dijous, 31 de maig de 2012

Una ajuda per llegir Ulisses

L'altre dia el citava al blog dels espills i és que el Bloomsday s'acosta. Mireu quina aplicació per a un telèfon intel·ligent (jo encara no en gasto) han muntat:

http://www.kickstarter.com/projects/504430587/joycewalk-0?ref=live. M'encanta. I quan veig els mapes i les explicacions sempre penso en els Col·loquis de Despuig, ara que acaben de tornar a ser editats...

dimecres, 30 de maig de 2012

dimarts, 29 de maig de 2012

El meu darrer llibre de contes, gentilesa de Printcolor

Avui he rebut un regal molt especial. Fa dos setmanes em va contactar un treballador de Printcolor per oferir-me la impressió d'un llibre amb els meus relats GRATIS pel simple fet de tenir un blog. L'oferta és aquesta. Podia imprimir les entrades d'aquest blog o bé contes meus, jo he optat per aquesta segona opció i he publicat els dels darrers dos anys. Com que de fet fa dos Sant Jordis J. i jo volíem publicar un recull d'escrits nostres i va ser l'any que més vaig crear, ja ho tenia gairebé fet: els textos triats (hi vaig afegir els darrers relats, la major part dels quals heu llegit vosaltres), vaig adaptar-ne el format i vaig fer la comanda.








Al web hi ha una guia amb els passos que s'han de seguir. J. em va fer la "camisa", és a dir, la funda on s'encabeix el llibre, que cobreix la tapa dura i hi va posar una fotografia meua de Londres, que em va inspirar unes quantes escenes. També la reconeixereu de seguida. A les solapes hi ha una fotografia meua i la meua biografia a l'una i a l'altra una sinopsi sobre el recull. La part de la camisa era la que em preocupava més: em pensava que no seria capaç de fer-la i per això vaig demanar-li ajut a J. Però, de fet, hi ha un tutorial penjat al web sobre els passos que has de seguir i fins i tot tenen plantilles perquè no hagis de muntar-la tu! De totes maneres, J. me la va personalitzar.

Avui l'he rebut a casa (l'enviament també ha estat gratuït) i en podeu comprovar el resultat: fa patxoca, eh?





Els requadres i esborrats en blanc són meus, fets amb el Paint, perquè hi havia dades personals... He quedat molt contenta amb el resultat: feia temps que volia fer una cosa així. Ara fa quatre anys vaig fer-me imprimir a una botiga de forma presencial un exemplar amb contes meus (a càrrec meu) que vaig regalar, em va costar molts maldecaps, anades i vingudes, va ser car i costós, res de tapa dura i molt menys en color i hi havia errors de desconfiguració de les pàgines malgrat que havia pagat la maquetació! Res a veure amb l'experiència amb Printcolor: senzill, ràpid (han trigat 3 dies, sense comptar el cap de setmana) i ja tens a les mans el llibre que tant havies somniat!

dilluns, 28 de maig de 2012

Escapada a Lleida i a Montblanc












Avui és el meu aniversari i com que no anava a Lleida des que m'hi vaig comprar el vestit de la comunió, avui J. i jo hi hem anat. Feia una calor asfixiant, estàvem a 35 graus, però hem visitat el centre històric i el carrer Major i encabat hem passejat per tot Montblanc, on no havíem estat mai. Ara estic fregida, anit vam anar a dormir tard i avui hem matinat prou per tractar-se de nosaltres i hem acaminat molt. A més, aquesta nit també ho hem anat a celebrar de restaurant (tenint en compte que hem dinat dos entrepans... teníem molta gana!). El pastís ha arribat un cop a casa, amb el darrer regal. Us en penjo unes quantes fotografies. M'ha sorprès la diversitat racial de Lleida.

dilluns, 21 de maig de 2012

L'ESVORANC

Vaig retrobar aquest conte de fa tres anys divendres, quan buscava relats per fer-me imprimir un conte-recull dels escrits que he anat fent aquests darrers anys. M'ho van oferir gràcies a aquest blog i espero poder-vos-en explicar l'experiència ben aviat (de moment hem estat maquetant J. i jo una miqueta) i mostrar-vos-en el resultat. El conte m'ha fet gràcia! No me'n recordava gens. (No l'havia penjat, tat? Ai, ara no ho sé...). Diu així:



