diumenge, 31 de juliol de 2011

Un diumenge de comiats



Catedral d'Exeter.



Clovelly, fa molta pujada! Tanta, que encara fan servir ases per transportar fato.
El diumenge ens vam acomiadar de Cornualles al poblet de Clovelly, un poblet de pescadors on s'ha de pagar per entrar-hi i també em vaig haver d'acomiadar de J. fins dijous, perquè havia de tornar a la feina. Allí va ser on vaig tastar la meua primera pasty, un embolcall de pasta que pot contenir formatge i ceba o, el tradicional, pataca, ceba i carn tot ben barrejadet, fent panxa, i que es menjaven els miners quan encara no s'estilaven les carmanyoles. L'embolcall de pasta els anava molt bé per no tocar-ne el contingut amb les mans brutes.

Les fotografies de la tarda són d'Exeter, on vam visitar les runes i muralles de la ciutat i la catedral i el centre, comercial, hi havia molt d'ambient i molts estudiants catalans jovenets. Després,, J. cap a Plymouth i jo en busca de l'inn, just dalt d'un pub amb música (fins a les 11, només) a Salisbury.

Quan pugui actualitzaré la resta de dies que falten fins avui, però ara me'n vaig a dormir, que demà m'espera una setmana de balneari a la Costa Brava (el regal d'aniversari que us vaig dir). Per cert, vaig acabar On Beauty i no em vaig poder resistir a comprar White teeth, a més, amb els preus de les lliberies angleses no t'hi cal mirar gaire!

Cornualles

St. Michel's, la versió anglesa del Mont Saint Michel.
La cova més profunda és la del mag Merlí.
El castell de Tintagel.


Land's End.
Després de menjar-me un English breakfast (bacon, salsitxa, ou/s ferrats, fesols i xampinyons, a més d'un suquet, un bol de llet amb cereals i, ells, les torradetes amb mantega i mermelades) vam agafar el cotxe rumb a Cornualles, concretament al final de la terra, allà on han plantat un cartellet que hi posa: propera ciutat travessant l'oceà: Nova York. Jo ja reveia l'Estàtua de la Llibertat mentre, ben tapadets, caminàvem per la costa del Land's End, amb por de caure avall.

Estàvem a la terra de les llegendes artúriques i, com comentàvem fa uns dies al blog, la connexió amb el viatge que vaig fer a Bretanya amb la família uns anys abans era inevitable. Uns dies més tard encara descobriria que les llegendes del rei Artús i l'enigmàtica illa d'Avalon no s'aturaven a Cornualles, sinó que pujaven una mica més amunt dins d'aquest bocinet de terra del sud-oest d'Anglaterra. A la tarda vam fer cap al castell on diuen que va nàixer el rei mític: Tintagel. Si t'atreveixes a mirar avall, en direcció al mar, es veu la cova on Merlí el va amagar. Evidentment, a Tintagel han aprofitat per obrir-hi botiguetes dedicades als personatges i fins i tot un centre recreatiu amb maquinetes escurabutxaques dedicat als cavallers de la taula redona. Atenció: l'oficina de correus del poble val molt la pena (veig que no en tinc cap foto per penjar sense que hi sortim..., però segur que si googlegeu Old Post Office Tintagel sortirà!).

Allí els dies són més curts perquè a les 5 o màxim a les 6 ho tanquen tot i ja sopen, així que vam sopar allà mateix a un pub. A mi encara no m'havia arribat el torn de tastar les pasty tradicionals, ni les pataques amb formatge ni les jacked potato with fish o el garlic bread i J. encara desconeixia el gust del fish and chips, però tot va arribar. Així que, després d'anar a veure Port Isaac, vam tornar al nou bed and breakfast.

Viatge al sud-oest d'Anglaterra. Dia 1


Plymouth, l'animat Barbican, barri de pescadors.

COM SEMPRE, LES FOTOS ESTAN PENJADES EN L'ORDRE INVERS, HEU DE COMENÇAR PER LA DE MÉS AVALL I ANAR PUJANT... I la guia que portava, he vist que poc o mal actualitzada, la Guía Total d'Anaya per Gran Bretanya en castellà, ed. 2009.

