Taller de creació literària

Per si no n'havíeu tingut prou (potser no n'havíeu vist cap imatge): aquí . La fotografia del claustre i la de l'interior del monestir són de Carles Gabarrella. Segona part aquí.

Quan s'acabava l'any vaig fer-ne un balanç, sobretot a partir dels propòsits que m'havia fet l'any abans i de les grans fites professionals i personals, però potser no vaig fixar-me prou en un aspecte del qual he estat més conscient darrerament, arran dels fets dels darrers dies i avui que repassava la memòria del mòbil. Fa més d'un any que vaig tornar a Catalunya i hi va haver molts de canvis només aterrar. No vaig avorrir-me ni un moment, malgrat que els primers mesos no tenia feina (van ser accelerats, de fet). És ara quan m'adono que, des del retorn, he tresorejat moltes estones compartides amb la família extensa i que, a més, s'han escapat de les rutines dels darrers anys, d'allò que dones per fet: que abans d'anar a dormir els pares et vindran a dir bona nit (perquè viviu a la mateixa casa), que et barallaràs amb ta germana per qui entra abans a la dutxa o perquè m'ha sonat cinc vegades el despertador i l'única que s'ha mogut ha es

Quan vivia als EUA, algú em va preguntar quina era la por més gran que tenia. He tingut la sort de poder gaudir del iaio més temps. De gaudir-ne molts anys. De veure'l des de l'altar, assegut al primer banc, el dia del nostre casament, encabat de mesos preguntant-nos pel menú, impacient perquè arribés aquell dia. Quan penso en tot el que li he vist fer i el que hem compartit, tinc la sensació que ha viscut més d'una vida. Almenys, una de molt plena. Em va ensenyar, com a molts altres, solfeig, flauta i ho va intentar amb el requint. El veig comptant a les ballades de sardanes i tocant la jota. Quan Montse i jo érem menudes, jugàvem a trobar-lo entre les postals de les orquestres en les quals havia tocat. Per festes, ens despertava quan passava amb la banda pel carrer i corríem al balcó. I, quan va ser més gran, la música que escoltava retronava per tot el carrer. El iaio ha estat una persona lluitadora, apassionada, plena de vitalitat i de caràcter. I és amb l'ener

Safata d'estrena. Abans que res: bon any a tothom! Una de les petites victòries personals de les quals estic orgullosa del 2017 és que ha augmentat el nombre de plats que puc cuinar. Això vol dir que he arrebossat per primera vegada (bullir, fregir i rostir eren l'únic que solia fer) i he afegit al meu repartori espaguetis a la bolonyesa (tot i que diria que ja no me'n recordo), la sopa plena (potser ja va ser del 2016), llenties, cigrons amb sobrassada, abadejo amb tomaca, risotto  i ara les gambes amb all i julivert i fricandó de vedella. La nit de Cap d'Any és l'única festa d'aquestes dates que celebrem totsols. L'any passat ma mare es va oferir a fer-nos el càtering, però enguany vaig decidir que cuinaríem quelcom especial els dos. Hi havíem d'afegir un pastís especialitat de J., però ens hem passat el Nadal anant amunt i avall, d'Andorra al poble, així que ha estat difícil tenir a punt els ingredients (de totes maneres vam fer més menjar