L’endemà del referèndum es va obrir un esvoranc a terra. Com que ningú no s’ho esperava, perquè els polítics de dins i fora del país no havien cessat de repetir que el referèndum no canviaria res, en un primer moment ningú no en va fer gaire cas. Els ciutadans que vivien a pocs metres d’on s’havia produït l’esvoranc no havien ni sentit el soroll que devia haver fet la terra en esquinçar-se. Quan dilluns els més matiners de cada poble fronterer d’aquella nació van veure la línia zigzaguejant que cenyia els municipis d’una banda, tampoc no s’hi van capficar, perquè no havia fet cap malesa i podien passar d’una banda a l’altra d’un saltiró.
            Però com que a cada poble, a més d’un matiner (que aquell dia va fer córrer la brama de botiga en botiga), hi ha un espavilat que ha d’acumular mèrits cada any per no perdre el títol que ostenta, aviat hi va haver una tropa d’aventurers provinents de diferents punts de la nació que resseguien l’esvoranc per veure fins on arribava. Quan feien cap a la següent població, els vells badocs que estaven distrets observant la fissura els explicaven que ells ja havien enviat algú altre perquè fes el mateix que ell. En la major part dels casos, l’espavilat (que ningú no ha dit que hagués de tenir empenta) es quedava amb els vells a esperar que tornés l’enviat especial. Fins que a poc a poc van anar tornant, tots amb la mateixa notícia: l’esvoranc no pareixia tenir fi.
            Com que la notícia que a primera hora havien donat els matiners pareixia transcendir l’àmbit merament local, algun budell o ciutadà conscient va telefonar a l’agència de notícies del país per donar-los la nova. Corresponsals, reporters i experts en sismografia es van escampar pels municipis on havia tingut lloc el fenomen. Els periodistes estaven molt nerviosos, cal tenir en compte que per primera vegada tot allò que hagués passat dins de les fronteres del que la majoria dels ciutadans volien que fos un nou estat, ocuparia tot l’apartat de les notícies nacionals. L’esvoranc captaria l’atenció de tot el país.
            A les telenotícies del migdia es va veure la primera imatge aèria del fenomen que, segons els experts, havia tingut lloc la nit abans pels volts de les dotze, quan ja feia una bona estona que s’havia donat per tancat l’escrutini. La fotografia deixava en evidència els esforços ridículs dels polítics de fora del territori amb dret a vot per instal·lar duanes i pintar línies frontereres a terra que deixessin fora mitja nació. Perquè la nació que el dia abans havia votat per la independència era, com totes, una nació  complexa, que feia anys que estava esquarterada en diversos estats, en diverses regions i que, tot i compartir la llengua, se n’havia qüestionat la unitat tantes vegades que els parlants n’havien perdut el compte. Només una part dels ciutadans d’aquella nació havia pogut votar a un referèndum que els interessava a tots, per això els governants de fora del territori on s’havia celebrat la consulta s’havien afanyat a delimitar els límits del que fins aleshores havien considerat una regió sense identitat pròpia. Eren fronteres per separar-la de la resta de la nació. No comptaven, però, amb aquell moviment sísmic que havia produït un esvoranc que, vist des de l’aire, resseguia clarament la silueta de la nació que tornaven a ser.

diumenge, 20 de maig de 2012

La gènesi d'un relat


̶  Ahir ja hi era.
̶  Sí, ja ho sé. Fa tres dies que el veig.
̶  Pobrissó... Penses que és mort?
̶  No ho sé, diria que no... però no es deu poder moure, sembla ferit.
̶  Anit vaig anar als mossos a dir-ho; em van agafar les dades, però es veu que primer han de parlar amb els de la RENFE perquè el treguin.
̶  S'haurien d'afanyar. Jo també vaig trucar, a l'ajuntament, ja és el segon cop que ho faig. Ara el fotografiava perquè sàpiguen on és: potser no l'han trobat. Des d'aquí dalt es veu bé, però com que queda una mica tapat pels matolls...
̶  Com hi devia entrar? És un tancat.
̶ Allà, a l'esquerra, veus? Hi ha un forat. L'haurien de tapar. És prou gros perquè hi entri un nen de set anys. Ma filla solia jugar per aquí en sortir de l'escola. És l'edifici ocre que es veu al fons.
̶  D'on deu haver sortit? El deuen estar buscant. Si fos meu m'agradaria saber on és.
̶  Se'ls devia escapar.
̶ Sí, no crec que l'hagin abandonat. I si ho van fer denunciar-ho haurà servit de dues coses: que el treguin i que s'emportin una bona multa. Bé, aquest és el meu tren. Si a la nit quan torno encara hi és tornaré a passar pels mossos. Almenys no sóc l'única que ho ha dit! Jo també en tinc un i només de pensar que el pogués veure així se'm posa la pell de gallina.

