dimecres, 27 de gener de 2010

Preparar un viatge


He explicat molt poques coses sobre mi. De moment sabeu que escric i que m'agrada anar al teatre i potser fins i tot us heu fet la idea equivocada que m'agrada caminar. Una altra de les meues afeccions és viatjar i la preparació del viatge és part de la diversió.

Dissabte marxem a Budapest, ciutat sobre la qual abans d'emprendre aquesta aventura no sabia res. Ara que en començo a saber detalls històrics, conèixer-ne els símbols, veure'n fotografies i traçar recorreguts sobre el mapa, llegir crítiques sobre els seus literats... encara tinc més ganes de conèixer-la. Sé que d'una setmana en traurem impressions, però m'agradaria compartir-les amb vosaltres.

Em penso que en aquest blog hi aniran a raure moltes de les meues cabòries i, sobretot, de les debilitats. El dia que el vaig obrir va ser per un impuls, no en volia traure res. Ara em penso que em servirà per a mi mateixa, fantàtica com sóc de guardar records, les sensacions que em va produir una pel·lícula, un llibre, una trobada... Fins ara només havia trobat la manera de guardar en capsetes les entrades, els bitllets, les fotografies i aquell vell fotolog que escrivia em recordava, de tant en tant, el que m'havia aportat el curs anterior.

Això sí, aquí encara anem per cursos!

diumenge, 24 de gener de 2010

Cap de setmana intens


Són gairebé les tres de la matinada de diumenge/dilluns. Feia dies que tenia abandonat el bloc i ara que hi tinc molt a dir tinc poc temps per a fer-ho.Aquest cap de setmana ha estat intens. Aprofitant que J començava les vacances (encara no l'he deixat descansar) hem fet un munt d'activitats que teníem pendents i que ressenyaré breuement (com a mera afeccionada sense coneixements crítics ni de teatre, ni de cinema ni molt menys d'òpera).
Per fi vam anar a veure el documentari Garbo, l'home que va salvar el món. Aquell vespre estava tan cansada que em va costar estar atenta a la pel·lícula però per qui no coneixia gaire qui era el personatge era difícil no perdre's al començament. Els entrevistats no apareixen identificats amb un retolet fins força avançat el film, de manera que el públic no sap qui li parla, quina autoritat té.

El que pretenia escrivint un apunt sobre la pel·lícula és que malgrat les (bones) crítiques que n'he llegit ningú no es queixa de la qualitat dels subtítols en català. No sé si hi ha hagut assessorament lingüístic però la qualitat dels VOSC era vergonyosa: CD amb preposició, deques amb escreix. Cal reivindicar, una vegada més, que es tingui tant en compte la qualitat linguística com estètica d'una pel·lícula. Cada cop són més nombrosos els casos com aquest. Si l'altre dia em deien que els subtítols de TV3 també feien plorar... però no ho puc confirmar. La trama ben travada i interessant.
Dissabte vam anar a un itinerari per l'Eixample anomenat A la recerca d'un nou estil, organitzat pel MUHCA en motiu de l'Any Cerdà. Va durar 3 hores i el guia ens va posar en context sobre la ciutat que va conèixer i estudiar Cerdà (tot i que vam començar l'itinerari davant del monument de Rafel Casanova de seguida ens va portar a la ciutat vella perquè n'observéssim l'alçada dels edificis, la manca d'ornamentació de les façanes i l'estretor dels carrers). Allí, ens va explicar les antigues ordenances municipals de Barcelona i com Cerdà les tenia al cap quan va fer el primer projecte de l'Eixample.

A partir d'aquí ja vam anar cap a l'Eixample dret per veure els diferents tipus d'edificis i estils: ens va fer notar la identificació entre estil i funcionalitat de l'edifici, que el Modernisme no és l'estil característic de l'Eixample sinó un parèntesi, que el centre de la ciutat en el primer projecte de Cerdà no havia de ser Plaça Catalunya, en tot cas Plaça de les Glòries, com difereix la ciutat actual de com l'havia imaginada l'arquitecte, el disseny dels xamfrans i dels patis interiors, les dificultats en la construcció del clavegueram... Es veu que fins i tot hi ha una ruta dedicada exclusivament a aquest últim tema.
A la tarda vam decidir aprofitar que era el penúltim dia de l'exposició de Cerdà a les Drassanes (Museu Marítim) per acabar d'aprofundir en el tema. Si bé els seguidors del fotolog ja vau llegir les nostres impressions sobre la visita a l'exposició del CCCB sobre el mateix tema (molt especialitzada, per a arquitectes, amb poques llegendes, molt visual i prou) la de les Drassanes ens va encantar. Panells explicatius, vídeos (amb veu), projeccions a l'ordinador, plànols, maquetes... Tanmateix, com que era la tercera activitat que féiem sobre el tema ja estàvem una mica col·lapsats i ens va aportar menys.Abans no se'm facin les quatre. L'òpera. Vaig anar a l'estrena de Tristan und Isolde de Wagner al Liceu. Després d'un dia així, l'opera durava 5 hores! Jo m'havia llegit la versió de Joseph Bédier el meu primer any d'universitat i em demanava com devia encabir Wagner una història tan complexa com aquesta, amb les dues Isoldes, en una òpera. La resposta no és en la durada sinó en els moments clau que tria (només tres!), amb molt poqueta acció i en què s'evoquen els fets ocorreguts (amb una sola Isolda).

