La lluna de mel al Japó i a les Maldives!

Dotonbori, Osaka. A Osaka no hi ha gaires punts turístics: el castell, un edifici arquitectònic que em sembla que es deia Garden Tower, aconsellable per la vista de la ciutat amb una bogeria de carreteres que fins i tot travessen edificis i el que més recomanem, el barri Dotonbori de nit, ple de llumetes, pantalles, restaurants, gent jove, botigues i una passejada pel costat del riu. Aquest barri tampoc no està ple de turistes i ens va entusiasmar. No és comparable als barris il·luminats de Tòquio, però ens estimaríem més aquest.

Des de l'agost que no escric una entrada com Déu mana al blog. Des d'aleshores han passat moltes coses. Massa coses, pel que fa a aquest país nostre. Potser vam pecar d'il·lusos amb la Unió Europea i, malgrat tot, jo sóc un dels optimistes, dels que continuarem, amb la feina de cada dia i el nostre granet d'arena, fins on es pugui arribar. Vivim des del vint de setembre enganxats a les notícies i pendents de sortir al carrer. Ja fa mesos que ens aconsellen que descansem, que desconnectem, perquè la Història no es construeix en dos dies. Si es tractés de dormir, tret de la manifestació d'ahir, ens hem passat el cap de setmana entre llençols. Ja en som, de dormilegues. 

Ramen a Osaka, una ciutat on no els dol gastar-se els diners en gastronomia, A. J. diu que el que més li va agradar del Japó (i ens va agradar TOT, com a turistes, que no per viure-hi. Encara és una societat més masclista que la nostra) és el menjar i A MI (!) em va sorprendre i encantar. De totes maneres, aquest ramen guanya la resta d'àpats, diria. Si voleu triar restaurant, entreu només als que hi hagi coa. Només vam deixar de fer-ho un cop, l'únic que no la vam encertar.

Aquests mesos també han estat els d'incorporació a la feina nova com a investigadora postdoctoral a la meua alma mater. Va ser a poc a poc perquè ens va agafar amb el viatge de noces de seguida, tot just encabat del congrés que havia organitzat a la University of Bristol amb una doctorand d'allà. Es feia estrany reprendre els projectes de recerca, que havien hagut de reposar forçosament durant uns mesos, però també he de dir que m'hi trobo com peix a l'aigua i que m'hi he reenganxat més ràpid del que ens esperàvem (J. inclòs). De classes, ara com ara no en tinc, tot i que sí que col·laboro en una assignatura de L. També vaig cloure el curs de l'Ateneu que feia vuit mesos que impartia. Malgrat que, com sempre que la puc exercir, la meua feina em fa sentir una privilegiada, a cada lloc on he estat m'hi he abocat i no me n'oblido. Això vol dir que hi penso i hi somnio i enyoro alumnes i companys. El fet d'obrir i de tancar calaixets o etapes amb una certa rapidesa el darrer any o any i mig, també és una inversió emocional que després rarament té continuïtat. Estic contenta de totes les amistats, encara que fugaces, que he fet i dels companys, que m'han ensenyat molt de fato. 

Nara, l'antiga capital. Us adonareu que vam començar la ruta pel sud (no vam triar l'excursió a Hiroshima). Els cérvols sagrats, que reconeixereu per les banyes serrades, descendents dels primers cérvols sagrats. Venen galetes per als cérvols i et persegueixen per menjar-se-les. De fet, arriben a mossegar. Vist. Al final del viatge vaig llegir La novel·la de Genji.

També he reprès l'escriptura a quatre mans. Tot a un ritme desacceerat. Ho vaig fer a l'agost i hi vaig treballar molt i, en tornar de viatge, m'hi he posat els caps de setmana. Amb tot, cada vegada que em penso que avancem, fem dos passos enrere. Al setembre vaig signar a la Setmana del Llibre en Català. No queden gaires Glopades de riu, de l'edició, suposo que menys d'una trentena (si no el teniu, fareu bé de comprar-lo ara; a mi suposo que em durarà per a un altre Sant Jordi de signatures). Sí, ja és aquell moment en què em pregunten si he escrit res de nou i, com que el projecte conjunt (si reïx), trigarà a sortir a la llum, m'agradaria escriure per a mi una altra vegada l'any que ve (que d'aquí no-res serà aquí, perquè el primer quadrimestre vola. Tinc la impressió que hem passat de l'estiu a menjar torró i pensar en Santa Llúcia molt ràpid, segurament encara més perquè vam fer les maletes entremig i perquè els panellets me'ls vaig menjar de post-operatori, que no va ser res, una piga, però ens vam quedar a casa, aquella nit i aviat em trauran els punts. Per sort, J. no ha hagut de viatjar gaire). El llibre m'ha donat moltes alegries, també. 

