dijous, 31 de març de 2011

Crea! Oportunitats

Ahir vaig anar a la primera edició de Crea! Oportunitats, organitzat per la Fundació Bosch i Gimpera de la Universitat de Barcelona. Van dedicar-la als ara anomenats emprenedors, a les persones amb estudis universitaris de lletres i humanitats en general que vulguin fundar una empresa. Es va insistir molt en la necessitat que els llicenciats transmetin/retornin a la societat els coneixements fruit de la seua formació i de la recerca.

Per a mi la sessió més interessant va ser la taula redona en què diverses persones que havien estudiat ciències socials i humanitats a la UB explicàven les seues experiències com a directors d'empresa: van donar consells als assistents, van presentar diversos models d'estructuració d'una empresa, els problemes de finançament, les motivacions per les quals van fundar el negoci (en aquest cas, molt relacionats amb l'oci, conviccions, ideals i passions), la necessitat de formació de persones d'aquest àmbit en gestió econòmica i noves tecnologies i els objectius que tenien a curt i llarg termini.

Pel que fa a la darrera intervenció, molt breu per culpa d'anar a contrarellotge (jo vaig trobar el programa molt amè, potser encara hi afegiria alguna sessió més el proper cop i aprofundiria en els aspectes de la darrera sessió), a càrrec d'Esther Rimbau, em va fer adonar que no coneixia tots els recursos que una persona que vol crear una empresa té a l'abast i dels passos que s'han de fer. Malauradament, el ritme de l'exposició no em va permetre prendre'n nota, tan de bo hi hagués alguna manera de trobar el powerpoint que va fer servir la ponent a la xarxa, hi havia tants vincles que poden ser útils a algú que es trobi en aquesta situació (tot i que, ara mateix, jo no m'ho plantegi).

Un altre aspecte positiu de la jornada va ser trobar un vell amic que, etapa rere etapa, sembla compartir els meus interessos!

divendres, 25 de març de 2011

El congrés Vicent Andrés Estellés a València

Pau Alabajos, per a mi una gran descoberta.
Ca Bassot amb AraÉsDemà.




Castell de Burjassot, poble on hi sojornava la classe benestant de València.
El Pouet de Burjassot.


Els passos m'han portat una altra vegada a València. Del dimecres 23 al divendres 25 de març (pluja constant) hem estat a la UV, al X Congrés d'Estudiants de Filologia Catalana dels PPCC, organitzat per la SEPC. Després d'aquests dies intensos estic rebentada i morta de son, però no volia deixar de parlar de les impressions més positives que m'emporto d'aquests dies a més de la coneixença i retrobament de tantes persones:

- El poder de convocatòria d'aquest congrés organitzat per estudiants.

- L'interès viu dels estudiants de llicenciatura pels projectes de recerca actuals dedicats a la filologia catalana, que van presentar un grup d'estudiants de les universitats de Barcelona, Lleida i Girona.

- Haver conegut Burjassot, poble natal d'Estellés, acompanyats per sa filla i, de vivències personals a més de les referències literàries que estaven lligades als punts visitats. Em va colpir que el poeta deixés escrit, entre papers i poemes: què hi fas, furgant entre les meues coses? Sóc mort. Qui ets? (ho dic de memòria). Penjo fotos del Pouet, el castell on es van celebrar corts a l'Edat Mitjana, les sitges, l'estàtua d'Estellés, que hi nasqué i hi està enterrat (en una de les poques tombes sense fotografia del difunt), del dinar a Ca Bassot (dit així per una gran bassa que hi havia davant, segons explicaren) durant la presentació del segon disc d'AraÉsDemà, que reciten l'obra d'Estellés amb una guitarra com a acompanyament. Molt ben recitat i poemes ben triats.

- La interpretació de "Cos mortal" d'Estellés per part del professor Ferran Carbó, en motiu de la projecció de la pel·lícula que porta el mateix nom (recomanable, per cert).