L'obra s'obre amb el viatge d'Isolda per casar-se amb el rei Marc, dalt del vaixell, i aleshores els personatges expliquen els fets precedents. Es manté també l'ambigüitat i la multiplicitat d'interpretacions de l'enamorament de la parella (el filtre, la seua primera trobada?). Em van colpir la interpretació del rei i també de Tristany al darrer acte, tot i que a la resta de l'òpera m'havia paregut millor la interpretació d'Isolda. Ho diu una que no hi entèn i només es pot basar en impressions, pel que fa a l'òpera. També vaig trobar que al fidel servidor de Tristany li quedava curt el paper.

El decorat, amb ressons de conte, jo sí que el vaig trobar adequat. Captava l'atenció del públic, el feia entrar en un conte i no desmereixia la serietat de la posada en escena del sentiment elevat de l'amor. A més, per a una llegenda que no entre dins dels nostres paràmetres de "versemblança", ho trobo molt coherent.

Queixes: que no hi hagués prou llibrets de mà per a tothom, no en poden tenir tants com localitats venudes? I sobretot, que amb una entrada a llotja de 200 euros a la butaca 8 no hi hagués ni pantalleta (no sé si per encabir-hi una butaca de més o què, però la pantalla que em corresponia estava just a sota de la cadira (de la mateixa mida que la meua, de manera que no veia res) del senyor del davant. Cal dir que al segon pis de la llotja no es veuen els subtítols de dalt de l'escenari. Els inconvenients del disseny del liceu em disgusten cada vegada que hi vaig, però aquests detalls es poden evitar.
Acabo. Avui hem rematat el cap de setmana a la Biblioteca de Catalunya amb un Natale in casa Cupiello, una comèdia molt divertida que tant poc reflectir els costums dels napolitans com dels catalans, però que té un rerefons més amarg, les relacions home-patriarca dominant i esposa sacrificada s'evidencien en l'obra.

Una interpretació treballada, interacció amb el públic, bones ocurrències i amb reflexió metalingüística prèvia (si el pare -Pep Cru- s'embarbussa, canvia paraules "que Déu la tingui en peu" i opta per la variant col·loquial -etivocar- no deu ser per produir més rialles -aquestes fàcils- sinó potser per reflectir el que a la versió original deuen ser interferències del dialetto napolità en l'estàndard italià i els problemes que el pare pot tenir per parlar la llengua que s'ensenyava a l'escola i que son fill ja ha après a la perfecció. No l'he llegit, però és molt probable que faci referència a aquesta situació sociolingüística, ara sí, concreta del procés d'estandardització italiana però que també podem entendre en una societat com la nostra, en què parlem una llengua que a l'escola no es va ensenyar als pares (el procés d'estandarditació encara és un procés obert).

diumenge, 10 de gener de 2010

De qui dorm al sofà: 4 casos prototípics


Ja fa dos setmanes que dorm al sofà del menjador. Se’l mira amb una barreja de torbació i desconcert, potser fins i tot de recel i no pot evitar preguntar-se quant deuen durar «normalment» aquell tipus de situacions. Enyora l’ordre de l’habitació, que ara és una olla, i necessita, cada cop més, recuperar l’equilibri que hi havia abans a casa.

Tanca la porta del menjador sigil∙losament. Un cop al rebedor s’espera uns minuts en la penombra (encara no ha tingut temps d’apujar les persianes de la cuina), atent a qualsevol soroll que provingui del menjador; no voldria haver-lo despertat. Més tranquil, tornen a fluir els pensaments que havia deixat suspesos, com qui aguanta la respiració abans de capbussars-se a la piscina. Com deu ser, quina edat deu tenir, estudia o treballa, què fa durant el temps lliure. Però temps de plantejars’ho els pensaments s’han convertit en preguntes retòriques. Fa massa dies que està allí i només n’ha esbrinat la talla dels pantalons, el número de les sabates, la marca del desodorant i que no ronca o, almenys, que no ho fa de bon matí. Això i que no matina gaire (per a Arnau dos quarts de vuit del matí és una hora més que respectable per a aixecarse), segurament com a conseqüència de les sortidetes nocturnes amb son fill i la colla. La colla d’amics del fill, concreta per a si mateix, amb un deix d’agror a la boca.

