Benestar

Avui L. fa cinc mesos i en fa un que tinc pendent un escrit sobre la conciliació laboral i familiar amb un nounat i sobre la diferència entre la implicació de pares i mares en la criança del fill (almenys des de la meua experiència i ja m'imagino que hi ha casos en què això no és així). Sense recances.

Però ara només vull escriure una nota breu que contrasta, i molt, amb l'humor de l'entrada anterior i també amb el que hauria estat fa un mes l'escrit sobre la conciliació.

El primer dia, la primera setmana, van ser els moments més durs. En general, jo treballo des de casa i això (que té avantatges i inconvenients, però que ara mateix em va la mar de bé) feia que no tingués sentiment de culpa per deixar-lo, però sí que em feia sentir malament (i encara no les tinc totes sobre com anirà quan s'assabenti més de tot) que ell pensés que d'un dia per l'altre no hi volia jugar i que m'amagava d'ell rere la porta. Procuro dir-li que vaig a treballar, encara que no ho entengui.

Quan faig feina i sento que riu o que parla, no hi res més bonic (tret de sentir-ho perquè em fa una rialla o em parla a mi). El cas és que em sento bé. La feina m'agrada i, tot i que també tinc dies dolents en què ho engegaria tot i tothom, sento una energia que estic segura que després transmeto a L. Pensava que treballar em xuclaria les ganes de fer coses i de moure'm però em serveix també per tenir-ne encara més de fer-ne amb L. i J. i per estar fresca a l'hora de jugar-hi. El més important per a mi és que a poc a poc m'assereno i m'adono de com n'està de ben cuidat i de content. Els torns amb mons pares i J. funcionen, tots hem après molt amb poc temps (no sé si és el cas de ma mare, que diria que ja ho sabia fer tot) i L. xala i ens somriu a tots. Fins i tot avui, que encara es recupera de la darrera vacuna (optativa), he tingut aquesta sensació.