dijous, 24 de febrer de 2011

Aquesta és la cançó que vull que soni

el dia del meu aniversari, enguany:
http://www.youtube.com/watch?v=HdakJQth7Sw
Dels Manel, és clar.

P.S. Llàstima no haver-te-la pogut cantar dimarts.

dimecres, 23 de febrer de 2011

El d_efecte barroc

Avui hem anat a l'exposició El d_efecte barroc del CCCB i, igual que ens va passar amb l'exposició dedicada a Cerdà al centre, hi hem trobat a faltar un discurs clar al darrere de les imatges i del material (en aquest cas, sobretot audiovisual i, és clar, més fàcil d'interpretar per al públic general que en el cas de Cerdà). Costa endevinar quins conceptes vol mostrar una exposició que tracta de temes tan abstractes com són els prejudicis i estereotips sobre les cultures, la imatge que una construcció nacional (cultural? estatal?) dóna, a través de l'estat i de les marques comercials, de les manifestacions esportives... a la resta del món. També m'ha faltat veure el paper de Catalunya en tot aquest entrellat. Si hi ha un procés hispanitzador que es fa més evident a partir del barroc, quin paper hi juga Catalunya? com li afecta? Perquè Barcelona és present al llarg de l'exposició i no sé si la manca de rol de Catalunya (tret d'una petita secció cap al final, en què se cita com a lloc anticlerical, entre d'altres coses) és intencionada, precisament com a gran absent en la formació del mite de la hispanitat o arraconada per despertar l'alarma de l'espectador. No ho sé.

He de dir que m'esperava una exposició que girés entorn de l'art del Barroc, des d'una perspectiva històrica i no tan centrada en l'actualitat ni enfocada més cap a sud-Amèrica que cap a Catalunya, de manera que m'era menys propera del que m'havia imaginat. Tot i així, el recorregut és amè i aconsegueix fer-te reflexionar.

I riure, també hi ha molt de sentit de l'humor: http://www.youtube.com/watch?v=WehO1nr8USs. Real i increïble.

Per cert, ja tenim entrades per a Pedra de tartera i m'agradaria fer-vos-en cinc cèntims.

dilluns, 21 de febrer de 2011

Penso en aquelles torres que s'hi han alçat, la selva de gratacels i els altars literaris que s'han aixecat en honor seu, sobretot els altars, i em torna a parèixer inexpugnable, terrorífica, vertiginosa, com abans d'aventurar-m'hi. Li volia dedicar tantes paraules...!

Repte blogaire

Avui he descobert un blog i un repte literari: http://iblama.blogspot.com/2011/02/repte-literari-una-imatge-i-mil.html. Ell deia el primer que em passés pel cap i ha estat això:

La cadira

No és la primera vegada que passa i està convençut que tampoc no serà la darrera. Nil surt de casa remugant, sempre li toca fer-ho a ell i avui ha arribat cansat de l’escola, té gana i encara li queda acabar un exercici de matemàtiques. Però abans de sopar li fan anar a buscar la cadira, aquella cadirota de plàstic roig que ni el sol gosa descolorir, tant diferent de la resta, de fusta comprada a l’Ikea. És la cadira del iaio, que sempre l’oblida en llocs estranys. Nil se l’imagina sortint de casa a mig matí, potser mentre ell juga al pati, amb la cadira davall del braç, disposat a fer un bon tram de camí com el metge li ha aconsellat i a punt per a seure quan estigui baldat. El que no entén és per què sempre la troba entre la malesa, just darrere dels gronxadors, a dos passes de casa.

Torino


A poc a poc el perfil de la ciutat viscuda es desdibuixa, cada nova experiència l'emmenudeix, la relativitza. Segueix formant part de mi, segueixo sent el que sóc perquè vaig ser-hi, potser fins i tot si persegueixo altres llocs, si busco altres horitzons és perquè un dia vaig ser-hi i ja no n'he partit mai. Ara fa tres anys que no hi camino i ja no tinc aquell impuls d'abocar-m'hi, de retrobar-m'hi. Els carrers s'han buidat de la gent que hi coneixia, altres viatgers hi han degut quedar atrapats. Vaig conèixer un poeta que només hi havia fet un viatge curt i se n'havia enamorat seguint les passes de Pavese. Aquell lloc de trobada en el record ens va unir, d'alguna manera. Això, i un amic comú. Ara han vingut altres ciutats, altres coneixences, altres estones de solitud plena, fèrtil, de retrobament i de descoberta d'un i de l'aliè. Sé que crèixer voldrà dir més dies, un percentatge més petit de temps que ella s'emporta, que altres es reparteixen.

