Taller de creació literària

Per culpa de possibles atacs, el Reichstag Building em comunica en un correu que no podré visitar l'edifici i que la cúpula estarà tancada. De totes manera, aviat veure l'amiga que al setembre us deia que se n'anava a treballar un any a Berlín!

A l'escola on vaig cursar bona part de la secundària i del batxillerat enguany celebren el sant Jordi d'una manera especial. Recuperen vells poemes d'antics alumnes, que els podem anar a llegir o delegar-ne la lectura a un professor. Esperen que hi assistim. La proximitat de l'acte em porta ràfegues de records, potser no els que més presents tinc, massa sensacions oblidades i també expectació (qui trobaré? què deuen recordar de mi? n'esperen res?). I, al rellegir el poema que han seleccionat, molts de dubtes. És com si la invitació fos un regal, quelcom no merescut, fruit de l'atzar més absolut, com si la noia que va escriure el poema en fos una de diferent de la que ara rep la invitació, que no sap si, passats els anys, encara la mereix.

I una veu m'ha dit: llibres i Roma, què més podies desitjar? Espero que hagueu passat un bon dia de sant Jordi. El meu, ho ha estat. A més, ja molt descansada i havent desconnectat molt de la feina, m'ha servit com una mena de cap d'any i resulta que he acabat fent-ne propòsits a curt i llarg termini i a tenir més clar què vull. Els llibres: Massa felicitat d'Alice Munro (que ja he començat: molt punyent, històries personals en majñuscules, d'aquelles que acaben sent titular de diari, molt diferents de les que jo mai hagi escrit i que, quan torni a fer-ho, potser assajo d'imitar, no en diria emular) i Alfabets. Assaigs de literatura de Magris regal de ma mare i la història del temps de Hawking, gentilesa de J. Prometen. Els records que he atresorat de Roma aquesta vegada són molt, molt diferents dels primers. M'ha paregut més menuda, més familiar, més viva, més càlida, menys barata, menys olor de trattoria, més múrria. La notícia: a més d'haver anat a la

Aquests dies se m'ha espatllat l'ordinador, una gran pèrdua de temps per als que hi treballem tot el dia. Espero que demà es pugui arreglar definitivament. Ara escric des d'un ordinador prestat i fins ara no havia pogut recuperar els documents bàsics que necessito... un matí (ahir, quan es va espatllar) i una tarda (avui, primer intent d'arreglar-lo de J.) de molts de nervis. Quan se solucioni ja marxaré a Roma, però al tornar espero poder arreglar els paràgrafs del comentari anterior i posar-ho tot a lloc. Ara vaig una mica peix i se'm gira feina que no vull haver de fer durant les vacances de Setmana Santa.

AVÍS: S'HA DESCOL·LOCAT TOT. NO EM FUNCIONEN ELS PARÀGRAFS! Recordo que encara anàvem tots a la universitat i va ser el nostre primer viatge junts a l'estranger. Recordo que un any després em venien a veure a Torino. Recordo que vam arribar a Roma en un tren atrotinat i que vam haver de traginar les maletes carrer rere carrer fins a l'hostal dels afores, regentat per monges. Recordo que era gener i que deixàvem les finestres obertes perquè la calefacció de la nostra habitació estava espatllada i hi feia una xafogor insuportable. Recordo que quan ens vam queixar les mongetes ens van dir que això era que nosaltres dos estàvem acalorats i que elles portaven posada una jaqueteta fina. Recordo que la primera impressió de Roma va ser la Piazza Vittorio Emmanuele des de l'autocar i que jo vaig córrer a pujar-ne les escales, que no s'acabaven mai. Recordo que el primer dia vam intentar fer-nos una fotografia juntes, però que sempre hi havia qui s'hi posava e

Felicitats als organitzadors i als votants de Barcelona Decideix, que deuen estar eufòrics. I, és clar, a la resta de municipis on s'ha votat. Avui hem tornat a fer història. A l'espera dels resultats i del ressò (internacional també). P.S. Eutrapèlia va poder votar a la segona onada de consultes i li agradaria que, algun dia, al seu poble de naixement també s'hi celebrés un referèndum per la independència!

Fotografia d'IgorTrieste del Palazzo del Comune di Trieste de la Viqui. Avui, per sorpresa, m'he trobat dinant a Barcelona amb la meua família, en un restaurant italià (el Da Greco), on vaig estar per darrera vegada el Sant Jordi passat. Era una bona manera d'ambientar-me. Com que ja estava a Barcelona i hi havia quedat a les cinc amb J., tenia temps d'anar a traure el cap al CCCB, on avui es podia visitar de forma gratuïta una exposició que tenia ganes de veure des que la van inaugurar, però per naps i per cols no ho havia pogut fer fins avui: La Trieste de Magris . A mi aquest títol ja m'evocava moltes sensacions i vivències i el resumet que acompanya els pamflets, encara més. Per explicar com va anar que visités Trieste totsola el gener que vaig anar a Venècia amb dos amics alemanys, un francès i una espanyola, us hauré d'explicar que no hi vaig anar com a viatgera ingènua que no sap què busca. Jo, igual que els homes medievals que es fartaven de lleg

i tot ha estat gràcies a haver obert aquest blog, que m'ha acostat als meus quan era lluny i que m'ha portat noves coneixences que van més enllà d'aquest espai. Recordeu el meu viatge a NY en ple hivern ara ja fa 2 mesos? Ara l'estic fent amb uns altres ulls que no només me'l fan viure acompanyada i amb calor sinó que ara em tenen recorrent virtualment (o literàriament, més ben dit) Yellowstone. Moltes gràcies, P.! Amb NY ha estat molt divertit veure en què coincidíem (en el menjar, el metro, els edificis) i fins i tot no les nostres experiències havien estat radicalment diferents (una Liberty Island sense gens de coes, el cel blavíssim, alguna topada amb un nadiu malintencionat).

