Taller de creació literària

Per què torna el blog a l'agost? Perquè vull que m'acompanyeu a la meua propera aventura: me'n vaig a viure dos anys als EUA (costa est) per treballar a la Universitat de Harvard! Em fa moltíssima il·lusió. És un somni i, un cop més, utilitzaré aquesta eina per estar en contacte amb els amics i la família. Espero retrobar-vos per aquí.

Aquest blog tornarà a estar actiu a partir de l'agost!

Divendres va ser, finalment, la meua defensa de tesi doctoral. M'havien dit que intentés gaudir-la malgrat els nervis i vaig pensar que no era possible. Però ho vaig fer. La defensa era a les dotze, però vaig arribar a la universitat un parell d'hores abans i les primeres persones que em vaig trobar en creuar la Gran Via van ser mons iaios, que havien vingut expressament del poble per veure'm. Al despatx, dos companys estaven reunits. Em vaig asseure sense intenció de fer res, però va sonar el telèfon. Em van dir que hi havia un problema greu amb l'aula que havíem reservat: l'havien reformat el dia abans i per utilitzar l'ordinador hauria de seure amb el tribunal (que de fet estava molt estret). Per sort, havia carregat el portàtil. A les 10.30 em vaig quedar a l'aula, vetllant el portàtil i sense poder-me'n moure. Cap a les onze van arribar els quatre iaios, mon pare, la família va anar fent-hi cap esglaonada. Ma germana i ma padrina, que també venien ...

divendres, defenso.

http://blogs.sapiens.cat/medievalistesenbloc/2013/11/19/consultori-sentimental/ Espero que us agradi la meua entrada.

Em ve al cap el darrer correfoc que es va celebrar al poble. No tenia més de quatre anys i m'havia quedat a casa la iaia per veure la festa des de la galeria. No hi havia ningú més. Esporuguit pel soroll dels trons, estava arraulit al sofà, protegit darrere els vidres de la finestra, que resplendien amb cada detonació. Aquells nois que llençaven espurnes eren els grans de l'escola. Jo em tapava els ulls amb les mans mentre m'imaginava que al cap d'uns anys seria jo qui ballaria enmig de les flames. Poc podia endevinar que aquella seria l'última vegada que els diables recorrerien els carrers del poble. És l'únic record que tinc d'un correfoc; des d'aquell dia no n'he gosat veure cap altre. Quan els primers del grup ja enfilaven el carrer del Riu, vaig notar com la iaia m'apartava d'una estrebada de la finestra. Jo, que havia estat tota l'estona amb les mans a la cara, les vaig enretirar un moment per la sorpresa. Va ser suficient. El...

Sempre que es tanca una etapa se n'obre una altra. Segueixo sense saber de què parlaré a partir d'ara en aquest blog (que us pugui ser interessant) ni si tot es quedarà, simplement, en una declaració d'intencions, però després d'aquest període de vacances (de blog i de la resta, en general), sentia la necessitat de dir-vos que sóc aquí, amb projectes nous i ganes de reprendre el contacte, també, amb els vells amics blogaires de la Catoesfera. Pensava agafar-me uns mesos sabàtics mentre buscava feina, però n'he trobat una (això no vol dir que no vulgui compaginar-la amb una altra, segueixo esperant poder fer-ho, trobar una altra feina per completar els dies i els ingressos), així que tot torna a bategar a un altre ritme.