Naixement de G. i altres sentiments

Ahir va nàixer G. Escric aquestes línies des del mòbil, a l'hospital. Seré breu perquè aprofito l'estona que J. ha sortit a sopar. 

El final de l'embaràs se'm va fer una mica llarg. Les expectatives creades arran del primer i els símptomes que notava em van fer pensar que G. sortiria aviat i que m'havia de centrar a aguantar fins a la setmana 38 perquè sortís ben sana, tingués les bosses de l'hospital plenes i L. ja hagués gaudit de l'estiu. Des de finals de juny que vam decidir no anar gaire lluny de casa, no més d'uns 30-45 min. en cotxe. Mons pares, un cop més, em van ajudar estant per L. al matí, donant-li el dinar i jo podia aguantar el seu ritme a partir de les 13.30 i fins a l'hora de dormir i el que em reclamés de nit. Però les darreres dos setmanes i en plena calorada se'm va fer una mica llarg. Ja em costava molt moure'm, estava cansada i dormia malament, tenia por de fer res que fes mal a G. o la posés en perill. I s'hi va sumar una por nova per l'experiència llarga de dilatació del part de L. Em pesava i em feia por. A la setmana 39 vaig haver d'agafar la baixa laboral, tot i que tothom està de vacances a la universitat i no sé com ha acabat, tot plegat. No esperava haver-la d'acabar demanant. Aquella darrera setmana vaig caminar als matins.

El dia que feia 40 setmanes menys un dia em van fer la maniobra de Hamilton. L'endemà, vaig trencar aigües a les 10.45 però no tenia contraccions de part. Aquest cop no eren meconials. A les 18 h. em van monitoritzar a la consulta de la Dra. Tot anava bé però encara no tenia contraccions per dilatar. A les 19 h. vam arribar a l'hospital perquè havíem de començat un tractament amb antibiòtics per trencament de bossa amb factor de risc abans del part. El protocol d'època COVID-19 a la clínica on soc demana una PCR ràpida per a la mare, que queda aïllada (sense l'acompanyant) durant una hora en una sala d'urgències. No et pugen a l'habitació fins que tenen el resultat negatiu i només aleshores es va a buscar l'acompanyant, que s'espera a urgències amb la resta de gent. No vam veure cap zona habilitada lliure de COVID, com sí que passa a l'HGC, on ens visitem habitualment. Aquest cop vam tornar als professionals que ens van atendre al primer part perquè la recuperació va ser ràpida i també va ser un part natural (malgrat que va ser molt llarg, 22 hores, amb ruptura prèvia de bossa i aigües meconials). De la fitxa del primer part, la doctora en va extreure que tenia un llindar baix de tolerància al dolor i que, per tant, no patís per no adonar-me de quan cridar la llevadora, que quan jo no pogués més encara quedaria dilatació de sobres i temps per a l'epidural, que l'altra vegada em van posar a 2 cm. i coll d'úter molt finet, quan començava de debò el part. També em va dir que no sabia empènyer i que si estava segura de no fer el curs prepart. No el vaig tornar a fer i, tot i que les paraules de la doctora (una professional excel·lent, a qui jutjo amb molt bon criteri mèdic, qui tinc confiança i a qui no crítica dient això, sinó que comparteixo els dubtes que tenia abans del part i l'estat mental, ja cansada) no les trobava desencaminades, no m'ajudaven a encarar el moment amb força. El dia abans havia descansat al matí i aquell divendres del trencament de bossa no em vaig precipitar a anar a buscar Lluc. Sabia que, si estàvem junts, no escoltaria el cos. Vaig anar a casa mons pares a veure'l i jugar-hi una hora i poc abans de la consulta i vaig fer una migdiada curta. Feia uns dies, ma mare em va dir com havia de respirar al part. I em va ajudar. Jo recordava vagament els exercicis de pilota del curset de L. per suportar les contraccions. L'altra vegada ens la vam endut a l'hospital però no va servir de res. Aquest cop vam pensar que no calia dur-la perquè sí. M'hauria anat bé. Tampoc no havia fet exercicis de pilota durant l'embaràs per manca de temps ni EPINO per por: l'endemà d'usar-lo l'altre cop, vaig trencar aigües a la setmana 38.

