Taller de creació literària

S'ha mort Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un filòleg i un lingüista excel·lent. Com a persona no el coneixia gaire, només vaig ser alumna seua i el vaig admirar (tots, l'admiràvem) des d'abans de veure'l entrar mai a cap aula, quan ell preparava la gramàtica normativa que tots esperem i a Català Estàndard la Neus Nogué no feia més que parlar-ne. Parlem-ne va ser la primera obra que en vaig llegir. He escriu el seu nom a la safata d'entrada i m'han sortit els molts correus que de jovenets ens escrivíem els que aleshores érem estudiants de Filologia Catalana a la UB. El fanatisme d'alguns de voler-se folrar la carpeta amb la seua fotografia... Potser per als lectors del blog això són detalls sense importància, però per a mi (igual que l'allau de trucades d'avui preguntant pels actes d'homenatge) són un exemple de com de present Joan Solà ha estat a la vida dels filòlegs, dels seus estudiants, dels que l'envoltaven i de la

Recordo que tot va començar amb una encaixada de mans. Recordo que estàvem amb els llums apagats, asseguts en rotllana i escoltant històries de por. Hauria pogut ser un vespre de castanyada.

Fotografia de Till F. Teenck de la Viqui. Avui hem anat a l'acte de cloenda del 10è Festival de Poesia de Sant Cugat del Vallès a Coll Favà, el barri dels poetes. El poeta d'honor del festival era Jordi Pere Cerdà, que per motius de salut no ha pogut venir de Perpinyà. L'acte donava la veu a poetes catalans procedents de diferents indrets de Catalunya i de diverses generacions i sexe, característica que no sempre s'aconsegueix. Poetes consagrats a més de coneguts fins i tot pel públic poc avesat a la poesia com sóc jo. Eren Carles Duarte, Sònia Moya, Cinta Mulet, Carles Sanuy i Adrià Targa. Abans de recitar tres poemes propis (amb l'ajut puntual dels músics) els poetes han llegit una composició de Màrius Torres, en motiu del seu centenari. Impressionant com cada poeta es pot fer seua una faceta d'un autor i com, interpretant-la, ens en desvetlla sentits que altrament no descobriríem.

Recordo que els primers dies sentia molt de fred i que ens passàvem els vespres al llit tapades amb frassades. Recordo que no ens van instal·lar la caleacció fins al mes d'octubre. Recordo que fins aleshores vaig portar guants dins de casa i que tenia sempre el nas roig. Recordo que els carrers feien olor de xocolata i la casa una barreja de ceba i cafè. Recordo que em semblava una olor agradable. Recordo el carrer estret on vivíem i l'església il·luminada al fons. Recordo que hi havia molts encreuaments i que els havia de fer tots en cinc minuts per arribar a temps a la primera classe. Recordo que fins i tot quan duia pressa m'aturava per mirar amunt la silueta de la Mole. Recordo la boira que ho cobria tot i que impedia que ens veiéssim de punta a punta de la plaça. Recordo els pocs dies que era clar i véiem què hi havia més enllà de la Gran Madre per primera vegada en moltes setmanes. Recordo que em feia por creuar el carrer que travessava la plaça i que quan arribava al

Jaume Subirana publica a l'apartat del bloc del Me'n recordo de la revista Avenç unes frases curtes, evocadores, records de vida que conviden a escriure'n. No seré gaire original, ja vaig llegir el mes passat ara no recordo quin autor que comentava que ell, com a lector, afegia a cada frase llegida uns records personals més. Jo també vull provar de recordar... sense gaire ordre... Recordo que la primera cosa que sentia quan em despertava era la piuladissa dels moixons. Recordo que m'aixecava corrents a pujar la persiana perquè volia veure'ls però que no sempre ho aconseguia. Recordo que a la teulada del pati de llums hi criaven orenetes i que quan arribaven pensava que ja havia passat un altre hivern. Recordo que el primer llibre de castellà que em van fer llegir a l'escola parlava d'unes orenetes que emigraven a terres més càlides i que no va ser fins quan el vaig haver acabat que vaig entendre que les "golondrines" s'assemblaven molt a les

La conferència inaugural del nou curs acadèmic de Filologia Catalana organitzada pel departament de la Universitat de Barcelona va ser un èxit. I va ser-ho en molts sentits. Quan jo estudiava els estudiants no ens assabentàvem mai dels actes que tenien lloc a l'edifici de la facultat i, si ho féiem, havíem d'arriscar-nos a perdre'ns les classes que coincidien amb l'horari de l'activitat. A primer anàvem bojos buscant activitats universitàries, perquè ens volíem implicar en la vida de la facultat i entrar en una altra etapa que se'ns va amagar fins que ens vam llicenciar. Ara és des del departament que, no només el director, sinó tots els professors fan arribar als estudiants de carrera les activitats que els podrien interessar relacionades amb el món filològic. Ahir, alguns professors fins i tot van suspendre les classes durant una hora i 2/4 perquè els estudiants poguessin anar a la conferència que havia de tenir lloc a l'aula Capella. No les devien tenir t

Fotografia de Joan Maragall publicada per Lupo a la Viqui. Divendres a la nit vam anar a veure l'espectacle Joan Maragall. La llei d'amor dirigit per Joan Ollé i estrenat el dia anterior a la Sala Gran del TNC. L'obra, que s'emmarca dins de les commemoracions de l'Any Maragall, mostra un gran encert en els textos triats, tant de prosa (articles a diaris, cartes, memòries) com de poesia, que presenten un retrat d'un moment social i polític combuls marcat per l'anarquisme, les bombes al Liceu i la pèrdua de les colònies per part d'Espanya lligat a la veu personal de l'autor: una veu de denúncia, crítica, conscienciació i sentiment. Un bon complement per a la lectura de La ciutat del perdó és el documentari del canal 33 sobre Francesc Ferrer i Guàrdia, que consta de 5 parts. La poesia de Maragall també té la faceta polèmica i reivindicativa i la faceta sensible, tant en les composicions més cultes com en les que s'han fet més poulars. Vam assistir

