Taller de creació literària

I no és fàcil que en les circumstàncies de crisi actuals jo m'indigni amb el règim que ebs imposen els polítics, si toca estrényer-se el cinturó ens toca a tots, però a quin estereotip de jove parla aquesta gent?? Mireu quin vídeo m'han fet arribar, encèn la sang a qualsevol!! El que no diuen és que amb la preparació que tenen molts joves a Londres hi poden fer molt més que servir cafès, tot i que sí, potser per a tenir feina, hauran de marxar. N'estic farta de sentir el discurset dels que es queixen (no se'n planyen, es queixen) que els joves marxen a buscar feina fora (bé... en molts casos és perquè aquí no n'hi ha o les condicions són dolentes i busquen alguna cosa millor, que els doni un futur). Però encara és pitjor el pensament cada vegada més generalitzat que les empreses poden disposar d'aquests joves com els roti, que han d'estar disposats a viatjar i a no tenir un lloc estable mai, que avui els podem enviar a la Xina i demà al Canadà... quan pod

http://www.vives.org/ca/blog/2012/04/20/manifest-en-defensa-del-catala-a-la-funcio-publica-a-les-illes-balears/

(que arribarà amb una rosa més per al gerro). No em direu que no fan goig (també n'hi havia una feta de gominoles, però ens l'hem repartit i ja no en queda).

              Es va aturar una estona davant del seu bloc de pisos. El llum del menjador de casa encara estava encès. Aleshores va sentir una escalforeta que li pujava del ventre i, instintivament, va ficar la mà dins de la bossa per traure'n el mòbil, que havia parat de sonar minuts abans. Quatre trucades perdudes. Travessà el portal i enfilà les escales; de sobte tenia pressa per arribar. Sabia que Aamaal l'esperava desperta. Va pensar que devia estar preocupada, que li preguntaria per l'examen del metge. Abans de ficar la clau al pany es va palpar la cama. No seria res.             En aquell moment la porta es va obrir per dins. El rebedor estava en la penombra, però podia distingir la silueta de sa filla, dreta davant d'ella, immòbil.              ̶    Estic bé, me n'he salvat d'una de bona. Aquestes cames...             Però Aamaal seguia sense dir res. Ni una sola pregunta. Omana va esbossar un somriure tendre i se li va acostar per acaronar-li l

          Omana és filla d'immigrants indis, però ha viscut sempre a Londres. Treballa com a personal de neteja d'un restaurant del centre de la ciutat i viu al seu pis de l'East End amb sa filla, Aamaal, que es va quedar òrfena de pare abans de nàixer per culpa d'un accident al metro. Ara Aamaal té 30 anys, una feina i està embarassada de tres mesos. Omana no sap qui n'és el pare. Una nit, Omana té una caiguda domèstica quan intenta agafar un llibre de receptes vell d'una lleixa. Aamaal acut a ajudar-la de seguida. Això provoca un conflicte inicial en Omana, que està acostumada a fer la seua i li molesta que sa filla l'ajudi i que pugui ser-li una nosa. Se sent inútil i cansada i té por de quedar-se sola una altra vegada, sobretot ara que pensa que Aamaal voldrà formar la seua pròpia família. Hi ha modificacions en la descripció d'Aamaal i se suavitza la relació mare i filla. Omana no està enrabiada, més aviat mostra símptomes de depressió.       

Ja em temia un: Mecanoscrit del segon origen , la millor novel·la de la història de la literatura catalana... http://www.ara.cat/especials/santjordi2012/Merce_Rodoreda-Manuel_de_Pedrolo-Joanot_Martorell_0_686931503.html

Aquest blog volia ser un taller i darrerament no em puc queixar perquè hi he anat penjant textos. Això és el que hi havia darrera de l'escena d'Omana de la setmana passada, tot i que ara ja no l'escriuria igual:        La protagonista és Omana . Dona d'ascendència índia d'uns cinquanta anys. Filla d'immigrants, ha viscut tota la vida a l'East End de Londres. Neteja en un restaurant. Viu amb sa filla de trenta anys (Aamal), que va criar totsola perquè el marit va morir en un accident. Omana és lluitadora i pensa que se'n pot sortir de totes, però té poques il·lusions i està acostumada a fer la seua. No vol veure que cada dia li costa més aguantar el ritme.             El desencadenant és una caiguda domèstica a la cuina de casa. Cau perquè s'ha enfilat a la cadira per agafar un llibre de receptes d'una lleixa. No es fa res, però, després de socórrer-la, sa filla l'obliga a estirar-se al sofà mentre ella fa el sopar.                 

http://www.ibtimes.com/articles/324660/20120405/rudest-nations-world-travelers.htm#page1 . És el resultat d'una enquesta i segur que sorprén poc als que han estat a la capital del país... Jo hi vaig tenir males experiències, almenys! Els britànics són els tercers del rànquing. Em costa de creure que els americans també surtin al rànquing negatiu, mira que van ser amigables i servicials, amb mi! Però pel que fa al pol positiu... potser certs països han estat poc votats com a "grollers" perquè no són una de les grans destinacions turístiques i hi ha estat menys gent i costa més que et vingui al cap. És la sensació que he tingut.