Un cop ingressada, les contraccions continuaven sense aparèixer. Si era així, em donarien mitja pastilla de progandina a les 5 del matí i mitja a les set per cridar la llevadora (ja seria dissabte i començaria la dilatació de nit, quan hi ha poc personal a l'hospital, com l'altre cop) cap a quarts de deu i la doctora ja a la sala de parts. Volia aquesta llevadora perquè potser recordeu la mala experiència amb la primera que se'm va assignar l'altre cop, però en aquell moment fins i tot vaig dir que, si feia vacances O no li anava bé, que m'havia conscienciat per acceptar també l'altra malgrat tot.

Com que l'altra vegada les contraccions havien aparegut abans, em vaig començar a desmoralitzar. Hauria d'assumir un part induït. Però a la 1.50 del matí vaig començar a tenir contraccions que deu minuts després sabia que eren de dilatació i que havia començat. Partia d'un coll uterí encara dur, G. no acabada d'encaixar i dos dits de dilatació, com va escriure la doctora a la consulta. Aquest cop vaig agafar una nòmina de la UB que duia a la bossa de mà i un boli i vaig anotar l'hora de les contraccions mentre J. dormia. Eren cada tres minuts i així ho vam fer saber a les infermeres a les 3, quan ja havia vomitat un parell de vegades (tenia coll avall que, com l'altre cop, em passaria la nit vomitant de dolor) i vaig demanar paper de WC des del terra del lavabo. Havia començat el procés a terra, recolzada en una butaca al costat del sofà-llit de J. No sé per què ni com em vaig deixar guiar per les posicions que em demanava el cos i els dos minuts entre contraccions llegia sobre el part al mòbil O mirava històries d'instagram sobre puericultura, de les que miro des de L. No eren les posicions de llibre però no n'estaven allunyades. A les 3 ja era al WC. Molt estret. M'hi havia endut la butaca i anava de posició butaca per a contraccions a mitja volta i al WC per treure si em marejava i volia vomitar. Les posicions més útils per a mi van ser amb els genolls a terra i els braços a la butaca per fer força i respirar com m'havia dit ma mare, però sense empènyer ni res O eixarrancada a la gatzoneta al terra. Per passar el dolor.

En aquella hora costava veure la separació d'una contracció a una altra però vaig avisar les infermeres que tenia una tolerància baixa al dolor i que no sabia si allò era dilatar. Que si tenien una llevadora d'urgències allà (que no hagués de venir des de casa, que el darrer cop hi era i ja em van renyar i me'l volien provocar), que potser em podria veure. Si no, res. A les 4 vaig demanar a J. que els dígués que em baixessin a monitors, que cridessin algú, que amb una mica de sort estaria de part actiu, amb 2 cm dilatats i a veure el coll de l'úter, que notava G. encaixada i que no em veia capaç d'aguantar 18 hores com l'altra vegada i després aconseguir l'epidural. Que potser ja me la podrien posar i que, si em volien induir "per aguantar poc", potser era el preu que hauria de pagar. No volia el dolor llarg de l'altre cop i aleshores no entenia com hi havia fet les paus tan ràpid quan, pocs mesos després de tenir L., ja veia clar el segon.

Però les infermeres diuen que van a preguntar i no sempre pregunten O reben resposta. Jo aquest cop no cridava per les contraccions, només s'estranyaven de trobar-me sempre al terra del lavabo i parlant amb normalitat. A les 4.15 O així hi vam insistir. Aneu a buscar algú. Crideu ni que sigui a la ginecòloga de guàrdia, encara que signifiqui part amb ella, vaig dir a J. Penseu que ho dèiem sense la pressa del primer part, però això era el que veia jo en aquell moment. Pensava que, amb sort, ja rebria l'epidural. Que només havien passat dues hores però no em veia amb forces de durar fins a les 6-7 del matí (el límit per trucar l'havíem anat baixant nosaltres des del quarts de deu de la consulta). 