P.S. Pot semblar que no, però ahir vaig escriure això i avui està donant lloc a un relat molt diferent.

Un regal d'aniversari i de sant

Bé... com que els dies del meu sant i del meu aniversari s'anaven apropant i vaig pensar que les persones que més m'estimen necessitarien idees vaig escriure'ls un correu amb l'assumpte: "el regal del meu sant" i un enllaç a la notícia de la subhasta de la meua obra d'art preferida (bé, no m'havia plantejat que ho fos, però ara no en sabria triar cap més): El crit de Munch, que vaig veure fa tants anys al Museu d'Oslo. I ara m'ha arribat aquesta preciositat de la Xina, una còpia a l'oli de la pintura que tinc penjada a l'habitació!!

P.S. Avui estem de celebració: 46 ha arribat segon!!! I d'aquí un parell de setmanes el tindrem corrent per aquí!
P.P.S El meu aniversari és el 28 d'aquest mes...

divendres, 18 de maig de 2012

Concert de Bruce Springsteen



I vinga!
Al final del concert.Al començament d'aquest vídeo se sent com dedica la cançó "a tot els que lluiten per Catalunya", de fet acabava de referir-se als indignats. Quina frase més bonica i en català!
Aquest home ha aguantat tres hores cantant, ballant, saltant, corrent, deixant-se tocar, com xalava!! I durant tot el concert ens ha parlat en català. Ara me'n vaig adormir que estic morta de fred i ha començat amb una hora de retard... (era descobert! I jo que he sortit de casa pensant-me que anàvem al Sant Jordi!).

dijous, 17 de maig de 2012

La barqueta de canya


Al final, Judit se li acosta. Mira a banda i banda un cop més, fa una altra passa endavant i ja la té a tocar. Tot i que la classe de gimnàstica fa estona que s’ha acabat, Txell encara porta posat el xandall de l’escola. Judit li toca lleugerament l’espatlla, com si no gosés, però ella no es gira, segueix hipnotitzada mirant el riu. Potser espera que sigui Judit qui trenqui el silenci, ara que no les veu ningú, però la seua companya segueix movent el cap d’un lloc a l’altre, com si encara faltés una altra persona.
Quan s’ha adonat que no tornaven a classe, la mestra ha demanat a Judit que anés a buscar-les. El vestidor estava buit, amb les dues motxilles esventrades damunt dels banquets, la roba de recanvi encara dins i les sabates escampades pel terra. Aleshores Judit s’ha encaminat cap al parc on fan els exercicis de gimnàstica, sense ni tan sols notar com se li acceleraven el cor i les cames fins que l’ha vista. Sola. Podria atansar-s’hi; però n’havia d’estar segura, no volia que la veiessin. Els pocs passos que la separaven d’ella han estat els més difícils: feia molt de temps que havia après a deixar que una boirina s’anés empassant, goludament, la seua amiga. Havia deixat de parlar-li, de tocar-la, de mirar-la, però no de veure-la. Com totes les altres.
«Com totes les altres», s’havia repetit una vegada i una altra durant els mesos que feia que havia començat el curs, però seguia sentint la punxada ben endins de l’estómac i, els dies que, com avui, desapareixien les dues juntes no sabia ben bé on, una amargor intensa com la fel li pujava a la boca. Judit, encara massa jove per reconèixer la culpa, pensava que era el gust de la por. Judit temia, patia. Només quan, passat el moment d’incertesa, Txell emergia entre els arbres del pati amb tan sols un esgarrany a la cama o treia el cap de la font, amb els cabells regalimant-li i la mirada aquosa, el dolor de Judit semblava apaivagar-se.
Aquest cop no ha estat diferent: ara Judit l’examina amb atenció. Porta els cabells embullats i panteixa una mica, però no més que ella, cansada per l’esforç de la correguda. Malgrat la respiració agitada Txell es manté serena. «La imatge de la innocència», pensa Judit, però de seguida intenta foragitar aquest pensament, perquè si es tracta d’innocents −de víctimes i botxins−, ella mateixa no sabria a quin grup incloure’s. Judit només és com totes les altres. Ni més ni menys. Quan els mestres pregunten, menteix; quan Txell pregunta, calla i quan Paula ordena, obeeix. «No t’asseguis al seu costat». «No li passis la pilota». «Menja-te’l. Ara és el teu esmorzar». «Empeny-la». «Amb més força». És com totes les altres. Tret de Txell. I de Paula.
 Judit torna a tombar-se i allarga el coll per vigilar que no vingui i se les trobi l’una al costat de l’altra. Sent com Txell, amb la veu assossegada i sense apartar la mirada de l’aigua, li assegura que no tornarà, però Judit també sap que diria el que fos perquè no s’allunyés del seu costat. Li estira la màniga suament per no espantar-la i intenta convèncer-la perquè la segueixi fins a la classe. Al final, li ha parlat i, tot i així, no ha aconseguit que deixi de mirar el riu. Judit veu com s’hi formen remolins i no pot evitar recordar com anys enrere feien barquetes de canya per llençar-les riu amunt, on el corrent és menys fort i les seguien amb la mirada fins que un cop de vent les enfonsava per no tornar a sortir mai més. 

