Taller de creació literària

Divendres va ser, finalment, la meua defensa de tesi doctoral. M'havien dit que intentés gaudir-la malgrat els nervis i vaig pensar que no era possible. Però ho vaig fer. La defensa era a les dotze, però vaig arribar a la universitat un parell d'hores abans i les primeres persones que em vaig trobar en creuar la Gran Via van ser mons iaios, que havien vingut expressament del poble per veure'm. Al despatx, dos companys estaven reunits. Em vaig asseure sense intenció de fer res, però va sonar el telèfon. Em van dir que hi havia un problema greu amb l'aula que havíem reservat: l'havien reformat el dia abans i per utilitzar l'ordinador hauria de seure amb el tribunal (que de fet estava molt estret). Per sort, havia carregat el portàtil. A les 10.30 em vaig quedar a l'aula, vetllant el portàtil i sense poder-me'n moure. Cap a les onze van arribar els quatre iaios, mon pare, la família va anar fent-hi cap esglaonada. Ma germana i ma padrina, que també venien

divendres, defenso.

http://blogs.sapiens.cat/medievalistesenbloc/2013/11/19/consultori-sentimental/ Espero que us agradi la meua entrada.

Em ve al cap el darrer correfoc que es va celebrar al poble. No tenia més de quatre anys i m'havia quedat a casa la iaia per veure la festa des de la galeria. No hi havia ningú més. Esporuguit pel soroll dels trons, estava arraulit al sofà, protegit darrere els vidres de la finestra, que resplendien amb cada detonació. Aquells nois que llençaven espurnes eren els grans de l'escola. Jo em tapava els ulls amb les mans mentre m'imaginava que al cap d'uns anys seria jo qui ballaria enmig de les flames. Poc podia endevinar que aquella seria l'última vegada que els diables recorrerien els carrers del poble. És l'únic record que tinc d'un correfoc; des d'aquell dia no n'he gosat veure cap altre. Quan els primers del grup ja enfilaven el carrer del Riu, vaig notar com la iaia m'apartava d'una estrebada de la finestra. Jo, que havia estat tota l'estona amb les mans a la cara, les vaig enretirar un moment per la sorpresa. Va ser suficient. El

Sempre que es tanca una etapa se n'obre una altra. Segueixo sense saber de què parlaré a partir d'ara en aquest blog (que us pugui ser interessant) ni si tot es quedarà, simplement, en una declaració d'intencions, però després d'aquest període de vacances (de blog i de la resta, en general), sentia la necessitat de dir-vos que sóc aquí, amb projectes nous i ganes de reprendre el contacte, també, amb els vells amics blogaires de la Catoesfera. Pensava agafar-me uns mesos sabàtics mentre buscava feina, però n'he trobat una (això no vol dir que no vulgui compaginar-la amb una altra, segueixo esperant poder fer-ho, trobar una altra feina per completar els dies i els ingressos), així que tot torna a bategar a un altre ritme.

Aquest estiu el gaudiré de valent, de fet, ja he començat a fer-ho, perquè ara toca tenir més temps per a mi i per dedicar-lo a les aficions que m'agraden, als amics i a la família. I per pensar en el futur. Ja us vaig dir que tenia molts projectes que m'havien absorbit darrerament (energia, temps i esforç, però també molta il·lusió). Un d'ells eren els Seminaris en Tàndem, de l'associació ARDIT, que coordinava i dels quals en celebràvem la primera edició. Una bona notícia: els seminaris es consoliden i seguiran el curs que ve. Seguiré formant part de l'organització de l'acte, però n'he cedit la coordinació. De fet, seré la moderadora de la sessió del setembre, dedicada a bruixes i heretges, així que ja sabeu on trobar-me. Un altre projecte són els contes que he anat escrivint, un dels quals, titulat Per molts anys , publicarà Mecènix perquè va quedar finalista del seu concurs de narracions (categoria "La gran corrupció"). Calculen que sortirà ca

Mentre mirava el ninot de neu del congelador va desitjar que l'amor també fos tan fàcil de conservar.

Els resultats de les estadístiques sobre el personal del Departament de Creativitat no deixaven lloc a dubtes: l’estrès era la causa principal de baixa dels treballadors i el percentatge de membres del departament afectats per la malaltia pujava de manera alarmant durant el mes de desembre.              Si en lloc de malgastar part dels impostos municipals en omplir gràfics de barres i gràfics en forma de formatgets s’haguessin limitat a observar l’augment de correspondència que els funcionaris del departament havien de gestionar durant el mes de desembre el descobriment hagués estat el mateix. De la mateixa manera que els botiguers notaven amb alegria com la proximitat de les festes de Nadal engreixava la caixa, el personal del Departament de Creativitat veia com s’amuntegaven les cartes de peticions per a obrir (secció de correus), les idees per a parir (secció de maternitat), els documents per a corregir (secció d’esmenes) i les comandes de repartiment (secció de difusió i

em trobareu moderant la sessió dels Seminaris en Tàndem que anunciava l'altre dia. Us hi espero!

