Taller de creació literària

2019.

A poc a poc anem fent l'habitació de L. Tinc molt poques estones de no estar amb ell (ahir vaig anar a la festa dels trenta anys de M. i vaig sortir una estona sense ell. Vaig xalar, però m'estimo més xalar amb ell), així que normalment aprofito per avançar quan hi són els sogres. Primer va arribar el penja-robes, que ja us havia ensenyat i que està pensat perquè quan sigui més gran vegi ell la roba i la pugui agafar (autonomia). El tenim des d'abans que nasqués. Després la calaixera, regal de mons pares, que també li regalen el llit de gran (ja el tenim triat però ara no hi cabríem). És un llit baixet, pensat perquè també se'n pugui aixecar tot sol i perquè, si en caigués, no es fes mal. Per afavorir la transició, hem pintat el llit de baranetes de fusta de J. de color blanc. Serà el segon bressol de L., que ara dorm al menudet a la nostra habitació. A Tivenys fa servir el meu, que el fuster va arreglar perquè el van fer servir tots mons cosins encabat de ma germana...

Avui L. fa cinc mesos i en fa un que tinc pendent un escrit sobre la conciliació laboral i familiar amb un nounat i sobre la diferència entre la implicació de pares i mares en la criança del fill (almenys des de la meua experiència i ja m'imagino que hi ha casos en què això no és així). Sense recances. Però ara només vull escriure una nota breu que contrasta, i molt, amb l'humor de l'entrada anterior i també amb el que hauria estat fa un mes l'escrit sobre la conciliació. El primer dia, la primera setmana, van ser els moments més durs. En general, jo treballo des de casa i això (que té avantatges i inconvenients, però que ara mateix em va la mar de bé) feia que no tingués sentiment de culpa per deixar-lo, però sí que em feia sentir malament (i encara no les tinc totes sobre com anirà quan s'assabenti més de tot) que ell pensés que d'un dia per l'altre no hi volia jug...