Aquests darrers 10 dies he estat al sud-oest d'Anglaterra, una zona on no se m'hagués acudit mai viatjar si no fos perquè anava a visitar J, que treballa a Plymouth, una ciutat portuària amb poc per oferir (i mal comunicada: preneu nota, si voleu visitar aquesta àrea llogueu un cotxe, nosaltres, els dies que vam estar junts, ho vam fer; la resta, com que depenia de mi... vaig utilitzar un transport públic impuntual, amb poca freqüència, caríssim i que només arriba a les ciutats més importants). Perquè us en feu una idea, anar de l'aeroport de Bristol a Plymouth em va costar més de 40 pounds, tres transbords i uns 45 minuts de retard acumulat. El trajecte sol costar unes tres hores en tren... però depèn de les combinacions i els preus depenen de com, on i l'hora en què compres els bitllets.

Quan vaig arribar al Bed and Breakfast de Plymouth ja eren les 8 (i m'havien trucat milions de vegades per confirmar que arribaria abans que tanquessin les entrades a les 9 de la nit), així que vam anar a sopar ben abrigats i vam fer una passejada nocturna pel The Hoe (nòria, far, monuments militars, la ciutadella), el port i pubs del Barbican i les esglesietes del centre. Quan vam tornar al B&B ja eren gairebé les dotze i ensudemà ens esperava un dia molt llarg, que va començar carregat de problemes amb la reserva del lloguer de cotxes, però que per sort es van poden solucionar i van deixar pas a la nostra descoberta de Cornualles.


dijous, 21 de juliol de 2011

Llegint On Beauty, de Zadie Smith

Fa pocs dies vaig encetar el llibre que m'havia comprat al Barnes & Nobles de la Cinquena Avinguda de Nova York. És On Beauty, de Zadie Smith, que m'havia apuntat com a recomanació del blog Espai de llibres.

Com que m'agrada deixar la lectura per plaer per a just abans d'anar-me'n a dormir el resultat és que aquesta setmana no he pogut gitar-me cap dia abans de quarts de quatre de la matinada, perquè Smith em té atrapada, no només per l'estil fresc del llibre, sinó perquè em parla d'un món que no conec i que ni tan sols intuïa: el de la raça i el sentit identitari que li atorguen els negres de la història. En canvi, l'ambient universitari en què passa la història ja m'és més familiar i em recorda la bombolla acadèmica de Nice work de David Lodge, que intentava construir un pont entre una professora de literatura feminista (la literatura de dones/gènere, la literatura de raça, tot això, per sort, encara no ha entrat als plans d'estudi de Filologia Catalana) i un treballador d'una fàbrica que considerava la literatura una pèrdua de temps sense cap benefici econòmic.

El cas és que no puc deixar de trobar en Zadie Smith referències a E. M. Forster (oi que Smith va escriure'n una introducció?). Hi ha dos escenes (del tros que n'he llegit) que m'han traslladat a Howards End. La primera (i no ho llegiu si teniu la intenció de deixar-vos seduir pel llibre) se situa a Londres. El fill gran de la família protagonista (liberals i ateus) va a treballar a Anglaterra i s'està una temporada a casa de la família de l'enemic (a l'acadèmia i per ideologia i política, conservador i cristià) de son pare. El llibre s'obre amb el correu electrònic que el noi escriu al pare i de seguida sabrem que s'ha enamorat de la filla gran del matrimoni que l'acull, Victoria. El pare, quan se n'assabenta, aprofitant que havia d'anar a Cambridge a fer una conferència, fa una visita al fill i destapa l'intent frustrat que havia fet el noi de casar-se amb Victoria.

Exactament igual que passa a Howards End, en què Helen Schelegel, d'una família que estima l'art, s'enamora del fill menor d'una família de nous rics, gent de negocis que no volen tenir res a veure amb l'art (sí, aquí es relaciona amb l'obra de Lodge a la qual feia referència més amunt) durant una estada estiuenca a casa seua. Ho comunica a la germana per carta (encara no hi havia Internet) i la tia, en assabentar-se'n, es desplaça fins a la casa de camp per impedir-ho, però, com passa en Smith, parla abans amb el germà del presumpte promès, el fa enfurismar amb la nova i, quan arriba, també s'adona que ha estat una falsa alarma. L'única que entén i observa impassible tota la trama a les dos novel·les és la mare de la família que acull els dos joves davall del mateix sostre. Un temps més tard, uns i altres seran veïns. I aquí m'he quedat.