Tu, que no la coneixes i saps que forma part del que ara sóc m'hi acompanyaràs, te'n mostraré cada plec perquè envelleixi amb nosaltres, hi engendradrem records nous i me'n coneixeràs els vells. La boira a l'altra banda de la plaça serà espessa, no es veu la Gran Madre, però m'escoltes contar-te com una figura blanca assenyala el Sant Graal. Travessarem el pont encara sense veure'n res, seguint el so de l'aigua del riu fins a pujar fent dressera el monte dei Capuccini. Serà hivern perquè per aquesta ciutat no té estiu i deixarem que la boira ens engoleixi lentament.

Aquesta nit he somniat en Torino però al cap hi tenia un altre país, una altra llengua, rostres desconeguts. He somniat el futur però les imatges eren fetes de records.

P.S. Buscant una foto per a il·lustrar-ho he trobat: http://travel.webshots.com/photo/1099709527049636456bwtXXA
i això.

La imatge principal és de la Wiki, hi ha ciutats que no cansen mai.

dimecres, 16 de febrer de 2011

Reflexió lingüística

Aquests darrers dies, ara ja a Catalunya (per cert, no hem trobat entrades per a Pedra de tartera per a aquesta setmana, tot exhaurit, Pilar! Però ho seguirem intentant), he estat reflexionant, no per primera vegada, sobre el procés de normativització/d'estandardització lingüística, un dels aspectes que s'han de garantir per aconseguir la plena normalització lingüística. Ho destaco perquè moltes vegades només es pensa en la gran prioritat, en aquest cas difondre l'ús del català, que és un repte a l'àrea metropolitana de Barcelona, que és on visc. Entenc que és la prioritat, però aquests parlants nous evidentment aprenen un català en principi lliure dels barbarismes tradicionals (bueno, pues, bussón, sí, sí, hi ha llocs on encara es diu bussón, assiento, semàforo, cubito, cera), un català d'escola. En canvi, fora de l'àrea metropolitana hi ha comarques en què més del 90% parla en català normalment (penso ara el el Baix Ebre, una de les comparques de Catalunya, si no la que més, que recordo que té més bones competències en català) però que no és capaç d'utilitzar-lo en el registre culte (etivocar, llarser per jersei, poblema sí, però també els barbarismes de què parlàvem s'escolen a la seua conversa).

És evident que aquests barbarismes presenten menys problemes i són més fàcils de corregir (si no fos, també, per la pressió social, "aquest és el català de Barcelona") que els calcs sintàctics o fonètics del castellà que sento cada dia a Barcelona, però si un catalanoparlant (potser fins i tot escolaritzat en català, perquè jo conec molta gent de la meua generació que és incapaç de fer servir un català formal) no pot accedir al registre culte en la seua llengua vol dir que se'l limita professionalment i social. Penso que les campanyes de normalització lingüística només han enfocat al problema urgent "Parla, parla, parla; parla en català", però que arrosseguem des de fa anys mancances pel que fa a la normalització de certs territoris i, com sembla demostrar-m'ho escoltar persones de la meua edat o més joves, no es tracta d'un problema que tard o d'hora acabi desapareixent perquè només afecta la tercera edat i l'escola en català n'és la cura. Em penso que la pressió social i el català que es mama i es parla a casa, amb els familiars, els coneguts, és el que acaba dominant, no sé si pel prejudici que tots els canvis que vénen de Barcelona tenen trampa.

És un tema que em va començar a tornar a la memòria quan l'altre dia escoltava la ràdio...

Per fer l'apunt no he consultat xifres de les Enquestes del català als territoris de parla catalana, han estat unes notes ràpides abans de posar-me a fer feina. Un comentari d'afeccionat i... impressionista?

dimarts, 1 de febrer de 2011

Dia 30: Fotos d'ahir i d'avui

El musical d'avui.