Nara. Aquí no ens vam haver de descalçar. Dins, un gran, gran Buda.

Vaig pensar que us aniria explicant el viatge dia a dia (o gairebé), però arribàvem baldats a l'hotel. També m'havia endut un àlbum per fer-ne un scrapbook i al final he combinat l'àlbum de fotografies amb retalls (l'he acabat avui. L'àlbum i el vídeo oficials del casament encara no els tenim). A hores d'ara, no sé com fer-ho. Segur que la informació pràctica seria molt útil perquè el Japó és una destinació de moda. Em penso que finalment us en donaré impressions i potser consells. Val a dir que ens va organitzar el viatge l'agència Bestours (Japó + Maldives), que va subcontractar-lo a Tàndem tours i, finalment, la part del Japó la va portar IberoJapan. El que sí que recomanem és IberoJapan Tours. Tenen cura de tots els detalls, fins i tot el menjar i donen informació detallada per als dies lliures (moltes opcions). Hi va haver qüestions (que vam resoldre), en les quals Bestours no ens va atendre com esperàvem. Tampoc vam estar satisfets del procés (ens van canviar tres cops d'interlocutor i no vam tenir-hi gaire relació, més enllà de les transaccions. De totes maneres, Manel, la persona que em va lliurar la documentació, es va entretenir a explicar-me tots els detalls del viatge durant dues hores i em va enviar mapes i recomanacions. No vaig tenir gens de feina). Vaig escriure'n la ressenya a Bodas.net. El disseny de la ruta, doncs, és d'IberoJapan i és el que jo seguiré. Totes les imatges són nostres.

Kyoto. Segueixo cronològicament, segons l'ordre del viatge. Kyoto, com el nom indica, també va ser capital abans que Edo, l'actual Tòquio. Em sembla que Tò-quio volia dir quelcom semblant  a capital del nord (fixeu-vos que els dos noms contenen la mateixa síl·laba,  "kyo"). Temple d'Inari. Ens va sorprendre el sincretisme entre la cultura xinesa (el budisme, per exemple) i el xintoisme. La influència xinesa encara hi és molt palesa. També ens van explicar l'origen dels alfabets que utilitzen els japonesos. Un dels meus indrets preferits del viatge van ser els 10.000 o més torii que hi ha en aquest temple. Eren túnels de portes roges que enfilaven la muntanya. Com més amunt, més altars menudets, temples, llacs, làmpadetes, enmig del bosc i menys gent.

Les fotografies que veieu fins aquí corresponen a l'arribada a Osaka la primera nit i a l'endemà, que vam fer Osaka-el temple Todaiji de Nara-santuari xintoista de Fushimi Inari cap a Kyoto, amb molts, molts de torii (les portes que veieu). Si puc, aniré fent entrades sobre el viatge. Més ordenades que aquesta.

Pavelló Daurat, Kyoto (costa trobar fotografies en què no hi sortim, perquè de 3.000 que en vam fer, en vaig seleccionar unes 200 per a l'àlbum, les que he guardat jo).

Vam triar l'octubre perquè diuen que és un dels millors mesos per visitar el Japó, juntament amb l'època dels cirerers florits, que varia. A l'estiu hi fa molta xafogor. Quan hi vam anar, a primers d'octubre, hi va haver un parell de dies de pluja, però va fer molt bo. Diuen que la tardor és l'època en què el cel és més espectacular. Al nord, ja vam veure l'espectacle de les fulles seques. També és el període en què les escoles japoneses fan les excursions (ens trobàvem els xiquets per tot arreu i, a les zones menys turístiques, volien fotografies amb nosaltres i ens saludaven). Hi ha festivals (matsuri) de tardor. Vam veure com feien una processó i portaven una figura a les espatlles. I va coincidir que era la nit d'observació de la gran lluna plena (a l'octubre) quan érem a Kyoto i amb el Dia dels esports. 

