dilluns, 24 d’octubre de 2016

De bo de bo

Tenia ganes de tornar-vos a escriure, però aquest cap de setmana he estat al poble i l'aplicació del mòbil ja no em funciona (a poc a poc, em van fallant totes, la del DIEC2, la que utilitzava per llegir còmics, la que em permetia escriure al blog fos on fos...). Paciència, no tanta com la d'E., tot sigui dit (veg. http://unpuntaldhercules.blogspot.com.es/2016/10/els-metodes-marroquins-de-no-resolucio.html). Això sí, ja tenia ganes de veure els iaios i, a més, també he passat més estones amb mons pares, que a ma mare encara la vaig veient regularment quan anem a Sant Cugat, però mon pare encara no és a casa quan J. plega de la feina i em passa a buscar. I no ho vull deixar per a més endavant perquè J. m'ha preparat una escapada al Pirineu, el regal (endarrerit) del meu trentè aniversari.

De bo de bo. Sí, potser més i tot que quan vaig encarregar el vestit de núvia, perquè encara quedava un fotimer de temps i tothom em deia que anava molt ràpid. Però ara només queden nou mesos i es veu que als nou, ja hi ha moltes tasques que, segons el cronograma personalitzat de Bodas.net, ja hauríem d'haver fet. Nosaltres que anem moblant el pis a poc a poc mentre ens preocupem de la carrera professional, un cop vam tenir l'església i el restaurant, vam deixar que baixés posicions a l'escala de prioritats. Per això quan la setmana passada, després d'haver escrit el blog, se'm va ocórrer tornar a entrar al web de casaments, em va sortir una alerta que deia: "ja feu tard per a les tasques:" seguit d'una enumeració llarguíssima i un consell amistós "no deixeu que s'acumulin". Així que, de cop, vaig recordar les paraules dels amics que deien que muntar un casament era feina i que, sobretot, requeria moltes habilitats de negociació, perquè es tracta de la unió de dos mons, com a mínim. I vaig tenir la sensació que sí, que ara va de de bo de bo, que ja no ens calen excuses per dedicar-hi temps i xalar amb la preparació del gran dia tal com ens l'hem imaginat (o millor, que sempre espero sorpreses agradables).

Vaig posar fil a l'agulla:

1. El restaurant havia enviat a tots els nuvis de l'any 2017 (els casaments també funcionen com els cursos escolars i, al setembre, comencen a pensar en els de l'any que ve, actualitzen menús, treuen vestits) el menú, les fotografies perquè triéssim les dues alternatives per plat que volem degustar, entre setmana i en un horari concret, els preus de les diferents opcions, els extres... Tant els pares de J. com la meua família volien anar al tast (que no inclou l'aperitiu), tot i que al lloc que hem escollit només és de franc per als nuvis. Al final, però, com que mons pares i ma germana treballen, només s'ho podrà combinar mon pare (creuem els dits). La documentació que ens van enviar era fragmentada i la vaig haver d'anar acarant amb els fulls impresos que ja tenia del juliol per treure'n l'entrellat. Entre salses, opcions i dubtes, vaig acabar emplenant la fitxa, consensuant la data que ens anava millor a tots i escrivint un correu amb molts de dubtes que teníem per al restaurant. Ells ens havien dit que a l'octubre es posaria en contacte amb nosaltres un organitzador de casaments personalitzat que ens ajudaria i per això estàvem confiats, però, al final, n'he agafat les regnes perquè hem aclarit que s'ocupa de tots els casaments alhora i, de moment, ens ha reenviat a tots aquest correu i un d'un Fotomaton, que hem descartat. De totes maneres, hi vaig trucar per acabar d'aclarir si teníem la cita reservada i va ser molt amable. El 24 de novembre tenim previst el tast per a cinc persones! Encara hem de decidir què ens agrada més, però ja tenim les idees força clares, tots plegats.

