divendres, 15 de novembre de 2013

Una imatge descartada del conte que estic escrivint



Em ve al cap el darrer correfoc que es va celebrar al poble. No tenia més de quatre anys i m'havia quedat a casa la iaia per veure la festa des de la galeria. No hi havia ningú més. Esporuguit pel soroll dels trons, estava arraulit al sofà, protegit darrere els vidres de la finestra, que resplendien amb cada detonació. Aquells nois que llençaven espurnes eren els grans de l'escola. Jo em tapava els ulls amb les mans mentre m'imaginava que al cap d'uns anys seria jo qui ballaria enmig de les flames. Poc podia endevinar que aquella seria l'última vegada que els diables recorrerien els carrers del poble. És l'únic record que tinc d'un correfoc; des d'aquell dia no n'he gosat veure cap altre. Quan els primers del grup ja enfilaven el carrer del Riu, vaig notar com la iaia m'apartava d'una estrebada de la finestra. Jo, que havia estat tota l'estona amb les mans a la cara, les vaig enretirar un moment per la sorpresa. Va ser suficient. Els més ressagats del grup es movien de forma grotesca i alguns s'havien arrencat les caputxes. Una noia que no vaig reconèixer obria molt la boca, com si cridés alguna cosa que no sentia. De sobte, es van abraonar tots damunt una màscara que cremava. L'endemà sabria que els diables no portaven màscara. Encara vaig veure'l un parell d'anys al pati de l'escola. Ni la carn rosada de la cara ni la ganyota de la boca no van arrencar-nos cap burla. No em va fer mai por; em feia més por el foc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada