divendres, 29 d’abril de 2011

Decepció

Per culpa de possibles atacs, el Reichstag Building em comunica en un correu que no podré visitar l'edifici i que la cúpula estarà tancada. De totes manera, aviat veure l'amiga que al setembre us deia que se n'anava a treballar un any a Berlín!

dilluns, 25 d’abril de 2011

Jocs Florals

A l'escola on vaig cursar bona part de la secundària i del batxillerat enguany celebren el sant Jordi d'una manera especial. Recuperen vells poemes d'antics alumnes, que els podem anar a llegir o delegar-ne la lectura a un professor. Esperen que hi assistim. La proximitat de l'acte em porta ràfegues de records, potser no els que més presents tinc, massa sensacions oblidades i també expectació (qui trobaré? què deuen recordar de mi? n'esperen res?). I, al rellegir el poema que han seleccionat, molts de dubtes. És com si la invitació fos un regal, quelcom no merescut, fruit de l'atzar més absolut, com si la noia que va escriure el poema en fos una de diferent de la que ara rep la invitació, que no sap si, passats els anys, encara la mereix.

diumenge, 24 d’abril de 2011

Balanç de Setmana Santa

I una veu m'ha dit: llibres i Roma, què més podies desitjar?

Espero que hagueu passat un bon dia de sant Jordi. El meu, ho ha estat. A més, ja molt descansada i havent desconnectat molt de la feina, m'ha servit com una mena de cap d'any i resulta que he acabat fent-ne propòsits a curt i llarg termini i a tenir més clar què vull.

Els llibres: Massa felicitat d'Alice Munro (que ja he començat: molt punyent, històries personals en majñuscules, d'aquelles que acaben sent titular de diari, molt diferents de les que jo mai hagi escrit i que, quan torni a fer-ho, potser assajo d'imitar, no en diria emular) i Alfabets. Assaigs de literatura de Magris regal de ma mare i la història del temps de Hawking, gentilesa de J. Prometen.


Els records que he atresorat de Roma aquesta vegada són molt, molt diferents dels primers. M'ha paregut més menuda, més familiar, més viva, més càlida, menys barata, menys olor de trattoria, més múrria. La notícia: a més d'haver anat a la missa del Papa (tres hores i dos quarts), PER FI VAIG ANAR ALS MUSEUS VATICANS, saltat-nos tota la coa, fent el recorregut dos vegades fins més enllà de la Capella Sixtina, la segona corrent a través de les sales a la cerca de l'Escola d'Atenes. Em va agradar ensenyar-li a Miquel aquells pintures i explicar-li. El van impressionar.


Propera parada: Berlín el dia u de maig.

dijous, 14 d’abril de 2011

Torna, ordinador

Aquests dies se m'ha espatllat l'ordinador, una gran pèrdua de temps per als que hi treballem tot el dia. Espero que demà es pugui arreglar definitivament. Ara escric des d'un ordinador prestat i fins ara no havia pogut recuperar els documents bàsics que necessito... un matí (ahir, quan es va espatllar) i una tarda (avui, primer intent d'arreglar-lo de J.) de molts de nervis. Quan se solucioni ja marxaré a Roma, però al tornar espero poder arreglar els paràgrafs del comentari anterior i posar-ho tot a lloc. Ara vaig una mica peix i se'm gira feina que no vull haver de fer durant les vacances de Setmana Santa.

dimecres, 13 d’abril de 2011

Recordo... (especial Roma)

AVÍS: S'HA DESCOL·LOCAT TOT. NO EM FUNCIONEN ELS PARÀGRAFS!

Recordo que encara anàvem tots a la universitat i va ser el nostre primer viatge junts a l'estranger.

Recordo que un any després em venien a veure a Torino.

Recordo que vam arribar a Roma en un tren atrotinat i que vam haver de traginar les maletes carrer rere carrer fins a l'hostal dels afores, regentat per monges.

Recordo que era gener i que deixàvem les finestres obertes perquè la calefacció de la nostra habitació estava espatllada i hi feia una xafogor insuportable. Recordo que quan ens vam queixar les mongetes ens van dir que això era que nosaltres dos estàvem acalorats i que elles portaven posada una jaqueteta fina.

Recordo que la primera impressió de Roma va ser la Piazza Vittorio Emmanuele des de l'autocar i que jo vaig córrer a pujar-ne les escales, que no s'acabaven mai.

Recordo que el primer dia vam intentar fer-nos una fotografia juntes, però que sempre hi havia qui s'hi posava enmig.

