Taller de creació literària

La imatge del cartell del congrés l'he extreta del web de l'Any Maragall. Avui s'ha celebrat a la Universitat de Barcelona la primera jornada d'un dels actes més notables, si no el que més, de l'Any Maragall: el I Congrés Internacional Joan Maragall, en què han col·laborat la UB, la UAB, la Universitat Pompeu Fabra, la Institució de les Lletres Catalanes i Acción Cultural Española. L'acte ha començat al Paranimf, on les autoritats han reflexionat sobre la manera com Maragall afrontà les circumstàncies difícils en què li havia tocat viure (les bombes del Liceu, la Setmana Tràgica i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia) i com pot servir-nos de model en uns moments delicats (salvant les diferències) com els actuals. Han fet referència directa a "La ciutat del perdó", que Josep M. Casadús recull a l'acabada de publicar Crònica d'un país. 15 articles imprescindibles . Ha reprès la paraula Glòria Casals, professora de la la UB i l'organitzadora...

Comença el compte enrere. Dissabte que ve comença la meua aventura a Londres, que m'agradaria que durés quatre mesos, però que encara no sé quan s'acabarà. Tinc el bitllet d'anada, és tot el que tinc. Això, i un parell de jerseis nous de coll alt que em serien útils a l'hivern. De pis, encara no n'he trobat; serà la meua primera missió. Aviat hauré de decidir quantes nits d'hotel agafo per començar... P.S. Us n'aniré mantenint al corrent a través del blog.

Entrevista a F. Xavier Vila: http://digital-h.cat/c/journal/view_article_content?groupId=10911&articleId=4355732 .

Aquesta nit a tots els ajuntaments a les 19h. per reivindicar l'escola en català. No pretenc fer un blog de convocatòries però és molt important que no ens donem per vençuts i que reivindiquem els nostres drets, un cop més.

Divendres vam estrenar la nostra temporada teatral al Romea amb Llum de guàrdia , que jo, potser perquè era de fantasmes, vaig pensar que seria la meua primera obra de por. Però no. El fantasma semblava ser una excusa qualsevol per inventar-se una obra que havia estat fruit de la improvisació. Els primers 5 minuts em van deixar glaçada, sobretot perquè el paper d'Andrew Tarbet era calcat al de Coses que dèiem avui , del mateix director, que em va agradar tant i semblant al d' Infidels , la sèrie de TV3 i perquè les paraulotes que farceixen els seus diàlegs eren gratuïtes, però van fer molta gràcia al públic, que des del primer moment va estar disposat a riure'ls totes les facècies. Per sort, l'obra va millorar de seguida, ens van portar a 7 anys més tard, els mateixos personatges (el grup d'actors que havien d'estrenar una obra al Romea abans que es cremés en un incendi que ningú no s'havia com s'havia produït) i espais i relacions personals molt diferen...

A les 17h. la tradicional manifestació per la independència a Plaça Urquinaona i a la nit el concert d'Obrint Pas a l'Arc de Triomf! Ah, i la Setmana del Llibre en Català a la Ciutadella. http://www.youtube.com/watch?v=3nxXiBR7Iv4 (és la cançó que em desperta cada Onze de Setembre).

Aquesta setmana una amiga se n'ha anat a treballar fora durant un any (esperem), un amic s'independitza en un pis a Barcelona, una amiga comença el curs vivint en parella i encara una altra dilluns va tenir una filla. Tot es mou. Avui, escrivint a l'amiga que fa un any se n'anava a Berlín li he enviat els vincles de tot el que vaig anar escrivint sobre el seu viatge. Potser li agradarà veure's amb uns altres ulls, saber que des de la distància l'acompanyàvem. A mi em van recomfortar els vostres comentaris, la vostra companyia quan feia el meu gran viatge de somni als EUA. Ara la meua amiga ja ha tornat i és ella la que s'independitza enguany. Una nova casa i una nova ciutat, aquest cop a prop nostre. Retrobaments. Ara sóc jo qui marxo uns mesos. Queden tres setmanes.

