dimarts, 28 d’abril de 2015

Segon dia a Toronto

I

Avui he arribat més aviat a l'hotel perquè ja estava cansada, però feia un solet (ara mateix fa més bo aquí que a Boston i m'he hagut de treure l'abric)! 

He començat la visita pel barri gai, Wellesley i no només els passos de zebra són dels colors de sant Martí i hi ha banderes a tots els fanals, sinó que el barri destaca pels murals de les parets, com el que veieu a la fotografia (continua la restricció de fotos). En determinats moments, pel color viu de les casetes i pel barri més hippy (el de Kensington Market, on he acabat la visita) em recorda un mini-Sant Francisco. Avui m'he mogut a peu perquè tot estava nolt a prop.

A continuació, he recorregut la zona de botigues cares a Bloor Yorkville, a la part alta de la ciutat. En aquest cas, una mini-Cinquena Avinguda amb Tiffany's, Cartier i tota la resta, Sephora inclosa. No té l'encant de barris vius com el que us he ensenyat abans.



Tot seguit, l'edifici del ROM (Royal Ontario Museum) ja val la pena encara que només sigui arquitectònicament (estic segura que M. hi hauria fet fotografies des de totes les perspectives, així que ara te les enviaré per Whatsapp). L'entrada és cara, no tan com un museu a Boston però sí per al preu europeu. Ara bé, val moltíssim la pena!! Jo hi he estat 4h i 2/4!!! I això que em solc cansar, però si visqués aquí i tornaria per dedicar més temps a la col·lecció clàssica i egípcia (menudes, en realitat, però molt ben explicades i a la part més tranquil·la del museu) i per explorar el quart pis i els descobriments europeus. La concepció del museu m'ha sorprès: em preguntava si devia ser d'art o de ciència... El museu és de tot! 

El primer pis m'ha captivat de seguida, sobretot la part dedicada a l'art i l'arquitectura xineses, que mai no m'havien cridat gaire l'atenció. Trobo, això sí, i el plantejament es repeteix al segon pis, que haurien de preparar explicacions d'introducció a la matèria, no limitar-se a identificar objectes i a contextualitzar-los de forma mínima. Al costat, la col·lecció japonesa.

Al mateix pis hi tenen una àrea dedicada als nadius canadencs, que es diferencien clarament dels americans per la roba d'estil esquimal que duien i les pales per caminar per damunt de la neu. Un cop més, se centren en l'objecte i no en la presentació general o en generar una història amb un fil conductor. Al començament es presenten els objectes seleccionats per curadors nadius i te'ls expliquen, per exemple. Tot i que a la part xinesa m'he deixat absorbir per les peces d'art, sense referents costa seguir el fil.

 En canvi, el segon i el tercer pis són més didàctics: vídeos breus, panells explicatius generals i, a la part de ciència, toca-toques (exposicions interactives). I, tot i així, la part amb menys presentació és la dels fòssils de dinosaure, de manera que espero que el visitant hagi estat abans a altres museus d'història natural, perquè recordo que el de Londres va ser el primer que jo vaig veure i em va impressionar molt, pero el context ajuda a entendre-ho! La meua part preferida del segon pis (perquè la guanyadora és la de l'art xinès), la cova dels ratpenats (que sí, que la vista els funciona i el sorollet el fan per volar de nit). I la que sempre em costa és la de geologia, amb minerals, pedres precioses i meteorits. La secció sobre biodiversitat també estsva molt bé.



Després de dinar a la cafeteria i de visitar el tercer pis, he sortit del museu per anar al parc del costat, on s'hi troben, entre d'altres, els edificis de la Universitat de Toronto. Feia bo i els estudiants eren a la gespa. A mi m'han aturat uns joves per preguntar-se si anava a Harvard, perquè en duia la dessuadora (també feia massa calor per a això). I he anat baixant fins al barri xinès, a la vora de Kensignton Market.