Recordo que portava una bufanda llarga i taronja que m'havia deixat ma mare.

Recordo que el primer dia a algú se li va acabar la bateria de la càmera i que no sabia que es necessitaven uns carregadors perquè seguís funcionant. Recordo que es va comprar una maquineta menuda de cartró pedra i dos carrets, malgrat que era d'usar i llençar. Quan li van dir, els va canviar al venedor per una pila de postals esgrogueïdes.

Recordo que caminàvem fins ben entrada la nit i que recorríem tot Roma per trobar un restaurant que havia de ser més barat que l'anterior.

Recordo que hi havia un cambrer que atabalava C. perquè fes la "scarpetta" i suqués el plat. Recordo que a ella no li feia gens de gràcia.

Recordo com D. s'adormia dalt de tot de les escales de Piazza Spagna.

Recordo com J. R. B. ens perseguia per fer-nos una fotografia amb la bandera de fons. Recordo que la meua no la té.

Recordo com M. entrava a totes les botigues de records.

Recordo el gelat que ens vam menjar d'esquena al Panteó.

Recordo el moment en què vam veure El nen de l'espina i l'emoció de la R.

Recordo que créiem que R. i J. R. B. acabarien junts perquè eren els únics que sabien llegir un mapa i encapçalaven el grup.

Recordo que A. sempre tenia gana i que no sé si ens deu haver perdonat que no el portéssim a les catacumbes. Recordo que de seguida va passar a formar part del grup. Recordo que mesos després va venir amb la Cris al meu dinar de comiat i que els ho vaig agrair molt.

Recordo que F. ens feia esperar a la sortida dels museus i que, com sempre, li preníem el pèl.

Recordo i no perdono fàcilment que no veiéssim els museus vaticans.

Recordo que hi havia toc de queda a les onze i que si no havíem d'anar a buscar una clau.

Recordo que l'última nit vam perdre el tren i que un conductor d'autobús ens va portar a l'aeroport per una suma de diners. Recordo que ell vivia als afores i que havíem de circular amb els llums apagats perquè ja no estava de servei. Recordo els riures i una mica de por.

Recordo que vam passar la nit a l'aeoroport i que, ja dalt de l'avió, cantava cançons a C. (sempre la mateixa, de Sau) perquè li feia por volar. Recordo que F. seia darrere nostre amb MP., tremolant.

Recordo que vam arribar a Girona, però he oblidat com vam tornar.

diumenge, 10 d’abril de 2011

Felicitat

Felicitats als organitzadors i als votants de Barcelona Decideix, que deuen estar eufòrics. I, és clar, a la resta de municipis on s'ha votat. Avui hem tornat a fer història.

A l'espera dels resultats i del ressò (internacional també).

P.S. Eutrapèlia va poder votar a la segona onada de consultes i li agradaria que, algun dia, al seu poble de naixement també s'hi celebrés un referèndum per la independència!

dissabte, 9 d’abril de 2011

La Trieste de Magris


Fotografia d'IgorTrieste del Palazzo del Comune di Trieste de la Viqui.

Avui, per sorpresa, m'he trobat dinant a Barcelona amb la meua família, en un restaurant italià (el Da Greco), on vaig estar per darrera vegada el Sant Jordi passat. Era una bona manera d'ambientar-me. Com que ja estava a Barcelona i hi havia quedat a les cinc amb J., tenia temps d'anar a traure el cap al CCCB, on avui es podia visitar de forma gratuïta una exposició que tenia ganes de veure des que la van inaugurar, però per naps i per cols no ho havia pogut fer fins avui: La Trieste de Magris.

A mi aquest títol ja m'evocava moltes sensacions i vivències i el resumet que acompanya els pamflets, encara més. Per explicar com va anar que visités Trieste totsola el gener que vaig anar a Venècia amb dos amics alemanys, un francès i una espanyola, us hauré d'explicar que no hi vaig anar com a viatgera ingènua que no sap què busca. Jo, igual que els homes medievals que es fartaven de llegir llibres de viatges abans d'emprendre els seus viatges a Orient, potser en busca de les terres del Preste Joan, aquells darrers mesos havia cursat a la Università Degli Studi di Torino, sense saber per què l'havia triat, una assignatura sobre Italo Svevo que em va entusiasmar. La professora, que aconseguia entusiasmar l'alumnat i que semblava molt estricta, ens parlava d'aquella Trieste portuària que, de tanta gent de procedència diversa que s'hi passejava, havia esdevingut un no-llloc.