Arnau pensa que si ell viatgés a un país estranger li agradaria saber com viuen, aprofitaria cada moment per visitar indrets que abans hauria estudiat minuciosament sobre el paper, no es perdria res, no deixaria res per tastar i l’última cosa que faria seria sortir nit rere nit a un pub qualsevol, dels que es poden trobar de punta a punta d’Europa (perquè això sí que ho té clar, el noi és europeu, i si no tramita un permís de residència l’estada a casa seua no s’allargarà més de deu setmanes més). Enveja una mica la llibertat d’aquell sense sostre que va baixar d’un vol gratuït del qual només havia pagat les taxes, no més de vint euros i que ni tan sols portava una maleta decent, per no haverla de facturar, havia dit. Ell l’havia anat a arreplegar, perquè el fill havia d’anar a la universitat i encara no tenia cotxe. Cap dels dos no sap quina data marca el suposat bitllet de tornada.

Però el que més dol al pare és no saber on es van conèixer i, sobretot, on dormia
son fill quan es van fer amics.

Annabel també dorm al sofà, però almenys ho fa només dos dels set dies que té la setmana, els divendres i dissabtes des de fa tres anys. Aquesta setmana li toquen els llençols de les marietes, que havien pertangut a la germana de Pere, el seu xicot. Duen el nom de Caterina brodat al coixí. Es fa el llit d’esma, ja ni tan sols es qüestiona quin sentit té que es quedi a dormir a casa d’ell si no poden passar la nit junts. Amb tot, Annabel es deleix pels minuts de calor matinal al llit de Pere, després d’haver superat el recompte de llits desfets i tebis de la casa per part dels futurs sogres. Aleshores s’esmuny de la saleta amb l’agilitat que, en lloc de traure-li els anys, li dóna l’experiència. Davall dels llençols, passa els braços pel voltant del pit de Pere i entrellaça les mans mentre es fon per dins. Ell es desvetlla i la besa, tenen uns minuts per a ells totsols abans no els cridin per a esmorzar.

Potser, després de tres anys, l’únic que li pena és trobar el pijama damunt de lat auleta del rebedor cada diumenge a la tarda.

Almenys Annabel sap que el divendres següent li tornaran a obrir les portes de casa, potser sorpresos que una relació entre jóvens avui dia pugui durant tant, però sense atrevir-se a dir-n’hi res. Ni falta que fa.

El veí del quart primera feia una dècada que es gitava al sofà, tenia dret a demanar fer sentir la pròpia veu en aquest conte abans que la resta, tanmateix, no ha gosat interrompre la narració dels relats dels dos protagonistes anteriors: la seua història és un tòpic. Si està escruixit no és per plaer, fa temps que la dona el va avorrir. Les primeres nits se li van fer difícils de suportar, però en aquella època encara era massa jove per no tenir orgull i recular.
La xiqueta, que tot just començava a pensar per si sola, es va acostumar a
identificar el sofà com el llit del pare. No li van amagar mai, no calia. El pare era qui la despertava cada matí per portar-la a l’escola i qui també s’encarregava de contar-li una història abans de fer-li l’estimada de bona nit. La mare venia després, amb un got de llet calentona. Tot i que ella mai no estava desperta quan se n’anaven al llit, era inevitable que un dia o altre s’adonés que els pares dormien sols, com ella, i que no li paregués tan estrany.

De germanets, no en va venir, per més que hi insistís sons pares no volien ni sentir-ne a parlar. La menuda compartia el delit amb altres companys de classe, alguns dels quals tampoc van veure satisfet el desig fraternal. Es pot dir, doncs, que malgrat que son pare dormís al sofà (i no a causa d’això) la infància de Txell va transcórrer amb la més tediosa «normalitat». Una vegada en sortir de l’escola havia anat a casa d’una amiga del barri. Es van passar la tarda jugant a vinora. El primer amagatall que havia trobat abans que Helena hagués comptat fins a vint havia estat l’armari de l’habitació de la mare, darrere la post de planxar. Quan més tard va demanar a l’amiga de tornar a la cambra de sa mare per a remenar-li els vestits, Helena la va corregir: «l’habitació és dels dos, del papa i de la mama». Aquell vespre, Txell es va adonar que el llit on dormia sa mare era massa gran, sobretot en comparació amb el del pare. Va pensar que els progenitors de la seua amiga havien estat molt més intel∙ligents que els seus al dur a terme una política igualitària de divisió de l’espai. O sa mare era injusta o son pare havia fet alguna malifeta per haver-se hagut de quedar el llit més menut. Des d’aquell dia, cada vegada que ella la maldava, es mirava son pare amb els ullets suplicants, ell també havia fet parlar, es posaria de part d’ella. I solia ser així.

