Taller de creació literària

L'altre dia el citava al blog dels espills i és que el Bloomsday s'acosta. Mireu quina aplicació per a un telèfon intel·ligent (jo encara no en gasto) han muntat: http://www.kickstarter.com/projects/504430587/joycewalk-0?ref=live . M'encanta. I quan veig els mapes i les explicacions sempre penso en els Col·loquis de Despuig, ara que acaben de tornar a ser editats...

Els reconeixeu?

Avui he rebut un regal molt especial. Fa dos setmanes em va contactar un treballador de Printcolor per oferir-me la impressió d'un llibre amb els meus relats GRATIS pel simple fet de tenir un blog. L'oferta és aquesta . Podia imprimir les entrades d'aquest blog o bé contes meus, jo he optat per aquesta segona opció i he publicat els dels darrers dos anys. Com que de fet fa dos Sant Jordis J. i jo volíem publicar un recull d'escrits nostres i va ser l'any que més vaig crear, ja ho tenia gairebé fet: els textos triats (hi vaig afegir els darrers relats, la major part dels quals heu llegit vosaltres), vaig adaptar-ne el format i vaig fer la comanda. Al web hi ha una guia amb els passos que s'han de seguir. J. em va fer la "camisa", és a dir, la funda on s'encabeix el llibre, que cobreix la tapa dura i hi va posar una fotografia meua de Londres, que em va inspirar unes quantes escenes. També la reconeixereu de seguida. A les solapes hi ha una

Lleida, la Seu. Montblanc i la llegenda de Sant Jordi. Avui és el meu aniversari i com que no anava a Lleida des que m'hi vaig comprar el vestit de la comunió, avui J. i jo hi hem anat. Feia una calor asfixiant, estàvem a 35 graus, però hem visitat el centre històric i el carrer Major i encabat hem passejat per tot Montblanc, on no havíem estat mai. Ara estic fregida, anit vam anar a dormir tard i avui hem matinat prou per tractar-se de nosaltres i hem acaminat molt. A més, aquesta nit també ho hem anat a celebrar de restaurant (tenint en compte que hem dinat dos entrepans... teníem molta gana!). El pastís ha arribat un cop a casa, amb el darrer regal. Us en penjo unes quantes fotografies. M'ha sorprès la diversitat racial de Lleida.

http://issuu.com/marinamartinezoriol/docs/lletraferida_issu

Vaig retrobar aquest conte de fa tres anys divendres, quan buscava relats per fer-me imprimir un conte-recull dels escrits que he anat fent aquests darrers anys. M'ho van oferir gràcies a aquest blog i espero poder-vos-en explicar l'experiència ben aviat (de moment hem estat maquetant J. i jo una miqueta) i mostrar-vos-en el resultat. El conte m'ha fet gràcia! No me'n recordava gens. (No l'havia penjat, tat? Ai, ara no ho sé...). Diu així: L’endemà del referèndum es va obrir un esvoranc a terra. Com que ningú no s’ho esperava, perquè els polítics de dins i fora del país no havien cessat de repetir que el referèndum no canviaria res, en un primer moment ningú no en va fer gaire cas. Els ciutadans que vivien a pocs metres d’on s’havia produït l’esvoranc no havien ni sentit el soroll que devia haver fet la terra en esquinçar-se. Quan dilluns els més matiners de cada poble fronterer d’aquella nació van veure la línia zigzaguejant que cenyia els municipis d’una band

̶  Ahir ja hi era. ̶  Sí, ja ho sé. Fa tres dies que el veig. ̶  Pobrissó... Penses que és mort? ̶  No ho sé, diria que no... però no es deu poder moure, sembla ferit. ̶  Anit vaig anar als mossos a dir-ho; em van agafar les dades, però es veu que primer han de parlar amb els de la RENFE perquè el treguin. ̶  S'haurien d'afanyar. Jo també vaig trucar, a l'ajuntament, ja és el segon cop que ho faig. Ara el fotografiava perquè sàpiguen on és: potser no l'han trobat. Des d'aquí dalt es veu bé, però com que queda una mica tapat pels matolls... ̶  Com hi devia entrar? És un tancat. ̶ Allà, a l'esquerra, veus? Hi ha un forat. L'haurien de tapar. És prou gros perquè hi entri un nen de set anys. Ma filla solia jugar per aquí en sortir de l'escola. És l'edifici ocre que es veu al fons. ̶  D'on deu haver sortit? El deuen estar buscant. Si fos meu m'agradaria saber on és. ̶  Se'ls devia escapar. ̶ Sí, no crec que l'hagin ab

Bé... com que els dies del meu sant i del meu aniversari s'anaven apropant i vaig pensar que les persones que més m'estimen necessitarien idees vaig escriure'ls un correu amb l'assumpte: "el regal del meu sant" i un enllaç a la notícia de la subhasta de la meua obra d'art preferida (bé, no m'havia plantejat que ho fos, però ara no en sabria triar cap més): El crit de Munch, que vaig veure fa tants anys al Museu d'Oslo. I ara m'ha arribat aquesta preciositat de la Xina, una còpia a l'oli de la pintura que tinc penjada a l'habitació!! P.S. Avui estem de celebració: 46 ha arribat segon!!! I d'aquí un parell de setmanes el tindrem corrent per aquí! P.P.S El meu aniversari és el 28 d'aquest mes...

