El primer congrés

A casa (amb mons pares, J.) ho tenim tot organitzat perquè jo pugui treballar jornades normals, la majoria des de casa i assistir a reunions, fer classes, anar a actes... i tornar en acabat. Però aquesta setmana he tingut un congrés. La sort és que era a Barcelona (si no no hauria enviat cap proposta per anar-hi, que de congressos n'he fet molts) i el que ha estat més difícil és que formava part del comitè organitzador.

Un congrés són moltes hores. Comencen a les nou, hi ha un sopar social, acabes havent de dinar a prop i s'acaben a les vuit o nou de la nit. Suma-hi una hora de viatge. I, si l'organitzes has de ser-hi abans i la major part del temps.

I a L. sempre li dono jo el menjar i l'hi solc fer. I les farinetes són el que ara em fa patir més perquè sempre penso que no avancem.

Tothom ha estat molt comprensiu, els companys, la directora del congrés. Des del principi, de fet, perquè ja em vaig haver de saltar una reunió o dues durant permís de maternitat i una a l'agost perquè feia vacances amb L. Però vaig començar la setmana sentint que aquest cop no ho podia donar tot, ni ser-hi cada dia ni tots els dies complets. I em sentia malament, com si no fes prou malgrat que érem molta gent i teníem un bon grup de becaris disposats a ajudar.

La primera tarda de congrés pensava que no podria ser enlloc al 100% i que, quan no moderés o exposés jo, tindria el cap a casa. A les primeres ponències em costava no pensar en tot el que devia passar a casa.

He de dir que he acabat la setmana sentint que sí, que he donat tot el que podia oferir, almenys ara. Que ho he fet tan bé com he sabut i m'he empès tan com he pogut i més. I que tot això no ho hauria pogut fer sense la complicitat de J., que ha demanat treballar des de casa un dia, fer jornada intensiva avui i que ho ha combinat tot amb mons pares en unes circumstàncies que encara han estat més complicades perquè dimarts van ingressar ma iaia a l'hospital i hi va anar ma mare.

Sentint també que esclataria si em quedava fins a les nou i sortint corrents per si encara el trobo despert quan arribi a quarts de deu.

Però també sé que és un pas. Diuen que per a ell també és bo, però jo vull dir un pas per a mi. De mica en mica. Avui a Barcelona i potser, d'aquí uns mesos, dormo una nit fora per un congrés. (Fins ara només pensava en la possibilitat que m'acompanyessin tots dos, J. i L., i ja ho havia comentat).

Sabeu? Dimarts quan vaig tornar a casa tenia una idea fixa. Ensundemà vaig anul·lar la hidratació de cara que tenia demanada per a dissabte al matí. Vaig fer bé. J. deia que no calia, que ja hi seria ell, però era jo que intuïa que no voldria separar-me'n després de la setmana de congrés. I que ja en tenia prou que a la tarda signi a la Setmana del Llibre en Català.

I avui surto pensant que no vull anar a aquell acte que tenia dimarts a la tarda, que tampoc no m'hi espera ningú, però que no ho sé. Que ara com ara ja he fet prou i n'estic satisfeta, orgullosa i encara adolorida per dins.

Comentaris

  1. Una setmana dureta que encara et fa més gran!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs el dilluns tampoc no ha estat fàcil, amb la caiguda del canviador. És un bitxo. Sort que està bé.

      Suprimeix

Publica un comentari