Aquest cap de setmana he anat a veure ma germana, que fa un Erasmus a Ferrara. Feia temps que volia estar a aquesta ciutat de l'Emilia Romagna perquè és una zona que hem anat voltant a poquet a poquet, una ciutat cada vegada, any rere any, quan anàvem al circuit de motos de Misano. L'any que vam planejar a Ferrara jo tenia un compromís a València i em vaig quedar sense veure-la. Hi van anar ma germana i mon pare, sense sospitar en cap moment que tres anys més tard M. hi viuria uns sis mesos. Ara ja en fa dos que va marxar, però encara no havíem pogut visitar-la i per fi, divendres, hi vam fer cap els tres. Vam passar la primera nit a Mestre (he penjat una imatge de l'hotel on vam estar al meu altre blog, un espill amb frase cèlebre) perquè volíem tornar a visitar Venècia l'endemà, encara que plogués (mon pare no hi havia estat abans). Però aquestes fotografies me les estalviaré, que ja en deveu estar farts, de les meues imatges de Venècia! Això sí, vaig pujar en gòndola

Tinc la sensació de retrobada. Retrobada amb vells amics, trobada amb els nous, londinencs que vindran de visita... Encara que tot flueixi, avui sembla fluir tot cap al mateix lloc. Justament quan tanques (o obres?) una etapa sembla que totes van cap al mateix lloc. I m'ha agradat, aquesta sensació.

Hola!! Darrerament m'heu tingut molt callada, però ja us vaig dir que tenia una bona excusa: tinc projectes! I és que a més de coordinar els Seminaris en Tàndem (si mai voleu conèixer-me en persona, ja sabeu on trobar-me), que organitza l'associació ARDIT Cultures Medievals i que us recomano si us interessa la cultura de l'Edat Mitjana i voleu passar més d'una hora amena i participar al nostre debat. A més d'això, deia, he escrit quatre contes que es publicaran al proper número de la Revista de Catalunya , que deu estar a punt a punt d'imprimir-se. Com que alguns de vosaltres em vau comentar que si mai publiqués us agradaria comprar-ne el volum... ara és el moment! Quan surti segur que us n'acabaré penjant alguna fotografia. Si hi som a temps pot ser un bon regal de Sant Jordi ;P

http://www.ara.cat/politica/CATALA-ERC-TSJC-SENTENCIA_0_899310162.html

Dissenyat per Laura de Castellet. M'encanta com ha quedat! En trobareu més informació al web d'ARDIT Cultures Medievals.

http://www.ara.cat/el_radar/ACN-Montserrat_Carulla-Assemblea_Nacional_Catalana_3_883141686.html

es va enviar una entrada del blog de l'any passat a les persones que en fan el seguiment per correu. No sé si és que s'enyora de les publicacions. Havia llegit que hi havia un programa del Twitter una mica macabre que et permetia publicar "en absència", però això? Espero que fos un cas puntual.

Sembla ser que aquest pobre bloc lluita per restar obert. Ja fa quatre anys que va fer acte de presència. Ha tingut etapes viatgeres, culturals, d'interès polític i darrerament literàries. Encara cueja, però de tant en tant em faig la gran pregunta: si tinc res a dir(-vos) per aquest mitjà, les actualitzacions escassegen, però quan em penso que ja només en resten les guspires, acabo tenint algun text per penjar. Qui sap! Gràcies per seguir-nos fent companyia.

Serà dijous de la setmana que ve! Us hi animeu?

Al carrer hi fa calor, aquella calor de primera hora de les tardes d’estiu del poble, que buida els carrers i fa que els pocs que surten de casa es rasquin frenèticament els cabells, introduint-hi els dits fins a les arrels, com si així poguessin desfer-se’n. Però cada vegada que un xiquet entra al jardí nota, alleujat, com la xafogor se li desenganxa de la pell davant de la visió de la piscina. Les xiquetes entren a la casa –a l’ombra−, obren la primera porta que troben i es canvien. Ells, fent ús d’una facilitat per traure’s la roba que uns anys més tard envejaran, s’han desfet de les samarretes i juguen a ruixar les amigues des de dins de la piscina. Cada vegada que algú arriba, la cerimònia es repeteix exactament igual, com si fos la primera vegada i se senten els xiscles i els riures. De tant en tant, una de les mares, carregada amb els plats del berenar, crida son fill perquè surti de l’aigua a saludar l’amfitriona, li faci un petó moll, li desitgi celebrar (que això és el