11, 12, 13 i 14. L'inici

L'onze era divendres i tenia visita amb la ginecòloga. M'havien de posar les corretges per primera vegada per monitoritzar-nos però s'hi va repensar. Tens contraccions? Com ho he de saber? Com un mal de regla. (No vaig dir que no em solia fer mal). Vaig pensar que no, que allò no era. Que caminés 2 hores al dia perquè el primer fill sol trigar. Era la setmana 37. El part s'esperava el 28 de gener. 
Em va arribar, finalment, l'Epinó.

El dotze vaig caminar 45 minuts totsola. J. es va examinar del màster de la UOC a la UAB i el vaig anar a buscar a l'estació. Estava molt cansada i gens disposada a tornar a caminar a la tarda. Vaig corregir exàmens i posar notes.

El tretze vaig escriure una entrada al blog dient: vine quan vulguis, però no em facis patir gaire pensant que t'han de treure. Vaig acabar de corregir treballs i vaig posar les darreres notes a les 16 h. J. era a l'ordinador acabant un treball de la UOC. Li vaig dir que em feia una mica de mal la panxa i que em gitaria un moment abans de sortir a caminar. Dilluns ja havia quedat amb mons pares, que m'hi acompanyarien. Em vaig aixecar de seguida perquè havia sentit com si dins meu explotés una bombolla d'aigua. L'aigua va caure a un salt del llit. Havia estat una patada? Vaig trucar la llevadora: tranquil·litat. Vaig tornar-li a trucar pel poc que recordava del curs de preparació del part: eren aigües meconials. M'havia d'afanyar. D'allí fins a l'hospital a Barcelona va ser una cursa d'obstacles, recepció d'urgències inclosa. Van ingressar-me a les sis. Vaig dir que no tenia contraccions. Em van ensenyar que sí. 

Catorze. Va ser un procés llarg, encara que a mi, malgrat el dolor, no em va neguitejar en cap moment. A les nou del matí em van posar l'epidural i vaig entrar al paritori després de la mala experiència de la nit abans (van tenir la gentilesa de canviar-me la llevadora i ho hauríem hagut de denunciar, el que va fer). J. va entrar al quiròfan amb mi. Empènyer. Vaig ser valenta. L. va nàixer a quarts de dues del migdia. Va pesar 3,210 kg. i feia 50 cm. El vam tenir amb nosaltres dues setmanes abans del que pensàvem i va ser el dia més bonic de la meua vida. 

Cada moment amb ell durant aquests aviat 365 dies he estat agraïda pel goig que sento. Com si l'oxitocina fes, cada vegada que el miro, el mateix efecte que el 14 de gener de 2019. 

Comentaris

Publica un comentari