Primer pas

Ara que ja han passat uns quants mesos des que vaig saber que me n'aniria als EUA amb una beca postdoctoral, ara que ja ho sap tothom i que ja vaig lliurar els papers d'acceptació de la beca (que temia que no arribessin a temps), ara, cada vegada que em trobo algú o que quedo amb algú, em pregunten si "ja ho tinc tot preparat".

De fet, no, no tinc "res" preparat, res del que normalment se suposa que has de tenir a punt per a un viatge (un de dos anys, un canvi de feina, de ciutat, de país i de continent, entre les altres implicacions que té el viatget): ni les maletes fetes (evidentment, perquè me'n vaig a mitjan agost) ni els vols comprats ni un lloc on viure (que buscaré des d'allí) ni tampoc l'hotel o el piset dels primers dies. I la raó principal és que abans de fer tot això l'ambaixada americana et recomana que tinguis el visat.

Els tràmits del visat són el primer en què vaig pensar un cop vaig haver lliurat la documentació necessària per acceptar la beca (la feina dels meus somnis!) i el primer que vaig fer va ser trucar a l'ambaixada a Madrid (a Barcelona hi tenim un consolat, però no emet visats) per demanar-hi cita. La telefonada va ser com les que apareixen l'obra de teatre Loosers que fan aquests dies a la Villaroel (el J. em va convidar a veure-la pel meu sant), aquelles que gairebé tothom deu haver experimentat quan truca al servei d'atenció al client d'una companyia telefònica o quan intenta demanar hora per a l'Oficina del Treball, que també m'hi vaig trobar). Després d'haver premut diversos números, quan ja m'anaven a donar la informació que buscava (de fet jo pretenia parlar amb una persona humana perquè em digués quina documentació necessitava per anar a la cita i quin visat havia de sol·licitar), em van dir que teclegés el número del formulari X. No el tenia. Em vaig passar aquell matí emplenant-lo per internet i dues hores més tard, quan ja havia arribat a la darrera fase, em demanaven el número del formulari Y, que tampoc no tenia.

Al final vaig anar reculant, reculant, fins a arribar al primer pas (gràcies, sobretot, a un blog d'un postdoc que explicava tots els passos que havia seguit fins que va aconseguir el passaport), que consistia a escriure a la universitat d'acollida, que de fet ja havia esmentat alguna cosa sobre "aviat començarem la paperassa per al visat".

Dos mesos i mig més tard, el tinc ben enganxat al passaport!! No m'he encantat, és el que ha trigat i hi ha hagut un viatge a Madrid pel mig d'anada i tornada el mateix dia que no va estar lliure d'imprevistos. Mentrestant, he utilitzat la meua llibreta de viatges Moleskine (fa temps us en vaig penjar imatges: ara ja fa panxeta) per anar-hi escrivint els pensaments que he tingut des del primer dia i les experiències de tràmits, les ullades als webs de pisos, els nervis, el dia que vaig comprar-me la guia dels EUA completa (que encara no he fullejat i va ser per Sant Jordi)...

Aviat hauré de fer un cop de cap i passar al segon pas: buscar vols. Fa una mica d'impressió, però en tinc moltes ganes!

Comentaris

  1. Per què la paperassa no s'acaba mai?!?
    Em consola una mica que els EUA no són gaire diferents del Marroc, pel que fa a aquest tema... ;)

    ResponElimina
  2. Ja fa temps que vaig perdre l'esperança que la paperassa s'acabés algun dia i en l'ofici que he triat encara és més difícil que en altres. Després de la teua experiència electoral al Marroc, ja tremolo...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vols dir la meua experiència no-electoral, no? :(

      Elimina
    2. :( Ara mateix els diaris en van plens, del munt de persones d'aquí que no podran votar a les europees per problemes burocràtics. Al s. XXI i amb els mitjans digitals (firmes, DNIs electrònics, bases de dades...) que et trobis tants obstacles és vergonyós. A Itàlia ja em va passar. Però jo de tu aniria a demanar-li el boli al funcionari que et va atendre :D En realitat no ho faria! ;p

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada