Taller de creació literària

Enguany fa 150 anys que va nàixer Alcover. Si hagués d'enumerar totes les vegades que el seu diccionari ha estat esmentat en aquest blog no acabaríem mai. Us deixo l' entrevista que TV3 va fer a Pilar Perea en motiu d'aquest aniversari.

Avui és Dijous Llarder (o Jarder o Gras, com diuem nosaltres i recull el DCVB , que tot fa referència al greix), una gran festa gastronòmica (que solia anar acompanyada d'esxcursions quan anava a l'escola) on els ous, la carn i la botifarra són els protagonistes. Entre Dimecres de Cendra i Carnaval, per marcar l'inici de les festes que precedeixen la Quaresma. De tant en tant encara em disfresso per Carnaval i em faria molta il·lusió anar un any a celebrar-lo a Venècia, com fa molts anys havíem planejat ma germana i jo. Però d'excursió jardenenca fa molts anys que no hi vaig i avui he proposat a J. que l'any que ve en muntéssim una. Ens hi podríem endur entrepans de truita (i botifarra per a ell). A veure si ho complim. Però es veu que no som els únics que ens fartem de valent abans de començar la Quaresma (i això que sortim com a golafres al mapa que us vaig ensenyar) i que agafem forces amb la ingesta d'ous  i carn. Precisament avui m'ha arribat un corr...

Me la van presentar entre tanta altra gent en una festa on només coneixia la meua parella. Era d’una primor extrema, que semblava accentuar-se pel contrast amb la columna del jardí on es recolzava. El fanalet només aconseguia il·luminar-li mig cos. Tenia la pell de porcellana i uns ulls de gat que se li bevien la cara. Duia un vestit llarg i fosc, lleuger. No gosaria descriure-la millor; mai no m’havia estat fàcil recordar els rostres, però amb el temps m’havia deixat d’importar. La segona vegada que la vaig veure va ser en una classe de la universitat. Seia al davant de tot i jo no li podia traure els ulls de damunt. L’havia reconeguda de seguida que s’havia girat per escoltar el comentari del noi que seia al meu costat. En creuar-nos la mirada em va somriure. Va aconseguir confondre’m, aquella noia havia anat al mateix curs que jo des que havia començat la universitat aleshores feia quatre anys. Era eivissenca. Em va sorprendre no haver-la reconeguda a la festa, però vaig sup...

No sabria dir quanta estona fa que s’ha deixat caure. L’esquena contra la paret, arrupida, davant de l’espill del passadís mirant com s’hi reflecteix la seua imatge sense veure-la. Té les cames entumides, fa massa que no es mou, en algun moment ha perdut la noció del temps. A poc a poc, pren consciència del propi cos, recupera la mobilitat com si posés en funcionament un engranatge rovellat que no sap com respondrà i gira el cap amb una lentitud extrema fins que aconsegueix veure el calendari a través de la porta entreoberta de la cuina. Un mes. Potser el primer mes. Nota com se li assequen la gola i els ulls i se li escola, cames avall, tota l’energia que havia aconseguit reunir per a aixecar-se. Pensa en la primera setmana i en com en van seguir d’altres, sense cap canvi i de seguida es veu projectada onze mesos més tard, quan faria un any, el primer any? Aquests pensaments l’aixoregen. Ha de fer el sopar o no estarà a punt per a dos quarts de deu i, aleshores... No vol ni pens...

Aquesta frase és la que es conta que va dir una noia que portava un carretó quan va saber que Dickens s'havia mort. Dickens era l'escriptor del poble, que donava veu a les classes més desafavorides (i mai més ben dit, tenia una capacitat prodigiosa per reproduir les varietats geogràfiques i socials de la llengua) i va impulsar campanyes per millorar les seues condicions de vida. Ell mateix va patir misèria i va veure sons pares tancats a la presó. Dickens coneixia els baixos estaments de Londres, tot i que va poder oferir totes les comoditats a la seua família gràcies a la ploma. Avui, per celebrar el 200 aniversari del seu aniversari, vull recuperar la visita que vaig fer fa unes setmanes a ca seua i aprofito per recomanar-vos l'exposició que li dediquen al Museum of London i la de la British Library. M'afegeixo a l'homenatge engegat des del blog de l'Assumpta . P.S. Aquí hi trobareu uns vídeos molt interessants anomenats Dickens en context (els he de...

-        Pots baixar a comprar les entrades, amor? -        ... -        Va, vinga, que només falten deu minuts perquè comenci. -        Em pensava que hi aniríem junts! -        Espera’m davant de la porta; vindré de seguida, si no trobo lloc el deixaré al pàrquing. Amanda va tancar la porta del cotxe amb un cop sec i, amb la mirada fixa a la taquilla, va començar a caminar cap al cinema. No hi havia gaire coa, acabaria ràpid. Potser massa ràpid. Ja es veia amb les entrades a la mà, neguitosa, esperant-lo de cara a la carretera, sense saber per quin cantó apareixeria.   Va fer una ullada al rellotge, però en lloc d’afanyar-se encara va alentir més el pas: hi havia un grup de nois mirant la cartellera. No devien tenir més de setze anys. Reien molt fort mentre dos d’ells feien veure que s’estomacaven. Els braços ...

Potser em sobta perquè feia molt de temps que no mirava la TV, no només aquests mesos fora sinó des de molt abans. Deu fer un any que no mirava TV3 però... QUÈ HA PASSAT AMB LA PUBLICITAT? Si no paren de fer anuncis en castellà o parcialment en castellà!! Que si els iogurts grecs de Danone... HI HA HAGUT ALGUN CANVI CONCRET QUE HAGI DE SABER?