Mostra del castell de Nijo, a Kyoto. Es tracta de la residència del primer shogun, Tokugawa Ieyasu, aleshores l'home més poderós del Japó, fins i tot més que l'emperador, em va semblar entendre. Els shogun eren militars, però dominaven el govern. Eren una mena de senyors feudals que van anar prenent poder a l'emperador. Ens vam haver de descalçar per entrar al castell. Quan visitàvem les habitacions, portàvem l'audioguia posada, però se sentia un xerric constant. Encabat la guia ens va fer mirar els fonaments de l'edifici. Es tractava d'un mecanisme perquè, si entrava algú a casa, els de dins es despertessin. Quan camines pel terra de fusta fa molt de soroll, un xerric.

Ja he dit que la gran varietat de la gastronomia japonesa, amb gustos no tan allunyats dels nostres. Al ramen, per exemple, et pregunten si hi vols all. L'hem tastat de les dues maneres i el preferim amb all, definitivament. També tenen molts de plats arrebossats i paradetes de menjar amb brotxetes o boles d'arròs amb salsa. Tenen carns amb denominació d'origen, com la de Kove, que val la pena tastar, tot i que són molt cares. El te verd (matxa) no ens va agradar (i sí, li vam donar tres oportunitats): ni com a te, cucurutxo ni com a dolç). També hi ha refrescos i Kitkats de gustos exòtics. Ens passàvem el dia menjant i tastant-ho tot. Els carrers que menen als temples estan plens de paradetes de menjar i ells, com els americans, sempre roseguen alguna cosa. Això sí, les deixalles se les emporten a casa (perquè des de l'11S no hi ha papereres). Per a les botiguetes, necessitareu iens. Nosaltres n'havíem canviat a casa (vam trobar que el preu del menjar no era gens car), però allà la targeta de dèbil no ens funcionava (van amb banda magnètica, com als EUA abans) i només es poden treure diners als Seven Eleven. Pel que fa a la llengua, no parlen anglès i no diuen mai que no. Nosaltres anàvem tranquils perquè dúiem guia, però quan vam anar per lliure no ho vam trobar difícil, ni tan sols el metro de Tòquio, perquè està molt ben explicat. Tenen una cultura molt visual. Fan servir aparadors amb menjar de plàstic exposat als restaurants, de manera que només ens calia allargar el dia i tenen molts processos informatitzats: demàvem amb una tauleta (amb dibuixets) o directament trèiem el tiquet del que volíem en una màquina expenedora abans de fer coa per entrar al restaurant.

Ells fan coa per a tot. Un cop J. i jo ens vam quedar palplantats a l'estació de tren i quan ens vam girar teníem cinc japonesos darrere fent coa. En vam tenir un fart per fer-los entendre que no esperàvem cap tren. Fan coa al metro i a tot arreu. Són organitzats. Fins i tot als viatges organitzats cada dia pengen una graella a l'autobús per indicar on has de seure aquell dia. 

Tot i que em sembla que no n'he guardat cap imatge a la meua selecció, a Kyoto també hi trobareu el santuari xintoista (per tant, politeista, en aquest cas) d'Heian (déus naturals, més quotidians, els japonesos diu que es recorden només de Buda quan es moren, per poder combinar bé les dues religions; he de dir que els temples estaven plens de japonesos amb quimonos). Els jardins eren impressionants. No juguen amb les plantes sinó amb els tons de verd i l'aigua. Em penso que s'hi va rodar Memòries d'una geisha. Tenim una fotografia al pont de la pel·lícula. Les geiko i maiko mereixen un capítol a part. Fet i fet, en escriure això se m'acumulen els pensaments...

Ja que deixo l'apunt a Kyoto, aviso que val la pena fer-hi estada uns quants dies. Hi ha molts més llocs per visitar que a Tòquio (antigament, Edo), que al capdavall és una ciutat moderna amb moltes, moltes llumetes. Em feia gràcia perquè a cada lloc Yuriko, la nostra guia, ens explicava com era la personalitat dels habitants: a Osaka són enginyosos, inventors (els inventors del Mikado, del sushi de la cinta...) i no els dol gastar-se diners en menjar, a Kyoto s'ho gasten en quimonos (perquè antigament havien de vestir les filles, era l'aixovar per quan la filla es casés i es traslladés a casa els sogres), vam passar el poble dels fusters i constructors, que pagaven així els impostos, etc.

Per a nosaltres, va ser un viatge fantàstic.