Me la imaginava amb un encant especial, la Trieste on havia viscut Joyce i s'havia implantat la psicoanàlisi, la Trieste de Svevo (durant el curs vaig llgir-me Una vita i Senilità i em reca no haver pogut emprendre encara la lectura de La coscienza (paraula que em costava molt d'escriure als apunts) del Zeno. A poc a poc aquella es va anar convertint amb la meua assignatura preferida (potser juntament amb la de la dialectologia perceptiva, que impartia Tullio Telmon, un professor entanyable. Això era el que significava Trieste per a mi, i això que encara no havia sentit a parlar d'Umberto Saba ni de Claudio Magris.

Va ser mentre estudiava per a l'examen final de l'assignatura que no podia deixar d'imaginar-me la ciutat, que va anar agafant cada vegada més importància que l'autor i que va acabar determinant que afegís una parada més la viatge que m'havia de dur a Venècia, Trieste, Udine, Pàdua i Verona, si no recordo malament. L'entrada a Trieste en tren va ser espectacular, recordo l'arribada a la vora del mar i que la primera cosa que vaig visitar va ser aquella plaça que dóna al mar i que, segons m'he assabentat avui a l'exposició, quan bufa el vent arrossega els vianants despistats mar endins. Però no hi vaig trobar el que hi havia anat a buscar, recordo que les meues passes van ser les més solitàries del viatge i que després d'haver visitat una església dalt d'un turonet vaig asseure'm a trucar el que aleshores era el meu xicot. No hi vaig saber trobar cap dels escriptors que m'havien acompanya durant els darrers mesos (a Joyce ja el coneixia d'abans). Per sort, no m'hi vaig estar gaire i l'endemà em penso que ja marxava a Udine, feia un dia plujós inoblidable. A Udine la gent m'hi va rebre amb els braços oberts, em van omplir de llibres i vaig visitar l'acadèmia friülana. Hi vaig fer treball de camp, el camí que em duria a dedicar-me a la sociolingüística durant uns anys.

A Magris el vaig llegir uns anys més tard, quan J. i jo planejàvem un viatge a Budapest per a celebrar el nostre segon aniversari. Vaig llegir-ne Danubi, de manera que el recorregut a través del llibre que es proposa en una de les sales de l'exposició m'ha anat com anell al dit.

A l'exposició encara hi he descobert més atractius de Trieste, una ciutat que sembla que m'atrau des de la distància, però que un cop em té no m'atrapa. Qui sap si ara la visitaria amb uns altres ulls. Malgrat que només li he pogut dedicar una hora l'entreteixit d'escriptors que es troben en una ciutat tan poc italiana com Trieste m'ha deixat molt satisfeta i ha augmentat les meues ganes de llegir més obres dels autors que hi han anat sortint, més dels que m'esperava.

Però ja eren les 5 i J. m'esperava per anar a veure El llac dels cignes al Teatre Tívoli. Un públic maleducat, el príncep no m'ha agradat gaire, però els cignes m'han fet sentir el que és el ballet per a mi.

Al restaurant on hem anat a sopar els afeccionats a la USAP celebraven la victòria.

divendres, 8 d’abril de 2011

Avui he rebut un regal

i tot ha estat gràcies a haver obert aquest blog, que m'ha acostat als meus quan era lluny i que m'ha portat noves coneixences que van més enllà d'aquest espai.

Recordeu el meu viatge a NY en ple hivern ara ja fa 2 mesos? Ara l'estic fent amb uns altres ulls que no només me'l fan viure acompanyada i amb calor sinó que ara em tenen recorrent virtualment (o literàriament, més ben dit) Yellowstone.

Moltes gràcies, P.!

Amb NY ha estat molt divertit veure en què coincidíem (en el menjar, el metro, els edificis) i fins i tot no les nostres experiències havien estat radicalment diferents (una Liberty Island sense gens de coes, el cel blavíssim, alguna topada amb un nadiu malintencionat).

A Roma hi falta gent!

Fotografia extreta de la Viqui i que pertany a Julo.
Aquesta Setmana Santa passarem uns dies a Roma, on vaig estar un gener de fa 5 anys amb uns amics als quals ara veig molt de tant en tant. Aquesta vegada hi tornem a anar una bona tropa: 11 persones, però tots família. És el regal d'aniversari dels iaios. Tinc unes ganes de tornar a Roma, ara ja sense la febre de visitar-ho tot, deixant-me portar i prou, menjant molta pasta i tornant a practicar l'italià, que últimament em toca fer competència passiva i no és ni la meitat de divertit. Vosaltres, que sabeu la debilitat que sento per Itàlia, ja us podeu imaginar la il·lusió que em fa tornar a la ciutat-monument. Per cert, per culpa de la son d'alguns mandrosos, encara no he vist els museus vaticans (no sé si entra als plans familiars, però tantsi sí com si no, a Roma encara hi hauré de tornar, que vull visitar-ne molts més indrets, d'aquells que no són de primera visita i que, per tant, m'hauré d'esperar encara una mica més per veure).