 Com que el dibuixet de Joan I sempre sol, almenys, arrencar un somriure a les persones a les quals fa companyia en les vetlles o esperes universitàries (bé... potser aquesta etapa comença a quedar enrere), he decidit actualitzar-lo una mica i dibuixar-li una companyia nova. El pobre Joan I, tants anys de Purgatori amb el turment de la companyia d'Orfeu i Tirèsias, li he buscat un nou amiguet, també del XV i, com ell, amant de la literatura, però em temo que el monarca no s'adonarà gaire del canvi. Al nou company li diuen Oliver i també és una ànima en pena, igual d'enutjós que Tirèsias, igual, ara mort, de desencoratjador pel que fa a l'amor. Almenys el penjo abans de Sant Jordi, que es consolin mútuament. L'ànima d'Oliver és un personatge d'una obra catalana de Francesc Moner que es titula precisament així. No sabia quin aspecte podria tenir, però com que diuen que tenia el cor trencat i que s'havia suïcidat per amor. Ai, aquestes belles dames sans m

Deixeu-me recuperar un vell dibuix que vaig fer per a acompanyar-nos en les llargues nits d'estudi universitari. Us presento el difunt rei Joan I, en forma de fantasma, tal com apareix a Lo somni de Bernat Metge. Joan I, com l'autor s'encarrega de fer-nos veure, era un rei que sentia una gran predilecció per distraccions banals i costoses com les caceres. Per culpa, entre altres coses, d'aquesta afició del rei, Metge no gosa situar-lo al Cel, sinó que el seu esperit se'n va de pet al Purgatori (almenys, el bon rei havia defensat la Immaculada Concepció i aquestes coses fan decantar la balança i... ja ho veieu, es lliurà de l'Infern, almenys en la literatura). Ara voldria recuperar-ne un fragment, però em temo que l'obra descansa davall d'una pila de llibres que més val no tocar fins que hi posi una mica d'ordre, que vol ser aviat. Res, que vés a saber per què, avui hi he pensat, en el vell Joan I.

Ja ho veieu, estic enganxada a una altra sèrie i ahir em vaig deixar engalipar durant uns minuts. Pensava: sempre ens queixem que anem a pitjor, que les noves generacions sempre són més, més del que sigui que en aquell moment considerem dolent, els medievals ja veien els avantpassats molt més grans (d'estatura) que ells, mireu el Curial , tot i que els emulaven sovint. I en canvi Mad Men ens parla d'una societat amb problemes que voldria pensar que, almenys, estem superant: amb l'alcohol com a valor social, les cigarretes a la boca dels personatges en tot moment (sobretot de Betty Draper) a locals tancats, entorns familiars, avions, oficines... fins i tot quan durant l'embaràs les dones fumen, un masclisme molt acusat, cap mena de respecte pel medi ambient, obsessionats per l'atac rus (ara ens en preocupen d'altres, d'atac, tat?), discriminadors amb les persones negres... Bé, almenys avui hi ha una certa consciència social sobre aquests problemes, però d

Els resultats de l'estudi sobre el Quixot català: http://www.naciodigital.cat/noticia/41522/cervantes/catala

           Omana es va mirar la cadira una vegada més i, després de considerar durant uns segons si aguantaria el seu pes (la cadira era vella i ella havia guanyat uns quants quilets des de l'última vegada que s'hi havia enfilat), es va arremangar el sari per damunt del turmell i va recolzar el peu esquerra al seient, mentre amb un braç al respatller i l'altre a la pica mirava d'aguantar l'equilibri.             Amb la cama esquerra com a contrapès, va aconseguir pujar-hi també el peu dret i el cos robust d'Omana va quedar elevat tres pams i mig per damunt del terra de la cuina, que ara reflectia nítidament el bracejar de la dona per fer-se amb un dels llibres de receptes arrenglerats a la lleixa més alta. No li va costar gaire aconseguir-lo, però quan, amb un somriure satisfet als llavis, iniciava el descens, va notar, de sobte, com alguna cosa li tibava el peu. Era la vora del vestit. Se li havia enganxat al braçalet del voltant del turmell. Omana va sacse

Una de les mones fetes per la iaia.

- Hola! - Buenos días. - Que me puede indicar a dónde está el archivo? - ¿Qué archivo? - El de Salamanca, ¡claro! - Es que tenemos cuatro [diria que va dir quatre!]. - ... - ¿Cuál busca? - El... el más famoso. - ¿El provincial? - Nooo, el provincial seguro que no, pero yo no sabía que había más... ¿El nacional? ¿El del Ministerio de Cultura de España? -  Mmm... ¿Qué quiere ver? -arronsant el nas-. - Nada, nada, yo solo busco el archivo... - Usted busca el archivo de la guerra civil. - Psssupongo. - Está aquí. ¿De dónde viene? - [Somrient] De Catalunya :) - Provincia. - XXXX. ¿Se puede entrar? - Hoy no, que es lunes, pero hay una exposición. Ai, com m'hagués agradat afegir-hi, "y el furgón blindado con el que he venido lo puedo aparcar delante?", però res, que em vaig mossegar la llengua. I vaig veure (per fora) el famós arxiu. "El más famoso". Qualsevol els ho deia obertament! Jo allí al mig i tots mirant-me amb uns ulls com unes taronges!

Després de més de set hores de carretera hem tornat de terres castellanes, de bous al costat de la carretera, de pa sense sucar en tomaca (tot i que l'estan descobrint i l'anomenen "pan con tumaca", em pregunto qui els devia dir que se'n deia així i quina varietat geogràfica del català parlava) i de lloances a Rouco Varela (i això és veritat, a Salamanca mateix, en boca de la guia del Col·legi Pontifici (on va estudiar i es veu que té el nom a la paret pintat, en un d'aquells víctors fets amb sang de bou, suposo). I és que aquests dies he anat amb la meua família a visitar Toledo (allà a la Manxa, on em vaig fotografiar amb uns quants Sancho Panza, tot i que no vam veure els molins), la ciutat emmurallada d'Àvila (el Diumenge de Rams, hi havia gent mirant la processó des de dalt de la muralla) i Salamanca (ciutat universitària per excel·lència, on no només vam visitar el Col·legi Pontifici, sinó també les catedrals, els convents -vam comprar magdalenes a