El meu regal de Sant Jordi

Ha estat Bilbao-New York-Bilbao i, seguint la meua proposta de revitalització de la biblioteca de casa (escriure fitxetes amb una opinió o reflexió del llibre i a qui el recomano) vaig anotar això quan duia mitja lectura feta (són un esbós, no una crítica construïda):

Davant del llibre hom ignora els límits entre la ficció i la realitat, entre la novel·la i la biografia. Però si la novel·a va fer un gran canvi al s. XX amb el monòleg interior, el desmembrament del Jo, la psicoanàlisi i, igual que el cinema, ja fa temps que domina la tècnica dels flaixbacks, la biografia no em pareix que hagi evolucionat gaire, és cronològicament lineal. Així doncs, formalment, llegeixo una novel·la, una primera novel·la, però madura en la narració i el contingut.

L'altre dia al I Fòrum Editorial de Castelló preguntaven a la vídua de Borges, Kodama, per l'èpica en la literatura actual. Es planyia que no n'hi ha. En aquesta novel·la els personatges tenen una dimensió èpica, d'heroi antic i alhora representació d'un poble, un país, una concepció d'un món, un gremi i una comunitat lingüística. Estan fets de la pasta dels herois quotidians d'una comunitat, tant, que pareixen de ficció.

Alhora és: la crònica d'un món que desapareix, l'illa de St. Kilda, però també Ondarroa, que recorden Camí de Sirga i Mort de dama.

Les arrels del conflicte basc sí que presenten una guerra civil amb personatges dels dos bàndols (com al Fill de l'acordionista d'Atxaga) però arriben més enllà, fins a la treva d'ETA.