dimecres, 30 de juny de 2010

Veig a prop la independència

Despusahir vam saber la sentència de l'Estatut feta pel Tribunal Constitucional. El tribunal no té el dret democràtic d'abolir una llei que ha estat acceptada per una nació (amb significat jurídic o no), el seu govern i fins i tot l'estat on ha de malviure.

Però van "reinterpretar" i modificar la llei en punts com que el català deixa de ser la llengua preferent en els mitjans de comunicació (encara més? perquè digueu-me una sola sèrie de TV3 que si no saps castellà puguis seguir amb normalitat, un sol programa en què les entrevistes o participació ciutadana no comportin un canvi de llengua, un espai d'anuncis en què no hi hagi anuncis en castellà, una cosa tan fàcil d'evitar) i l'Administració (això encara ho entenc menys, perquè jo em pensava que fins ara el ciutadà l'únic dret que tenia era el de ser atès/entès en qualsevol de les dos llengües oficials i no a ser contestat en la mateixa llengua). Aquests canvis bé deuen entrar en contradicció amb una altra llei, la de Política Lingüística?

El terme nació, que només ens vam atrevir a escriure al preàmbul, ara sabem que no té aplicacions jurídiques i fan incloure 8 cops al text "la indisoluble unidad del estado español" (ai, la poreta que els fem!). La Justícia catalana també se'n ressent.

Ara és quan hem de tenir les idees més clares, no deixar-nos vèncer pel derrotisme de tants anys de lluita (perquè de resultats n'ha tingut, mireu què diuen els referèndums) i el nostre president ho hauria de demostrar: a) tornant a aprovar l'Estatut tal i com el van votar els ciutadans de Catalunya o b) sortint al balcó de la Generalitat i declarant la independència. Ell que necessitem és una acció enèrgica que demostri que ens n'hem cansat, que en un estat democràtic que no respecta la nostra lengua, història i cultura no hi volem ser ni li volem donar suport.

Però nosaltres com a catalans també hi tenim alguna cosa dir i a fer, sobretot a fer, perquè un president és la representació del seu poble i bé hem de deixar clar quina és la nostra voluntat. Sortir al carrer, en un acte com el d'anit a les 8 a la plaça Sant Jaume (on hi vaig trobar a faltar a més d'un) o a la manifestació del dia 10 convocada per Òmnium cultural són la forma de mostrar la nostra indignació i, sobretot, de dir que no ens sotmetrem més a les seues retallades de llibertat de ser.

1 comentari:

  1. Aqui arribem a tindre un president com cal a la Generalitat i les coses haguessin anat d'una manera molt diferent... Montilla acaba de deixar passar una oportunitat d'or!

    T'estimo

    ResponElimina