dissabte, 28 de gener de 2017

Pretèrit indefinit?

A poc a poc, tot apuntava a la conclusió del període de transició cap a la vida nova a Barcelona: ja queden menys mobles per tenir el pis (de lloguer) complet (aquesta setmana hem anat a buscar la tauleta del menjador, que ens regala la iaia P. i que fa joc amb la del rebedor); a la planta dels diners han parat de sortir-li bolets grisosos i ha crescut una mica, potser perquè torno a tenir ingressos, amb la feina a l'institut, que de moment es va allargant, encara que el cap de setmana se'm faci curtíssim per descansar del trot encara inicial; també he començat com a professora al curs de l'Ateneu, que em fa moltíssima il·lusió (dilluns els alumnes faran el primer lliurament); avancem (amb menys temps) els preparatius del casament (aquesta setmana ma mare m'ha acompanyat a entrevistar-me amb la florista, he demanat un pressupost per a la lluna de mel nou per poder-lo comparar amb el que ens van enviar per a l'octubre (dubtem entre agost i octubre, perquè no sabem ben bé com serà la nostra situació laboral, però la persona de l'agència que més ens va agradar aquest mes no ha estat gaire a l'oficina i va tot més lent del que voldríem) i ja em crec que la primera part del projecte de recerca postdoctoral està conclosa. De fet, a la casa que tant m'agrada ja no hi puc passar tantes hores i aprofito un dissabte com aquest, de tranquil·litat, per no pensar en obligacions laborals.

Però els canvis grossos no paren de succeir-se. Comptem que el mes que ve J. s'incorporarà en una feina nova que li demanarà viatjar durant setmanes, principalment per Europa, tot i que tornarà a casa nostra els caps de setmana. És la notícia que ell estava esperant, tot i que no pensàvem que impliqués tant de trot. Ens fa respecte; d'entrada, a ell més, però a mi em costa pair totes aquestes novetats en tan poc temps, concentrada com estic en la feina nova, que és un repte (com dic als companys que s'estranyen que hagi estat professora a la universitat i ara en sigui a l'institut) i de la qual espero aprendre molt (i ensenyar tant com pugui) mentre continuo amb els meus projectes (com el guió). Es fa estrany pensar que dues setmanes enrere jo no tenia cap feina assegurada i que quedar amb els amics d'aquí es feia natural. Anit va ser el primer dia que vaig tornar a agafar l'scrapbook i el vaig reprendre. Quan vaig comprar la llibreta i els materials, ho vaig fer pensant en el temps lliure que deuria tenir fins que em cridessin. Em va agafar amb moltes ganes i confio treure el màxim profit d'aquesta experiència, tant si acaba sent una trajectòria llarga com si no n'és.

divendres, 20 de gener de 2017

Grans reptes i petites victòries

Us escric breument perquè avui s'acaba la primera setmana de substitucions a l'institut públic (d'alta complexitat) que em van assignar la setmana passada. El primer dia va ser duríssim. Vaig concentrar-me en el dia a dia, en superar l'endemà i després l'altre i l'altre. M'havia convertit en la substituta i tot indicava que la baixa no duraria gaire. Però continuaré tota la setmana que ve i m'ho han comunicat precisament un dia en què ja he collit fruits, en què els alumnes em comencen a conèixer de la mateixa manera que jo començo a conèixer-los a ells. I puc ensenyar, que ja sabeu que és una de les meues vocacions. L'horari, però, roman igual: em llevo a les cinc (jo, au nocturna) i dino a les cinc de la tarda. M'ha tocat el municipi més llunyà dels que havia seleccionat. Els primers dies, em costava engolir un dinar complet i un dia, amb la preparació de les classes, vaig oblidar sopar i J. tampoc no va tenir gana. Però això va ser al començament de la setmana (i dimarts vam tenir tast de postres per al casament, tot i que n'haurem de pagar un segon, perquè no hem coincidit els dos en la mateixa tria). La gana ja ha tornat del tot, encara que estigui exhausta d'una setmana plena de feina + reunions de la meua antica no-feina per tancar coses del projecte + el tast. Espero anar més tranquil·la a partir d'ara. I dilluns em fa una il·lusió tremenda començar a impartir un curs a l'Ateneu! L'scrapbook es mor de fàstic, però la planteta dels diners ha crescut un dit, aquesta setmana!

divendres, 13 de gener de 2017

Caçar l'oportunitat al vol


Llibreta tal com la vaig comprar a Cromatismes Barcelona. 

