Taller de creació literària

Vall de Bianya, a la vora d'Olot, ahir. Escapada-regal de Nadal per a J. Aquesta deurà ser la darrera entrada de l'any. Com sempre, quan sóc amb la família i J. tot es mou a un ritme diferent. Potser al juliol vaig estar més ocupada amb la feina (semblava que anés de gira, entre les presentacions i els congressos de les dues primeres setmanes), però ara desconnecto de debò. Sense que tingui gaires excuses, ni tan sols contesto els correus electrònics, però en general ja havia avisat. Tinc ganes d'estar amb ells i, a més a més, m'he adonat que és a les festes de Nadal que llegeixo la major part dels llibres de lectura per pur plaer de l'any. Em dedico professionalment a la literatura, així que a vegades (sobretot quan visc a l'estranger i tinc ganes d'aprofitar les estones d'oci per sortir i per conèixer llocs i gent) costa llegir textos que no tinguin res a veure amb l'època que estudies. Tot i que estic llegint també un llibre de caire acadèmic...

Ahir J. s'estranyava que aquests dies sortís menys que els darrers mesos als EUA. Jo em mig-renyava perquè semblo obstinada a deixar la feina aparcada fins a la tornada. Però a vegades la desconnexió és total i el cos sembla demanar-te que et quedis a casa o acompanyis la iaia a la carnisseria o la mare al quiosc, en definitiva, fer casa, xerrar amb la família, deixar-te emportar per la conversa o pel trajecte de cotxe amb ells o pel debat polític acompanyada o simplement gandulejar al llit abraçats. També admeto que, a l'hora de sortir, miro de no perdre'm ni una menjada casolana. Però avui hem fet una excepció i m'apetia mirar-me el municipi on vaig viure tants anys amb mirada americana. Així que m'he ficat la desuadora de Harvard i hem anat a un diner americà (d'acord, la carn de l'hamburguesa no era la mateixa i estava cuinada amb oli d'oliva; a més, el restaurant no tenia la forma de vagó característica d'aquest tipus de restaurant, però ha val...

Aquest matí he arribat i he fet una sorpresa a ma mare: m'he plantat a lloc on treballa i he entrat a trobar-la; fins i tot m'han deixat quedar-me a la reunió que tenia. Ara gaudiré de la família i dels àpats suculents. El còctel és del transbord a Toronto. M'hi va convidar un irlandès que vaig conèixer al primer vol. Vam intercanviar aventures abans i mentre féiem escala cap als nostres països d'origen per celebrar el Nadal. És el meu nou còctel preferit, un Cosmopolitan, així que xin-xin i bon Nadal!

La setmana abans de venir de visita els revoluciono a tots. No noto el cuquet a l'estómac fins a la nit abans, és a dir, ara mateix, passada mitja nit, en què si llegís no em concentraria, no tinc els llibres de la universitat per treballar, l'últim que tinc ganes de fer és contestar els correus acumulats i penso que demà en aquesta hora aniré volant cap a Catalunya. Però la setmana abans no estic nerviosa, almenys conscientment. Tinc un llistat de tasques imprescindibles que vull tancar i altres que, si no queda més remei, acabaran quedant per a la tornada. Em centro en això i no penso en la resta. La família sí. A poc a poc vaig fent el compte enrere. Però segueix pareixent irreal. És com si tingués dos mons, que en un moment determinat es troben, el dia que arribo, però només aquell dia, en què estic cansada, desconcertada i sento la calidesa de ser amb la família i J. Divendres comentàvem amb L. aquest sentiment que tenim, com si les dues realitats no fossin compatibles, c...

Havent tastat el lloc de pizzes per emportar anomenat Mike's i ara el restaurant Il posto, vaig completant la llista de locals de Davis Sq. El primer plat d'avui no l'havia tastat mai, uns bucatini delicisions (i també hi havia grissini/barronets bons per acompanyar). A més, ho he trobat bé de preu, 24 dòlars per cap (hem begut aigua de la gerra, però era bona). Avui també he anat a Harvard a deixar tots els llibres que utilitzo diàriament al cubicle que tinc a la biblioteca per si algú els sol·licités durant les festes, en què seré a Catalunya. Seria molt estrany perquè ningú no els ha trobat a faltar durant un any i mig i quan jo els vaig demanar, un d'ells estava en un cubicle abandonat que havia pertangut a un català que coneixia, però dos anys enrere. A vegades sóc la primera de  consultar-los. He fet el primer xocolate cuit de l'estació amb el professor d'anglès a la Burdick per acomiadar-nos i perquè em volia demanar que el portés amb ...

Jesús M. Tibau llegeix el relat "La disfressa", del recull de contes Glopades de riu:  https://www.youtube.com/watch?v=nJUO9mXx1eY&feature=youtu.be . Quina il·lusió! M'entrevista divendres a Tens un racó dalt del món del Canal 21.