Però entremig, Zadie Smith descriu una altra escena, amb molta força evocativa, que té lloc a Boston. La família protagonista (la del fill enamorat) assisteix al mateix concert que vaig anar jo l'any passat a Peralada i que no vaig saber valorar: el Rèquiem de Mozart. Assistim a la descripció de les diferents maneres que tenen de gaudir del concert tots els membres de la família des de la mirada de la mare, Kiki. Aquest concert recorda el de l'inici de Howards End, en què la família Schelegel escolta la Cinquena Simfonia de Beethoven i la germana menor acaba coneixent-hi Leonard Bast (un jove treballador de classe baixa amant de la literatura que vol accedir a la cultura) perquè la noia, despistada, li agafa el paraigua. A On Beauty no es tracta d'un paraigua sinó del discman, però és així com Zola (la germana de l'enamorat d'abans) Enllaçconeix Carl, un noi jove (també negre) hiphopero que vol ser un poet poet. D'acord, ara tinc por que acabi en tragèdia!

Com que com més comparava els dos llibres més evidents em semblaven els paral·lelismes, he googlejat "Zadie Smith i E. M. Forster" i sembla que he descobert la sopa d'all! Quina sensació de satisfacció, és un encert monumental que jo, que tinc uns coneixements tan vagues de literatura anglesa, hagi topat amb aquestes dos o tres obres relacionades. Deuen proposar-la com a lectura recomanada per als cursos sobre E. M. Forster?

dilluns, 18 de juliol de 2011

Propòsits incomplerts



Imatge extreta de la Viqui.

Al final no he complert el que m'havia proposat: les meues visites setmanals a llocs que encara no havia visitat de Barcelona durant el juliol no van passar del Museu Blau de la primera setmana.

No va ser perquè el museu em decebés ni tampoc per la calor, simplement he dedicat totes les meues energies a altres temes (a part de mirar massa sèries i de començar Dexter, que m'ha comportat grans sentiments de culpa per perdre el temps d'aquesta manera, mirant la TV i, per tant, m'ha induït a formular teories autojustificatòries, per convèncer-me que mirar la sèrie em feia treballar una mica la ment, com una comparació entre Dexter Morgan i el protagonista de Crim i càstig força fluixa, els paral·lelismes entre Dex i els superherois com Spiderman, la reflexió sobre el conflicte entre el Bé i el Mal i la crisi d'identitat freudiana que ara que he començat a llegir On Beauty de Zadie Smith em sembla hilarant, un intent d'esbrinar quina de les potències de l'ànima porta Dexter a l'error o a matar tot seguint l'Ètica d'Aristòtil versió simplificada presa dels literats medievals catalans que vaig estar a punt de penjar, però com que no en vaig traure l'entrellat... i una reflexió sobre la importància de l'amistat basant-me en el fet que a la primera temporada de la sèrie el protagonista esmerça tots els seus esforços per semblar normal en cultivar una relació amorosa, una de familiar amb sa germana i les relacions laborals, però no l'amistat... això vol dir que per adaptar-te a la societat, semblar "normal", es pot prescindir d'aquest factor? És el que pesa menys a la balança del fràgil equilibri psicològic? Encara que no ho paregui, això em va fer rumiar molt).

I ara, tot i que queda encara més d'una setmana de juliol, ja us anuncio que divendres (per fi!) començo les vacances i me'n vaig a Plymouth amb J. Així que, suposo que a la tornada, tindreu una ruta amb fotografies i explicacions sobre el sud-oest d'Anglaterra, una part que té més fama entre els turistes britànics que fora del Regne Unit. Entre altres coses visitarem la cova de Merlí!