P.S. Aquest conte també el vaig escriure al balneari l'estiu passat i, bons o dolents, vull comentaris crítics!!!!!!!!!!! Si no, al final em pensaré que quan penjo escrits meus no els llegiu i, en canvi, us interessen més els vincles que poso, que no romanen en el silenci més absolut ;P Gràcies! Si el llegiu, feu-m'ho saber, encara que sigui per dir: et llegeixo!!

dimecres, 16 de maig de 2012

Crida de Harry Potters!

Darrerament he estat engegant el meu altre blog, que ha començat amb força, però segueixo demanant que hi col·laboreu amb els vostres espills literars. Avui faig una crida molt especial: envieu-me el fragment de Harry Potter (del llibre 1) que hi ha penjat en diferents llengües, em penso que en anglès i en castellà no ha de ser difícil, de moment hi trobareu la catalana:

ho trobareu aquí.

Seguiré actualitzant aquest, però a final de curs ja se sap!

dimecres, 9 de maig de 2012

Us blasmo

http://www.fgc.es/cat/alerta.asp

P.S.  He anat a l'estació de Volpalleres (Sant Cugat) a les 8 del matí, però la vaga de FGC no ha respectat els serveis mínims. Al final, a les 9, ha passat un tren una estona encabat que ens demanessin desallotjar l'estació. L'he agafat, 20 min. més tard s'ha aturat a Valldoreix i ens deien que a Les Planes cremaven pneumàtics i impedien el pas. Ens hi hem estat una estona. Al final, entre l'espera (i que no sabíem si podríem tornar a casa) hem baixat allí: per sort el XX estava al mateix vagó i hem tornat a casa peu (!!). Estic esgotada! Demà potser hi anirem en cotxe... Res. Que no he pogut anar a treballar i això que avui volia anar a una conferència a les 4 sobre els Hospitals a l'Edat Mitjana.

Envieu-me espills!

Aquí.


I think mirrors have something that attracts people from different cultures. So we find them worldwide and since the Classical period until nowadays. It seems they never have lost their power and we keep imagining other worlds and other people behind them, in a magical place. I would like to collect here some literary texts about mirrors and I hope you'll help me. First of all, I'm going to upload some Catalan works I've read, but, luckily, I'll receive mirrors from other countries, written in other languages. Thanks! Here you have my email: sendmeyourmirrors@gmail.com
No és la traducció del fragment que llegiu més amunt. Darrerament m'he sentit atreta pels espills i quan hi penso la primera referència literària que em ve al cap és Mirall trencat de Mercè Rodoreda. Fent algunes cerques a través de la xarxa vaig trobar que fins i tot hi havia gent que patia fòbia als espills i que ni tan sols podien mirar-s'hi. Tinc la intenció de començar ara una col·lecció d'espills literaris en aquest blog. Havia pensat fer-ho al de sempre, a Taller de creació literària, però m'agradaria rebre'n de tot arreu i en llengües diferents (ja faré ús del googletranslator si cal!). Us espero: sendmeyourmirrors@gmail.com

dimarts, 8 de maig de 2012

Criaturades (i un altre)

