diumenge, 29 de març de 2015

Des de Nova York!

Estreno l'aplicació del mòbil per enviar-vos quatre paraules des de Nova York.

Ahir vaig agafar un autobús des de Boston fins a la capital (4 hores i dos quarts) en un exprés (bé de preu) que em va deixar a Times Square.

Mons pares i M. havien d'arribar en un avió a les 7.30 p.m. i per fi rebria una visita tan esperada. Ells és el primer cop que visiten NY i només tenim tres dies i mig per fer-ho abans d'anar a Bostob amb l'autobús, des d'on tornaran a casa encabat de Setmana Santa. Jo els he preparat una visita d'imprescindibles i M., que estudia arquitectura, duu un llistat d'edificis notables.

Jo ahir vaig fer una visita a la biblioteca pública i al Chrysler i a Central Station una altra vegada, però per un problema de calcetins em vaig fer una butllofa enorme al peu que ara m'impedeix caminar normalment. 

Hem anat en metro (tan costa que una persona atengui els turistes per ajudar-los a treure la targeta que toca o que els n'informi en lloc de quedar-se assegut i contestar amb monosíl·labs com si et fessin un favor rere la cabina d'informació?) al World Trade Center i aquell edifici del qual vaig penjar imatges en aquest blog mentre l'estaven construint ara fa uns cinc anys, és el que veieu a la fotografia d'aquí dalt. És el Memorial Museum en record de les víctimes de l'onze de setembre. A l'església de davant, que hi havia cartes als bombers i altres objectes d'aquell dia, hi fan obres. L'edifici és més alt que les Torres Bessones per l'antena de dalr de tot. No està just damunt del lloc de les torres, que ara queden envoltades per edificis moderns, entre els quals l'estació. 

Al lloc de les torres bessones, el Memorial: dues fonts amb cascades (al mòbil només hi tinc fotografiada la que no estava en funcionament), es veu que les més grans dels EUA. Tenen escrits els noms dels difunts.

Hem fet cap al districte financer: la borsa, els testicles del Charging Bull (el bou). El parc des d'on surten els ferris cap a l'estàtus de la Llibertat. Hem agafat el ferri gratuït que arriba a Staten Island per veure l'estàtua i Ellis Island (ells estaven gelats de fred malgrat els gorrets) i, com
la majoria de gent, hem tornat en el ferri següent. 

El dinar ha estat en un restaurant Antonini de la vira se la borsa, bo (car). Hem descansat una mica. Després hem anat al Soho. Ambientàs. New Museum. Upper East Side. Chrysler i Central Station i ara corro a sopar! Un dia complet!! 

divendres, 27 de març de 2015

Demà

El blog ha emmudit uns dies. He fet bondat. Volia fer un intensiu, més o menys reeixit, abans de rebre la visita de mons pares i de M. Demà ens retrobarem a Nova York! Després seran tres dies a Boston. Ja us en penjaré quatre impressions, però final de curs sempre és vertiginós!

dimecres, 18 de març de 2015

Taza Chocolate Factory a Somerville

Si el mes passat vaig visitar la botiga d'oli amb els companys de l'acadèmia d'anglès, ahir Amelia em va convidar a fer una visita guiada a una fàbrica de xocolata del municipi on visc.
Fotos, per petició de l'ex-aficionat als Lakers.
Només entrar a la fàbrica (per la botigueta), que està al barri portuguès (Amelia em va mostrar la millor gelateria de la zona i també un parell de restaurants amb molta fama pels brunchs), t'indiquen que et passegis per la tenda mentre fas temps i vagis tastant els productes (hi ha uns pots de vidre i safates amb diferents tipus de xocolata).


A ella li van agradar els de gerds, però a mi el de coco em va fer repetir. Al final, però, vaig comprar una rodeta de xocolata salada (5 dòlars). M'encisa el contrast que crea.


També em va encantar la decoració de la botiga. 


A les fotografies no es veu, però era un dimarts a les dues de la tarda (aquí és ben clar que és després de dinar) i estava ple. Érem un grup gran. Em va dir Amelia que el cap de setmana ja no hi quedaven places. No entenc com ho poden tenir així cada dia. 