Malgrat tot i si em serveix d'excusa, vaig veure una cosa molt nova per a mi: la Barcelona Fashion de dins (la van fer a la UB de Plaça Universitat, la setmana passada) i... tampoc no em vaig perdre el recital líric de Montserrat Caballé a Peralada d'anit.

Res, que us devia una explicació pel silenci de les darreres setmanes.

P.S. Ah, i segueixo enganxada a l'Scrabble, ara en línia.

divendres, 8 de juliol de 2011

La campanya de Plataforma per la Llengua

Si aquest estiu agafeu l'avió al web de Plataforma per la Llengua hi trobareu una fitxa sobre la llengua utilitzada al vostre vol. L'heu d'omplir i enviar a l'adreça que indiquen perquè puguin avaluar si hi ha hagut canvis en els usos lingüístics de les compayies aèries des que van presentar aquest estudi: http://www.plataforma-llengua.cat/estudis/interior/69.

dimarts, 5 de juliol de 2011

I si fem el mateix amb Los col·loquis?

-Va ser el primer que em vaig dir en veure això: http://allausz.blogspot.com/2011/06/bloomsday-underground.html
i és que les troballes de línies de metro d'aquesta pàgina com a esquemes visuals amb molt de contingut literari em tenen tan fascinada ara com a l'autor del blog que ho ha provocat i no puc deixar d'intentar buscar-hi aplicacions a la literatura catalana. En aquest cas he pensat en Los col·loquis, que penso que encara és una obra molt desconeguda i poc llegida (se'ns acabaran les excuses, que n'estan preparant una nova edició crítica i anotada!), però només en sortiria una línia de metro. S'accepten suggerències.

Rodoreda i els clàssics

Foto de Rodoreda de la Viqui.
Avui s'ha celebrat la segona i darrera de les jornades internacionals sobre Mercè Rodoreda organitzada per l'Aula Carles Riba amb la col·laboració del Centre Dona i Literatura a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona.

Les dues primeres conferències han anat a càrrec de les persones que s'han incorporat més recentment al grup, Meritxell Talavera i Maria Salvador. Talavera ha centrat el discurs en l'equilibri entre la inspiració (l'estat de gràcia) i la tècnica que trobem en l'obra literària de Mercè Rodoreda. La conferenciant ha realitzat un estat de la qüestió sobre aquest tema i, a través del resseguiment de les entrevistes a l'autora, ha destacat l'ús que fa de la inspiració platònica per prestigiar la pròpia creació literària, ja que considera que sense inspiració hom no pot escriure. La inspiració, doncs, formava part del discurs propagandístic de Rodoreda sobre la seua obra i és cert que no és una escriptora de la qual es conservin esquemes amb l'estructura o l'esbós de capítols de les seues obres, ni tan sols quan l'obra està inacabada, més aviat es tracta d'idees ("destaca els ulls de la noia"), pinzellades. De l'única obra que se'n conserven unes fitxes és de Mirall trencat, perquè, com diu al pròleg, si no ho hagués fet s'hagués perdut en l'univers de personatges que teixeix i una mena de mapa per a Viatges i flors.

Maria Salvador, a Personatges tancats i imatges platòniques en la narrativa de Mercè Rodoreda, ha comparat la descripció de la vida dels personatges que viuen de nas en el llot en un dels relats de Viatges amb Plató i ha desenvolupat el motiu del lloc tancat i la manca de perspectiva en els dos autors. A més, ha explicat que es repeteix el mateix tema al poble on viuen els personatges, els menjadors de cavalls, de La mort i la primavera i ha establert un paral·lelisme entre la concepció i les pors dels vilatans que no han sortit mai del seu poble natal i la percepció de l'ànima al Fedó de Plató, que s'escapa amb el darrer alè i no se sap on va. A l'espai de debat s'ha apuntat la possibilitat que a Viatges i flors hi hagués ressons dels viatges de Gulliver (el núvol dels habitants de la bassa és comparable a la ciutat flotant de Gulliver que no deixa passar bé la llum del sol, de manera que els habitants del territori que queda just a sota viuen en un món grisós).