Fotografia extreta de la Viqui i que pertany a Julo. Aquesta Setmana Santa passarem uns dies a Roma, on vaig estar un gener de fa 5 anys amb uns amics als quals ara veig molt de tant en tant. Aquesta vegada hi tornem a anar una bona tropa: 11 persones, però tots família. És el regal d'aniversari dels iaios. Tinc unes ganes de tornar a Roma, ara ja sense la febre de visitar-ho tot, deixant-me portar i prou, menjant molta pasta i tornant a practicar l'italià, que últimament em toca fer competència passiva i no és ni la meitat de divertit. Vosaltres, que sabeu la debilitat que sento per Itàlia, ja us podeu imaginar la il·lusió que em fa tornar a la ciutat-monument. Per cert, per culpa de la son d'alguns mandrosos, encara no he vist els museus vaticans (no sé si entra als plans familiars, però tantsi sí com si no, a Roma encara hi hauré de tornar, que vull visitar-ne molts més indrets, d'aquells que no són de primera visita i que, per tant, m'hauré d'esperar encara

Darrerament he descobert l'eina d'estadístiques que ofereix el blog i m'ha interessat mol adonar-me que un dels comentaris més llegits, a més del dedicat a la dramatització sobre Maragall al TNC, és la dels treballs de recerca, que vaig escriure arrel d'una consulta que m'havia fet ma cosina. Les paraules claus a través de les quals google remet al meu blog són "treballs de recerca de segon de batxillerat" i fins i tot "idees per a treballs de recerca de 2n de batxillerat". Això pot voler dir: a) que hi ha pocs llocs a la xarxa que ofereixen informació i material sobre aquest tema, motiu pel qual acaben en un blog no especialitzat o b) que una de les preocupacions dels estudiants que han d'encarar el repte és la manca d'orientació o de coneixement sobre les llacunes que hi ha en l'anàlisi de certs temes sobre els quals tenen material per a treballar i que estan perfectament capacitats per a fer-se'n càrrec. Si sou estudiants d'

Ahir Sergi Pàmies va ser el convidat de l'assignatura Autors Coetanis de Filologia Catalana de la UB, perquè tot i el discurset d'uns i altres que enuncia que els estudis de filologia no tenen en compte les obres literàries escrites recentment (i, per tant, això podria ser un problema a l'hora de valorar críticament autors encara no "canonitzats" pel pas del temps), aquesta assignatura fa anys que convida escriptors actuals a l'aula i gaudeix de molt d'èxit entre els estudiants d'últims anys de llicenciatura i grau. Se li va preguntar sobre la professionalització d'ell com escriptor (del pas de comptable a escriptor i també de la poesia a la prosa o, com va dir ell, "poemes en prosa" en molts casos), de les motivacions de l'escriptor, del que va significar el primer llibre ( T'hauria de caure la cara de vergonya , lectura que els estudiants havien treballat a classe), la cerca de títol i l'ordenació dels relats en un recull, l

fan un seminari sobre el generativisme al Josep Carner de la UB, al costat de consergeria. El seminari anterior va tractar sobre l'estructuralisme i era per a un públic general, de persones interessades per la filologia però sense gaires fonaments sobre teoria lingüística, va valdre molt la pena. Forma part del màster Aplicat en Llengua i Literatura Catalanes UB-UAB. Jo miraré d'anar-hi.

Vaig anar a veure-la atreta pel resum d'una trama que recordava vagament El mètode Gronholm , amb el qüestionament de fins on som capaços d'arribar a la societat (o més aviat ciutats) actuals, quan ens hi va la vida familiar i la professional, amb el plantejament d'una situació de la qual els protagonistes no es poden escapar sense fer abans una reflexió ètica. I no és que a Desclassificats tots aquests elements no hi siguin, però acaba fent l'efecte que si hi predominés una voluntat de concisió que ajudés a mantenir el suspens i la tensió en l'espectador l'obra s'hauria d'enllestir en una hora curta en lloc de l'hora i 20 minuts que dura. Hi ha massa digressions secundàries (s'instisteix massa en l'afer Cáceres, per exemple) que tenen la funsió de produir un destensament, un efecte còmic en l'espectador, sobretot a l'inici de l'obra, però que no porten gaire lluny i que poden fer feixuga una obra breu i poc enrevessada com aquest

Ja m'ha pujat la mosca al nas. Anit vaig mirar Banda Ampla, un bon debat, però no paraven de repetir la paraula emprenedor com a substantiu, sinònim d'empresari, ua accepció nova que restringeix molt el significat de la paraula. Jo no estic en contra del fet que les paraules vagin guanyant significat amb el temps i les circumstàncies o fenòmens socials, però em rebenta quan els mitjans de comunicació encunyen un mot nou o una nova accepció per a definir quelcom que ja tenia paraula. No entenc que ara ningú no parli d'empresaris, que potser s'havien ressentit d'una visió negativa per part d'uns partits polítics determinats i gent que els ha acabat equiparant en la següent equació: caps= enemics (que bé que m'ho he trobat). En canvi, emprenedor és una paraula positiva ens ho mirem com ens ho mirem i que es veu que en temps de crisi fa tanta falta. Fins fa uns mesos gairebé ningú no utilitzava l'ADJECTIU (sí, segons el DIEC només és un adjectiu) "empre