Taller de creació literària

X No sabem on viurem, quan torni, però estic segura que s'assembladà molt poc a la imatge que ara veig des del llit i des de la finestra. Les casetes amb jardinet seran part d'un altre univers que ja forma part de mi. De fet, al setembre tinc un congrés a Londres i he començat a contactar amb vells amics per trobar-nos. No hi he tornat des dels quatre mesos que hi vaig viure mentre preparava la tesi doctoral. No és que hagi tingut temps de pensar-hi gaire i he vist molts dels meus amics d'aleshores en altres congressos. Ara no paro de veure paral.lelismes amb la situació d'aquí, en com ens tornarem a veure en altres ocasions, encara que la distància sigui més gran. Els de Torí queden, la majoria, molt més lluny en el temps, tot i que Facebook m'ha acabat d'apropar a la meua amiga (i companya de pis) japonesa una altra vegada.

Avui he trobat aquest documental:  http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/generacio-selfie/la-feina/video/5599126/ . Hi apareixen, entre altres, una jove investigadora i una noia que va emigrar a Londres amb la seua parella. L'he escoltat mentre feina el dinar i mentre dinava i m'ha paregut molt interessant. D'una banda, no em val un reportatge per ser conscient de l'afortunada (i la feina que hi ha darrere, que a vegades no es veu) que sóc vivint el meu somni cada dia des de fa gairebé dos anys. De l'altra, et fa pensar en aquelles parts que, sobretot la família, deu tenir més presents, encara que jo no hi pensi gaire, però que formen part de l'experiència: el fet de tenir-los lluny (hi surten les trucades per Skype amb els iaios i les visites, en aquest cas un viatge curt amb Ryanair), les dificultats quan comences un altre país i... bé, viure a Londres, encara que només ho fes durant quatre mesos, eren aquesta trajectes llarguíssims en metro per arribar a la feina ...

Diumenge passat va fer deu mesos que vaig arribar. Ahir en parlàvem amb el senyor C., que encara se sorprèn que vagi al supermercat caminant (i això que no sap que compro garrafes d'aigua perquè no em refio d'allò blanquinós que surt de l'aixeta). Han passat volant i fins i tot m'agafa vertigen de pensar que queda poc més d'un any (i de pensar en les inevitables llistes mentals amb tot el que voldries fer abans de venir, que canvien tant i tant quan t'hi trobes). Algunes de les persones que he conegut durant aquest temps, se'n van anar al maig i ja no tornaran el curs que ve, però també he fet noves amistats, sobretot arran del congrés de Harvard. D'altres, continuaran aquí quan jo me'n vaig a l'agost de l'any que ve. He viscut aquests mesos amb molta intensitat i m'hi trobo molt a gust. Ahir pensava en com em sentia quan tornava a casa, després de sopar al menjador de la universitat, quan vivia a Torí. (Hi vaig viure quatre/cinc mesos...

http://www.ara.cat/cultura/Raimon_0_790121084.html Records als meus amics del King's.

http://www.ara.cat/cultura/Londres-Shakespeare-estrenar-Romeu-Julieta_0_713928784.html

http://www.ara.cat/mon/europa/souvenirs-anti-Jubileu-segons-revista-Time_0_712728903.html

http://www.ara.cat/esports/Londres-COI-elegissin-Vanity-Fair_0_697730333.html

Tot i que fa temps que el segueix, just quan vaig tornar de l'estada a Londres aquest blog va iniciar un any dedicat al Londres victorià: http://espaidellibres.wordpress.com . Molt recomanable.

Una llum esmorteïda es reflecteix al terra banyat de la placeta. Al mig, davall d'una acàcia, l'estàtua d'una ballarina s'erigeix damunt d'una sola cama. De tan delicada, resta desapercebuda als pocs vianants que hi passen per davant, alguns encara amb el paraigua a la mà. A la dreta de la noia hi ha quatre cabines roges atrotinades, arrenglerades una darrere de l'altra resseguint el contorn de la plaça, que s'estreteix darrere de la ballarina, tot donant pas a carrerons secundaris, encara menys transitats.  P.S. Hauria d'aprendre vocabulari d'arbres, de quin arbre es tracta?