M'ha impresssionat Chinatown perquè el més famós, el de Sant Francisco, amb els fanalets, els santuaris en blocs de pisos i les botigues ben organitzades és ben diferent dels centenars de cartells en xinès escrits els uns damunt dels altres, alguns cancel·lats, parades al carrer per tot arreu, gent de races diferents pel carrer. I, tot i que en el sentit d'atapeïment i desordre s'assembla més al de Nova York, jo un moviment així no l'havia vist i tanta informació escrita per tot arreu als cartellets (en xinès) tampoc!

Ah! Allà mateix hi ha un museu d'art que també és famós per l'aquitectura, però aquestes no valdrà la pena que te les envïi, M., de fotos, perquè són a contrallum.




dilluns, 27 d’abril de 2015

Més sobre Toronto




Quarta impressió. El patriotisme!! I no us en penjo les fotografies perquè costa molt que es carreguin i m'hi he de mirar, però la bandera del Canadà (a la fotografia són blaves perquè deu ser la de Toronto; és l'ajuntament vell) la trobareu fins i tot a les benzineres!!!

També m'he adonat que tot és bilingüe anglès i francès, tot i que diria que Toronto és territori angloparlant.
Abans us he ensenyat les bústies (Eva, t'he d'enviar fotografies de l'antiga oficina de correus, de repartidors i d'un model menys freqüent de bústia, si vols!), ara toquen els taxis. També n'hi ha amb el mateix disseny però els colors canviats (el morro roig). 

A les botigues de records hi podeu comprar el famós sirop canadenc, una mini ampolleta (també la tinc en foto) 10 dòlars més taxes. Deu arribar per a dos esmorzars o tres... 

Els racons preferits:

Rogers Center, per l'ambient.

Roundhouse Park amb els ferrocarrils antics.

M'ha encisat pel contrast amb els edificis del fons i perquè és un parc amb molt d'encant. I tranquil. Aquesta zona m'ha semblat molt tranquil·la i neta.

- El passeig de la fama de l'hoquei. Una autèntica bogeria que no us podeu perdre. També molt patriòtic.

-I, com que fins avui no tenia mapa, no l'havia localitzat i l'he trobat per casualitat, però aquesta bellesa arquitectònica (una galeria) m'ha captivat (ja poden dir de l'Eaton Center com a centre comercial, ja...!).


- Finalment, el parc de St. James!

Sóc a Toronto!

I
(Des del mòbil):

A Toronto hi he vingut per un congrés que comença dijous i m'hi quedaré fins al divendres al vespre, després de la meua intervenció, però vull aprofitar el viatge per fer una mica de turisme.

Toronto és una ciutat per passejar i deixar-te sorprendre. Aquest cop, a diferència del que és habitual en mi, ni he comprat cap guia de viatge (la dels EUA va ser la meua inversió i encara no l'he utilitzada més enllà de Boston!) ni l'havia preparat gaire. De fet el nom de Toronto em deia ben poca cosa. El somni de la verdor i el fred canadenc ja se'm feien mentalment més nítids, però fa unes setmanes em vaig descarregar l'aplicació del temps a Toronto i ha anat fent el mateix que a Somerville! De totes maneres m'he endut l'abric gruixut per als 8 graus de Toronto.

Deia que si no fos pel congrés no l'hauria visitada (tot i que és la ciutat important del Canadà que és més a prop de Boston) i m'ha passat, de moment, com a Torino, que això m'ha fet gaudir-la més. Que em sorprengui. La manca de referents, de fotografies icòniques repetides mil cops a la pantalla, han fet que per a mi tot fos nou, un regal per als sentits.

Un dels dubtes que es repeteixen més al fòrum d'ibèrics del MIT és si un espanyol pot anar a Toronto amb l'Esta o el visat que tingui americà. En realitat, s'hi pot anar directament amb el passaport espanyol (signes la declaració a la duana i contestes les preguntes) sempre que sigui per turisme. De totes maneres necessites la resta per tornar a entrar als EUA. Per si de cas canvia o si sóc poc acurada: consulteu les webs de les ambaixades abans de fer el viatge, que jo no me'n faig responsable!


Jo hi he arribat aquesta tarda.
Primera impressió. "El Canadà" (és a dir, Toronto) s'assembla molt als EUA!!! Fins i tot els busos escolars són idèntics! I els bitllets de bus són de paper amb un foradet per indicar l'hora en què caduca, com a la costa oest! Però amb un metro (dues línies) més modern i els carrers més amples i més galeries.