Sovint, mentre sóc al metro o camino pels carrers de Barcelona, penso en les paraules d'una entrada que m'agradaria escriure per compartir amb vosaltres què sento en un moment determinat. Però és difícil caçar instants fugaços al vol. Abans, quan vivia als EUA i arribava a casa, a vegades tenia la necessitat de recloure'm un moment al blog i escriure-hi pensaments mentre vosaltres dormíeu. Ara a la nit tinc companyia i el blog queda arraconat per a més endavant. Aquesta setmana ha fet 7 anys. Set anys de blog, de canvis de residència, d'estudis, de feina, d'amics nous, de projectes, de somnis, de paraules; una muda de pell. El blog ha canviat amb mi. No sempre és prou ràpid per captar-ho, però se n'acaba impregnant.

Aquesta setmana ha estat una muntanya russa d'emocions. Tenia la mania que havia d'aprofitar Nadal per posar-me al dia amb tot el que tenia pendent, però abans de festes sempre s'és massa optimista, en aquest sentit. De totes maneres, estic contenta d'haver aprofitar per estar amb la família i per llegir. Se'm van fer una mica estranyes perquè era la primera vegada que les víviem J. i jo a casa nostra (tot i que no hi vam estar gaire) i que ens repartíem les festes de debò (és a dir, el dia de Nadal inclòs). Ell treballava després de Cap d'Any, així que vaig trobar-les més llargues perquè vam viure'n la meitat amb la meua família i la meitat amb la d'ell i tenia la sensació que s'havien duplicat els àpats només perquè, de fet, es tractava de dues famílies. Així que no vaig acabar de fer el que havia previst, precisament pensant en que, al gener (n'estava convençuda) tot podia canviar d'un dia a l'altre: que em cridessin de llistes per fer substitucions a secundària, que em truquessin per signar el contracte del curs d'escriptura (si hi havia prou matriculats), que hagués de preparar temaris i tota la resta de compromisos que ja havia adquirit. Això i els mobles i el casament, que jo ja avisava que teníem tasques llargues pendents (i ara va i ens diuen que anem tard, com a tot arreu, que anem tard per a la lluna de mel, que si no es fa nou mesos abans en lloc de set, es veu que ens preus pugen tant, però, ves, no sabem ni on treballarem, aleshores ni si tindrem vacances/permís).


La contraportada. No us ensenyo la portada perquè hi he utilitzat dibuixos amb drets d'autor. Aquests punts de llibre són de Salamandra, en donen a la llibreria Alexandria de Sant Cugat quan hi compren els Reis. 
I va arribar dilluns, sense novetats i dimarts, dia de nomenaments telemàtics. Però el meu número no va sortir (de fet, havien tornat a baixar molt els números i això volia dir, almenys, una setmana més d'espera). Aquell dia vaig sortir a caminar (perquè havia de canviar el vidre de les ulleres, que es va fer malbé just quan havia caducat la garantia i perquè volia comprar materials per fer un scrapbook dels preparatius del casament i, una mica, del pis, perquè és un moment irrepetible del qual vull gaudir de valent i, després, recordar-ho, que un dia passa molt ràpidament) (no, de moment no he reeixit a pujar dalt de la bici, encara que abans de festes hi va haver tres dies de pedaleig) perquè em costava molt mantenir el cap fred. Tot i que ja sabia que, tard o d'hora (més aviat d'hora) sortiria el meu número per començar les substitucions i aleshores hauria de tornar a matinar després de tant de temps i que tornaria a tenir una feina remunerada en un àmbit que m'agrada (l'ensenyament), em costava estar-me quieta i mantenir-me optimista. Tenia la sensació que l'únic número que baixava era el de compte del banc i que, al capdavall, estic en una edat productiva i que tampoc no és que no em dediqui a fer feina (recerca, per exemple, o qüestions literàries), simplement que no la cobro, que també és una manera de valorar-la, i que no tenia una institució darrere (almenys oficialment). Havia enviat CVs a llocs de feina que podia exercir bé i que tenia l'experiència perquè em volguessin entrevistar, però en alguns no em van cridar i en altres hi havia traves burocràtiques, així que res. Mentrestant, cremant T-10s (la targeta de metro).