- La gran descoberta que vaig fer de Pau Alabajos: bona veu, un quartet fantàstic, lletres reivindicatives de crítica social i actual (no cau en els tòpics de sempre, parteix de l'actualitat política), consciència de país (tot i això, també tenen cançons d'amor molt boniques). El públic es va aixecar a aplautir-los després dels bisos obligats pel crit unànim d'"Una cançoneta i mo'n anem -em" que vaig sentir per primera vegada ara fa 5 anys, a la UCE.

- La conferència de Dominic Keon, literatura estellesiana acarada als poetes anglesos del moment i contextualitzada. Molt amena.

Però potser hagués convingut reforçar les sessions acadèmiques per a fer un programa més consistent, insistint en la crítica literària sobre Estellés (tinc la sensació que ens hem quedat a la superfícies de la seua obra i molts dels assistents no l'havien treballat mai a classe, de manera que ha estat un primer contacte vague i potser poc directe), omplir les llargues pauses buides i millorar en puntualitat. Només són suggeriments.

diumenge, 20 de març de 2011

Garraf



Des de dalt del celler.



El celler de Gaudí. Gaudí Garraf restaurant.
El port de Garraf.
Una de les terrasses de La Cúpula, on hem dinat.
La platja del Garraf. Una llàstima que Renfe hi passi just per darrere; de fet, com a les platges del Maresme.
Aquest cap de setmana ha passat en un mos: de dinar en dinar, de celebració en celebració. Ha estat ben estrany. Avui, tot celebrant sant Josep un dia després, he descobert el Garraf i com que n'estic farta de tenir poquetes fotos de nosaltres i el viatge als EUA em va deixar amb ganes de seguir compartint imatges de llocs que m'han agradat a través del blog, us deixo algunes de les fotografies de la passejada després de dinar al costat del mar i amb vista a la platja (restaurant La Cúpula, avui encara feia fred per gastar terrassa). I com m'agradaria explorar un indret nou (una cafeteria, una obra de teatre, un poblet, un monestir) cada cap de setmana i deixar lluny per unes hores la feina (que ens entusiasma, però que no deixa de ser feina) que costa tant traure's del cap (sobretot quan tens terminis per acabar-la, però no horaris, i que consti que no me'n queixo)!

P.S. Quin constrast entre la terrasseta a l'aire lliure i les fotos de neu de la setmana passada a Núria.

diumenge, 13 de març de 2011

La vall de Núria

El cremallera de Núria.

Queralbs.
Núria.

Quan era menuda hi anava amb sons pares i sa germana. Diria que van descobrir Ribes de Freser una primavera, però no ho sap del cert, perquè el que fos que hi havien trobat els va empènyer a tornar-hi estació rere estació, cada vegada més a l'hivern, perquè esquiaven a Núria, cremallera amunt, més amunt de Queralbs. Però el dia que recorda amb més claredat era un dia de tardor, al passeig de Ribes hi havia castanyeres i els arbres eren d'un marró rogenc que feria els ulls. Feia molts anys que no hi tornava, però quan va sentir que ell no hi havia estat mai, va decidir regalar-li-ho pel seu aniversari. El que no s'imaginava és que faria tan mal oratge que acabarien tenint tot Núria per a ells totsols davall la neu.

I una servidora, enguany, ja n'ha tingut prou, de neu!

dilluns, 7 de març de 2011

X Congrés d'Estudiants de Filologia Catalana dels PPCC

Recordeu que l'any passat vam anar a traure el cap a Palma (UIB) a veure què havien organitzat els estudiants de Filologia Catalana en motiu del congrés anual d'estudiants d'aquesta carrera i que us en vaig fer cinc cèntims al blog? Sí, una de les fotografies era la d'una paella gegant! Doncs enguany l'han preparat els estudiants de la Universitat de València i el dediquen a Vicent Andrés Estellés. En aquest blog, com que ens agrada ser a tot arreu, en voldrem fer una crònica, però de moment ja podeu fer un cop d'ull al programa del congrés:

http://www.sepc.cat/congres/index.php?veure=23
.