Segona impressió. Hi ha encara més captaires que als EUA, més que a la costa oest, al centre de la ciutat. I, si bé a Cambridge n'hi ha, sobretot al voltant dels CVSs i bancs de Harvard Square i del metro (i més ara que s'acaba el fred, esperem), a Toronto interactuen amb els vianants, molt insistentment. Et demanen diners pel carrer, tant si vas a peu com en cotxe, diverses vegades dins dels restaurants encara que els facin fora. I són molt joves, joveníssims. I també hi ha moltes estudiants al terra, assegudes llegint al costat d'aquest panorama.


Tercerca impressió. Multiculturalitat (llegiu: moltes races, juntes, convivint). 

També m'ha paregut que en alguns aspectes s'emmiralla en Nova York. El meu hotel (de la tria del qual estic molt satisfeta, fins ara; em permet anar a peu a tot arreu com aquesta tarda) està a prop de Dundas Square, que us deurà recordar Times Square en menut.

De la mateixa manera, la CN Tower ofereix vistes de la ciutat com si fos un Empire State (i pel mateix preu, tret d'un dòlar, però parlant en dòlars canadencs). Si vols pujar fins a la punta de tot (que  mi m'hauria agradat perquè les vistes d'amunt m'encisen) eren 19 dòlars més més impostos (sumat als 37 de la general). M'ha paregut un abús (com les fotos que et fan, tot i que no sé si ho truquen però sempre quedo molt bé i en fa rabieta, així que avui m'he fet autoretrats amb el mòbil) i he agafat la general, però tot i que en realitat la CN és una torre de telecomunicacions més alta que l'Empire State, són més impressionants les vistes de Nova York.
I el llac Ontàrio!!!!!

El que més m'ha agradat, a part del llac Ontàrio, és que un pis més avall ho pots veure tot sense vidres (amb ferro. Amb el wifi de l'hotel i des del mòbil no puc penjar-vos gaires fotos i m'estic saltant mitja visita, espero desenvolupar detalls més endavant, que escric des del teclat del mòbil, eh!). I, sobretot, que l'ascensor és de vidre. També tenen una atracció inclosa: tot el terra de vidre i tu hi camines per damunt. Impressiona una mica però ho han fet a molt poc tros, està atapeït i es va embrutant el vidre:

Aquesta és la mascota de la torre:


Miro a veure si es carrega!

Ah, jo el que no faria mai és això:
Pots comprar entrada perquè et pengin a la torre. Bona vista, eh?

dilluns, 20 d’abril de 2015

Patriot's Day/ Boston Marathon




Avui per fi era el dia de la marató de Boston, però m'he despertat enfebrada després d'uns dies d'arrossegar un constipat primaveral fort, i no sabia què fer. D'una banda, no me la volia perdre (fa vuit mesos que visc en aquesta ciutat i sé com n'és d'important, aquest esdeveniment per als bostonians, i encara més després dels atemptats se fa uns anys, que precisament s'han estat justant els darrers mesos amb un jurat popular que no pot estar involucrat als fets de cap manera) i, de l'altra, no em veia amb forces per arribar-hi caminant, passar-hi el dia i encabat fer cap al taller que tenia a Harvard. Finalment, he sortit amb la intenció d'arribar a Boston Common en tren, treure-hi el cap i passar-me la resta del dia al llit, que és on sóc ara, escrivint des del mòbil. El temps no ens ha acompanyat però allà he pogut trobar Amelia i C. fàcilment.

Actualment s'ha de passar pels punts de control si portes cap bossa que no sigui transparent. Els carrers i les parades més properes estaven tallats. Quan he arribat a la meta sortien els homes. Hi ha una pantalla que ho retransmet.



Les dones havien sortit abans i encara abans les persones amb mobilitat reduïda, que són els que he vist travessar la línia de meta! Quan passa el primer, el primer home i la primera dona, toquen les campanes de l'església del costat.

Us penjo fotos i torno a dormir una estona!

Boston Strong, el lema de després de la tragèdia.