Després d'una pausa cafè, Marina Gustà ha descrit els personatges femenins de les obres de Rodoreda com a vençudes i tràgiques (vençudes, en molts casos, per les circumstàncies històriques de la guerra, com és el cas de la Colometa i, tot i que no tan clar, Cecília C.), comparables a les heroïnes clàssiques. Ha argumentat que establir equivalències entre les dones rodoredianes i els protagonistes d'obres clàssiques (com ara Sofia amb Electra) no aportaria res de nou en la comprensió dels escrits de l'autora i ha dedicat una part important de l'exposició a analitzar el conte La sang i la imatgeria de les dàlies com a fills del matrimoni en crisi, que farien possible una identificació de la protagonista amb una Medea moderna. Però sobretot s'ha centrat en l'estudi dels personatges de Mirall trencat i les relacions que s'estableixen entre els personatges, el sacrifici d'innocents a la novel·la i a tot el corpus rodoredià, el paper de les minyones com a cor, el pes de la culpa a la trama, del destí (Gustà ha aclarit que Rodoreda decideix el destí dels seus personatges com a escriptora-déu), l'anagnòrisi i el dol (un dol exterioritzat per les dones en la tradició clàssica, però que Rodoreda passa als personatges masculins de Mirall trencat, com en el cas d'Eladi per la mort de sa filla Maria. El tractament de les dones en la literatura rodorediana com a noves heroïnes tràgiques m'ha fet pensar en el capítol que llegia ahir de Cocozzella en què feia referència a Melibea (de la Celestina) d'una manera molt semblant, però parlant del s. XV.

La darrera conferència, a càrrec de Roser Porta, ha versat sobre l'humor i el retrat irònic de la societat en les novel·les de joventut de Mercè Rodoreda, sobretot Crim (ha fet referència a la descripció que fa de la Fundació Bernat Metge, en un anunci al diari, en què diu que la llegeixin, que ningú no ho fa; Carner; Bosch i Gimpere (o Gimpoma), per exemple).

Ha tancat les jornades la intervenció de cloenda de Joaquim Molas, que ha explicat la seua relació personal i professional amb Mercè Rodoreda i ha descrit facetes il·lustratives del caràcter de l'escriptora.

Com ahir, la jornada d'avui ha estat un èxit tant pel que fa a la qualitat de les conferències com quant a l'assistència de públic, que cada cop és més car de veure a determinats actes de crítica literària.

dilluns, 4 de juliol de 2011

Intertextualitat blogaire

Abans d'anar-me'n a dormir he vist això: http://allausz.blogspot.com/2011/07/un-mon-de-metros-shakespeare.html i em pregunto si no es podria fer alguna cosa semblant amb el corpus rodoredià, ja que demà vaig a les jornades que l'Aula Riba ha organitzat en honor a Mercè Rodoreda.

Viatge llampec a la Toscana

Imatge extreta de: http://www.casabuonarroti.it/home.htm
El motiu del viatge a Pisa, aquest cop, era la cursa de Mugello, per tant la part de visita cultural després del trajecte cap al circuit (al costat de Florència) dissabte i diumenge, havent-nos aixecat a quarts de set del matí, havent aguantat pluja i sol (tinc els braços cremats) i havent caminant camps a través i turonets amunt fins a la tribuna Materassi són prou excusa perquè quedés en un segon terme més aviat discret (tot i que ens havíem reservat el dia d'avui per tornar a Florència, que és una de les meues ciutats italianes preferides, no crec que sigui gaire original).