Ara, Txell té quinze anys i avui els pares li han dit que s’estan divorciant, però que no ha de patir per res, que simplement ja no s’estimen com abans. Ja fa temps que el sofà ha deixat de ser un misteri per a ella, però el fet que l’estampa s’hagués mantingut durant tants anys li donava seguretat. Li diuen que serà el pare qui marxarà de casa i es demana on deurà anar, si la casa nova també serà més menuda que la seua.

Ahir vaig veure la iaia traginant el sofà de casa el besiaio en direcció al riu. Li costava molt arrossegar-lo, tant, que la van ajudar Robert l’Onso, Pepito el de les Cols i Manel l’Escaldat. Un quart d’hora més tard la vaig veure pujar cap a casa una altra vegada, però no va ser l’última: no gaire estona després va baixar corrent escopetejada, sense ni tancar la porta de casa, de cap al pont. M’han explicat que la van veure del mirador de Joaquima la Roja com baixava a la riba del riu per recuperar aquell sofà tan vell que guardava a les golfes. No li va costar tornar a agrupar gent perquè l’ajudés a tornar-lo a casa. Li devia penar.

El que li devia penar, pensa la filla, és no saber si el vell guardava alguna cosa de valor entre els plecs de la roba del moble. S’havia escarrassat a fer quatre quartos i, com que el pecat d’avarícia no havia torturat mai la mare, només es podia tractar d’un darrer acte de respecte al difunt, que mai no hagués llençat un duro al riu, ni molt menys en una d’aquelles fonts de demanar desitjos a canvi de peles.
El que és ella, llençaria el sofà daltabaix, amb tot el que contingués, que aquestes andròmines mai no han fet cap bé.

Reconeixeu alguns dels tipus de dorments de sofà? El primer potser és una de les espècies més noves... o almenys, en renovació constant.

divendres, 8 de gener de 2010

Benvinguts al taller!


Obrir aquest blog és fruit d'un rampell, si els rampells poden portar gaire lluny ho descobrirem tu i jo alhora. Què m'ha fet prendre la decisió dràstica de canviar d'un fotolog molt modest i compartit a l'inici (on les actualitzacions no eren gaire regulars i els amics del qual a poc a poc havien anat abandonant els seus flogs per entrar al facebook) a un blog amb una línia temàtica (la creació literària) on tothom hi pot dir la seua?

Que se'm tanquessin les portes d'un altre blog de contes on havia col·laborat en dues ocasions perquè el meu conte nou fos considerat massa polític. No estic segura que la polèmica sigui negativa per a un blog però ara ho comprovaré jo totsoleta. Tingueu paciència, encara no sé ben bé com funciona aquesta eina, de moment vull compartir amb vosaltres el conte repudiat:

EL PERIPLE DE COLOM

Sempre s’havia dit que un tal Colom genovès, que de tant aventurer va decidir buscar una nova ruta per arribar a les Índies si es confirmava la teoria que la Terra era redona, havia «descobert» Amèrica. Però el progrés mai no ha deixat de fer de les seues i d’amargar els pobres científics obligant-los a revisar teories, apedaçant-les o postulant-ne de noves si no hi havia més remei.

A Colom, com a tants d’altres, li ha arribat la seua hora tot just començar el segle XXI, amb una gran alegria de les editorials que es dediquen a la venda d’enciclopèdies, aquells llibrots que no estem acostumats a renovar (i encara menys a consultar) gaire sovint. El cas és que la gesta del tal Cristòfol Colom fa aigües per tot arreu. Durant el segle passat ja hi havia hagut certes reticències a seguir anomenant el navegant «descobridor» d’un territori on ja hi vivia gent, amb una cultura i una identitat pròpies, que no necessitaven que ningú els situés al mapa com si la colonització aquella fos l’equivalent de les Olimpíades de Barcelona 1992. Però ha calgut que un nadiu del continent nou que, diguem-ne, va trobar Colom, ens alliçonés sobre la vertadera nacionalitat del cartògraf, un català de soca-rel d’aquells que per fer-se perdonar porten la identitat amagada i rebregada a la butxaca de l’abric. Mira que acabar fent-lo d’una ciutat portuària com Gènova, enemiga natural dels catalans!

Però de més verdes en maduren i ara que s’ha confirmat que la Terra no és més redona que un mapamundi desplegat ja veurem com ens les empescarem per donar cap mèrit a la gesta de Colom, que ja és mala sort que ara que sabem que és català no hagi descobert res que mereixi figurar a cap llibre d’història.

FOTOGRAFIA DE LUÍS SERRANO, com que no faig gaires fotos procuraré agafar-les d'un banc d'imatges.