Els voluntaris:


Per cert, també hi havia militars que corrien amb els primers... Els acompanyaven?


dijous, 16 d’abril de 2015

Postals de primavera

Al lloc on eren les carabasses:
I

dilluns, 13 d’abril de 2015

Lowell: la revolució industrial americana

La imatge és del canal i de la locomotora, però mireu quin cel més blau.
Avui havia quedat amb L., una amiga holandesa, per anar a Concord, famós per fer front als britànics i perquè és el poble de Louise May Alcott, l'autora de Petites Dones, entre d'altres (hi van viure un bon grapat d'escriptors). En tenia moltes ganes i havíem quedat ben d'hora, a dos quarts de deu a North Station (els caps de setmana aquí no matina ningú, tot i que sabeu els que americans entre setmana es lleven a hores intempestives, a la universitat conec investigadors que comencen a treballar a les quatre des de casa, i es giten aviat, de manera que les sèries de màxima audiència són a les 8, com Grey's Anatomy, o a les nou, com The Good Wife o fa uns mesos Homeland, per posar-ne dos exemples, i els late night shows comencen a les onze), però quan he arribat he vist que el tren no sortia a les 10 com pensava L., sinó a les 11.15 (el commuter train, que seria el nostre de rodalies, no és gaire freqüent). Així que, per no esperar-nos tanta estona, li he proposat deixar-ho per un altre dia i agafar el proper tren, que m'havia cridat l'atenció per la destinació (tot i que no anàvem preparades i no sabíem ben bé què hi trobaríem): era Lowell!!! He aconseguit convèncer-la gràcies a l'interès cultural de la visita, tot i que no em pensava que la part històrica de la ciutat (s. XIX) seria tan bonica (la visita m'ha encantat i ens ha fet un dia ideal, un solet...!! I la companyia ha estat bona). I si coneixia Lowell era sobretot gràcies al MOOC sobre la història de Boston que vaig començar a l'octubre (i que em vaig quedar a la meitat per manca de temps quan el van tancar). És una colònia (bé, ells no parlen de colònies) tèxtil. El lloc on es va iniciar la revolució industrial als EUA. I és que un Lowell jove i benestant, en un dels viatges que feia a l'estranger, va visitar una fàbrica tèxtil britànica i després va voler copiar el sistema a Massachusetts. Va intentar-ho amb els seus socis en un municipi (Waltham, em sembla recordar) a la vora del riu Charles (el que passa per Boston, sí), però de seguida van necessitar ampliar el projecte i van triar el municipi que ara porta en porta el nom, Lowell, que també tenia riu (i que ara està plena de canals), molt útil per als molins del tèxtil.  