També n'he decorat el lloc, tot i que no es veuen els dos botons blau marí. És la llibreta de preparatius del casament i del pis feta com a scrapbook.
Hi ha moments per sembrar i sóc conscient que el curs passat no ho vaig poder fer perquè esperava una oportunitat que, per manca de pressupostos, no va sortir. El dilema que em plantejava poc més d'un any era si realment estava convençuda de voler tornar i si la feina hi hagués acompanyat, hauria estat encara més fàcil veure-ho clar. De totes maneres, vaig llaurar poc (no és que tingués gaires opcions) i això m'ha donat un temps que he aprofitat per a la vida personal, sobretot, i per acabar de cloure un projecte del qual sentia que encara volia acabar de difondre'n els resultats en congressos aquí. També he estat, per primera vegada, convidada a activitats literàries com a autora i he reprès el projecte d'escriptura a quatre mans. Sempre es pot fer més i menys, però n'estic complaguda. 

Però dimecres em van telefonar per concertar dijous una entrevista d'un institut públic. Hi ha una normativa que permet fer això amb diversos candidats a la borsa si es tracta de centres amb una complexitat alta. Dilluns començaré! Seré tutora a ESO i tinc altres classes i fins i tot aula d'acollida. Serà un repte, no penso que sigui una feina senzilla, però l'agafo amb moltes ganes. És una substitució breu que farà que em llevi cap a les 5 de la matinada (en una de les destinacions més llunyanes que vaig seleccionar de la comarca triada). A partir d'aquí, deuré encadenar-ne unes quantes o, almenys, els temps d'espera no deuran ser llargs. Així que ara tot s'accelera i l'agenda està damunt-davall, però jo estic contenta. Espero trobar-m'hi bé i anar-me'n sortint. Aprendre'n molt i que m'aporti més coses positives que les que no ho són tant (els nervis que deuré tenir). Al capdavall, és la primera vegada que faré classes en un institut (sense comptar les pràctiques). A veure com continua la història. Avui, però, encara tinc un xic de calma.

Sssst! Espai reservat per al vestit (secret) de núvia.
M'ho deixava. Resum de les darreres tasques que hem fet per al casament que podem compartir: reserva de les aliances, demanar hora a la floristeria per mirar rams de núvia, visita de tres agències de viatges (i cada dia que passava anàvem més i més tard, però seguim sense saber, i depèn de la feina, si tindrem permís per anar-hi a la tardor o ha de ser a l'estiu, que damunt és més car i queda menys temps i el clima és diferent... i tenim dilema quant al lloc; ens ho agafem amb humor). L'organitzadora del restaurant ara és de vacances i els de la parròquia no hi ha manera que ens enviïn el pressupost del donatiu. També vam tenir un petit ensurt: els sogres ens han regalat la nit de noces en una habitació d'un hotel diferent de la suite a l'hotel que jo havia reservat (afortunadament, he pogut cancel·lar-ne la reserva) amb la vista de Barcelona. Aquest està a la vora del restaurant i inclou un circuit d'spa per a l'endemà... I pel que fa al pis: hem demanat pressupostos per a la tauleta del menjador, hem penjat dues prestatgeries al menjador, tenim electrodomèstics dels Reis que són una passada (una exprimidora, una torradora, una biquinera) i copes i una mantassa per al llit i un sabater (amb espill de cos sencer) pendent de muntar. El iaio vindrà a veure'l demà! Quant a mi, em feia tanta il·lusió que passessin els Reis per casa que van comprar molts de regals per a J. L'any que ve, encara que espero que es porti molt bé, espero que no tingui les expectatives en relació als presents d'enguany.