Abans de començar, gelats de fred... gelats com a cucs... I vinga! Al final del concert. Al començament d'aquest vídeo se sent com dedica la cançó "a tot els que lluiten per Catalunya", de fet acabava de referir-se als indignats. Quina frase més bonica i en català! Aquest home ha aguantat tres hores cantant, ballant, saltant, corrent, deixant-se tocar, com xalava!! I durant tot el concert ens ha parlat en català. Ara me'n vaig adormir que estic morta de fred i ha començat amb una hora de retard... (era descobert! I jo que he sortit de casa pensant-me que anàvem al Sant Jordi!).

Al final, Judit se li acosta. Mira a banda i banda un cop més, fa una altra passa endavant i ja la té a tocar. Tot i que la classe de gimnàstica fa estona que s’ha acabat, Txell encara porta posat el xandall de l’escola. Judit li toca lleugerament l’espatlla, com si no gosés, però ella no es gira, segueix hipnotitzada mirant el riu. Potser espera que sigui Judit qui trenqui el silenci, ara que no les veu ningú, però la seua companya segueix movent el cap d’un lloc a l’altre, com si encara faltés una altra persona. Quan s’ha adonat que no tornaven a classe, la mestra ha demanat a Judit que anés a buscar-les. El vestidor estava buit, amb les dues motxilles esventrades damunt dels banquets, la roba de recanvi encara dins i les sabates escampades pel terra. Aleshores Judit s’ha encaminat cap al parc on fan els exercicis de gimnàstica, sense ni tan sols notar com se li acceleraven el cor i les cames fins que l’ha vista. Sola. Podria atansar-s’hi; però n’havia d’estar segura, no volia que

Darrerament he estat engegant el meu altre blog, que ha començat amb força, però segueixo demanant que hi col·laboreu amb els vostres espills literars. Avui faig una crida molt especial: envieu-me el fragment de Harry Potter (del llibre 1) que hi ha penjat en diferents llengües, em penso que en anglès i en castellà no ha de ser difícil, de moment hi trobareu la catalana: ho trobareu aquí . Seguiré actualitzant aquest, però a final de curs ja se sap!

http://www.ara.cat/esports/Londres-COI-elegissin-Vanity-Fair_0_697730333.html

http://www.fgc.es/cat/alerta.asp P.S.  He anat a l'estació de Volpalleres (Sant Cugat) a les 8 del matí, però la vaga de FGC no ha respectat els serveis mínims. Al final, a les 9, ha passat un tren una estona encabat que ens demanessin desallotjar l'estació. L'he agafat, 20 min. més tard s'ha aturat a Valldoreix i ens deien que a Les Planes cremaven pneumàtics i impedien el pas. Ens hi hem estat una estona. Al final, entre l'espera (i que no sabíem si podríem tornar a casa) hem baixat allí: per sort el XX estava al mateix vagó i hem tornat a casa peu (!!). Estic esgotada! Demà potser hi anirem en cotxe... Res. Que no he pogut anar a treballar i això que avui volia anar a una conferència a les 4 sobre els Hospitals a l'Edat Mitjana.

Aquí . I think mirrors have something that attracts people from different cultures. So we find them worldwide and since the Classical period until nowadays. It seems they never have lost their power and we keep imagining other worlds and other people behind them, in a magical place. I would like to collect here some literary texts about mirrors and I hope you'll help me. First of all, I'm going to upload some Catalan works I've read, but, luckily, I'll receive mirrors from other countries, written in other languages. Thanks! Here you have my email: sendmeyourmirrors@gmail.com No és la traducció del fragment que llegiu més amunt. Darrerament m'he sentit atreta pels espills i quan hi penso la primera referència literària que em ve al cap és Mirall trencat de Mercè Rodoreda. Fent algunes cerques a través de la xarxa vaig trobar que fins i tot hi havia gent que patia fòbia als espills i que ni tan sols podien mirar-s'hi. Tinc la intenció de comença

Però en un obrir i tancar d’ulls es veu arrossegada al mig del cercle. Les amigues l’empenyen i se n’hi afegeixen més que, en veure que en passava alguna, han sortit de la piscina i ara s’abraonen damunt seu, toquinyant-la amb les mans banyades, estirant-li el vestit, xafant-la amb els peus nus i negres. Els cossos de les amigues es vinclen davant seu sense que ella en pugui seguir la trajectòria ni sentir el secret que brolla d’uns llavis als altres. Tot d’una l’alliberen i a poc a poc el cercle es dissol. Aina pot veure on són: és la part de darrere de casa seua, davant d’una de les habitacions. Fa una mica de basarda, els grans encara són fora vigilant els xiquets, que fan la darrera aviada a la piscina i la foscor ho envaeix tot. Fa per encendre el llum, però l’aturen. Per la porta del jardí entra una mica de claror dels fanalets. En tenen prou. L’han vist entrar fa una estona.