La locomotora.
Només són entre 45 i 50 minuts en tren des de Boston i en cap de setmana el servei funciona cada dues hores (per tant, estàvem alertes per tornar sense que se'ns fes tard). Hem anat caminant cap al centre, però per error hem girat on no era i hem voltat, bastant, pel barri-no-històric. Les casetes tenen un disseny diferent de les Somerville, però ara, tot i que les dibuixaria, no sé ben bé com descriure-les (i això que després de parlar en anglès tot el dia, el català flueix més que mai). No era desagradable caminar per aquella barriada de casetes unifamiliars i gent cridant (tot i que no hi havia gaires persones pel carrer, encara), però es notava que era més aviat el que nosaltres anomenaríem un suburbi. 
 Al centre, després de la locomotora, ja dins del parc històric de Lowell (no em podia imaginar que haguessin fet una tasca de conservació i divulgació del patrimoni tan bona), hi ha un carrer comercial amb restaurants on hem dinat a les dotze, després d'anar a l'oficina de turisme a Market Street (recordeu que ni portàvem mapa i que, més enllà de les referències que jo tenia del curs -sabia que hi havia un museu dedicat a la fàbrica tèxtil durant la revolució industrial americana-, no teníem ni mapa. Finalment, hem trobat el centre d'informació turística, o hi tenen muntat un museu que a mi m'ha interessat molt sobre els fets històrics que van marcar Lowell i, de retruc, tots els EUA. La revolució industrial va començar aquí, sobretot amb les mill girls, les noies yankees de Nova Anglaterra que marxaven de les zones rurals per guanyar independència econòmica treballant a les fàbriques tèxtils (vivien al mateix edifici i es promovien les activitats culturals i es vetllava per la reputació de les noies, que escrivien als familiars explicant-los els problemes de salut -sordesa, pel soroll constant de les màquines-, problemes pulmonars pel cotó, mutilacions, jornades laborals de dotze hores o més, sous que baixaran i que les menaran a fer vaga, tot i que més endavant seran substituïdes per mà d'obra encara menys especialitzada amb sous més baixos, immigrants, sobretot irlandesos, però també polonesos, grecs... i que sovint no s'entenien entre ells). Deia que la revolució industrial havia començat a la inversió de capitals de comercials a les fàbriques de Nova Anglaterra, perquè Lowell servirà de model de colònia industrial, i hi havia una relació estreta entre les fàbriques tèxtils del nord i els camps de cotó del sud, conreats sobretot per esclaus. Si al nord es va invertir en el desenvolupament industrial també és per les restriccions comercials que tenien amb Anglaterra i el famós Embargo. Més endavant, quan al sud s'hi comencin a instal·lar fàbriques, per sous encara més baixos, al nord comença la davallada. M'ha agradat avançarn en aquest viatge en el temps des de la Guerra per la Independència dels EUA dels britànics, que és sobre el que aprens més a Boston, al s. XIX amb la revolució industrial i després la Guerra civil americana, que enfrontaria nord i sud, dues maneres de pensar i de fer, i que donaria la victòria al nord, amb, finalment, l'abolició de l'esclavitud, i també el desenvolupament industrial.
Un cop més, un museu amb plafons informatius.


L'oficina d'informació turística, on hi havia mapes (un de Concord, també).
Encabat, ens han ofert mirar un documental de 15 minuts sobre la història de Lowell que és una molt bona introducció per començar la visita, per tant, comenceu-la per aquí! A més, la informació no es repeteix de museu en museu (feu un cop d'ull a la informació del centre de turisme per internet: hi ha museus de tot tipus, a Lowell, de manera que podeu fer la visita tan llarga com vulgueu).


Nosaltres hem fet la ruta pel parc històric i ens hem encaminat a un dels museus de pagament (no és car per ser aquí). El Boot Cotton Mills. Molt i molt recomanable. [Pausa per mirar un dels darrers episodis de Mad Men. - Se m'ha fet tard, així que acabaré l'entrada molt breument]. Al costat hi ha una exposició gratuïta, però com que no l'hem trobat hem optat per anar a berenar al Donkin Donuts (en un poble tan menut n'hi havia, com a mínim dos... es nota que són de la zona, de Boston) i xerrar al sol abans de tornar.


El museu està situat a una antiga fàbrica tèxtil i és l'edifici que es veu a la fotografia. A través de panells explicatius, objectes de l'època, un documental d'uns 30 minuts sobre la revolució industrial als EUA, les condicions laborals i els debats que van suscitar aquests canvis, les vagues i els moviments sociodemogràfics, arribes a fer-te una bona idea sobre el context en el qual hem de situar Lowell. És una exposició extensa, amb activitats (de tocar, sobretot) per als xiquets i avui l'hem tingut tot per a nosaltres. A més a més pots visitar la sala dels telers en funcionament (se suposava que ens havíem de posar taps i no els hem trobat). En sortir, hi ha una tenda de records.

A l'altra banda, el riu. Veieu el canal. Per cert, a l'estiu el parc té una barca perquè els turistes vegin els edificis des de l'aigua. El que sí que funcionava era el tramvia.

I sabeu qui va visitar la fàbrica i en va quedar positivament impressionat a causa de la comparació entre les condicions dels treballadors a Gran Bretanya i als EUA? Dickens! Al centre d'informació t'ofereixen un mapa amb els punts que va visitar (de fet, és la ruta pel parc històric, bàsicament, que inclou l'edifici on vivien les treballadores). També pots agafar un fullet informatiu amb el mapa dels llocs de Kerouac, que era de Lowell. 