2. El menú inclou, pel preu que ja ens van dir, pastissos menuts de postre, però jo tenia al cap la idea del pastís de pisos i vull que m'expliquin bé com és l'estructura de l'opció nova, com queda, tastar les dues opcions que a J. i a mi ens han agradat i valorar els preus dels pastissos de pisos i les formes. El restaurant ens ha recomanat, si optem per això, una pastissera a la qual vaig trucar de seguida. Hi tenim hora a primers de novembre per parlar-hi. Així podrem decidir ben informats.

3. El fotògraf!! És una obvietat, però no se'm va acudir que el nostre casament és un dissabte del mes de juliol (temporada alta, altíssima) i que el fotògraf hauria d'estar lliure per a nosaltres tot el dia. Ni m'havia passat pel cap. Al nostre restaurant treballen amb tres fotògrafs i, tot i que en pots contractar un altre, d'una banda ja inclouen l'àpat dels que normalment treballen allí i, de l'altra, són els que coneixen millor la finca, de manera que ens estalviem temps de fotografies (un tema que ens amoïna perquè, per experiència, sabem que el temps que els convidats esperen els nuvis i el dinar (en el nostre cas és un casament de dia) es fa llarg. Ja vam mirar que no ens haguéssim de desplaçar; és a dir, les fotografies seran al monestir de Sant Cugat, on ens casem, i al restaurant. Però, tot i així, vol temps i volem treure profit dels llocs que hem triat. 

Quan vam anar a veure el mas, hi havia tres àlbums a la tauleta de recepció. N'hi va haver un que ens va cridar l'atenció als dos perquè els nuvis n'eren els protagonistes, no els efectes de llum ni les difuminacions. Es veien naturals, espontanis i gens forçats. Teníem clar a qui trucaríem. Així que, la setmana passada, vaig entrar al web del fotògraf, ens vaig presentar, li vaig dir per què l'havíem triat i que ens agradaria conèixer-lo i em va trucar aquella tarda. Vam xerrar i vam parlar de les diverse opcions. Li vaig explicar que volíem fotografies, però que no teníem clar si també vídeo. Encabat, em va enviar diversos pressupostos. Vaig trucar amb amics que s'havien casat fa poc, meus i de J., per comparar preus, per demanar opinions sobre el vídeo. Ho vaig parlar amb la família. Vaig preguntar al fòrum de Bodas.net i es veu que vaig pujar de "núvia novella" a "núvia primerenca" en poques hores. Hi ha categories! Quan m'hi poso, m'hi poso de debò, ja ho sabeu els que em coneixeu. Dijous vam demanar hora per parlar amb el fotògraf i, quan va arribar el dia, ja estava gairebé convençuda que només volia un àlbum de fotografies, que m'estimava més que invertíssim en altres detalls del casament, que els àlbums jo encara els gasto en paper i els miro i remiro, però el vídeo no el miraríem tant. De totes maneres, volia veure-ho tot.