Cuchi-Cuchi, a Cambridge, prop de Central Square, zona MIT. Com sabeu, en general aquí els sous dels americans són més alts, tret dels investigadors sense plaça fixa (no és el meu cas, perquè no em paga una institució americana i, a més, no cobro en un banc americà, tot i que la declaració la faig igual cada any; el 2014 va ser el primer aquí) i els lloguers, el menjar, el transport, l'oci (l'OCI!) també, tot i que sovint tinc la sensació que la major part de gent cobren per gastar. Ja us ho he comentat a vegades en directe i parlo dels americans. També sabeu els descomptes i cupons que hi ha per a tot, les targetes de crèdit de client, la propaganda que arribes a rebre a la bústia (electrònica i real), els regals que afegeixen a tot el que compres, els anuncis cada cinc minuts a la TV i les grans rebaixes cada dia no laborable. També us posat com a exemple alguns comentaris que he sentit, com ara el dia que una professora d'una cinquantena d'anys de la universitat...

Aquesta setmana tenia dos dinars de pre-Nadal, un amb A. i altres amics (i persones que no conec), seguint la tradició del potluck i dels ugly Christmas sweaters   i demà un amb els catalans de Boston, amb tronc de Nadal i White Elephant o amic invisible, però he tingut imprevistos aquesta setmana i vaig decidir que no hi podria anar. M'he quedat a casa per acabar feina i tota la resta de tasques que he de fer abans de venir, que dimarts agafo l'avió (només faltava que avui descobrís un problema de mateniment a la casa). Però, al final, just a temps perquè des que aterro no tinc cap moment lliure, he tingut una estona per preparar els materials de la ruta literària a Tivenys, el 19 de desembre a les 16h. davant de la Pastisseria la Fornera, a la carretera principal. Els trobareu aquí . L'editor em va demanar que n'escrivís un text per al blog de Voliana, on aviat publicarà una selecció de les darreres crítiques que ha rebut el llibre. Us copio el text que he improvisat...

Deluxe Town Diner! Un diner és un restaurant tradicional americà que té forma de tren o de cotxe i que és típic d'aquesta zona dels EUA. Si mireu l'entrada de la Viqui que he enllaçat, veureu que en una de les fotografies hi apareix un diner de la zona on visc, a prop de Davis Square, a Somerville, al qual anirem a fer un brunch (només els ofereixen el cap de setmana) amb A. aviat. Ara està restaurat i, per tant, segons diu la gent, n'han apujat els preus.  Les cartes. Hi havia de tot, de tot. Tot l'americà, des de crepes americanes ( pancakes ) fins a brunch , hamburgueses, peix... tot el que a mi m'agrada, vaja i els acompanyaments que vulguis. Avui era el meu catching up day , un terme que m'acabo d'inventar però que descriu força bé el que acabo fent quan tinc molta feina. Ajuntar-ho tot en un dia. Així que, com que darrerament he conegut gent a les vetllades en què he anat (sempre passa: vas a casa uns amics i acabes coneixent persones...

Ahir, l'escola on vaig cursar bona part de l'ESO i el Batxillerat, em va demanar de participar en un reportatge que estan preparant sobre els valors del centre i avui he trucat al diari corresponent, hem parlat i la resta ha estat per correu. Era sobre què havia fet i què feia, edat i valors. He començat en català, però era en castellà, així que l'escrit està en aquesta llengua (Amelia, pots treure el traductor automàtic). Us en copio fragments, no us cal saber què he fet i què faig ni l'edat, que ja n'esteu al cas. Us ho copio perquè en deuran usar unes quatre línies, m'imagino, i perquè m'ha fet reflexionar sobre vida i educació: "Yo empecé en X a los trece años, en un momento crucial para forjar mi identidad personal y allí encontré un entorno que me permitió desarrollarme como persona y que potenció mis puntos fuertes. Destacaría, ante todo, el valor del esfuerzo porque es un principio que siempre guía mis acciones. La constancia es fundamenta...

Avui he travessat el riu per anar a un taller de manuscrits i incunables medievals de la col·lecció Francesco de' Medici. Bàsicament, ens han tret una sèrie de documents (molt interessants i gens estudiats) perquè els miréssim i remiréssim tant com volguéssim, assistits pels conservadors de la biblioteca. A mi m'ha faltat una exposició inicial introductòria (ha estat una presentació molt breu), però hi havia dos tallers (dels quals en podies triar un) i aquesta setmana s'han fet xerrades sobre el tema (em penso que anit ho havien explicat, però dimecres al vespre tinc anglès). Harvard Business School (HBS): Baker Library; a l'altra banda del riu, a prop de l'estadi de Harvard.  Això m'ha permès descobrir aquest edifici i, com que he arribat molt i molt aviat, m'he entretingut amb l'exposició sobre Georges F. Doriot, pioner en el tema d'escoles i màsters de negocis, inversions en startups i altres conceptes que a mi em semblen molt actua...