En definitiva, una visita que ha valgut molt la pena en una ciutat que no és gens grisa, que era el que m'esperava malgrat el museu.








dissabte, 11 d’abril de 2015

Boston Celtics vs. Bucks (NBA)


Tot i que per a ells potser ja va ser part del final d'un viatge amb moltes emocions que havia començat vertiginosament i amb molts quilòmetres a peu a Nova York, em penso que jo vaig viure molts dels moments més emotius de la visita a Boston, quan per fi els vaig poder ensenyar el lloc on visc (més pausat, amb més sensació de seguretat, més net, no ens va fer més fred tret del vent, de mida humana, qualitat de vida), on treballo i vam fer unes quantes troballes junts, com el llamàntol i el partit de bàsquet, que ara veig com un dels records més màgics per a mi, el de la darrera nit de la seua visita. Potser perquè no m'ho esperava, perquè em va sorprendre molt, però va ser un veritable espectacle (tot i que els Celtics van perdre; ja en fa una setmana!). Encara que no ho sembli, he anat a molts espectacles esportius... per motius diversos i el futbol mai no m'ha aconseguit entretenir tot un partit. I no, no en tinc ni idea, de bàsquet, però ara m'he quedat amb ganes d'anar a un partit de futbol americà i a un de beisbol aquí (però no hi aniria totsola).

No us ho ensenyaré, però com que volia veure el partit "a l'americana", el primer que vaig fer va ser anar a comprar crispetes (malgrat que el preu del menjar dins de l'estadi, on no hi pots entrar ni aigües, és prohibitiu).

video
Les pantalles són l'escalfament: hi van enfocant el públic, sobretot els que anaven de verd, dels Cèltics, i nosaltres no ho sabíem però vèiem que la gent feia moltes animalades amb la càmera i que estaven molt animats, gent de totes les edats. Al final del partit es va triar entre els tres fans que havien fet més espectacle davant de la càmera (no sé si ho van triar pel volum dels aplaudiments entre el públic, com he vist aquí altres vegades, però va guanyar un home que s'havia dedicat a fer el kamekameka de Son Goku... ¬¬'  i el premi vaig entendre que era un sopar a Legal Sea Foods!! 
A la pista hi fan de tot: s'hi entrenen, hi ballen, canten,surten amb banderes com si fossin sbanderatiori, actuen les animadores (cheer leader), algunes de professionals i altres d'aficionades (també xiquetes), hi fan competicions perquè gent del públic faci cistella, es fa un minipartit de bàsquet a la mitja part amb uns xiquets que jugaven molt i molt bé i que em van tenir tan enganxada al partit secundari que potser no hauria sopat si no s'haguessin aixecat P. i M. Només hi faltava una mascota. Evidentment, abans de començar ens vam aixecar tots, mans al cor perquè es va cantar l'himne americà. De fet, aquí els xiquets a l'escola fan el jurament cada matí davant de la bandera, més o menys com nosaltres quan resàvem el Pare Nostre abans de començar les classes.

video

També tenen un servei de "menjar a domicili". A l'inici del partit reparteixen unes cartes i van passant cambrers per preguntar-te què vols i portar-t'ho directament al seient (no és superràpid).


video

I ja els tenim al camp. Pareixen gegants. [A veure si se'm carrega, que l'Internet en aquesta casa va fatal, els darrers mesos trobo que pitjor; em penso que no us podré penjar la resta de vídeos...].

Jugadors i animadores. I TV.

Fans vestits de verd.

En plena cabriola de l'animadora.
Animant. També hi havia un locutor que ens posava lletres de karaoke a la pantalla gegant del centre perquè animéssim (DE-FENSE, DE-FENSE, quan acabàvem de marcar). Si els partits italians (i concerts) sonen amb les veus femenines per damunt, les dels partits de la lliga espanyola amb veu masculina, aquests trobo que sonaven com una veu blanca.
Aquest joc era per al públic, suposo, però va durar ben poc.
El nostre sopar. Es veu que era més barat que quatre talls de pizza, però un cop més va ser massa.
Amunt
Animeu
El marcador final

Cantant l'himne.




video
 Ara que hi penso, no era una 'mascota' però hi havia un home vestit com el del símbol dels cèltics,,,

video