Taller de creació literària

He explicat molt poques coses sobre mi. De moment sabeu que escric i que m'agrada anar al teatre i potser fins i tot us heu fet la idea equivocada que m'agrada caminar. Una altra de les meues afeccions és viatjar i la preparació del viatge és part de la diversió. Dissabte marxem a Budapest, ciutat sobre la qual abans d'emprendre aquesta aventura no sabia res. Ara que en començo a saber detalls històrics, conèixer-ne els símbols, veure'n fotografies i traçar recorreguts sobre el mapa, llegir crítiques sobre els seus literats... encara tinc més ganes de conèixer-la. Sé que d'una setmana en traurem impressions, però m'agradaria compartir-les amb vosaltres. Em penso que en aquest blog hi aniran a raure moltes de les meues cabòries i, sobretot, de les debilitats. El dia que el vaig obrir va ser per un impuls, no en volia traure res. Ara em penso que em servirà per a mi mateixa, fantàtica com sóc de guardar records, les sensacions que em va produir una pel·lícula, un

Són gairebé les tres de la matinada de diumenge/dilluns. Feia dies que tenia abandonat el bloc i ara que hi tinc molt a dir tinc poc temps per a fer-ho. Aquest cap de setmana ha estat intens. Aprofitant que J començava les vacances (encara no l'he deixat descansar) hem fet un munt d'activitats que teníem pendents i que ressenyaré breuement (com a mera afeccionada sense coneixements crítics ni de teatre, ni de cinema ni molt menys d'òpera). Per fi vam anar a veure el documentari Garbo, l'home que va salvar el món . Aquell vespre estava tan cansada que em va costar estar atenta a la pel·lícula però per qui no coneixia gaire qui era el personatge era difícil no perdre's al començament. Els entrevistats no apareixen identificats amb un retolet fins força avançat el film, de manera que el públic no sap qui li parla, quina autoritat té. El que pretenia escrivint un apunt sobre la pel·lícula és que malgrat les (bones) crítiques que n'he llegit ningú no es queixa de l

Ja fa dos setmanes que dorm al sofà del menjador. Se’l mira amb una barreja de torbació i desconcert, potser fins i tot de recel i no pot evitar preguntar-se quant deuen durar «normalment» aquell tipus de situacions. Enyora l’ordre de l’habitació, que ara és una olla, i necessita, cada cop més, recuperar l’equilibri que hi havia abans a casa. Tanca la porta del menjador sigil∙losament. Un cop al rebedor s’espera uns minuts en la penombra (encara no ha tingut temps d’apujar les persianes de la cuina), atent a qualsevol soroll que provingui del menjador; no voldria haver-lo despertat. Més tranquil, tornen a fluir els pensaments que havia deixat suspesos, com qui aguanta la respiració abans de capbussars-se a la piscina. Com deu ser, quina edat deu tenir, estudia o treballa, què fa durant el temps lliure. Però temps de plantejars’ho els pensaments s’han convertit en preguntes retòriques. Fa massa dies que està allí i només n’ha esbrinat la talla dels pantalons, el número de les sabates,

Obrir aquest blog és fruit d'un rampell, si els rampells poden portar gaire lluny ho descobrirem tu i jo alhora. Què m'ha fet prendre la decisió dràstica de canviar d'un fotolog molt modest i compartit a l'inici (on les actualitzacions no eren gaire regulars i els amics del qual a poc a poc havien anat abandonant els seus flogs per entrar al facebook) a un blog amb una línia temàtica (la creació literària) on tothom hi pot dir la seua? Que se'm tanquessin les portes d'un altre blog de contes on havia col·laborat en dues ocasions perquè el meu conte nou fos considerat massa polític. No estic segura que la polèmica sigui negativa per a un blog però ara ho comprovaré jo totsoleta. Tingueu paciència, encara no sé ben bé com funciona aquesta eina, de moment vull compartir amb vosaltres el conte repudiat: EL PERIPLE DE COLOM Sempre s’havia dit que un tal Colom genovès, que de tant aventurer va decidir buscar una nova ruta per arribar a les Índies si es confirm