Taller de creació literària

És abril i no ho pareix. Pel temps. Perquè al capdavall l'hivern no se m'ha fet llarg (tret del fet que busco el sol perdudament) i les activitats d'interior que em vaig empescar ara ja queden enrere (hi tornaré, espero). Perquè vaig tenir aquí la família la setmana passada i va ser un parèntesi a la vida d'aquí, en certa manera. Perquè ara ja estic adaptada, tinc amics nous i els mesos volen com mai. Però no he viscut mai fora de casa a la primavera. Sempre triava el primer quadrimestre. Així evitava passar sant Jordi fora de casa, el sant, l'aniversari meu i de tants familiars. I ara em trobo preguntant-me com ho celebraré, si estaré enfeinadíssima o enfeinada, què tindré ganes de fer. I m'imagino el sol que farà. Un dia radiant. Avui m'han convidat a un grup de whatsapp en què potser s'hi mourà alguna celebració de sant Jordi. De moment, pareix que demà arribarà la primavera. (Dimecres va nevar...).

Aquesta entrada la dedico a Amelia. I a la meua família, amb qui vaig compartir taula, és clar! Després de passar uns dies a Nova York, vam venir en bus a Boston i, com que no em vull repetir, només us contaré dues de les experiències que encara no havia tingut a la ciutat (i rodalies) que m'ha acollit. I és que, per començar, encara no havia tastat la famosa sopa de petxines de Nova Anglaterra, la clam chowder perquè quan a l'agost la veia anunciar a les parades de Quincy Market feia massa calor i des d'aleshores no n'havia tingut l'oportunitat. Això sí, tenia molt clar que l'havíem de tastar tota la família i potser també vaig deixar caure que el llamàntol no només era típic de Maine, sinó que el de Boston també té molta fama (i se'n menjava de valent, fins al punt que temps enrere era la menja típica de les presons i van haver-n'hi de reduir la ingesta perquè els presoners la van avorrir!!). Això sí, no veig que l'abundància de llamàntol n'h...

M'està costant més actualitzar del que em pensava. De moment, aquí teniu la meua mona americana, comprada a la meua xocolateria preferida de Cambridge.

Segueixo des del mòbil. Com sabeu, fa quatre o cinc anys vaig passar 18-19 dies a Nova York i vaig poder-la explorar tal com volia, malgrat que era gener i hi va haver grans tempestes de neu. Aquest cop, ensenyant-la a la família, m'he adonat que ho tenia tot molt fresc i que, tot i que el viatge Boston-Nova York és barat, no m'hi caldrà tornar durant una bona temporada (la ciutat és espectacular, característica, no es pot confondre amb una ciutat europea, però també t'arrossega en un ritme frenètic i té la cara decadent, salvatge i mofeta).  Ara també m'adono d'aspectes que per a mi aleshores no tenien sentit, com el fet que la gent m'indiqués pel carrer que s'acostava una tempesta de neu forta, que havia de proveir al supermercat i quedar-me tancada l'endemà. No cal ni dir que aleshores no els vaig fer cas; ara sé com se sobreviu aquí una tempesta de neu rere una altra (i sí, el dissabte ens va nevar a Boston i encara esperem neu dilluns i...

Estreno l'aplicació del mòbil per enviar-vos quatre paraules des de Nova York. Ahir vaig agafar un autobús des de Boston fins a la capital (4 hores i dos quarts) en un exprés (bé de preu) que em va deixar a Times Square. Mons pares i M. havien d'arribar en un avió a les 7.30 p.m. i per fi rebria una visita tan esperada. Ells és el primer cop que visiten NY i només tenim tres dies i mig per fer-ho abans d'anar a Bostob amb l'autobús, des d'on tornaran a casa encabat de Setmana Santa. Jo els he preparat una visita d'imprescindibles i M., que estudia arquitectura, duu un llistat d'edificis notables. Jo ahir vaig fer una visita a la biblioteca pública i al Chrysler i a Central Station una altra vegada, però per un problema de calcetins em vaig fer una butllofa enorme al peu que ara m'impedeix caminar normalment.  Hem anat en metro (tan costa que una persona atengui els turistes per ajudar-los a treure la targeta que toca o que els n'...

El blog ha emmudit uns dies. He fet bondat. Volia fer un intensiu, més o menys reeixit, abans de rebre la visita de mons pares i de M. Demà ens retrobarem a Nova York! Després seran tres dies a Boston. Ja us en penjaré quatre impressions, però final de curs sempre és vertiginós!

Si el mes passat vaig visitar la botiga d'oli amb els companys de l'acadèmia d'anglès, ahir Amelia em va convidar a fer una visita guiada a una fàbrica de xocolata del municipi on visc. Fotos, per petició de l'ex-aficionat als Lakers. Només entrar a la fàbrica (per la botigueta), que està al barri portuguès (Amelia em va mostrar la millor gelateria de la zona i també un parell de restaurants amb molta fama pels brunchs ), t'indiquen que et passegis per la tenda mentre fas temps i vagis tastant els productes (hi ha uns pots de vidre i safates amb diferents tipus de xocolata). A ella li van agradar els de gerds, però a mi el de coco em va fer repetir. Al final, però, vaig comprar una rodeta de xocolata salada (5 dòlars). M'encisa el contrast que crea. També em va encantar la decoració de la botiga.  A les fotografies no es veu, però era un dimarts a les dues de la tarda (aquí és ben clar que és després de dinar) i estava ple. Érem un gru...