Hi vam anar. Ens hi vam estar dues hores i dos quarts. Les opcions són inacabables. Tenien dues ofertes que inclouen més. Ens van atendre sense pressa; molt atent. En resum: els àlbums del casament (tret que contractis, d'una en una, pàgines extra, són 30 pàgines, 35 si fas pre- o postboda, conceptes nous). Ara que estem acostumats a fer moltes fotos (i jo hi tinc la mà trencada, enganxant àlbums amb les imatges seleccionades), trenta pàgines ens va semblar que no són prou per transmetre el record d'aquell dia. A més, hi havia poc espai per als convidats i per a la família (aquí vaig aprofitar per aclarir que al nostre àlbum, pares, germana, iaios, cosins i padrins hi han de tenir més importància, encara que faci antic, es veu). En canvi, al vídeo, que són màxim 35 minuts, hi caben molts instants, hi veus l'expressió del somriure, les imatges de l'aperitiu (que no incloïen els àlbums, perquè la gent hi surt amb la boca oberta), hi escoltes discursos. Hi cap molt més i hi havia un apartat amb totes les fotografies (sense seleccionar) del casament. Acabem d'ingressar la paga i senyal i hem reservat tant vídeo com àlbum. Ens inclouran dos àlbums més, més menuts, per als pares. Poden incloure-hi els originals sense marques d'aigua del fotògraf o post-boda. Hi hem de pensar. Era una de les ofertes. Hem descartat drons, vídeo in situ (és una novetat: graven una cançó amb diverses imatges del casament, el munten al moment, el projecten abans del ball), preboda (hi ha molts retratistes que ho inclouen als seus paquets per al casament perquè així, uns dies abans, coneixen els nuvis i els fan fotografies professionals, en diferents posicions i per veure què funciona, en diferents indrets; ja sabeu que també estan de moda els àlbums de la dona embarassada amb el pare de la criatura i queden molt bonics, també) i segurament hi inclourem postboda perquè és una possibilitat fer-ho pel mateix preu de l'oferta: redueix el temps que no podem dedicar als convidats perquè s'acaben de fer les fotografies al mas, dels nuvis sols, un altre dia i hi afegeixes altres fotografies, a la platja, per exemple. Serà divertit, tot i que t'has de tornar a pentinar, segurament. Sobretot, volem estar per la gent.

Paga i senyal feta.

4. Tot i que encara no hem convidat (tret de les poques persones que han rebut el collage perquè reservessin la data perquè viuen lluny o són família intimíssima), vaig anar fent agenda i començant a quedar amb amics per deixar caure la data i que ho tinguessin present.

5. Hi haurà un autocar des del poble, amb parada a Tortosa, a Sant Cugat: monestir i, després, al restaurant. Estem mirant si pot parar al nostre carrer per tenir els iaios als preparatius de casa la núvia. Jo sortiré de casa mons pares i J. dels seus i el fotògraf serà als dos domicilis. Confesso que em feia gràcia que al final J. es decantés per casa nostra per posar l'aixovar arreu, de festa. Segur que igual ho farem.

6. Ja hem buscat com substituir els puros i l'altre detall.

7. He triat les quatre lectures que m'agraden més per a la cerimònia religiosa (la curta). Falta l'opinió de J., però no hi ha manera. He fet una llista de dubtes per tractar amb mossèn B.

8. Vaig concertar hora amb el capellà del poble perquè em fes la fe baptismal completa. Ahir vaig anar a missa i vaig passar a buscar-la. Avui l'hem dut (mon iaio) a legalitzar al Bisbat de Tortosa, però no saben si ho han fet bé (i l'hi han tingut tot el matí). Un cop la tingui, la duré a la parròquia de Sant Cugat i esbrinaré quan comencen les sessions prematrimonials. 

En marxa, doncs! 

diumenge, 16 d’octubre de 2016

Això avança: PREPARATIUS

Ara sí. Per fi, quan miro enrere, veig que aquests mesos que m'han passat volant hem fet un munt de coses, com hem avançat.

L'endemà d'arribar a Catalunya vaig visitar amb J. el primer restaurant amb els quals havia contactat per al casament. J. ja havia demanat data per a la cerimònia religiosa (sóc creient) i al cap d'un dia teníem una entrevista amb el meu restaurant preferit. Després d'una cerca exhaustiva per internet, vaig acabar triant una llista final de tres restaurants. Un va quedar fora a causa del nombre de convidats. No ens va costar gaire decidir-nos pel lloc on, només arribar, ja em vaig sentir una núvia. De sobte, les sensacions que havia anat vivint des de la distància, sense ell i sense la família, es van fer ben tangibles. Però em vaig enamorar de la sala que no estava lliure per a la data que teníem la missa, així que a la tarda vaig córrer a demanar un canvi a la parròquia. Quedava un any exacte per al gran dia. El cap de setmana, a Tivenys, a la tercera celebració del meu trentè aniversari, la vam anunciar a la meua família més íntima i, unes setmanes més tard, en una barbacoa, a la del J.