Ai, encara recordo els 0,10 cèntims que ens va costar el bitllet d'anada a Roma, tot i que amb les taxes va acabar pujant una mica més! Vam fer nit a l'aeroport. Era el nostre primer Ryanair-Girona.

dimecres, 6 d’abril de 2011

Els treballs de recerca de 2n de batxillerat (2)

Darrerament he descobert l'eina d'estadístiques que ofereix el blog i m'ha interessat mol adonar-me que un dels comentaris més llegits, a més del dedicat a la dramatització sobre Maragall al TNC, és la dels treballs de recerca, que vaig escriure arrel d'una consulta que m'havia fet ma cosina. Les paraules claus a través de les quals google remet al meu blog són "treballs de recerca de segon de batxillerat" i fins i tot "idees per a treballs de recerca de 2n de batxillerat". Això pot voler dir: a) que hi ha pocs llocs a la xarxa que ofereixen informació i material sobre aquest tema, motiu pel qual acaben en un blog no especialitzat o b) que una de les preocupacions dels estudiants que han d'encarar el repte és la manca d'orientació o de coneixement sobre les llacunes que hi ha en l'anàlisi de certs temes sobre els quals tenen material per a treballar i que estan perfectament capacitats per a fer-se'n càrrec.

Si sou estudiants d'humanitats i ciències socials i us interessa la història i la cultura d'aquest país m'ho podeu comentar a través del blog. Fa un any, el grup del qual formava part, la nova Palestra, vam començar un projecte que al final no vam poder enllestir, però tenim material enregistrat que es podria estudiar i sobre el qual en sortiria un bon tema. Jo en podria parlar amb la persona que coordinava el grup i segurament us el podríem fer arribar i explicar-vos com aprofitar-lo. És una llàstima que no s'aprofiti. Un bon tema és el premi d'Honor de les Lletres Catalanes d'enguany, per exemple! ;P

Xerrada amb Sergi Pàmies

Ahir Sergi Pàmies va ser el convidat de l'assignatura Autors Coetanis de Filologia Catalana de la UB, perquè tot i el discurset d'uns i altres que enuncia que els estudis de filologia no tenen en compte les obres literàries escrites recentment (i, per tant, això podria ser un problema a l'hora de valorar críticament autors encara no "canonitzats" pel pas del temps), aquesta assignatura fa anys que convida escriptors actuals a l'aula i gaudeix de molt d'èxit entre els estudiants d'últims anys de llicenciatura i grau.

Se li va preguntar sobre la professionalització d'ell com escriptor (del pas de comptable a escriptor i també de la poesia a la prosa o, com va dir ell, "poemes en prosa" en molts casos), de les motivacions de l'escriptor, del que va significar el primer llibre (T'hauria de caure la cara de vergonya, lectura que els estudiants havien treballat a classe), la cerca de títol i l'ordenació dels relats en un recull, l'estatus del conte envers el de la novel·la, la gestació dels contes. Però el que va generar més debat entre el grupet que m'acompanyava va ser la relació de l'escriptor amb la crítica, de la qual l'autor es distancia (i ben fet que fa), però que va comparar amb el metge que fa una autòpsia d'un cos amb més o menys gràcia. Si el cos pogués parlar, ell té la veritat del que va passar. I aquí és on no compartim aquesta afirmació que hem sentit en boca de més escriptors. L'escriptor se sol caracteritzar per escriure sense pensar en les moltes interpretacions que en podran traure els lectors, sense ser conscient de la intertextualitat de la composició, sense arribar a intel·lectualitzar tot el procés. I això ho fa el crític, però també el lector. Quan l'obra passa a les mans dels lectors com més bona és la idea del relat, més lectures en podran fer els lectors, suscitarà més evocacions, ens dirà "personalment" més coses a gent diferent i de tot arreu i això precisament és el que la fa universal.