El guia él el típic guia americà: graciós (realment, a la nostra cultura no estem acostumats a tanta broma seguida, ja us ho he comentat alguna vegada per Skype, però aquí és molt habitual entre els que treballen de cara al públic: això inclou guies, venedors d'espectacles com el que ens va tocar a Las Vegas, a vegades algun cambrer -ho he vist sobretot a la costa oest-, alguns professors d'anglès o professors d'universitat en general, comunicadors famosos i les entrevistes a actors de la TV solen ser una bona mostra d'aquest tret tan americà), que fa bromes que per a una mentalitat catalana són de riure fàcil (o poc suc), però que si els segueixes el joc, hi entres de seguida. Humor americà, suposo. Exagerat. Simpatia extrema de cara al client. Al començament d'arribar aquí em feien mal les mandíbules i tot en aquesta mena de situacions, però ara ho trobo un ambient relaxat i m'hi trobo còmoda.


El noi, que havia estudiat humanitats, en sabia un niu. Ens va explicar tant la història de la fàbrica (que inicialment havia de ser un bar per beure xocolata, idea que va tenir el propietari quan va fer una immersió lingüística a Mèxic) com el procés de fabricació. És granulós i no n'hi ha cap varietat barrejada amb llet. Amb percentatges molt alts de cacau com agraden a J. Durant la visita, més tasts de xocolates, com veieu a la foto. Aquí respecten el procés tradicional amb els 'molinos'. 
Les explicacions van ser molt didàctiques i, abans d'entrar a la fàbrica, ens vam haver de posar aquests gorrets (els homes barbuts també es van haver de cobrir la barba amb una altra mena de gorret). Em va sorprendre que, amb tanta màquina, dins només hi hagués un treballador, tot i que en una altra sala n'hi havia uns quants més.


La sala calenta. Sabeu com netegen les màquines? Amb més xocolata, perquè es veu que és un gran desinfectant! Així que renteu-vos les mans amb xocolata, a partir d'ara. Nyam.

Com a premi per haver participat tant ens van donar un gotet de xocolate cuit a cadascú. A mi em va agradar, però el vaig trobar amarg i aigualit alhora. Millor els de la Burdick (la meua família ve la setmana que ve, així que potser hi farem una visiteta). 


Els potets amb mostres.


Encabat vam passar pel Whole Food Market (el supermercat car, que n'hauria hagut de fer fotografies perquè és una meravella, però les trobareu a Internet). Jo encara no hi havia estat perquè vaig al 'normal', Star Market i ara col·lecciono punts per al Monopoly que fan (bé, abans de Nadal vaig guanyar una paella amb uns altres col·leccionables, tot i que aquest no acabo d'entendre com va i pareix més difícil).

I com que érem per allà a la vora, vam entrar a la biblioteca municipal de Cambridge, on també fan classes gratuïtes d'anglès. Jo encara no havia estat a la biblioteca: l'edifici arquitectònicament fa molta patxoca, amb una part moderna integrada a l'antiga. 




És el mateix edifici, eh?


També el vam visitar per dins. Realment, m'encanten les biblioteques públiques d'aquí perquè són precioses, tant aquesta com la de Boston (la de Somerville només l'he vist per fora) i la de Nova York. A més, l'ambient de dins és informal. Les biblioteques universitàries són més silencioses i serioses. 



I xerrant, xerrant, vam acabar la ruta a la Widener Library, la biblioteca principal de Harvard, on jo tinc el cubicle. Efectivament, hi puc portar convidats i vaig poder-li ensenyar a Amelia (però, com sabeu, no s'hi poden fer fotografies) i vam entrar també a la biblioteca privada del meu departament, on hi havia ningú.