Em deu sortir el cansament de tota l'estada o els nervis, però estic baldada, així que us deixo amb unes imatges d'ahir (les de la placeta que podia veure des de les finestres de la biblioteca) i de l'scone que m'he menjat avui gràcies al consell de S. És una menja típica d'Escòcia i es menja ara a tot el Regne Unit, sobretot pel te (era hora de dinar, però). No puc dir ni fava, però potser demà publicaré un apunt sobre com Dickens reflectia la diversitat d'accents dels anglesos a les seues obres o sobre com estava muntada l'exposició. Fins aviat! Demà és el darrer dia de l'estada: maletes, neteja del pis... Ja sabeu què m'espera.

Aquest és el web de les activitats de Dickens, em recorda el de l'any Maragall (2011). No me les perdré totes, demà he quedat amb S. per anar a veure l'exposició temporal que fa el Museu de Londres sobre Dickens i Londres!

Entre els quals Virgina Wolf i Vanessa Bell. La placa no diu res de E. M. Forster, que és qui em va fer descobrir la dinàmica del grup de Bloomsbury. Un carreró molt anglès, de casetes baixes arrenglerades davant d'un parc molt paregut al de Russell Square (però completament deixat).Aquests dies m'allargo a veure allò que tenia pendent precisament perquè cau al costat dels llocs per on passo gairebé cada dia. Aquest carreró està just darrere del Warburg Institute i hi he anat justament avui, que plovia a bots i barrals i que se m'ha colat aigua a la sabata (se'm va foradar el cap de setmana passat). Per cert, vaig a arribar a penjar mai la fotografia de la casa on va estar T. S. Eliot?

Quan vaig en metro m'encurioseixen els noms de les parades, m'agafen ganes d'oblidar-me de la meua destinació final, de fer una parada i de baixar a veure què amaga el primer nom suggerent que llegeixo. No parlo de topònims misteriosos, sinó dels més simples. El mateix dia que vaig aterrar a Londres ara ja fa quatre mesos em va cridar l'atenció Mansion House, línia verda. M'intentava imaginar com seria la mansió que hi havia, però ara ja sé que es tracta de la casa de l'alcalde, un edifici monumental a la vora del banc de Londres. Més endavant no podia evitar pegar un bot al seient, tenia ganes de sortir al carrer a veure de quin monument es tractava. Sí, és el monument al gran incendi de Londres, aquella columna que si no la busques no la trobes, amb bona vista i 311 escales que no costen de pujar. I avui he decidit buscar on era el temple de l'estació de Temple, a la vora del riu, a prop de l'òpera. I l'he trobat, just davant de la cort ...

Avui m'he aixecat molt tard (tot i que la veïna nova s'ha encarregat d'anar-me despertant tot el matí. Haurien de fer alguna cosa amb la porta del mig del passadís, la que tinc just al costat de la meua habitació, perquè fa un soroll estrepitós, sobretot si la deixes anar. La meua primera idea quen m'he llevat era anar a Chiswick, no queda gaire lluny d'aquí, tot i que es considera els afores de Londres, zona 3, més o menys com quan estàvem a Greenwich. Però la Chiswick House, imitació de la Villa Rotonda de Palladio, està tancada tota la temporada, també per restauració, així que només podia accedir al parc, que tancava a les 4 (quan es fa fosc) i entre el fred, la pluja i els 30 min. de caminada des de l'estació de metro amb perill de perdre'm (com que queda fora del nucli de Londres no surt a cap dels mapes que tinc de la ciutat, tot i que me n'havia dibuixat un basant-me en els mapes del google!) he canviat d'idea i he fet cap al centre neuràl...

I segueixo tenint les mateixes ganes de fer coses, de descobrir-ne de noves, de visitar museus i recórrer carrers que quan vaig arribar. Com que ja havia estat moltes vegades a Londres, fora dels esdeveniments culturals de temporada i festivals diversos ja havia vist gairebé tot el que volia de la ciutat (tret, potser, de l'interior del Parlament: acomplit!). Em pensava que ja no podria sorprendre'm, que gaudiria de la vida d'una capital tan dinàmica com aquesta, però que les sorpreses les trobaria després d'un trajecte de tren. I no ha estat així. De fet Londres m'ha atrapat de tal manera que m'ha sobrat poc temps per buscar fora: l'excursió a Winchester, les dos visites a Oxford. Ara tanco temes, m'acomiado de les persones que han fet més especial aquesta vivència i fins i tot em sap greu que no pugui sortir cada dia a fer una passejada (tot i que el temps no hi convida) i seguir embadalint-me davant de quadres, deixar-me empassar per remolins huma...

