Taller de creació literària

A poc a poc, tot apuntava a la conclusió del període de transició cap a la vida nova a Barcelona: ja queden menys mobles per tenir el pis (de lloguer) complet (aquesta setmana hem anat a buscar la tauleta del menjador, que ens regala la iaia P. i que fa joc amb la del rebedor); a la planta dels diners han parat de sortir-li bolets grisosos i ha crescut una mica, potser perquè torno a tenir ingressos, amb la feina a l'institut, que de moment es va allargant, encara que el cap de setmana se'm faci curtíssim per descansar del trot encara inicial; també he començat com a professora al curs de l'Ateneu, que em fa moltíssima il·lusió (dilluns els alumnes faran el primer lliurament); avancem (amb menys temps) els preparatius del casament (aquesta setmana ma mare m'ha acompanyat a entrevistar-me amb la florista, he demanat un pressupost per a la lluna de mel nou per poder-lo comparar amb el que ens van enviar per a l'octubre (dubtem entre agost i octubre, perquè no sabem be...

Us escric breument perquè avui s'acaba la primera setmana de substitucions a l'institut públic (d'alta complexitat) que em van assignar la setmana passada. El primer dia va ser duríssim. Vaig concentrar-me en el dia a dia, en superar l'endemà i després l'altre i l'altre. M'havia convertit en la substituta i tot indicava que la baixa no duraria gaire. Però continuaré tota la setmana que ve i m'ho han comunicat precisament un dia en què ja he collit fruits, en què els alumnes em comencen a conèixer de la mateixa manera que jo començo a conèixer-los a ells. I puc ensenyar, que ja sabeu que és una de les meues vocacions. L'horari, però, roman igual: em llevo a les cinc (jo, au nocturna) i dino a les cinc de la tarda. M'ha tocat el municipi més llunyà dels que havia seleccionat. Els primers dies, em costava engolir un dinar complet i un dia, amb la preparació de les classes, vaig oblidar sopar i J. tampoc no va tenir gana. Però això va ser al comença...

Llibreta tal com la vaig comprar a Cromatismes Barcelona.  Sovint, mentre sóc al metro o camino pels carrers de Barcelona, penso en les paraules d'una entrada que m'agradaria escriure per compartir amb vosaltres què sento en un moment determinat. Però és difícil caçar instants fugaços al vol. Abans, quan vivia als EUA i arribava a casa, a vegades tenia la necessitat de recloure'm un moment al blog i escriure-hi pensaments mentre vosaltres dormíeu. Ara a la nit tinc companyia i el blog queda arraconat per a més endavant. Aquesta setmana ha fet 7 anys. Set anys de blog, de canvis de residència, d'estudis, de feina, d'amics nous, de projectes, de somnis, de paraules; una muda de pell. El blog ha canviat amb mi. No sempre és prou ràpid per captar-ho, però se n'acaba impregnant. Aquesta setmana ha estat una muntanya russa d'emocions. Tenia la mania que havia d'aprofitar Nadal per posar-me al dia amb tot el que tenia pendent, però abans de festes s...