A la tarda vaig poder assistir a la conferència de Teresa Espinal "A la recerca de principis universals del llenguatge: l'evolució de la gramàtica generativa" que, a més d'atraure'm l'atenció sobre l'adquisició de les llengües naturals, els universals de linealitat, jerarquia i recursivitat de totes les llengües, el concepte de "sintaxi" per als generativistes com Chomsky, l'estudi de la llengua en relació amb el funcionament de la ment i el naixement del minimalisme; em va interessar especialment pel breu debat que va generar sobre les diferències entre els plantejaments (i la filosofia) que hi ha darrere del generativisme i els de la lingüística computacional. Un bon tema per reflexionar-hi.

dilluns, 4 d’abril de 2011

Demà

fan un seminari sobre el generativisme al Josep Carner de la UB, al costat de consergeria. El seminari anterior va tractar sobre l'estructuralisme i era per a un públic general, de persones interessades per la filologia però sense gaires fonaments sobre teoria lingüística, va valdre molt la pena. Forma part del màster Aplicat en Llengua i Literatura Catalanes UB-UAB. Jo miraré d'anar-hi.

diumenge, 3 d’abril de 2011

Desclassificats al Villaroel

Vaig anar a veure-la atreta pel resum d'una trama que recordava vagament El mètode Gronholm, amb el qüestionament de fins on som capaços d'arribar a la societat (o més aviat ciutats) actuals, quan ens hi va la vida familiar i la professional, amb el plantejament d'una situació de la qual els protagonistes no es poden escapar sense fer abans una reflexió ètica. I no és que a Desclassificats tots aquests elements no hi siguin, però acaba fent l'efecte que si hi predominés una voluntat de concisió que ajudés a mantenir el suspens i la tensió en l'espectador l'obra s'hauria d'enllestir en una hora curta en lloc de l'hora i 20 minuts que dura. Hi ha massa digressions secundàries (s'instisteix massa en l'afer Cáceres, per exemple) que tenen la funsió de produir un destensament, un efecte còmic en l'espectador, sobretot a l'inici de l'obra, però que no porten gaire lluny i que poden fer feixuga una obra breu i poc enrevessada com aquesta. Al final, el desenllaç de la gran intriga no aconsegueix causar gaire sorpresa en l'espectador.

El plantejament, molt ambiciós, bona interpretació per part dels actors, però no acaba d'aconseguir l'efecte reflexiu o purgatiu que voldria.

divendres, 1 d’abril de 2011

Jo sóc emprenedora!! I no tinc cap empresa

Ja m'ha pujat la mosca al nas. Anit vaig mirar Banda Ampla, un bon debat, però no paraven de repetir la paraula emprenedor com a substantiu, sinònim d'empresari, ua accepció nova que restringeix molt el significat de la paraula. Jo no estic en contra del fet que les paraules vagin guanyant significat amb el temps i les circumstàncies o fenòmens socials, però em rebenta quan els mitjans de comunicació encunyen un mot nou o una nova accepció per a definir quelcom que ja tenia paraula. No entenc que ara ningú no parli d'empresaris, que potser s'havien ressentit d'una visió negativa per part d'uns partits polítics determinats i gent que els ha acabat equiparant en la següent equació: caps= enemics (que bé que m'ho he trobat). En canvi, emprenedor és una paraula positiva ens ho mirem com ens ho mirem i que es veu que en temps de crisi fa tanta falta. Fins fa uns mesos gairebé ningú no utilitzava l'ADJECTIU (sí, segons el DIEC només és un adjectiu) "emprenedor": És una noia molt emprenedora, ja ha col·laborat en tres associacions culturals pel poble. I ara s'ha rescatat només en aquest ús restringit: què passa, que els que no som empresari no podem ser emprenedors?

DCVB: perquè se'n vegi l'ús històric.

EMPRENEDOR, -ORA adj.
Dotat d'iniciativa i coratge per a emprendre accions difícils; cast. emprendedor. Lo Sanglier era molt valent e forts caualler, brau e molt ardit e gran emprenedor, Curial, ii, 101. La ciutat de Barcelona, com a precípua, és stada emprenedora de gestes, doc. a. 1461 (RLR, l, 335). L'avíem conegut sapat, robust, emprenedor, Massó Croq. 130.

Que ha d'emprendre's. «Les obres emprenedores per a fer el canal duraran tres anys».


DIEC2:

emprenedor1 -a


adj. [LC] Que no vacil·la a posar en execució els seus designis, que no tem d’emprendre les coses, que posa una gran activitat en les seves empreses. Un projecte per a gent emprenedora.

Està clar que la persona (periodista?) que la va posar en circulació no sabia què significava: on hi diu fundador d'empreses? O és que se m'escapa la nova aplicació del mot? Quina és la diferència amb empresari o fundador d'empreses?