Taller de creació literària

Teatre Ford, on van assassinar Lincoln Aquest matí encara el tenia per voltar per D.C. He decidit fer una volta abans d'anar al darrer dels llocs que em feia més il·lusió i que, amb encert, vaig deixar per al darrer dia per evitar la temptació de tornar-hi o de quedar-m'hi un dia sencer: la National Gallery. Abans que l'obrissin, he passejat per la zona on van assassinar Lincoln, plena de turistes (potser perquè ara sí que és el cap de setmana del Dia del Treballador, que aquí no se celebra l'1 de maig perquè això és 'socialista', 'comunista') i amb museu amb coa. Hi ha també botigues de records davant, de manera que per fi he comprat més postals, però no n'espereu rebre tots, que les he de repartir. Les he escrites i enviat abans de marxar. La casa on va morir Lincoln, i és que abans de Kennedy, tres presidents dels EUA ja havien mort assassinats, de manera que el vicepresident tenia molts números d'acabar governant sense ...

A vegades m'invaeix la sensació d'estar-me americanitzant. Si un dia m'he trobat amb gent a la feina o amics amb qui parlo en anglès i l'acabo amb una bona sèrie (ja queda poc perquè tornin a començar, aviat "premières" de totes!), hi passa algun esdeveniment dramàtic o indignant, increpo la pantalla en anglès per impuls. Espero que els cotxes s'aturin si veuen que vull travessar el carrer (a Catalunya sempre és perillós els primers dies). Tinc gana a les dotze i a les sis. Rarament duc diners en metàl·lic a la cartera. Uso el taló per a pagaments freqüents, encara que els hagi d'enviar per correu postal i ja no se'm fa tan estrany. Ha deixat de preocupar-me el canvi per a la rentadora. A Catalunya m'agafen ganes d'encetar conversa amb el veí al tren o a la parada del bus (o fins i tot als lavabos públics). I cada vegada que és festiu, com dilluns (avui tothom ha marxat de viatge), el meu cap diu: rebaixes. I, és clar, a vegades em deixo en...

(Estàtua de Lincoln al seu Memorial. Quan el van acabar, una mena de temple clàssic rectangular que té davant una font que arriba fins al Washington Monument -el primer que van construir, que encara formava part del terreny natural de la ciutat-, van adonar-se que l'estàtua es veuria massa menuda i van fer-la encara més grossa. A mi m'ha deixat bocabadada. A les parets, un discurs famosíssim que va fer en una de les batalles durant la guerra civil americana, que després m'he retrobat al Museu d'història americana). Avui per fi he enxampat J. despert quan he arribat a l'hotel i he pogut parlar-hi, tot i que admeto que l'he trucat (telefonada internacional) des del monument de Lincoln Memorial Monument perquè aquest matí li he enviat la ruta del dia i m'ha contestat: veuràs Lincoln assegut. No n'he fet gaire cas perquè em pensava que era una broma; no tenia ni idea que hi hauria una estàtua colossal de Lincoln al monument commemoratiu i quan l'he vist ...

(El Capitoli dels EUA!) Quan ja em pensava que no es penjaria mai la segona part de l'entrada del primer dia (i mira que ho he actualitzat vegades), funciona just quan me n'anava a dormir, però com que no us he contactat en directe des de fa dies, us en faig cinc cèntims breument (avui he fet moltíssimes fotografies, però són les que dificulten que es pengin les entrades, així que en penjaré poquetes, almenys de moment i us en puc enviar més). Avui m'he despertat amb un ensurt. Solc ser molt organitzada, però anit no vaig revisar la lletra menuda del tiquet de reserva d'una de les visites que em feien més il·lusió, el Capitoli, i que vaig reservar amb antelació (tampoc tanta, a l'agost). Hi havia de ser trenta minuts abans de l'hora que hi deia a l'entrada i, a més a més, m'he perdut seguint les fletxes (tenen la mania d'indicar cap on has d'anar, però emmudeixen quan t'hi acostes). Així que, corrent, he fet cap a la biblioteca del co...

Deia que hi havia una visita que no tenia prevista: es tracta de la Dumbarton Oaks, que té una part de museu (gratuïta), a la qual no he entrat i una part de jardins (de pagament). Si hi he acabat anant ha estat per pur sentiment de pertinença i perquè hi era molt a prop, a la zona alta de Georgetown. De pertinença perquè el propietari actual, a través d'una donació, n'és Harvard. A més a més, tal com sospitava, els membres de la universitat també hi tenim entrada debades, als jardins; només hem d'ensenyar el carnet. L'entrada normal eren deu dòlars. De totes maneres i, sobretot si aneu amb temps, penso que val molt la pena. Malauradament, aquí ja havia vist que no em quedava gaire bateria al mòbil i volia fer una fotografia a la Casa Blanca. Per això en tinc poques imatges. Els jardins són enormes, noy hectàries, i els pots recórrer lliurement. Això sí que era un oasi de calma i no hi havia ningú. M'he assegut una estona en un dels banquets. Les olors de les...

(Des del mòbil). Dia 1. Aquest cop faig una excepció i penjo com a primera fotografia el darrer que he visitat avui (i per al qual m'havia guardat la poca bateria que em quedava al mòbil perquè no duc el portàtil per penjar les fotos de la càmera): la Casa Blanca!!! Però anem a pams. Com sabeu, quan vaig saber que vindria als EUA, hi havia dues destinacions que em feien una il·lusió especial visitar: una eren les cascades del Niàgara, que vaig solucionar quan em van acceptar la proposta per participar en un congrés el maig passat a Toronto i l'altra era, sense cap mena de dubte, la capital del país, D.C! Damunt, darrerament he mirat la sèrie (si no us agraden els espants no la mireu) "House of Cards", que parla sobre tripijocs polítics i que està ambientada, evidentment, a Washington. Tot i això, quan vaig arribar no estava feta a les distàncies americanes i no m'esperava que hagués de venir-hi volant. Finalment, però, al juny vaig reservar cinc dies a...