Tardor

Ja fa un any que ens vam traslladar a Sant Cugat. Un any de quan vam comprar el pis. Aleshores estava embarassada i ara en som tres. Teníem tantes ganes de conèixer un menut que ens sorprèn cada dia amb la personalitat que mostra. 

L'altre dia en vam fer balanç. En poc més d'un any hi ha hagut molt per pair: pèrdues familiars, els tres mesos de J. al Japó, la notícia de l'embaràs, la compra del pis, la hipoteca, el trasllat (gens fàcil, encara ara ens barallem amb Sòlvia i Vias perquè no ho van deixar gens ben acabat i això ens ha generat molt d'estrès i mal humor), el naixement de L. i part, les tres feines de J., la meua inestabilitat laboral. No hi poso la situació política perquè queda inevitablement en un altre pla. Si l'any passat havia estat un any ple, ara es veu vertiginós i no som a Cap d'any. L'any més bell i més intens que he viscut mai, més transformador i amb reptes nous com a parella, un any també d'autodescoberta, aquest cop clarament positiva (a finals del 2015 em va posar a prova). M'agrada el que implica la tardor, els brots que anticipo verds, el recolliment cap al cau de l'hivern, amb el caliu familiar. Sento una escalforeta interna quan penso en els moments irrepetibles que hem viscut i els que vindran. 

Darrerament L. matina. Fa un sorollet i em desperta però jo encara trigo una mica a fer-li cas. Abans, obro els ulls, em mira amb els seus molt oberts i no puc evitar somriure. J. s'acosta des de la dutxa i ahir li va dir, a cau d'orella: Abans de tu, no havia sentit mai riure a la mama en despertar-se. 

Avui, però, s'ha disgustat. S'ha despertat i ha vist la manteta de la iaia P. Ha aprofitat per amagar-se i descobrir-se, esperant la cantarella ("on és L? Aquí?") però jo tenia els ulls clucs i no l'he vist. Els he acabat obrint perquè protestava, tapadet, esperant que el busqués.

Voldria que se'm gravessin tots aquests moments.