Aquest és el xocolate que vaig comprar jo. Encabat encara vam anar a correus perquè jo volia enviar unes cartes i uns dibuixos a J. Era un paquetet de no-res: em van fer emplenar un formulari, escriure-hi el valor del que hi havia dins i el concepte (no ho especificaré per si ell llegeix aquesta entrada abans que li arribi) i després, a més de pagar el segell, vaig haver de pagar el registre del paquet! En total, uns 17 dòlars per quatre papers!! I en qualsevol moment he de saber que poden obrir el sobre i fer-hi una exploració. 

I vaig passar pel supermercat meu abans de tornar a casa perquè, tret d'un compromís que ja tenia, vull mirar de fer un intensiu abans que vingui la família! 

Una tarda completa.

diumenge, 15 de març de 2015

St Patrick's Day/ Evacuation Day

  Tot i que és el 17, com que cau entre setmana, avui s'ha celebrat la desfilada de sant Patrici al sud de Boston, que és la segona més gran del país (xifres d'altres anys: entre 600.000 i 1.000.000 de persones, atreu). El dia de sant Patrici també es commemora, a Boston, l'Evacuation Day, el dia que van fer fora l'exèrcit britànic el 1778. És una de la festa que vaig estudiar al curs en línia de la història de Boston, que explicava els canvis que havia patit i l'esmorzar polític que precedia la desfilada. Però els fets històrics al voltant de la festa no sé si els bostonians els tenen gaire presents, en canvi, la beguda, la roba verda, els barrets de Leprehaun i els trèvols no podien faltar-hi.


He sortit amb temps de casa perquè pensava que així evitaria el caos (que sí, i a més he agafat un bon lloc a primera fila, de manera que tothom em donava obsequis de la desfilada) i podria comprar menjar de festival en alguna paradeta (tenia present les festes al carrer de l'estiu, però ja he vist que no; potser el temps hi ha influït: ha plogut tota l'estona i ara neva fort). Al barri, normalment desert, hi havia gent als carrers (no només per treure la neu -veieu que en queda poca? Se'n van endur els camions i es va fondre, per alguns carrers hi baixaven riuades) i els anaven tallant a mesura que avançava cap a l'estació. Feien una cursa de sant Patrici, amb música irlandesa (aquesta festa també té tant de ressò a Boston perquè, com sabeu, la immigració irlandesa hi ha tingut un pes demogràfic molt important). 
He vist com el guanyador i els dos finalistes travessaven la meta.
He arribat a la parada de Broadway a les dotze i he guardat lloc per quan la resta, entre els quals M. i L. i marit, hi han fet cap. L'humitat ha fet que acabés gelada, però la situació era immillorable. Estava just a l'inici i a primera fila. Enguany han hagut d'escurçar el recorregut per causa de la neu i m'ha dit M. que un grup de gaiters s'havia negat a desfilar-hi perquè s'havia polititzat molt. És cert que hi desfilaven candidats a senadors, de la mateixa manera que hi desfilaven les misses (Miss Massachusetts, Boston, Canadà, Miss Fashion, les dames d'honor..., que devien patir més fred que jo), de la mateixa manera que organitzacions (organització contra el càncer infantil, organització de l'orgull gai -la presència dels quals havia estat molt debatuda-, herència irlandesa), escoles, bandes de música i fins i tot algun producte que volien promocionar, com és el cas d'aquest que m'han donat de mostra:

Efectivament, contra la ressaca.
Això sempre em sorprèn. Ja em va passar a l'Oktoberfest. Costa deduir el tema de les desfilades (tot i que en aquest cas era clar) perquè n'hi ha interpretacions festives, d'altres de més crítiques amb el sistema, causes d'ONGs i les fricades totals, que acaben donant el to més divertit a la celebració. Nosaltres teníem unes noies davant que contribuïen a crear ambient, xisclant cada vegada que veien un uniforme.