Ahir Jesús M. Tibau va penjar un nou joc literari de tipus creatiu al seu blog . La imatge m'ha paregut molt evocadora i he intentat escriure el relat sense utilitzar la vocal "e". Al final, m'he desviat de la idea del conte, només he escrit un paràgraf inicial i no m'he vist en cor de suprimir les "e". Ho deixaré per a un possible segon intent. Aquest n'és el resultat i podria ser el començament de moltes coses... ;P Fa massa anys que vaig marxar del poble com per recordar els motius que em van empènyer a buscar una terra nova, lluny dels meus i del passat. Allò que em devia semblar tan important s’ha anat esvaint amb el pas dels dies i, al seu lloc, hi ha deixat un buit que s’ha acabat apoderant de mi. Al final, he cedit. Com el militar que arriba a casa després d’una derrota (i en escriure això se’m dibuixa la imatge inicial d’alguna pel·lícula que no sé localitzar) hi he tornat. He passejat vora el riu, calmadament, mentre els mosquits em xiuxiue

Acaba de sortir un nou número de la revista d'estudis trobadorescos Mot So Razo , on hi apareix una ressenya meua. Friso per tenir-la! Es pot comprar aquí .

Sembla ser que molta gent ha aprofitat el pont per a viatjar. Anit, a la classe d'anglès (l'encant dels grups d'adults que estudien idiomes, encara més si no és la lingua franca actual, per a mi rau en el fet que aplega durant una mica més d'una hora persones amb interessos i formes de vida molt diferents) vam tornar a parlar del tema dels viatges. Em vaig adonar que hi ha persones a qui agrada compartir el viatge amb d'altres encara que aparentment viatgin totsoles i d'altres que, malgrat emportar-se tots els amics, es busquen a si mateixos en el paisatge, en una instantània que només té sentit per a ells. N'hi ha que consideren que l'experiència subjectiva que resulta del viatge és massa personal per a compartir-la amb els altres, fins i tot amb els amocs més íntims, i d'altres que pensen que són precisament els sentiments que se'ls han despertat durant el viatge allò que mereix ser comunicat, expressat i compartit. Anit, tres viatgers que havi

Imatge de Josemanuel, de la Viqui. Tossa de Mar. Ell hi té una caseta, però ara feia dos anys que no hi anàvem. Malgrat la pluja d'aquest cap de setmana aquests poblets m'enamoren. Dissabte vam anar a Pals: carrerons estrets, la torre de guarda, xocolata amb llet i ametlles i xocolata negra. A l'horitzó, amb prou feines hi véiem el mar, però és des de Pals que, com s'ha descobert recentment, Colom va sortir cap a Amèrica. De fet, hi havia una ruta Colom en aquella hora, llàstima que no ho haguéssim sabut abans. Així que, desafiant la boira i el plugim vam fer cap a Begur que, tot i que la ciutat no ens va acabar d'entusiasmar, té un castellet dalt d'un turó des d'on es deu veure una vista panoràmica preciosa en un dia clar i que a nosaltres ens va oferir visions fantasmagòricament romàntiques de l'entorn. El darrer poblet que vam visitar va ser Tossa, població turística, com els rètols en anglès i en alemany dels restaurants indiquen i consegüentment, c

Us vaig proposar a vosaltres de visitar l 'exposició del CCCB dedicada als laberints , que m'entusiasmen (el meu darrer laberint va ser aquest estiu, a un dels laberints verticals en 3D i multicursal més antics d'Anglaterra, a Hampton Court) i em van fer plantejar obrir un blog d'aquesta temàtica per esbrinar-ne més coses (fins a l'exposició no l'havia valorat gaire més lluny de la faceta lúdica, sense tenir-ne en compte la simbòlica). I ara va i en aquest blog d'il·lustracions hi descobreixo que la fòbia als laberints és una de les més comunes entre els americans!!!!

De menuda em van ensenyar a ser previsora, a no deixar per a ensundemà tot el que pogués fer en aquell moment, a posar fil a l'agulla, a matinar per comptar amb un ajut complementari per part de Déu. Diuen que la tradició popular (i les dites i frases fetes en són una manifestació) transmet la saviesa dels nostres ancestres i que tan útil que ens hauria de ser. En el meu cas no sé si em va ajudar gaire. Als 30 anys ja ho tenia tot fet, un per un, havia anat cancel·lant tots els punts de la llista: aprendre a fer la voltereta, fer volar un estel, a nadar, idiomes, informàtica, papiroflèxia, acabar l'escola, entrar a la universitat, viatjar per Europa, trobar la meua mitja taronja, escriure un poema, tastar fruites exòtiques, fer aquagym, apuntar-me a una associació del barri, explorar Catalunya, anar en tren, metro, avió i globus, fer submarinisme, llogar una limusina, no dormir en tota la nit, tenir una colla, un fill i un peixet, escriure un diari, fer una entrevista a algú a

I qui es fa amo d'una ciutat acostumada a viure lliure, si no la destrossa, que esperi ésser destrossat per la ciutat, perquè en la rebel·lió aquesta sempre trobarà protecció en nom de la llibertat i en les seves antigues institucions, les quals no s'obliden mai per molt de temps que passi ni per favors ni beneficis que es rebin: per molt que es faci i per moltes previsions que es prenguin, si no es disgreguen i dispersen els seus habitants no oblidaran mai aquell nom ni aquelles institucions, i aprofitaran qualsevol oportunitat per acollir-s'hi.