Aina ja fa estona que ha perdut el fil de les històries que expliquen les seues amigues. El sol i la bonior dels insectes l’han anat endormiscant i quan se n’adona el cel s’ha tenyit de roig i els mosquits voletegen al voltant dels fanalets del jardí. Les seues amigues han abaixat la veu i ara només xiuxiuegen com si no volguessin acabar-la de desvetllar, malgrat que ella ja s’ha deixondit i es mossega, nerviosa, els llavis de color de gerani perquè, de sobte, el cercle s’ha fet més estret i les paraules són dites a cau d’orella. Fora del redol, a Aina només li arriben les rialletes i, un cop més, s’impacienta. Es tracta d'un fragment d'un dels contes que vaig escriure aquest estiu al balneari, però com que ja no m'agrada, n'he triat un fragment.

           Les gotes de pluja repicaven contra els vidres de la finestra de l'habitació, que aleshores estava gairebé a les fosques perquè Aamaal pogués descansar. Estava molt pàl·lida, però el metge havia dit que era normal, que allò era la pèrdua de sang i que no calia patir. Aamaal tenia els ulls oberts de bat a bat i mirava en direcció a la porta entreoberta, com si encara hagués d'arribar algú. Li vaig dir que no l'havia avisat i no va protestar. Semblava atordida, ningú no hauria endevinat que li acabaven de donar una bona notícia. Ella i la xiqueta estaven bé, només calia que fes repòs fins al dia del part. Però en sentir-ho, Aamaal no havia mogut ni un múscul, la mateixa expressió petrificada que feia quan m'havia preguntat si l'hauria volgut tenir.             Mentre li omplia un got d'aigua la porta es va acabar d'obrir. Va entrar un noi jove, ben vestit, que es va dirigir cap al llit del costat. Hi jeia una noia adormida. Feien bona parella. E

Això no pot resumir el meu dia d'avui. Un dia emocionalment intens que ha començat al poble, amb la tant esperada festa sorpresa de ma cosina, que avui celebrava 18 anys (els fa el 7 i quan va nàixer, com han recordat avui alguns grans seguidors del club, el Barça va guanyar amb un gol d'Amor). Ha estat un plaer poder estar amb ella en un dia tan important. I... aquesta nit l'hem acabada al Camp, amb una altra victòria i un comiat. (Ara no us penseu que jo hi vaig gaire sovint, que no sóc gaire futbolera...).

S'accepten comentaris i suggerències, mai no havia pensat en l'esquema d'una novel·la i, de fet, tampoc no duc la intnció d'acabar escrivint aquesta sencera. Això és el que acabo d'abocar (i els capítols, com tot, són modificables, subdivisibles...). CAP. 1. Situació inicial i desencadenant. Presentació rutina d'Omana. Aamaal embarassada de tres mesos. La caiguda que provoca que Omana s'enfronti al fet de fer-se gran i d'haver de dependre cada dia més d'Aamaal. Símptomes de depressió. Foscor absoluta: excursió nocturna a la via. CAP. 2. Omana visita el lloc on es va matar el seu marit una nit de borratxera, en una estació de metro. Rememora com va ser aquella nit. Sabem que estava embarassada, com el va esperar tota la nit. Evoca els diaris, però no en sabem res. O ni tan sols els evoca. Un home la salva del metro, no es veu que ella intenció real de morir, però passa per un mal moment. CAP. 3. Escena de retorn a casa. Alguna cosa de Joyce

Aleshores va veure què tenia a les mans. - Què significa això, mama? - És el llibre que he agafat aquesta tarda. Buscava una recepta... Si vols ja te l'ensenyaré a fer -va afegir Omana atropelladament-; fa molts anys que no la cuino. - Quants? Trenta? - Asserena't, Aamaal, no entenc per què t'exaltes tant. - Els retalls. Els he vistos. Dins del llibre. Són de quan estaves embarassada de mi. - Els retalls? - Vols que te'n llegeixi els titulars?- va dir Aamaal amb un filet de veu que va confirmar a Omana que no ho faria. - Calma't. Només són notícies velles. - Per què les vas retallar? Qui eren aquelles dones? -  Deixa-ho estar. Ara no té cap importància. - I per què, si no, m'hauries posat el nom d'una d'elles? - ... - Mira: aquí. « Aamaal » -amb les mans tremoloses, va ensenyar-li un tros de paper de diari rebregat que ella ja coneixia-. Te'n recordes? És de dos dies abans que jo nasqués. - Significa «esperança». És el

Mi-te'l .