Dicken's House Museum. Avui no volia sortir gaire estona, perquè cada vegada fa més fred i els peus es queixaven de la passejada d'ahir, però al final les coses han anat una mica diferent i he fet cap a les 4 a casa per a dinar! (Val a dir que tampoc no havia matinat gaire, m'he aixecat a les 10, com ahir i la línia blau marí anava molt malament). He anat a Bloomsbury, que és el barri per on em moc més, però sempre recorro els mateixos carrers. Una vegada us vaig parlar de la plaça que veig quan vaig al Warburg, des de les finestres del segon pis. Hi ha una paradeta menuda on un home ven alguna cosa calenta per a menjar, no sembla un hotdog i té una tauleta de fusta amb només una cadira just davant de la parada. Tot i que és hivern i fa fred (almenys jo dins del W. solc patir una mica de fred) sempre hi ha algú assegut, bevent o menjant una cosa que no arribo a endevinar què és o llegint el diari. Un dia estava a la planta baixa amb l'ordinador i va sonar l'alarma d...

Les he trobat guapetes, aquestes cafetera-tasses. També n'hi havia de roges, més amunt. Us sona la composició? Feia un semicercle amb els colors de l'arc de sant Martí. Feia un efecte visual molt bonic, però no he pogut retratar-lo sencer perquè hi havia molta gent, molts d'ells fotografiant-los, també! La botiga de M&M, que he vist que és molt popular. Leicester Street. La plaça no us la puc ensenyar perquè estan reformant-la. Operació Londres 2012. El bar on havíem quedat els catalans a Londres, primera quedada en quatre mesos! Però al final... veg. com ha acabat. El museu de Londres. Encara Holborn. I això és el que s'exposa a les finestres-vitrina del Seven Stars, recordant els personates famosos que hi van passar i les coses estranyes que van fer, com les ulleres d'una sola lent. La calavera porta una perruca de jutge? Aquest no és tan bonic, però al carrer on estava, a prop del mercat central de carn, feia una certa patxoca. I aquest tan estret? Aquest és ...

Anit S. em va convidar a sopar a casa seua, una casa molt bonica en un barri tranquil amb vistes al riu (ella diu que de dia val més la pena, però em va agradar la tornada. Jo havia d'agafar el darrer metro i pensava que no hi hauria ningú als carrers, però encara hi havia molts executius amb maletes que tornaven a casa travessant el pont, la furgoneta del Royal Mail, busos anant i venint (tot i que, com que vaig pensar que de nit no sabria situar-me, no en vaig agafar un que m'anava força bé) i aquella part estava molt ben il·luminada. Ho dic perquè quan havia sortit de l'estació, a les 7 de la tarda, vaig travessar per un altre pont (el del metro) amb pas per a vianants i hi havia molt poca llum, potser per això no hi passava gairebé ningú; no em va agradar gens la sensació. De totes maneres ens vam trobar molt més tard, per culpa d'això dels ponts (espero que per a ella no fos massa tard per ser l'hora de sopar, perquè aquí comencen a menjar aviat; a mi això no...

Malgrat les darreres entrades, més literàries, segueixo gaudint de Londres. Avui, passats ja els tres primers mesos, per fi he anat a la British Library com a reader (com a usuària de la biblioteca). Ja hi havia estat tres vegades, és un edifici impressionant, que té forma triangular perquè abans formava part de l'estació, però a la primera hi vaig fer una visita guiada, hi vaig dinar i em vaig acabar de traure el carnet i a la segona vaig visitar l'exposició dels manuscrits il·luminats, que encara està oberta. Avui, doncs, he entrat a una de les sales de lectura, havent deixat prèviament la motxilla i l'abric al penjarobes i amb els meus objectes de valor (no entenc per què no m'han permés deixar un mòbil de 5 lliures amb 4 euros de saldo a la motxilla!) dins d'una bosseta de plàstic transparent. Hi he estat una mica més de tres hores que, sense aigua (no s'hi poden entrar líquids, ni bolis), han començat a neguitejar-me. Em pensava que tindria temps de veure ...

La meua maleta fidel, que m'ha acompanyat a tots els viatges que he fet de gran (menys a un Londres de fa dos anys, en què vaig canviar tant d'hotel que em vaig endur una motxilla de J.). Doncs la meua maleta fidel i jo ja tornem a ser al meu estudi londinenc. Em feia peresa venir, m'enyorava, però m'ha acollit un sol radiant i el jersei calentíssim que em va regalar el padrí funciona. Porto ametles torrades, sopa i pernil, les mandarines no les he agafat. I només em queden tres setmanes d'estada. El 27 torno.