Però en un obrir i tancar d’ulls es veu arrossegada al mig del cercle. Les amigues l’empenyen i se n’hi afegeixen més que, en veure que en passava alguna, han sortit de la piscina i ara s’abraonen damunt seu, toquinyant-la amb les mans banyades, estirant-li el vestit, xafant-la amb els peus nus i negres. Els cossos de les amigues es vinclen davant seu sense que ella en pugui seguir la trajectòria ni sentir el secret que brolla d’uns llavis als altres. Tot d’una l’alliberen i a poc a poc el cercle es dissol. Aina pot veure on són: és la part de darrere de casa seua, davant d’una de les habitacions. Fa una mica de basarda, els grans encara són fora vigilant els xiquets, que fan la darrera aviada a la piscina i la foscor ho envaeix tot. Fa per encendre el llum, però l’aturen. Per la porta del jardí entra una mica de claror dels fanalets. En tenen prou. L’han vist entrar fa una estona.

dilluns, 7 de maig de 2012

Criaturades (un fragment triat)


Aina ja fa estona que ha perdut el fil de les històries que expliquen les seues amigues. El sol i la bonior dels insectes l’han anat endormiscant i quan se n’adona el cel s’ha tenyit de roig i els mosquits voletegen al voltant dels fanalets del jardí. Les seues amigues han abaixat la veu i ara només xiuxiuegen com si no volguessin acabar-la de desvetllar, malgrat que ella ja s’ha deixondit i es mossega, nerviosa, els llavis de color de gerani perquè, de sobte, el cercle s’ha fet més estret i les paraules són dites a cau d’orella. Fora del redol, a Aina només li arriben les rialletes i, un cop més, s’impacienta.


Es tracta d'un fragment d'un dels contes que vaig escriure aquest estiu al balneari, però com que ja no m'agrada, n'he triat un fragment.

diumenge, 6 de maig de 2012

I fi


           Les gotes de pluja repicaven contra els vidres de la finestra de l'habitació, que aleshores estava gairebé a les fosques perquè Aamaal pogués descansar. Estava molt pàl·lida, però el metge havia dit que era normal, que allò era la pèrdua de sang i que no calia patir. Aamaal tenia els ulls oberts de bat a bat i mirava en direcció a la porta entreoberta, com si encara hagués d'arribar algú. Li vaig dir que no l'havia avisat i no va protestar. Semblava atordida, ningú no hauria endevinat que li acabaven de donar una bona notícia. Ella i la xiqueta estaven bé, només calia que fes repòs fins al dia del part. Però en sentir-ho, Aamaal no havia mogut ni un múscul, la mateixa expressió petrificada que feia quan m'havia preguntat si l'hauria volgut tenir.
            Mentre li omplia un got d'aigua la porta es va acabar d'obrir. Va entrar un noi jove, ben vestit, que es va dirigir cap al llit del costat. Hi jeia una noia adormida. Feien bona parella. Em vaig aixecar de la butaca per córrer la cortina i, un cop fet, em vaig asseure a la vora del llit d'Aamaal. Vaig agafar-li la mà amb força i, a la fi, va fixar la mirada en mi. Em vaig notar la gola seca. Se sentien rialletes a l'altra banda de la cortina. Vaig respirar sonorament i les paraules van sortir com una glopada. Li vaig explicar com havia estat la nit que havien trobat son pare. Uns amics m'havien vingut a avisar que havia caigut a les vies. Anaven tots beguts. Jo aleshores estava de cinc mesos. Era jove i no tenia ningú, tot just acabava de començar a treballar i al cap de cinc mesos m'hauria de fer càrrec d'una criatura. Vaig pensar que no me'n sortiria. Durant molt de temps va ser el primer pensament que em venia al cap en despertar-me. I havia tanta gent que abandonava... Em semblava tan fàcil. Cada dia agafava el tren per arribar al restaurant i per tornar a casa. Només m'hauria d'haver deixat caure. Però no ho havia fet.
            Em vaig aturar. Aamaal tremolava. Vaig continuar, ara amb la veu més ferma. Ho havia pensat moltes vegades i encara no podria explicar per què no ho vaig fer. Però de sobte em vaig trobar amb una xiqueta en braços. Aquella criatura va tornar a donar sentit a la meua vida. 

