Taller de creació literària

Ahir vaig anar a la primera edició de Crea! Oportunitats, organitzat per la Fundació Bosch i Gimpera de la Universitat de Barcelona. Van dedicar-la als ara anomenats emprenedors, a les persones amb estudis universitaris de lletres i humanitats en general que vulguin fundar una empresa. Es va insistir molt en la necessitat que els llicenciats transmetin/retornin a la societat els coneixements fruit de la seua formació i de la recerca. Per a mi la sessió més interessant va ser la taula redona en què diverses persones que havien estudiat ciències socials i humanitats a la UB explicàven les seues experiències com a directors d'empresa: van donar consells als assistents, van presentar diversos models d'estructuració d'una empresa, els problemes de finançament, les motivacions per les quals van fundar el negoci (en aquest cas, molt relacionats amb l'oci, conviccions, ideals i passions), la necessitat de formació de persones d'aquest àmbit en gestió econòmica i noves tecno

Pau Alabajos, per a mi una gran descoberta. Ca Bassot amb AraÉsDemà. Castell de Burjassot, poble on hi sojornava la classe benestant de València. El Pouet de Burjassot. Els passos m'han portat una altra vegada a València. Del dimecres 23 al divendres 25 de març ( pluja constant ) hem estat a la UV, al X Congrés d'Estudiants de Filologia Catalana dels PPCC, organitzat per la SEPC. Després d'aquests dies intensos estic rebentada i morta de son, però no volia deixar de parlar de les impressions més positives que m'emporto d'aquests dies a més de la coneixença i retrobament de tantes persones: - El poder de convocatòria d'aquest congrés organitzat per estudiants. - L'interès viu dels estudiants de llicenciatura pels projectes de recerca actuals dedicats a la filologia catalana, que van presentar un grup d'estudiants de les universitats de Barcelona, Lleida i Girona. - Haver conegut Burjassot, poble natal d'Estellés, acompanyats per sa filla i, de vivènci

Des de dalt del celler. El celler de Gaudí. Gaudí Garraf restaurant. El port de Garraf. Una de les terrasses de La Cúpula, on hem dinat. La platja del Garraf. Una llàstima que Renfe hi passi just per darrere; de fet, com a les platges del Maresme. Aquest cap de setmana ha passat en un mos: de dinar en dinar, de celebració en celebració. Ha estat ben estrany. Avui, tot celebrant sant Josep un dia després, he descobert el Garraf i com que n'estic farta de tenir poquetes fotos de nosaltres i el viatge als EUA em va deixar amb ganes de seguir compartint imatges de llocs que m'han agradat a través del blog, us deixo algunes de les fotografies de la passejada després de dinar al costat del mar i amb vista a la platja (restaurant La Cúpula, avui encara feia fred per gastar terrassa). I com m'agradaria explorar un indret nou (una cafeteria, una obra de teatre, un poblet, un monestir) cada cap de setmana i deixar lluny per unes hores la feina (que ens entusiasma, però que no deixa d

El cremallera de Núria. Queralbs. Núria. Quan era menuda hi anava amb sons pares i sa germana. Diria que van descobrir Ribes de Freser una primavera, però no ho sap del cert, perquè el que fos que hi havien trobat els va empènyer a tornar-hi estació rere estació, cada vegada més a l'hivern, perquè esquiaven a Núria, cremallera amunt, més amunt de Queralbs. Però el dia que recorda amb més claredat era un dia de tardor, al passeig de Ribes hi havia castanyeres i els arbres eren d'un marró rogenc que feria els ulls. Feia molts anys que no hi tornava, però quan va sentir que ell no hi havia estat mai, va decidir regalar-li-ho pel seu aniversari. El que no s'imaginava és que faria tan mal oratge que acabarien tenint tot Núria per a ells totsols davall la neu. I una servidora, enguany, ja n'ha tingut prou, de neu!

Recordeu que l'any passat vam anar a traure el cap a Palma (UIB) a veure què havien organitzat els estudiants de Filologia Catalana en motiu del congrés anual d'estudiants d'aquesta carrera i que us en vaig fer cinc cèntims al blog? Sí, una de les fotografies era la d'una paella gegant! Doncs enguany l'han preparat els estudiants de la Universitat de València i el dediquen a Vicent Andrés Estellés. En aquest blog, com que ens agrada ser a tot arreu, en voldrem fer una crònica, però de moment ja podeu fer un cop d'ull al programa del congrés: http://www.sepc.cat/congres/index.php?veure=23 .

Fotografia extreta del web del TNC. Mai no havia tingut tantes ganes de llegir Pedra de tartera de Maria Barbal com ara que n'he vist la representació a la Sala Petita del TNC. L'obra teatral té molts encerts: els actors parlen en català nord-occidental del Pallars per la localització de la novel·la i el públic s'enriqueix amb la llengua dels personatges; la interpretació es complementa a la perfecció amb les projeccions audiovisuals (deu ser la primera vegada que veig una obra que les incorpora sense que siguin sobreres o merament decoratives, (SPOILER) té molta força, per exemple, l'escena de desesperació de Conxa, en què abans que agafi la cadira ja sentim l'aigua del riu i el veiem de fons, com si a més a més de conèixer-ne els sentiments i d'espiar-ne les accions assistíssim a una projecció de les intencions més ocultes de la protagonista), l'austeritat d'una escenografia amb possibiltats il·limitades i la selecció dels fragments per narrar una vid

Se'm fa estrany pensar que quan era menuda Barcelona era per a mi poc més que un gran centre comercial, l'únic que coneixia. Concretament, era una avinguda ampla que anava des del quiosc de la cantonada de cal dentista, davant de El Corte Inglés, fins a l'Illa. A l'Illa hi havia tot el que una xiqueta de la meua edat podia desitjar per fer-se compensar el mal tràngol de la consulta, la llarga espera pintant de colors insospitats dibuixos de dents, la matinada i el viatge en cotxe a punta de dia. Hi havia flautes de pernil salat (uns entrepans llarguíssims que només menjava al Pans de l'Illa i a l'aeroport i que devien ser el meu menjar preferit), l'Imaginarium i el Disney, on compràvem ninotets de tant en tant. Hi havia un Pepa Paper, no recordo si allí o al Pedralbes i també aprofitàvem per comprar-hi roba (per a la resta féiem cap a Reus). També coneixia l'ascensor de l'hotel Princesa Sofia, del pàrquing al vestíbul; mon pare sempre deia que e