A les 4.30, quan em van baixar asseguda (jo aqui hauria dit llitera com el darrer cop perquè em va costar molt pujar-hi), les contraccions augmentaven de cop tot i que agraïa l'aire fresc dels passadissos perquè estava marejada. No m'havia arribat a prendre res i em faltava encara la tercera bossa d'antibiòtics per via. La infermera dels monitors no va ser precisament simpàtica però aquest cop no m'afectava. Em feia molt de mal que a partir d'aquell moment perquè no es mogués l'aparell m'hagués de quedar gitada panxa per amunt (ja ni força de la gravetat ni de costat) i em renyava quan passava de tot i em girava O adoptava posicions impròpies dalt de la llitera. Que s'enduria la nena, deia. Ho deia de broma. Que col·laborés. En aquells moments ja no tenia el decòrum de dalt. A les 4 havia demanat la llevadora i esperava que arribés i necessitava saber quan. Em deia que l'havia avisat abans de fer-me baixar, que solia trigar vint minuts. J. i jo vam dir: sé que m'ha d'examinar ella per veure si estic de 2cm mínim per a l'epidural però vull l'epidural com sigui i si ja podia venir l'anestesista, va afegir-hi J. O qui fos que donés permís per a l'anestèsia. Que jo no podia més. I ella em feia centrar en la respiració. Li vam dir que mires el coll de l'úter, que si es veia res. Va apropar-s'hi i dir: no, no. Com si no es veiés res. Vaig començar a empènyer sense no adonar-me'n. Provant de no arrancar monitors. Vaig dir que tenia la sensació de fer-me caca i aleshores em vaig adonar que allò era la coronació amb el cap de G. Que havia llegit als llibres sobre part del primer embaràs. Quan encara no llegia sobre germans O el cervell infantil sinó sobre embaràs, part i llet materna, ara descartada d'entrada. Coronació amb foc. Ja cridava com una boja que volia l'epidural. No m'havien sentit cridar fins aleshores. No em deixaven avançar la feina de part (i feien com si tinguéssim temps però amb la cara desencaixada i J. nerviosíssim perquè ja se li feia evident que l'epidural no arribaria, ell que des de l'inici era partidari d'avisar rapidet i d'exàmens, però sabíem del primer cop que això no va així i que ho fan cada dia, més que nit, i no hi ha gaires excepcions. Jo no m'ho esperava però em vaig centrar en demanar l'epidural "com fos". I la llevadora.

Finalment, cap a les 4.45 va arribar la llevadora que havia triat. I em va voler examinar però no li va caldre fer el tacte. Jo només repetia epidural i ella no s'atrevia a dir-me que no hi érem a temps. El meu anomenat pla de part només incloïa"epidural el més ràpid i aviat que es pugui". Amb una mica de desesperació, cridava que l'infermer de la llitera m'entrés a la sala de parts tal com estava, que J. Agafés la roba de nadó, que ja dúiem. Però jo continuava cridant l'anestesista i preguntant si a cada antibiòtic que tornaven a penjar era anestèsia. Perquè ara es va sincerar: ja no em podien posar l'epidural. Havia dilatat sola els deu cm., No hi havia coll d'úter i G. Sortiria de seguida que em tornessin a deixar empènyer però no ho farien fins que arribés la doctora, que sí que viu a prop. O almenys hi era. Vaig veure com no hi érem a temps i estava enfadada. Us podeu imaginar què repetia? Epidural, que vingui l'anestessista. Va venir i em va posar una anestèsia ràpida per adormir les cames. No sé com es van atrevir a preguntar si havia signat el consentiment d'anestèsies, si una mica més i el duia grapat al pit. Sabia que amb anestèsia no notaria la urgència d'empènyer i que no ho sabria fer, segons ella havia dit al primer part i me la vaig mirar (i em cau molt bé la llevadora però aquell no era el meu moment de civisme): vas dir que no sabia empènyer, així que fes les ajudetes Krisller que vulguis, que jo em deixo. Em va assegurar que no caldrien però jo hi insistia, ara que no hi havia hagut epidural. Va arribar la doctora a les cinc i es veia el cap esperant, el cap de G. ja treia el cap sense fet res. Em van dir quan havia d'empènyer i aquest cop que J. Em col·loqués el coixí per poder-me incorporar i es veu que havia aguantat tant i que una mica més i no hi som a temps i que tan bé que empenyia que amb cinc espentes era fora la xiqueta més guapa, forta, bona xiqueta i espavilada que he vist mai. La meua G.

Va nàixer abans de les 5.30. Pesava 3,470-3,500 kg. Segons la bàscula i mereix 51 cm. Em van haver de fer un tallet amb punts molt petit i damunt de l'anterior i l'anestèsia va marxar gairebé al moment.

Em vaig sentir eufòrica, tot i que pensava si no em dolia haver passat per tant de dolor quan amb l'epidural de seguida que vaig començar les contraccions de part ho hauríem resolt. Perquè allò no feia per mi. Gens. Totes les infermeres del pis, quan vaig pujar, no es creien com havia aguantat i que ja hagués parit i que per què no cridava durant la dilatació. Per l'experiència del primer part. Em vaig deixar portar pel cos i cridar no m'hauria ajudat.

Em vaig sentir valenta. I molt contenta de tenir G. als braços. I de saltar-me els intents de lactància materna.