P.S. No és que hagi de correspondre forçosament a la darrera escena, però ja correspondria al final.

dissabte, 5 de maig de 2012

Això no pot resumir el meu dia d'avui. Un dia emocionalment intens que ha començat al poble, amb la tant esperada festa sorpresa de ma cosina, que avui celebrava 18 anys (els fa el 7 i quan va nàixer, com han recordat avui alguns grans seguidors del club, el Barça va guanyar amb un gol d'Amor). Ha estat un plaer poder estar amb ella en un dia tan important. I... aquesta nit l'hem acabada al Camp, amb una altra victòria i un comiat. (Ara no us penseu que jo hi vaig gaire sovint, que no sóc gaire futbolera...).

dijous, 3 de maig de 2012

Work in progress: més Omana i Aamaal

S'accepten comentaris i suggerències, mai no havia pensat en l'esquema d'una novel·la i, de fet, tampoc no duc la intnció d'acabar escrivint aquesta sencera. Això és el que acabo d'abocar (i els capítols, com tot, són modificables, subdivisibles...).


CAP. 1. Situació inicial i desencadenant. Presentació rutina d'Omana. Aamaal embarassada de tres mesos. La caiguda que provoca que Omana s'enfronti al fet de fer-se gran i d'haver de dependre cada dia més d'Aamaal. Símptomes de depressió. Foscor absoluta: excursió nocturna a la via.
CAP. 2. Omana visita el lloc on es va matar el seu marit una nit de borratxera, en una estació de metro. Rememora com va ser aquella nit. Sabem que estava embarassada, com el va esperar tota la nit. Evoca els diaris, però no en sabem res. O ni tan sols els evoca. Un home la salva del metro, no es veu que ella intenció real de morir, però passa per un mal moment.
CAP. 3. Escena de retorn a casa. Alguna cosa de Joyce s'hi podria barrejar, en aquesta excursió nocturna i el retorn? Primer punt de gir: la descoberta dels retalls de diari. Els dubtes d'Aamaal acabarien d'arrodonir el cap., però penso que he de donar un respir al diàleg.
CAP. 4. Omana no sap que sa filla busca informació sobre les famílies i vides de les dones suïcides. AIRE FRESC. Ella mentrestant reviu el drama del seu passat, agreujat pel somni truncat del futur de sa filla (això s'ha d'anar veient, com tantes altres coses), que no és com ella s'havia imaginat. La filla cobra una mica de protagonisme (novel·la coral?); sembla més fràgil que sa mare vital i inquieta. S'interessa sobretot per la vida d'aquella Aamaal, que era una mica més jove que ella quan es va llençar a la via, però li barren el pas. Ningú no té ganes de rebre-la i menys quan en saben el nom. (L'acció subordinada al caràcter, a la introspecció). Detalls d'altres dones. S'acaba amb visita metge, és una xiqueta i està sana.
CAP. 5. Mentre Aamaal, que cada dia torna més tard, és fora "tafanejant" altres vides, un home pica a la porta. Omana l'obre. Ell demana per Aamaal. Omana li diu que no hi és, però hi insisteix. De fet, podrien ser dos escenes paral·leles. En una, qui pica a la porta és l'home i Omana obre. A l'altre, una dona jove (la nostra Aamaal) pica a la porta de casa la dona del diari que li va donar el nom. L'obre un home de poc més de trenta anys. En sentir el seu nom crida un altre home, més gran, que deu ser son pare. Omana diu a l'home que busca sa filla que marxi. A Aamaal també la fan fora sense obrir-la. Criden que marxi, que se'n vagi. Omana, davant de la insistència del jove (i del tuf d'alcohol -recorda que marit mort borratxo- també el fa fora (no és indi). [Potser és massa complicat anar-ho alternant, en tinc una visió molt cinematogràfica em penso].
CAP. 6. Potser podríem conèixer la història del noi, el narrador el podria acompanyar durant el viatge de tornada a casa. No està preparat per fer-se càrrec de la xiqueta, se'n desentén, només volia saber si Aamaal estava bé. [Això provocarà dubtes en Omana, sobre si és millor no dir a sa filla que han vingut preguntant per ella. Decidirà que ja és gran i que ha de fer el cor fort, que no sempre la podrà protegir i que ho ha de saber. Evolució en Omana]. L'aparició del noi ha estat un segon, però no darrer, punt de gir de la història?, un punt de gir per a Omana.
CAP 7. Els veïns de la casa on ha trucat Aamaal l'obren. Els encurioseix veure una dona embarassada, índia, amb el mateix nom que la difunta (fa 30 anys que és morta, els mateixos que té ella). Li pregunten si creu en la reencarnació i en què li agradaria reencarnar-se. Aamaal no hi ha pensat mai, (ella que vesteix de forma europea, no com sa mare; de parla anglesa com sa mare i a la qual Omana no ha parlat mai gaire de la religió hindú) ni tan sols ha pensat mai en què es devia haver reencarnat son pare. Sa mare no en parla. Els veïns desgranen la història de la noia del diari, una dona molt diferent de les altres sobre les quals ha seguit la pista. Ni havia patit maltractaments, ni havia estat abandonada, ni havia caigut en la droga ni tenia problemes psicològics... Res no feia pensar que pogués ser infeliç. Tenia un marit que se l'estimava, un fill de tres anys, el matrimoni treballava, ella en una tenda de roba del barri. Mai no es queixava de res ni havien sentit crits a casa seua fins a aquell dia mateix, en què ella s'havia presentat per preguntar sobre la mare del noi que l'havia obert. Ells no l'esmentaven mai. Potser records de com aquests veïns van veure'ls passar els primers temps, potser més val no aprofundir-hi, que no sigui ni massa sentimental ni pesat. Podria ser el punt de gir final, que fa veure a Aamaal que no hi ha una recepta de la felicitat, que aquesta dona que duia el nom d'"esperança" es va rendir sense motius aparents, mentre que Omana va lluitar per ella, per totes, malgrat la por. NO SÉ SI EM CONVENÇ.
¿CAP. 8. Aamaal torna a casa. Omana la rep i li diu qui ha vingut. Aamaal el truca per dir-li que està bé, que ja té tot el que necessita, que no cal que es torni a preocupar per ella ni que li ofereixi res. Tindrà una xiqueta ¿i li posarà Omana?. Se sobreentén un final feliç... Que no sigui massa ensucrat?

