De professió, acomodador

            La feina li agradava, no només no en tenia cap queixa, sinó que se sentia incapaç d’imaginar-se treballant a cap altre lloc. Tanmateix, quan els pares l’interrogaven sobre quant de temps més pensava quedar-s’hi, l’advertien que allò no passava d’ocupació temporal i feien broma sobre les seues perspectives d’ascens immillorables (si volgués acabar de tenor o de director d’orquestra), ell restava mut, sense gosar dir-hi res. No els parlava dels moments abans de la funció, quan el teatre encara estava tancat al públic i l’acció es concentrava rere el teló i el vidre de les taquilles, no els explicava com s’esmunyia fins al pati de butaques, la zona més cara de l’òpera ni com, mentre els músics afinaven, feia la darrera llambregada abans de tornar a la seua posició: repassava amb la vista les baranes daurades, les làmpades d’aranya que penjaven del sostre, la tela roja dels seients i inspirava profundament.

            Al principi, s’havia hagut de resignar a quedar-se fora de la sala durant les representacions. Ja li estava bé. Se situava davant d’una porta d’accés i resava perquè no arribés ningú més. No sempre tenia sort. A vegades acudia algun tocatardà amb ganes de gresca del qual no sempre sabia com desempallegar-se. ¿Com dius a un home encorbatat o a una senyora enfredolida amb vestit de festa sense mànigues calçada amb unes Manolo Blahnik que segur que eren les responsables que hagués arribat tan tard que s’esperi fins a la pausa, que no pot trigar més d’una hora, que l’obra ja fa una bona estona que va? N’hi havia que eren dels habituals i aleshores encara era més difícil. A ell aquell refinament el desarmava. Li pareixia que aquelles criatures que fins i tot s’havien gastat més diners en la roba que en les localitats que havien comprat, que estaven disposades a passar el vespre immòbils durant tres o quatre llargues hores escoltant paraules en llengües incomprensibles i sovint sense poder aspirar a veure la totalitat de l’escenari eren éssers d’un altre planeta. El captivaven; els venerava.

            Per això el primer cop que li van demanar que es quedés a l’auditori durant l’actuació, va acceptar, agraït. Per fi els observaria en la intimitat que els donava la mica de foscor de la sala: com arrugaven la vora de la faldilla per encabir-se al seient, com decantaven lleugerament el cap per xiuxiuejar un comentari a l’orella de l’acompanyant, les mans que s’estrenyien, les cames que seguien el ritme, els binocles desenfundats, les parpelles closes. I entre tots ells, la jove del primer divendres després de cada estrena. No fallava mai, no arribava mai tard. Tampoc no li havia dirigit mai un somriure. Ni el dia que li va allargar, tremolós, un fulletó a l’entrada ni el que la va ajudar a trobar el seient ni tan sols aquell cop que s’havia deixat el fulard i ell, abans de sortir per fer-l’hi a les mans, l’havia ensumat tot sentint com la vergonya li cremava les orelles. No el sorprenia. La major part dels melòmans no reparaven en el rostre dels acomodadors, ni tan sols hi aturaven la mirada. Seguien amb la vista les mans que els indicaven on havien d’anar o que els repartien papers i, com a molt, hi dipositaven una petita propina. Les mans ho eren tot per a ells i a diferència d’altres companys, això no el molestava. Estava allí per servir-los, per fer-los sentir còmodes, per passar desapercebut.

            Aquella primera nit en què va presenciar des de dins com les portes es tancaven per donar pas a la música, estava esporuguit. No podia evitar repassar mentalment les noves responsabilitats que havia assumit: resoldre els problemes que es produïssin amb els seients (sobretot a l’inici de la segona part), il·luminar el pas amb la llanterna a les persones que haguessin d’abandonar la sala per una urgència, assistir-los, impedir que es fotografiés o es gravés la funció, assegurar-se que es mantingués un silenci sepulcral a la zona que li havia estat assignada. Estava tan neguitós que no s’atrevia a moure cap múscul, malgrat saber que quan arribés el descans tindria el cos entumit. Temia fer un gest que, de sobte, traslladés l’atenció de l’escenari cap a ell; ja li pareixia sentir el pes de totes les mirades al damunt. Va intentar tranquil·litzar-se. Aleshores, ho va notar: d’antuvi, una picor insuportable al colze dret; de seguida les ganes irrefrenables de gratar-se el cap amb totes les seues forces. Quan ja no es va poder aguantar més, va fer lliscar els dits entre els cabells i va fregar el colze contra el respatller, conscient de cada moviment. Però l’alleujament li va durar poc: de sobte, gola amunt, sense poder-lo aturar, sabé que li pujava un esternut. Ràpidament, va posar-se les mans davant del nas, va fixar la vista a l’escenari (aquell xarop li hauria anat com anell al dit), va aclucar els ulls i va deixar-se anar.

            L’esternut va ressonar pel pati de butaques. Mentre retrocedia cap a la sortida tot procurant no fer soroll, va adonar-se que alguns caps s’havien girat. La noia del fulard se’l mirava fixament per primera vegada. Hauria jurat que somreia. Una furtiva lagrima negli occhi suoi spuntò.

 P.S. Exercici literari seguint les pautes de M. M.