar i que les pedres fan dos camins, un dels quals porta a una espècie de sepulcres, malgrat el turó artificial que no se sap per què van aixecar. Però Avebury no ha estat explotat pel turisme, no s'han dedicat milions a canviar la traçada de les carreteres del voltant perquè hi ha un poble i l'entrada als camps no es cobra, t'hi pots ficar entre cabres i roques, intentant esquivar les caguerades de les cabres. Al voltant, només camps.

A la meua proposta de ruta de 10 dies (en aquest cas, combinant cotxe -llogat 2 dies + 4 dies- i tren -els 4 dies restants-) pel sud-oest d'Anglaterra també aconsello visitar Malmesbury i la seua abadia que, tot i ser molt menys impressionant que la resta de les de l'itinerari, els relleus que té a la porta per fora i a l'interior del túnel d'entrada són els més espectaculars que vam veure. A més, l'entrada és gratuïta i el poble, tot i que es recorre de seguida, també mereix una passejadeta. La ruta es pot arreglar, donar-li un ordre més lògic, sense anar pujant i baixant, endavant i endarrere, però les limitacions a les quals m'obligava haver de dependre de busos i trens durant uns dies determinats de la setmana van acabar marcant-la. No sé si us hi heu fixat, però si traceu l'itinerari a un mapa us adonareu que al sud vam fer més quilòmetres i més al nord, en canvi, els monuments i pobles d'interés turístic estan els uns molt a prop dels altres, a poc

El claustre de l'abadia de Lacock i de Hogwards. No els hagués servit el claustre de la UB o el de l'IEC?? Lacock abbey des de fora, va ser convertit en un palau. Res a veure amb l'exterior de Hogwards. Lacock. Que sóc una seguidora més de Harry Potter no és cap secret i anteriorment ja havia visitat l'estudi que es va encarregar de les pel·lícules del mag a Los Àngeles i l'andana 9 i 3/4 de Londres, però quan estava fent la ruta no vaig triar Lacock simplement perquè s'hi haguessin rodat els dos primers films de Harry, sinó perquè el poblet, una vegada més, prometia i perquè tenia bones referències de l'abadia. Però el cas és que la potterofília hi afegia molta emoció. Vam veure (en aquell moment sense saber-ho, la casa on Voldemort mata Lily i James, els pares de Harry; el claustre de Hogwards a les dos primeres pel·lícules, que és el de l'abadia (tot i que hi afegeixen una font); la classe de pocions d'Snape a la sala capitular amb els pilars eng

Castle Combe A la ruta que havia preparat m'havia apuntat visitar Castle Combe, que malgrat el nom no és cap castell, sinó un poblet pintoresc que ens va sorprendre pel fet d'estar format gairebé completament per hotels (una caseta per habitació) on, pel que vam veure, s'hi allotjaven majoritàriament gent gran i rica, amb cotxassos. Durant tot el trajecte en vam veure moltes, de persones de la tercera edat, fent turisme per aquells indrets. Plovia i alguns dels habitants del poble havien preparat paradetes de cóc, de contes i de verdures (com a Lacock)davant de les portes i hi havien posat un cartellet per dir que se'n fiaven i que si en volíem agafar aquell era el preu; podíem dipositar les monedes a la bústia. Les casetes també tenien gairebé totes flors al carrer, però pel que veig a totes les fotos que en vam fer hi sortim...

Sense allunyar-nos gaire de Bristol, que hi havíem de fer nit. Només entrar a Gal·les hi ha dos preciositats: una abadia i un poblet emmurallat on J. va tastar el seu primer fish and chips .

Avui ha tornat a estar ennuvolat. Així que quan ha començat a fresquejar (massa aviat) he pujat a la terrassa i hi he tret l'ordinador. I mireu, mireu quina vista!! (foto acabada de fer, sense sol). Qualsevol no escriu, així! P.S. Segur que a Salina Sagace també li agradaria.

At Bristol. La catedral per dins. El carrer comercial... El mercat de sant Nicolau; molt gran. El pub on Daniel Defoe va conèixer la persona que inspiraria el seu protagonista . Detall de la porta, que pareix morisca. St. Mary Radcliffe. Temple Meads Station, Bristol. Bristol va ser l'únic lloc del viatge que no em va acabar de fer el pes, potser perquè, com Plymouth, és una ciutat portuària que funciona com a centre administratiu i sembla concentrar les oficines i indústria del sud-oest d'Anglaterra o potser perquè sento una predilecció especial pels indrets pintorescos o perquè estava una mica cansada i hi havia de passar dos dies, mentre feia temps perquè arribés J. dijous a la tarda. I això que el poc que havia vist de Bristol quan vaig agafar el tren (amb retràs) per anar a Plymouth havia estat esperançador: l'estació de Temple Meads és molt bonica i al voltant hi ha edificis moderns que juguen amb les darreres innovacions arquitectòniques. Malgrat aquesta impressió

The Crescent. La sala de ball. I aquests són de Howards End d'E. M. Forster, la pel·lícula. Dins de la sala de ball on es troba la protagonista de Northanger Abbey hi havia aquests vestits, els reconeixeu? El Circus. Al Jane Austen Centre, abans d'entrar a l'exposició permanent, et fan una xerrada sobre l'arbre genealògic de Jane Austen, la seua relació i la de la seua família amb Bath i la connexió de les novel·les i textos que va escriure amb la ciutat. Molt interessant. L'exposició és senzilla, la major part consta de citacions de textos de l'autora en un rerefons amb objectes decoratius, paisatges i personatges que hi relacionem (sobretot si tenen un vincle amb Bath), però la segona part és molt més interessant: un documentari sobre Austen i la ciutat, seguit de la presentació de tots els espais de la ciutat on va viure o estar-hi i la relació epistolar que mantenia amb sa germana. El personal del centre, vestides d'època, t'ofereixen pastetes. Bul