Potser és massa culebrot... És el primer intent que faig amb una estructura d'algun escrit més llarg d'unes tres pàgines...Per no confondre a l'Aamaal que es va suïcidar se la podria anomenar nom i cognom seguits...

Reformulació. Esbossos d'Omana


Aleshores va veure què tenia a les mans.
- Què significa això, mama?
- És el llibre que he agafat aquesta tarda. Buscava una recepta... Si vols ja te l'ensenyaré a fer -va afegir Omana atropelladament-; fa molts anys que no la cuino.
- Quants? Trenta?
- Asserena't, Aamaal, no entenc per què t'exaltes tant.
- Els retalls. Els he vistos. Dins del llibre. Són de quan estaves embarassada de mi.
- Els retalls?
- Vols que te'n llegeixi els titulars?- va dir Aamaal amb un filet de veu que va confirmar a Omana que no ho faria.
- Calma't. Només són notícies velles.
- Per què les vas retallar? Qui eren aquelles dones?
-  Deixa-ho estar. Ara no té cap importància.
- I per què, si no, m'hauries posat el nom d'una d'elles?
- ...
- Mira: aquí. «Aamaal» -amb les mans tremoloses, va ensenyar-li un tros de paper de diari rebregat que ella ja coneixia-. Te'n recordes? És de dos dies abans que jo nasqués.
- Significa «esperança». És el que vol dir el teu nom.
- Però es va suïcidar. Com les altres cinc. Tot aquest temps... tu no volies? -
- Ho vaig fer. Et vaig tenir.
- Però volies?
- Agafava cada dia al metro per anar a la feina. M'esperava a l'andana i hi pujava.
- Segurament com elles -el plor li escanyava la gola-.
- Escolta'm bé. Hi pujava. Hi vaig pujar cada dia durant nou mesos sense mirar avall. No vaig permetre que et passés res.
- Però...
- I quan va ser el moment et vaig tenir. La mort d'Aamaal és l'última. Després es va acabar.   

dimecres, 2 de maig de 2012