Fins aleshores, ens havia servit molt seguir els passos de planificació del casament pautats per Bodas.net: https://www.bodas.net/.

El dilluns següent vam començar la setmana intensa de buscar pisos a Barcelona. El pressupost el teníem clar, J. havia buscat pis uns mesos abans sense èxit i sabíem què hi havia al mercat (tot i que la bombolla s'havia continuat inflant i aquelles setmanes va ser notícia, el fet que jo estigués present facilitava el procés) i les característiques que havia de tenir el pis de lloguer. Estàvem entre Barcelona i Sant Cugat, on he viscut molts anys, hi són mons pares i hi treballa J., tot i que jo sempre havia volgut experimentar això de viure a Barcelona. Aquell dijous vam trobar dos pisos que complien les característiques que buscàvem i, com en un malson que havia tingut a Somerville, cadascú optava per un de diferent. El divendres següent, just abans que la immobiliària marxés de vacances, vam anar a signar el contracte del pis que m'havia encisat. Hi estem molt a gust, està ben situat i tenim tot el que necessitem a prop. A més, els caps de setmana estem fent activitats que, com a estudiants, sempre deixàvem per a més endavant, quan tinguéssim menys feina. 

Com ho vam fer? J. va agafar dues setmanes de vacances. A Sant Cugat vam recórrer a les immobiliàries, tot i que hi ha menys moviment de pisos. Vam fer córrer que en buscàvem un a través de les xarxes socials. I, sobretot, el que va funcionar van ser les aplicacions de mòbil com Habitaclia, la meua preferida. Després, la plaça d'aparcament.

Demanàvem cita en línia, ens trucàvem (cada immobiliària n'ensenya un a molta gent cada una, en general, de manera que, si el preu és acceptable en relació al mercat, no triga gaire a vendre's), reservàvem cita amb una immobiliària, la següent i l'altra... de manera que poguéssim veure uns quants pisos en un sol dia. No van ser gaires perquè seleccionàvem bé el que buscàvem. (Compte amb les gangues que són estafes). Els costos de la immobiliària són molt més elevats del que havíem previst. El pis és de tres habitacions i menjador, el que buscàvem. No tenia mobles i electrodomèstics. I això ho he fet per primera vegada: moblar el pis. Encara ho estem fent i representa una inversió de temps molt més alta del que esperàvem, però el resultat val la pena i ens hi sentim molt còmodes. Per fi tinc els meus mobles, al nostre gust. Quant a marques de baix cost: Ikea és la que té més bon servei, però no ens en vam fiar per al llit, matalàs ni sofà. Hem usat també Dicoro (ho has d'anar a buscar al magatzem quan tenen el producte, tret que paguis uns 20 euros amb muntatge) i, també similar, Conforama (es van deixar cargols en un dels paquets). També vam visitar carrers o barris sencers de mobles/sofàs i vam aconseguir un escriptori de segona mà per quaranta euros a través de l'amiga d'un amic que es mudava. Penseu també en els costos del parament de la llar. Afortunadament, jo ja partia d'un bon eixovar. 

A l'agost es poden reservar mobles, però no comencen a preparar-ho fins al setembre. El sofà havia d'arribar a l'octubre. Tenia temps fins al quinze. Hores de fer encaixar horaris, que et portin i t'instal·lin electrodomèstiques, compres de cortines en línia, tècnics del telèfon, canvi de panys... Sort que J. és un manetes.

