Taller de creació literària

Mai no se m'havien acumulat tant les entrades per escriure. Queden la meitat de les cròniques japoneses, si fa no fa. Ahir vaig rebre una postal que em va animar a continuar escrivint-ne (gràcies, Eva; rebràs carta meua). Es fa estrany penjar fotografies de tardor en aquesta època (ara que, finalment, fa fred. A Andorra, amb els sogres, gairebé vam veure nevar). Enguany s'han duplicat els àpats (també amb els amics) i les visites (perquè la meua família s'ajunta més per Nadal i Sant Esteve i en som molts, així que no podrem veure'ns tots junts i de cop) i això fa que aquells bons propòsits que tenia abans de festes (avançar X, preparar les classes) quedin en un calaixet, esperant. Com sempre, dormim molt (J. menys, perquè va aprofitar de valent els dies d'esquí andorrans) i, a diferència de l'any passat, no havia tingut temps de preparar els regals, així que ara m'estic posant al dia. Finalment, avui sembla que tenim la casa a punt, bastant neta i end...

Les imatges parlen per si soles. Aquest poblet és Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO i només hi poden comprar casa els vilatans. Les han de conservar amb les teulades de palla, que canvien cada X anys (s'ajuda tot el poble). Vam visitar una de les cases per dins. Gairebé tot és fet de l'arròs que conreen, fins i tot les sandàlies. Després, vam tornar a agafar el tren bala i vam dormir per primera vegada al terra, en un llit tradicional. Molt i molt còmode i portàvem els yukata per a dormir. Aquest cop, en lloc d'anar a l'onsen típic, vam llogar-ne un per a dos (havia llegit per Internet que l'hotel en tenia i per només 1.000 iens -els altres són gratuïts- hi vam estar 45-50 minuts).

Un 2017 difícil d'imaginar i ple d'esdeveniments en majúscules. El casament i la lluna de mel, l'experiència a Secundària, Sant Jordi com a autora, tornar a treballar a la Universitat de Barcelona i la proclamació de la República Catalana (hagi durat o no, per consolidar i amb tots els peròs que hi vulgueu posar, però el moment no ens el treu ningú).  Sé que aquesta vegada m'avanço molt, però se'm fa molt estrany el Nadal que estem a punt d'emprendre i no sé quan serem a casa nostra ni si estarem ocupats, així que m'estimo més avançar-me perquè les darreres setmanes prou que ens ha costat trobar temps per continuar, fins i tot, la tradició que vam començar amb tanta il·lusió l'any passat: anar a la Fira de Santa Llúcia i anar fent, a poc a poc, el pessebre (en tenim dos, un al rebedor, que ens va pintar la iaia P., figuretes de fusta i un damunt de la TV, a la lleixa que ella ens va regalar, el que anem ampliant). L'any passat vam comprar el...

(Prova des del mòbil a l'hotel. No sé si es carregaran les imatges i els vídeos). L'any passat, en aquesta època vaig ser a Bèlgica; concretament, a Lovaina la Nova, per un congrés sobre l'amor a l'època medieval. És una ciutat universitària francòfona amb només un hotel i l'atracció turística és el Museu d'Hergé, que deu ser molt nou. Això sí, quan plegàvem cada dia del congrés ja estava tancat; així que no us en puc dir res. Però jo, que no he anat mai a cap mercat de Nadal alemany (el més semblant que havia vist era el Christmas Wonderland quan vivia a Londres), em vaig alegrar de fer capz la darrera nit al municipi, a la plaça on celebraven el mercat. Hi havia gresca universitària, vi calent i moltes menges desconegudes per a mi, amb salsitxes i molta vianda. Hi havia molt d'ambient, però era un mercat menut. Allí em vaig formar una idea de mercats de casetes de fusta, una mena de Fira de Santa Llúcia amb menjar en lloc de figuretes per al pessebre i a...

Encara ara les amistats se sorprenen que m'agradés tant el menjar japonès perquè suposen que tot són verdures i peix cru i que només devia menjar arròs. A mi també em feia por, però la varietat de la cuina japonesa no s'assembla gens a la idea que encara se'n té per aquí. (Avui he anat a un restaurant vietnamita de Barcelona amb una colla i el panorama ha estat molt diferent). Així que encara tinc més ganes de compartir amb vosaltres el banquet que ens van preparar, tots vestits amb yukata i els cambrers (les cambreres) amb quimono. Em fascinen els plats i platerets i recipients de fusta de la taula japonesa parada. Aquí hi veieu els entrants. Teníem dos foquets, on els que vam voler també hi vam cuinar el peix cru del plat de la dreta. Eren per a la carn, però. També és zona d'una carn excel·lent amb denominació d'origen, tot i que la que vam menjar a dinar era de la més preuada, juntament amb la de Kobe, i es notava. El sopar va tenir lloc al primer ...

No podia més i he escrit al primer. La primera carta a la presó. N'hi haurà més. Dilluns compraré molts de segells. Els que n'han sortit diuen que les cartes els animaven, que hi dedicaven els matins. Per això que no quedi. Llibertat per als presos polítics. Si ho voleu fer, trobareu les adreces a la xarxa. Heu d'escriure el remitent i els les donaran.

 Des de Kyoto vam agafar el tren bala, que em sembla recordar que agafa els 300 km/h. El vam agafar un parell de cops en tot el viatge. Des del tren, també vam veure el Mont Fuji destapat (dos dies consecutius en plena glòria, el vam veure, dels 100 a l'any que no està amagat). Una vegada a Nagoya, l'autobús es va enfilar per les antigues rutes dels samurais. El primer poblet de les fotografies és Magome. La nostra agència de viatges (la d'allà, IberoJapan tours) va ser la primera de portar-hi turistes. Tot va començar per l'emprenedor japonès, ara instal·lat a Espanya, que va anar a Madrid a muntar-hi una agència de viatges per a turistes japonesos que visitaven l'estat espanyol. Va tenir èxit i es va adonar que els turistes de parla castellana donaven molta importància a la gastronomia, per exemple i que al Japó no se'ls mostrava. Així que sí, un dels molts detalls dels quals tenen moltíssima cura durant el viatge és que mengis bé. Combinen àpats occiden...

The Avenue, restaurant de Barcelona (vaig entendre que hi fan festes també, de les que duus una etiqueta on hi diu "single", "it's complicated", "compromès"). Ja sabeu que abans no havia viscut mai a Barcelona (jo que sóc tan urbanista i no és ironia) i que l'any passat, des del gener, com que no m'agrada conduir, em passava dos hores d'anada i dos de tornada per arribar i tornar de la feina a Terrasssa. A vegades tinc la sensació que el meu cos compensa que durant sis mesos m'aixequés a les cinc del matí, jo que no he estat mai de matí. Un dels grans canvis amb la feina nova va ser adonar-me que amb menys de dos quarts hi seria, de porta a porta. Però nosaltres som casolans i a vegades ens preguntem si ja aprofitem prou que paguem el preu d'un lloguer a Barcelona, nosaltres que som persones d'una cosa rere l'altra, de pair molt i, bé, poc sortidors, en comparació amb molta gent del nostre voltant. Quan vius fora, sob...