Taller de creació literària

I Avui he arribat més aviat a l'hotel perquè ja estava cansada, però feia un solet (ara mateix fa més bo aquí que a Boston i m'he hagut de treure l'abric)!  He començat la visita pel barri gai, Wellesley i no només els passos de zebra són dels colors de sant Martí i hi ha banderes a tots els fanals, sinó que el barri destaca pels murals de les parets, com el que veieu a la fotografia (continua la restricció de fotos). En determinats moments, pel color viu de les casetes i pel barri més hippy (el de Kensington Market, on he acabat la visita) em recorda un mini-Sant Francisco. Avui m'he mogut a peu perquè tot estava nolt a prop. A continuació, he recorregut la zona de botigues cares a Bloor Yorkville, a la part alta de la ciutat. En aquest cas, una mini-Cinquena Avinguda amb Tiffany's, Cartier i tota la resta, Sephora inclosa. No té l'encant de barris vius com el que us he ensenyat abans. Tot seguit, l'edifici del ROM (Royal Ontario Mus

Quarta impressió. El patriotisme!! I no us en penjo les fotografies perquè costa molt que es carreguin i m'hi he de mirar, però la bandera del Canadà (a la fotografia són blaves perquè deu ser la de Toronto; és l'ajuntament vell) la trobareu fins i tot a les benzineres!!! També m'he adonat que tot és bilingüe anglès i francès, tot i que diria que Toronto és territori angloparlant. Abans us he ensenyat les bústies (Eva, t'he d'enviar fotografies de l'antiga oficina de correus, de repartidors i d'un model menys freqüent de bústia, si vols!), ara toquen els taxis. També n'hi ha amb el mateix disseny però els colors canviats (el morro roig).  A les botigues de records hi podeu comprar el famós sirop canadenc, una mini ampolleta (també la tinc en foto) 10 dòlars més taxes. Deu arribar per a dos esmorzars o tres...  Els racons preferits: Rogers Center, per l'ambient. Roundhouse Park amb els ferrocarrils antics. M&#

I (Des del mòbil): A Toronto hi he vingut per un congrés que comença dijous i m'hi quedaré fins al divendres al vespre, després de la meua intervenció, però vull aprofitar el viatge per fer una mica de turisme. Toronto és una ciutat per passejar i deixar-te sorprendre. Aquest cop, a diferència del que és habitual en mi, ni he comprat cap guia de viatge (la dels EUA va ser la meua inversió i encara no l'he utilitzada més enllà de Boston!) ni l'havia preparat gaire. De fet el nom de Toronto em deia ben poca cosa. El somni de la verdor i el fred canadenc ja se'm feien mentalment més nítids, però fa unes setmanes em vaig descarregar l'aplicació del temps a Toronto i ha anat fent el mateix que a Somerville! De totes maneres m'he endut l'abric gruixut per als 8 graus de Toronto. Deia que si no fos pel congrés no l'hauria visitada (tot i que és la ciutat important del Canadà que és més a prop de Boston) i m'ha passat, de moment, com a Torino,

Avui per fi era el dia de la marató de Boston, però m'he despertat enfebrada després d'uns dies d'arrossegar un constipat primaveral fort, i no sabia què fer. D'una banda, no me la volia perdre (fa vuit mesos que visc en aquesta ciutat i sé com n'és d'important, aquest esdeveniment per als bostonians, i encara més després dels atemptats se fa uns anys, que precisament s'han estat justant els darrers mesos amb un jurat popular que no pot estar involucrat als fets de cap manera) i, de l'altra, no em veia amb forces per arribar-hi caminant, passar-hi el dia i encabat fer cap al taller que tenia a Harvard. Finalment, he sortit amb la intenció d'arribar a Boston Common en tren, treure-hi el cap i passar-me la resta del dia al llit, que és on sóc ara, escrivint des del mòbil. El temps no ens ha acompanyat però allà he pogut trobar Amelia i C. fàcilment. Actualment s'ha de passar pels punts de control si portes cap bossa que no sigui tra

Al lloc on eren les carabasses: I

La imatge és del canal i de la locomotora, però mireu quin cel més blau. Avui havia quedat amb L., una amiga holandesa, per anar a Concord, famós per fer front als britànics i perquè és el poble de Louise May Alcott, l'autora de Petites Dones , entre d'altres (hi van viure un bon grapat d'escriptors). En tenia moltes ganes i havíem quedat ben d'hora, a dos quarts de deu a North Station (els caps de setmana aquí no matina ningú, tot i que sabeu els que americans entre setmana es lleven a hores intempestives, a la universitat conec investigadors que comencen a treballar a les quatre des de casa, i es giten aviat, de manera que les sèries de màxima audiència són a les 8, com Grey's Anatomy , o a les nou, com The Good Wife  o fa uns mesos Homeland , per posar-ne dos exemples, i els late night shows comencen a les onze), però quan he arribat he vist que el tren no sortia a les 10 com pensava L., sinó a les 11.15 (el commuter train , que seria el nostre de rodalies,

Tot i que per a ells potser ja va ser part del final d'un viatge amb moltes emocions que havia començat vertiginosament i amb molts quilòmetres a peu a Nova York, em penso que jo vaig viure molts dels moments més emotius de la visita a Boston, quan per fi els vaig poder ensenyar el lloc on visc (més pausat, amb més sensació de seguretat, més net, no ens va fer més fred tret del vent, de mida humana, qualitat de vida), on treballo i vam fer unes quantes troballes junts, com el llamàntol i el partit de bàsquet, que ara veig com un dels records més màgics per a mi, el de la darrera nit de la seua visita. Potser perquè no m'ho esperava, perquè em va sorprendre molt, però va ser un veritable espectacle (tot i que els Celtics van perdre; ja en fa una setmana!). Encara que no ho sembli, he anat a molts espectacles esportius... per motius diversos i el futbol mai no m'ha aconseguit entretenir tot un partit. I no, no en tinc ni idea, de bàsquet, però ara m'he quedat amb gan