I aquesta ha estat la gran sorpresa, per a mi. M'esperava festa, música, (també gent alcoholitzada bramant i fent bestieses) i, tot i que em semblava recordar que havia llegit que els veterans de l'exèrcit formaven part de l'organització de la desfilada, no em pensava que en fossin els protagonistes! És una desfilada d'oficials, principalment (i de vehicles, inicialment). Res que em pugui imaginar traslladat al nostre país. Els Leprechaun érem els del públic:
A les dotze del migdia, una hora abans de començar.
I potser per això els que desfilaven els feien fotos. Però l'ordre començava més o menys així: policies, cotxes de bombers (dins hi anaven els bombers amb sons fills), policies, exèrcit, exèrcit d'aire, marins, xèrifs, tancs, un vehicle encara més gros que els tancs... i la majoria portaven la pròpia orquestra. De majorets també n'hi havia. I els que comptaven el pas. I els que disparaven. I a més a més donaven tota mena d'ostacles (tot i que estava tan ben situada que tinc la sensació que me n'he endut un 70%), a més de les llepolies, aquí en teniu una mostra, del que he arreplegat:

A un matrimoni que tenia al costat els ha sabut molt greu no quedar-se ells la cantimplora de l'exèrcit. Fins i tot un sergent de l'exèrcit m'ha donat la targeta amb el número de mòbil.

I ara, el reportatge fotogràfic:

L'inici de la desfilada

L'ambient, tot i que tots anàvem molt abrigats i no es veuen els jerseis
.
També m'esperava carrosses, però aquí, en general, són més d'arran de terra (més cavalls i vehicles oficials). La desfilada ha durat una hora i dos quarts, per tant us en faig una selecció fotogràfica. Això serà a partir d'ara la meua definició de gran desfilada oficial nord-americana:
Com que els cotxes de policia ja els teniu molt vistos de les pel·lícules, aquí en teniu la llanxa.


Cavalls irlandesos? Els han posat escalfadors verds.

Normalment, això són una modalitat de busos turístics.


Encara que no ho sembli, si llegiu el nom de l'orquestra també són del cos de policia.



Els reconeixeu? Són els del vaixell USS Constitution.
Ah, sí, tots saludaven i alguns passaven a fer un 'toca-la'.
Els marins.

De la legió.


El xèrif, que també m'ha donat un obsequi.


Miss Massachusetts,



Paraules majors.

...

I ara les que he fet amb la càmera nova, que encara no domino:

[tinc una cosa estranya a l'ordinador, no sé com s'hi ha instal·lat, passaré l'antivirus mentre acabo de penjar fotos]:
M'agrada com han quedat les fotos de la càmera nova!

A mesura que avançava, la desfilada era més rocambolesca. Senyores i senyors, la meua part preferida: els caçafantasmes!! Que ja havia vist a Salem. No m'estranya que no facin enrenou per Carnaval: si es disfressen tot l'any! La nota freak es veu en altres fotos... Trobar-te'ls entre exèrcit i exèrcit encara impacta més. La darrera part s'assemblava més al que m'esperava, com veureu, amb molt de verd i gnoms, però menys estil carrossa del que pensava.

L'equip dels caçafantasmes.

Portaven molts de cotxes. 

De gossos reals vestits de verd també en desfilaven.



Si no m'equivoco,uns d'aquests amb vestuari històric, ara diria que són uns de més avall, són els que fan la representació de les batalles de Cocord i Lexington.




Che spettacolo.


Més majorets.


Uns dels que feien propaganda electoral.

L'ànec-bus.

Sí, som aquí, som aquí, deien. Per fi els han deixat desfilar.


Al cotxe de davant hi anava Miss America. Les dames d'honor.



Tots els grups dels que van vestits d'època solien disparar, els que anaven darrere amb els fusells.


El cotxe de caramel. També portava un espontani dins que ha sortit mig vestit d'astronauta i s'ha llençat cap al públic de l'altra banda.

La guerra de les galàxies.

Un altre punt freak.


Els pirates de Massacusetts.


Més semblant a la idea que jo en tenia. Però no us penseu que aquest fos l'únic acte de sant Patrici (per exemple, anit hi havia concerts gratuïts).


L'orgull gai.


Els monocicles també els agraden molt, no fallen mai.



Ahir (o despusahir per a vosaltres) vaig fer 7 mesets aquí! Mai no havia viscut tant de temps seguit a l'estranger.