Quan va començar el setembre, encara havíem de rebre molts de mobles, però tot es va desaccelerar, perquè teníem més feina i compromisos (en el meu cas, congressos, fires del llibre, viatges, actes acadèmics, encara que no deixés de pensar en una feina remunerada per cobrir despeses). També féiem viatges a casa dels pares respectius per agafar roba, llibres... Encara no ho tenim tot, però no ens queda gaire espai d'emmagatzematge, ja. Així que s'haurà de prioritzar. Aquesta setmana J. va organitzar el sant de la futura sogra a casa i va requerir un bon desplegament de forces.

M'adono que tothom se sorprèn quan sap que vaig fer certs passos amb tanta antelació, però el cas és que al setembre vaig anar amb la família a una botiga i, gairebé sense creure'ns-ho del ràpid que va anar, ja tenia el vestit encarregat! Em pregunten si ho vaig saber a primera vista. No. No és el que jo havia triat abans d'entrar als vestidors, però la persona que m'atenia em va anar escoltant i em va fer una proposta que després no em volia llevar. No donaré pistes, perquè J. no sap res de res del vestit ni d'on vam anar ni de què em vaig emprovar o què m'agradava. No sap ni si és de color. Així que no feu preguntes sobre aquest tema! M'alegro que encara quedin les proves del vestit (que vaig demanar una mica més gros, perquè els EUA sempre m'aprimen i sóc previsora, a estretir ja hi seríem a temps), perquè vull gaudir-ne una mica més. Em recordo del procés del vestit de la comunió...

Esperàvem l'octubre amb moltes ganes, també perquè jo sabia que començaria amb un ritme més pausat per a mi, encara que J. ha començat dos màsters alhora! L'octubre era el mes en què havia d'arribar el sofà -tant important per a J., malgrat que ha fet augmentar l'estona de TV- (i ho va fer abans del que pensàvem) i també el mes en què ens havien de contactar per concertar el tast del menú al restaurant. Com que trigaven i jo tenia ganes de tornar a tenir el sentiment dels preparatius, vam preparar un collage per als més íntims, perquè reservessin la data del convit (els americans en diuen Save the date i és tradició seua). També ho vam enviar als amics que vindrien, si poden, de lluny. Va ser divertit remenar fotografies antigues. Ens vam conèixer el 2005 i vam començar a sortir al gener de 2008. Aquest cap de setmanes hem organitzat el tast, que seria cap al final de novembre i he parlat amb el capellà del poble perquè em prepari la fe baptismal, que encabat hauré de dur al bisbat de Tortosa perquè la legalitzin. Em pregunto quan ens trucaran per a les quatre sessions del curset prematrimonial. També hem començat a pensar en destinacions per a la lluna de mel i he trucat per valorar diverses opcions per al pastís.

Tenia ganes de documentar-ne el procés i de dir-vos com ens n'anem sortint i quins recursos ens ajuden, però no he tingut temps de posar-m'hi ni de fer res més ordenat. També volíem anar a una fira de nuvis, però no vam trobar el moment. Vam pensar que seria divertit, una vegada a la vida i ens hi havíem inscrit, però ha estat difícil de combinar.

Aquest mes també he assistit a les primeres reunions per a la feina que, si les matrícules van bé, hauria de començar al gener: http://cursos.campusdescriptura.com/CA/professors/157/Gemma-pellissa De moment, encara treballo amb l'encàrrec editorial, que se m'ha allargat una mica.

Us deixo, també, l'entrevista que em van fer a través de Facebook l'altre dia: http://www.versos.cat/entrevista/4115/la-infancia-te-un-gran-pes-a-la-meua-obra

Què, voleu acompanyar-nos en aquesta nova aventura?