Al setembre estreno agenda i encara conservo una part de l'emoció del començament de curs, de les anades a l'escola a buscar els llibres, els migdies olorant-los i fullejant-los (sobretot els de lectura) i les tardes folrant-los, de la compra de la motxilla i la fotografia a la porta de casa el primer dia de classe. L'agenda encara té aquesta funció i la de fer-me pensar en nous propòsits per al curs o somniejar pensant en el futur. Ara bé, aquest gener faré el canvi. Al centre Jane Austen de Bath em vaig comprar una agenda d'adult, de les que comencen amb al gener i s'acaben al desembre. No sé si funcionarà, però en gasto tantes, d'agendes, que si no, a setembre ja la renovarem. Un dels hàbits que més m'agrada quan estreno la nova agenda és traslladar la informació que encara em pot ser útil a la nova: escric una vegada més les adreces (postals!) dels bons amics als quals encara envio postals (alguns es van quedar al 2008 o al 2003, al 1997, 1999...) i eng...

Avui he tingut una cita a cegues amb una noia que també se'n va a Londres el mateix dia que jo. Les dos hem decidit no refiar-nos d'agafar cap pis abans de veure'l perquè hem vist que està plagat d'estafes londinenques en línia, així que marxarem a l'aventura, esperant no trigar gaire a establir-nos. I mentrestant els preparatius continuen i he començat a mirar la sèrie històrica dels Tudor , que arrenca amb el famosíssim rei Enric VIII (el de les cançonetes infantils macabres), que jo coneixia poc més que del drama de Shakespeare i que vaig veure representat al The Globe l'estiu passat. No hi para de sortir Hampon Court, un dels palaus més bonics d'Anglaterra (almenys dels que jo he vist), que va fer construir el cardenal Wolsey (que tant de protagonisme té a la sèrie i a l'obra de teatre) i del qual es va apoderar Enric VIII.

Assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l'home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d'antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna prosperitat,...

també va ser quan ens vam conèixer, passejant per la vora del riu a principis de juliol. La ciutat encara estava tranquil·la i em penso que acabaven de triar-la perquè s'hi celebressin les Olimpíades que tindran lloc enguany. Va ser l'estiu del pastís de xocolata amb nous de la planta-pastisseria de Harrods, dels cabells plens de gespa i els trajectes interminables en metro.

El segon cop hi van haver els atemptats i hi havia cartells que no entressis al metro si tenies por i que no deixessis cap bossa desatesa. Al teatre ens en vam oblidar, en vam deixar una damunt del seient a la pausa del We will rock you i quan vam tornar-hi hi havia un munt de policies que la remenaven i se la volien endur. Dúiem pocs diners i hi havia molts Starbucks. El tercer, nevava. Quan nevava quan l'avió va aterrar i va seguir fent-ho els primers dies. Era un gener de fa dos anys. El quart va ser un vist i no vist, tot el dia buscant l' Enric VIII a les llibreries perquè el volia llegir mentre l'interpretessin al The Globe. I ara, com serà, la cinquena? De moment, encara no he trobat pis.

de quina va ser la primera sensació que vam tenir a Londres quan vam arribar-hi? Que feia pudor. Jo tenia 11 anys i tu 8 i la mama ens va agafar la mà i ens va fer endinsar al Hyde Park perquè l'olor dels tubs d'escapament ens ofegava. Els cops que hi he tornat ja no l'he sentida. M'hi he avesat? L'aire de Londres és més pur, ara?

Ella ha construït tot el seu món en un retall del meu, on jo només hi veig record; adés magnificat, magnífic, majestàtic, gairebé èpic, ara empetitit, contret. Vague. I tanmateix a vegades encara batega amb una força que fa que tota jo trontolli. Ella ha poblat aquest món, que ja és més seu del que a mi em pertany, de gent nova i s’ha inventat arguments que jo ni tan sols conec. L'evoco i veig una dona de cabells foscos i galtes generoses embolcallada amb un vestit vaporós al porxo d'una casa blanca. Més xuclada, la pell encara jove, el somriure intacte. Voldria que fos a mi a qui esperés per contar-me les vides que s'ha inventat i els somnis que ha viscut. Però potser ignora que encara hi sóc, sotjant-la, expectant, encuriosida per saber en què ha convertit aquell bocí de món que hi ha dies que, en llevar-me, amanyogo perquè hi càpiga a la butxaca i d'altres me'l deixo oblidat a casa, als peus del llit, esperant pacientment que arribi el seu torn.