diumenge, 6 de març de 2011

Pedra de tartera al TNC

Fotografia extreta del web del TNC.
Mai no havia tingut tantes ganes de llegir Pedra de tartera de Maria Barbal com ara que n'he vist la representació a la Sala Petita del TNC. L'obra teatral té molts encerts: els actors parlen en català nord-occidental del Pallars per la localització de la novel·la i el públic s'enriqueix amb la llengua dels personatges; la interpretació es complementa a la perfecció amb les projeccions audiovisuals (deu ser la primera vegada que veig una obra que les incorpora sense que siguin sobreres o merament decoratives, (SPOILER) té molta força, per exemple, l'escena de desesperació de Conxa, en què abans que agafi la cadira ja sentim l'aigua del riu i el veiem de fons, com si a més a més de conèixer-ne els sentiments i d'espiar-ne les accions assistíssim a una projecció de les intencions més ocultes de la protagonista), l'austeritat d'una escenografia amb possibiltats il·limitades i la selecció dels fragments per narrar una vida sencera (l'austeritat narrativa, per tant, n'és un altre encert). Sembla ser que darrerament l'encertem amb les obres. La darrera que havia vist a Barcelona havia estat Pluja constant, de la qual vaig parlar al blog.

dimecres, 2 de març de 2011

Barcelona


Se'm fa estrany pensar que quan era menuda Barcelona era per a mi poc més que un gran centre comercial, l'únic que coneixia. Concretament, era una avinguda ampla que anava des del quiosc de la cantonada de cal dentista, davant de El Corte Inglés, fins a l'Illa. A l'Illa hi havia tot el que una xiqueta de la meua edat podia desitjar per fer-se compensar el mal tràngol de la consulta, la llarga espera pintant de colors insospitats dibuixos de dents, la matinada i el viatge en cotxe a punta de dia. Hi havia flautes de pernil salat (uns entrepans llarguíssims que només menjava al Pans de l'Illa i a l'aeroport i que devien ser el meu menjar preferit), l'Imaginarium i el Disney, on compràvem ninotets de tant en tant. Hi havia un Pepa Paper, no recordo si allí o al Pedralbes i també aprofitàvem per comprar-hi roba (per a la resta féiem cap a Reus).

També coneixia l'ascensor de l'hotel Princesa Sofia, del pàrquing al vestíbul; mon pare sempre deia que era un dels hotels més luxosos de Barcelona. Alguna vegada vam haver d'agafar el metro i tot, recordo que ma mare em duia ben agafada i que em va impressionar la gentada i la velocitat del transport, però em penso que m'estimava més les escales mecàniques, on M. i jo ens entreteníem durant molta estona, pujant i baixant.

Durant molts anys Barcelona va ser per a mi poc més que això i, de fet, fins dotze anys més tard, al primer curs d'universitat, no vaig començar a descobrir-la: primer el centre, el voltant de la universitat, la residència Ramon Llull al costat de l'escola industrial (hi vivia la MP. i aviat vaig fer-hi amistats), les línies de metro que tant m'embasardien, l'arc de triomf, la Rambla, la Ciutadella, Monjuïc... i una altra vegada la Diagonal. Els darrers set anys hi he viscut de dia i hi he compartit nits, n'he mostrat racons a forasters i l'he enyorada a l'estranger. A poc a poc m'he avesat al batec frenètic dels peus que xafen el centre, carrer amunt fins a la universitat; al bullici del claustre i al silenci dels jardins, només trencat pels besos dels enamorats; a la terrassa amb gronxadors i un fumeral al davant; a la pluja embrutidora que la desmereix; a l'estat d'alerta constant per evitar els pispes Rambla avall; a les coes de teatres, restaurants i centres comercials; a les converses de cafès; a l'ambient de les festes de barri i de les de la ciutat; a ser a tot arreu amb un cop de metro. I encara aixeco la vista i en contemplo les façanes com si no les hagués vistes mai.

FOTOGRAFIA EXTRETA DE LA VIQUI, de Sergi Larripa.