Taller de creació literària

 Aquells moments posteriors van ser molt bonics. Coneixíem G. i ens sorprenia perquè semblava tranquil·la, molt bona xiqueta i aviat veuríem que molt llesta i forta.  Però en època Covid no hi ha visites als hospitals. I si el primer cop vam demanar que el primer dia no vingués ningú, aquesta vegada el que més hauria desitjat és que L. vingués de seguida a conèixer-la. Poder-lo veure jo. Estar amb ell durant aquells dies. Però havia de ser forta. Tenia clar que, si G. i jo estàvem bé, volia l'alta voluntària de seguida que semblés raonable demanar- la. Però quan va nàixer en cap de setmana, vaig veure que fins dilluns no em podria tornar a examinar la doctora. La rapidesa del part feia que no m'haguessin ni de punxar i em recuperava molt ràpid. Em vaig poder aixecar de seguida i em van enretirar ràpid la via. Al migdia ja em van deixar aixecar i dutxar-me a la tarda. Havia d'aguantar sense veure L. fins dilluns. Vaig dir a la doctora que voldria l'alta tan ràpid com pug...

Ahir va nàixer G. Escric aquestes línies des del mòbil, a l'hospital. Seré breu perquè aprofito l'estona que J. ha sortit a sopar.  El final de l'embaràs se'm va fer una mica llarg. Les expectatives creades arran del primer i els símptomes que notava em van fer pensar que G. sortiria aviat i que m'havia de centrar a aguantar fins a la setmana 38 perquè sortís ben sana, tingués les bosses de l'hospital plenes i L. ja hagués gaudit de l'estiu. Des de finals de juny que vam decidir no anar gaire lluny de casa, no més d'uns 30-45 min. en cotxe. Mons pares, un cop més, em van ajudar estant per L. al matí, donant-li el dinar i jo podia aguantar el seu ritme a partir de les 13.30 i fins a l'hora de dormir i el que em reclamés de nit. Però les darreres dos setmanes i en plena calorada se'm va fer una mica llarg. Ja em costava molt moure'm, estava cansada i dormia malament, tenia por de fer res que fes mal a G. o la posés en perill. I s'hi va suma...