Taller de creació literària

Dissabte, 12 de novembre. Davant de l'abadia de Westminster . Poppies per als soldats caiguts, classificats per països de batalla.

A mi no m'agrada anar de compres, però aquí hi trobareu un vídeo fet per Time Out on, a partir del min. 2:44, ensenyen Harrods. Com que hi vaig anar dissabte passat he pensat que potser us faria gràcia. La llista de les 101 botigues la trobareu al ser web.

Covent Garden ^^ El museu del segon cap de setmana, vora el riu. This is Covent Garden. Us en recordeu, de la cançó de Love Actually ? I feel it in my fingers I feel it in my toes Christmas is all around me and so the feeling grows Potser avui us esperàveu una entrada que parlés sobre la gran manifestació d'estudiants i el huge desplegament policial, però ho deixaré per als diaris i us penjaré unes quantes fotografies del que s'acosta (i només estem a començament de novembre!). Són boniques, eh?

Acabava de sortir de la parròquia. Aquella nit els pares d'un dels xiquets del grup de comunió d'aquell any havia arribat tard a buscar son fill. Quan no era l'un, era l'altre, la qüestió és que sempre m'havia d'esperar i després m'hi havia d'esforçar molt per mantenir un rostre afable, el rostre dels sants de les estampetes, per no decebre les expectatives que els pares s'havien fet d'un capellà. A vegades em concentrava en la cara de sant Miquel del retaule del MNAC o en l'expressió beatífica de Santa Gemma, però, és clar, amb aquests models al cap, sempre tenia la sensació de quedar-me curt. Recordo que aquell dia plovia i que vaig veure una parella davall d'un paraigua que venia corrents cap a l'església. Tot i que tenia el metro al costat, no podia fer-me fonedís sense que em veiessin, així que vaig decidir esperant-los (el rostre afable a fer punyetes), convençut que venien a demanar data per casar-se. La dona semblava molesta, ...

fan un recital titulat Eròtiques i despentinades , de poesia catalana. Tranquils, estimats visitants, no us hi duré, farem un cap de setmana ben British .

Si algú hagués demanat a Bernat quines persones el feien sentir incòmode, hagués esmentat els captaires i els bojos. I aquella dona feia tot l'efecte de no tocar-hi: xopeta de cap a peus, calçada amb unes xancles en ple mes de novembre i agafada al paraigua d'un desconegut. Fastiguejat, va intentar recuperar el control del paraigua i va fer el gest d'espolsar-se una brossa de l'abric. Però la dona continuava allí, impertèrrita, glaçada, amb uns ulls com unes taronges, uns ulls de boja que encara anguniejaven més Bernat.

Plovia. Bernat va obrir el paraigua de son fill i va començar a caminar de pressa, sense adonar-se que Clara, que havia sortit just darrere d’ell de l’oficina, maldava per seguir-lo sense que se li banyessin els peus. Els crits no li servien de res, Bernat no sentia com el cridaven, perdut com estava en els seus pensaments. S’havia deixat engolir per la gentada, com si ell també tingués pressa per arribar a casa, com si en tornar-hi encara hi haguessin de ser Sònia i el xiquet. Però encara havien de passar molts mesos fins que algú l’hi esperés. Es va intentar concentrar en el trajecte: un carrer, el semàfor... Clara el va atènyer a l’encreuament i se li va ficar davall del paraigua, tot maleint les xancles i l’incident del migdia. Se’l va mirar. Li va semblar que tenia la mateixa expressió que a la cafeteria, quan havia xocat contra ella amb un plat d’arròs amb tomaca que havia acabat damunt de les botes noves. Aleshores l’havia deixat fer: ell hi havia insistit tant que havia aca...