dijous, 6 d’octubre de 2016

Octubre

Si el mes d'agost va estar marcat pel pis i el setembre pel començament del curs (i, de retruc, d'actes, congressos i classes, relacionats amb el llibre i amb el projecte de recerca que vaig dur a terme a Harvard), ara l'octubre ha arribat plàcidament, fins i tot amb un toc de peresa i amb la fresqueta característica de la tardor benèvola catalana. Amb ell, també ha arribat el sofà (que fa que el menjador es vegi gairebé acabat), esperem que ens truquin del restaurant que hem reservat per al casament, comencem a pensar en la lluna de mel i a preparar detallets que ens fan pensar en el gran dia. Sort que encara queden les proves del vestit, perquè el moment d'emprovar-me'ls va passar molt ràpid! La gent s'estranya que ja haguem pensat en certs aspectes (i no en altres), però ens vam prometre molt de temps abans perquè vivíem en continents diferents i ara muntem la casa i el casament alhora i amb tota la tranquil·litat del món.

No em quedo a casa gaire sovint i tot just ara he començat a mirar activitats de cap de setmana per Barcelona perquè fins ara no hem tingut temps ni de pensar-hi. J. ha començat a estudiar dos màsters mentre treballa i jo he tingut algun viatge pel mig. 

Ahir comentava a ma mare que, quan em vaig independitzar, com que vaig anar a viure en un altre país on no coneixia ningú i m'havia d'adaptar a la cultura (el xoc cultural a la tornada ha estat molt paregut i el període d'adaptació també s'ha allargassat en aquest sentit, encara que me'n fes creus) i començar una feina nova, no em plantejava com és que tot allò semblava una vida nova. El mes passat m'estranyava de trobar-me en aquesta situació, perquè el que s'ha fet més natural ha estat viure amb J. (en teníem moltes ganes i ens trobem molt a gust junts), però la resta (i encara no sé com descriure-ho) és nou i tenim la sensació que, malgrat que estiguem de lloguer, no volem viure en la provisionalitat (absoluta). 

M'encanta que el pis estigui tan ben connectat, que tinguem un supermercat i altres serveis a prop, que sigui... un barri. Al principi, vaig quedar amb amistats, però no he reprès una vida tan activa en aquest sentit (o això em pareix) com la que tenia als EUA. Quan mirava enrere, però, veia aquella vida tan tranquil·la, en un estudi (o pis d'una habitació) amb un colomar al pati, treballant en un horari flexible en un project que ja havia engegat (no semblava recordar-me'n de l'esforç inicial), de casa a la universitat i al supermercat i altres cops treballant des de la llar. El cap de setmana amb alguna quedada amb els amics. Des que he tornat, he estat sol·licitada a fires, a la universitat, a la ràdio (dos cops!), a dinars (també de la família de J.) i cada dia ha estat quelcom completament nou, sense una rutina: imagineu-vos tres dies de congrés (en el qual parlava), redacció de l'informe final de la beca, dues classes de professora convidada,... en una setmana. Perquè us en feu una idea. Anava data rere data i pensant quan compraríem un altre joc de llençols. Sense rutina, que mai no m'havia imaginat que en tingués (sempre evito aquesta paraula) i, a vegades, amb incertesa quan pensava en la propera feina i tothom donava per fet que no seria difícil aconseguir-ne una. Ara segueixo amb l'encàrrec editorial, que se m'ha allargat i tinc aquest mes i, fins i tot, part del següent, per enllestir-lo.

Ja us vaig comentar que no sabia fins quan escriuria al blog o si el reprendria un temps més tard. De moment, com que jo segueixo blogs de processos vitals, encara que no tinguin res a veure amb mi, i a mi m'agrada rellegir com he viscut etapes que, després, recordo d'una altra manera, vaig entrant. Sé que la família també ho fa. Ells que fan fàcil que no visquem en aquella provisionalitat i que tinguem, fins i tot, estovalles de mudar per a les festes. Pareix que ja han quedat (vertiginosament) enrere els dies en què J. i jo només pensàvem en què ens falta per passar la setmana: una cadira, els plats, quedar-se a casa perquè portin electrodomèstics, trucar a Jazztel. Ara podem continuar més pausadament i aquest dissabte tenim previst anar a buscar el meu flamant escriptori!