I fi

           Les gotes de pluja repicaven contra els vidres de la finestra de l'habitació, que aleshores estava gairebé a les fosques perquè Aamaal pogués descansar. Estava molt pàl·lida, però el metge havia dit que era normal, que allò era la pèrdua de sang i que no calia patir. Aamaal tenia els ulls oberts de bat a bat i mirava en direcció a la porta entreoberta, com si encara hagués d'arribar algú. Li vaig dir que no l'havia avisat i no va protestar. Semblava atordida, ningú no hauria endevinat que li acabaven de donar una bona notícia. Ella i la xiqueta estaven bé, només calia que fes repòs fins al dia del part. Però en sentir-ho, Aamaal no havia mogut ni un múscul, la mateixa expressió petrificada que feia quan m'havia preguntat si l'hauria volgut tenir.

            Mentre li omplia un got d'aigua la porta es va acabar d'obrir. Va entrar un noi jove, ben vestit, que es va dirigir cap al llit del costat. Hi jeia una noia adormida. Feien bona parella. Em vaig aixecar de la butaca per córrer la cortina i, un cop fet, em vaig asseure a la vora del llit d'Aamaal. Vaig agafar-li la mà amb força i, a la fi, va fixar la mirada en mi. Em vaig notar la gola seca. Se sentien rialletes a l'altra banda de la cortina. Vaig respirar sonorament i les paraules van sortir com una glopada. Li vaig explicar com havia estat la nit que havien trobat son pare. Uns amics m'havien vingut a avisar que havia caigut a les vies. Anaven tots beguts. Jo aleshores estava de cinc mesos. Era jove i no tenia ningú, tot just acabava de començar a treballar i al cap de cinc mesos m'hauria de fer càrrec d'una criatura. Vaig pensar que no me'n sortiria. Durant molt de temps va ser el primer pensament que em venia al cap en despertar-me. I havia tanta gent que abandonava... Em semblava tan fàcil. Cada dia agafava el tren per arribar al restaurant i per tornar a casa. Només m'hauria d'haver deixat caure. Però no ho havia fet.

            Em vaig aturar. Aamaal tremolava. Vaig continuar, ara amb la veu més ferma. Ho havia pensat moltes vegades i encara no podria explicar per què no ho vaig fer. Però de sobte em vaig trobar amb una xiqueta en braços. Aquella criatura va tornar a donar sentit a la meua vida. 

P.S. No és que hagi de correspondre forçosament a la darrera escena, però ja correspondria al final.