Però el cas és que aquesta segona visita a Pisa m'ha deixat una impressió molt més positiva que la d'aquell hivern d'ara fa quatre anys i mig en què vaig voltar-la de dalt a baix i vaig tenir la sensació que tenia molt poc a oferir: la famosa torre i el conjunt de la catedral, el camposanto i el baptisteri. I poca cosa més: potser la capelleta de la vora del riu i la plaça amb aquell palau de la façana pintada. Deu ser que els viatgers d'autocar o els que, com nosaltres, dediquen poc temps al lloc on van i es queden amb els monuments espectaculars, quan la ciutat no dóna per a gaire, acaben tenenint una percepció, tot i que molt fragmentària i completament esbiaixada, molt més optimista que la del pobre viatge que després d'entrar en un munt d'esglesioles i de recórrer carrers bruts i plens de pintades i de pixum ja no sap què més fer. Aquests dies s'hi respirava un ambientàs (sobretot a la vora del riu) que ni tan sols l'aiguat que ens va sorprendre va aconseguir posar-hi fi. Una nit vam sopar a l'Osteria dei Santi, un restaurant que de fora semblava "normal", però que, un cop dins, estava tot decorat amb imatges de sants en el moment del martiri (travessats per fletxes, sense ulls), cosa que a mi m'incomodava bastant a l'hora de menjar, però tot era deliciós (mmm... el risotto ai funghi!) i gens car, així que no ens podem queixar gens.

Avui, Florència (aquest era el tercer cop) m'ha fet pensar en un altre aspecte de les ciutats que descobrim quan viatgem. Quan estudiava la llicenciatura volia anar d'Erasmus a Itàlia i volia que fos al nord, perquè tenia entès que era on hi havia més ciutats emblemàtiques (pensava en Venècia, Florència, Pisa, Siena, Pàdua, Bolonya, Verona). Si el meu departamanent hagués tingut un conveni amb Florència l'hagués demanada, era la ciutat renaixentista per excel·lència, carregada de museus i monuments, plena d'Art. Però no l'oferia i vaig triar l'encara desconeguda Torino. Ara la recomanaria a tothom (tal com fa ma germana als seus companys de curs), però no he pogut evitar, avui, quan trepitjava els carrers de Firenze, plantejar-me una altra vegada per què ara m'alegro tant que no hi hagués un conveni amb Firenze, si al capdavall no era res més que una autojustificació a posteriori de la idoneïtat de Torino.

Però, en el meu cas, em penso que no ho és. Florència, igual que Venècia, és una ciutat bellíssima, plena de tresors (i de turistes) però decadent. Els carrers estan deixats, bruts, se sent pudor de pixat, els edificis -palaus, casalots, monuments... (mireu el baptisteri, per favor!)- estan coberts amb una capa negrenca, les cases -amb aquelles persianes verdes entreobertes, que fan formes inimaginables per adaptar-se a la geografia urbana- estan tronades i aquests detalls encara sobten més el visitant (potser no la primera vegada, almenys jo ni vaig adonar-me'n, extasiada com estava) que hi endevina un passat ric. Florència arrossega la càrrega de la vellesa. En canvi, Torino, capital d'Itàlia amb la unificació, s'aguanta jove i ho fa gràcies a les universitats, que atrauen molts estudiants (un bon grapat dels quals són estrangers), de manera que pots veure'n el centre com una ciutat estudiantil (saba nova), però que a més, amb les Olimpiades d'Hivern del 2006 va tornar a respirar els nous temps que la portarien a ser la ciutat de la propaganda (Torino non è mai ferma), amb un programa d'activitats culturals que s'estén al llarg de l'any i que es preocupa per la imatge d'una ciutat que no atrau grans masses de turistes i que, per tant, no ho dóna per fet (Turin doesn't take it for granted): restaura els monuments, modernitza els museus, neteja els carrers. Em va ser fàcil fer-me-la meua, allí els estrangers érem els estudiants de fora i de seguida ens hi vam adaptar, en canvi a Florència els forasters hi arriben cada dia i se'n tornen al cap de res, la invadeixen, la xuclen i se l'emporten. És la cantarella que sentia mentre acompanyava mon pare, que no hi havia estat mai, per aquells carrerons, tot esperant que no se n'adonés, que només veiés la Florència de Dante, de Miquel Àngel, la de les esglesietes, claustres, biblioteques, museus, galeries, ponts, palaus, jardins, escultures, cúpula.

Per cert, parlant dels tresors de Florència. Tot i que simplement hem passejat pels llocs que gairebé tots ja havíem visitat abans, M. i jo hem descobert un museu que no coneixia: el de la casa de Buonarroti, hi hem estat gairebé totsoles i ha valgut moltíssim la pena!

P.S. Si no ho dic... també hem passat per Montelupo, el poblet de la ceràmica.