Promenader Walk.

Central Park, part superior, desèrtic i nevat. Era gel, ara, ja... relliscava molt. Els pobres esquirolets caminaven com si anessin escaldats.
Museum of the City of NY


Metropolitan Opera.


Museum of American Indian.





St, John Divine Cathedral.

Grant's Tomb.



Riverside Church.
Estic entusiasmada! Acabo de tornar de veure el musical Wicked, que Marissa, sa mare i un dels recepcionistes m'havien recomanat i m'ha encantat, és el millor que he vist, el més espectacular, les cançons boniques i la bruixa cantava de meravella, però quins efectes especials! En acabar tothom s'ha aixecat a aplaudir. Per cert, és l'únic musical que a la porta he vist cartellets que deien "limusina disponible" i un munt de xofers esperant els espectadors. Està al mateix carrer que l'hotel i per poc no el veig, és que a nosaltres Wicked ens sona molt poc i és la història de la bruixa anterior d'Oz, pel que he sentit. He entrat de ple al món de fantasia, pel que veig, aquests són els musicals que em sedueixen més i que necessiten molts més recursos. I per als que penseu que són espectacles molt superficials, interessant la reflexió crítica sobre la Història. Ara bé, aquí tenen una gran varietat de musicals, però poqueta de teatre i això sí que trobaria preocupant que ens passés (no penso que anem per aquest camí, afortunadament).

Avui, ja sense cap cosa pendent a la llista, he anat al Museu de la Ciutat de NY, que explica la història de la ciutat des dels orígens tribals fins a la darrera etapa, la que va del 2001 amb la caiguda de les Torres Bessones (que es presenta com una oportunitat per fer renàixer la ciutat i començar un nou període pròsper) fins a l'actualitat (sense passar per la darrera crisi financera, la que ens afecta, però sí pel Crack del 29). VA repassant també la història particular de cada barri de l'actual NY (inclòs Brooklyn, que era una ciutat a part), que ja vaig coneixent, com ara el Lower East Side, on es va concentrar la primera onada d'immigració, Harlem amb la societat afroamericana i la seua Renaixença, l'èxode cap a la zona alta de l'Upper East Side i la Cinquena Avinguda per part de les classes altes, que més tard anirien a New Jersey i a altres ciutats de l'àrea metropolitana convertint-se en els primers "commuters".

Hi tenien l'obra de Katzman, un artista de Chicago que es va dedicar a pintar la ciutat de NY, sobretot el pont de Brooklyn com a símbol. Pintava de memòria, se'n sabia l'skyline sense haver-lo de mirar, al contrari de l'escola francesa necessitava allunyar-se dels petits detalls de la ciutat per convertir-la en sublim, en un somni o gairebé una icona. Passat l'11-S, va seguir pintant les Torres Bessones, immortalitzades, com a part de la ciutat somniada, independentment dels atacs terroristes. També m'ha interessat l'obra del dibuixant de tires còmiques del diari World-Telegram and Sun de 1930 a 1955, Wortman, tot i que les fotos de les escenes quotidianes i els diàlegs que l'inspiraven els recollia la seua dona, atenta a tot el que pogués interessar l'artista. L'exposició d'interiors de cases d'època no m'ha atret gaire.

He travessat el Central Park una vegada més, des de la part de HArlem, i no hi havia ningú avui. He anat al Promenader Walk, que veureu a les fotos, i quan volia anar a Top of the Rock per les vistes m'he adonat que en un dia gris, o més aviat blanc, com avui i plujós no veuria res de res, així que després d'assegurar-me que ja no fan l'estimadíssim (per tots els americans) Spectacular Christmas perquè ja no és Nadal (tot i que amb la neu i les llumetes ningú no ho notaria) al City Music Hall he comprat l'entrada per a Wicked!

Tot i que el viatge s'acaba espero que seguiu trobant-hi escrits d'interès (no tan regulars).

No sé si és el temps però cada dia puc penjar menys fotos, per la connexió. He carregat totes les fotos i no es veuen...