Taller de creació literària

Plimoth Plantation. Poblat Wampanoag. Precisament divendres us comentava que un dels aspectes que ens havien sorprès més de la Plimoth Plantation havia estat com els actors de a vila anglesa del s. XVII es creien els papers, se sabien tota la història i feinejaven i menjaven com si fossin en aquella època. En efecte, quan vam visitar el segon Mayflower, abans de pujar-hi (hi havia una mica de coa, però de coes, on n'hi ha més, és als restaurants) vam llegir un cartellet que avisava que tinguéssim en compte que els personatges del vaixell pertanyien al passat i que ens hi adrecéssim com correspondria. I aquest matí ma germana m'havia enviat una notícia sobre un conegut que havia participat en una recreació històrica a Europa. Així que pareix que simplement ens va sobtar tant perquè desconeixíem aquesta tradició, però no sembla ser una particularitat americana.  La primera parada va ser la visita al poblat de nadius americans. Ja us vaig dir que en aquesta part el mus...

És gairebé mitja nit. He arribat fa un parell d'hores, però he fet el ressopó i he endreçat una mica. A més a més, m'esperaven tres postals (!), una de Tòquio, una de San Francisco i una de Roses, que m'he llegit i rellegit. I sé que tinc pendent contestar-vos correus electrònics dels darrers dies que m'han fet moltíssima il·lusió, però vull fer-ho amb la tranquil·litat que mereixen. Ara és tard i estic una mica cansada, però com que no sé quan trobarem un moment per parlar en un horari decent per a vosaltres, començo l'entrada sobre Plimoth, que continuaré aviat. Maqueta del Mayflower al museu. A prop Plymouth hi ha un museu que surt a totes les guies dels EUA. El Plimoth Plantation, que consta de tres espais: un d'ells, el principal, apartat de la ciutat, presenta al visitant una recreació d'un poblat de nadius americans (indis; avisen que no sóc actors, sinó que els descendents de la tribu que vivia en aquesta zona expliquen les tradicions ...

Després de la setmana passada, en què em vaig centrar en la feina (cap de setmana inclòs), tot i que no vaig avançar (quantitativament) tant com m'hauria agradat, des d'ahir el ritme ha començat a ser una mica més mogudet (ja ho veureu els propers dies, amb sorpresa la setmana que ve). Simplement, volia avançar aquest agost per poder-me permetre el que faré els cinc primers dies de setembre (ja podeu començar a revisar la llista de destinacions desitjades que vaig escriure abans de venir). Anit, en tornar d'anglès, estava massa cansada per escriure, sobretot perquè darrerament he dormit poc i matinat bastant (per ser jo). Vaig mandrejar. Parker No sé si és un valor o una emoció universal que ens entusiasmin els començaments, però un dels meus moments preferits de l'any és l'inici del curs! El ritual comença unes setmanes abans, quan compro l'agenda, enguany la de Harvard. I com que aquí estrenen les classes dimarts que ve (la shopping week ), el persona...

No sé si us vaig explicar que quan vam anar a Nova York amb la família, una nit, a les tres de la matinada, va sonar l'alarma d'incendis de l'hotel. No la van poder apagar fins a les 6 del matí, i vinga venir bombers. A casa meua, un dia, em va saltar perquè estava fent peix al forn i havia deixat dins del forn una safata que no era. Era l'alarma de fum que tinc a l'habitació, al costat de la cuina. Vaig tancar la porta, finalment, i es va apagar. Però d'alarmes, en tinc més. Aquesta nit, a les set del matí (bé, potser ja no tant de nit, però jo dormia i em vaig gitar tard), ha sonat l'alarma de monòxid de carboni. Al final, sense poder-la silenciar més, he sortit. El germà C., que dorm al costat del meu estudi, ha acabat sortint en pijama al jardí a buscar-me. Ha arrencat l'alarma de la paret i li ha tret les piles. Es veu que el senyor C. s'havia deixat el forn funcionant tota la nit. Ara encara m'espero per posar-hi les piles sense que es ...

No us he parlat gaire del mes de juliol. Aquell mes en què tant les publicacions com les estadístiques del blog baixen (per cert, moltes gràcies perquè aquest mes d'agost i sense cap esdeveniment important JA ha estat el mes més visitat de la història del meu blog!) perquè sóc amb la família, amb J., a Catalunya. I, tanmateix, va ser un mes intens, que va passar volant i que no em va deixar gaire temps per reflexionar-hi, per pair tantes emocions i retrobades, sobretot per les presentacions del llibre. Potser ara, des d'aquí, és més fàcil verbalitzar el que va significar per a mi. (Sobretot ara que semblo immersa en una reflexió constant des de fa uns mesos. Estic introspectiva en un moment en què, paradoxalment, he tingut més interacció social del que era habitual des dels meus darrers anys d'universitat. Però aquesta és una de les facetes que no veieu en aquest blog o que només us deixo entrellucar, malgrat que sigui un blog personal, amb l'avantatge que em dóna l...

Com sabeu, tot i que les dates no són el meu fort, m'agrada conèixer la història i el context cultural dels llocs on visc.  El curs passat vaig començar un MOOC que em va recomanar Eva sobre la història de Boston i em vaig quedar just a la meitat quan el van tancar. Pensava que m'avisarien si es tornava a oferir, perquè m'hi havia apuntat al setembre o octubre, però ahir ho vaig mirar i n'havien ofert una altra edició al maig (i encara és obert, fins al gener). Com que me'n queda la meitat, m'hi he tornat a inscriure. Hi ha molts de materials, no és rapidet de seguir. El trobareu a Canvas, History of Boston , per Suffolk University.  I justament ahir, en què vaig demanar d'assistir d'oient a dues assignatures a la universitat (una de les quals sobre l'Amèrica de després de la Segona Guerra Mundial a través de filmografia i literatura; tot i que em perdré la primera classe de totes les assignatures; l'altra, estretament relacionada amb la m...