dimecres, 29 de juny de 2016

Estranyesa

Aquest mes que queda miro de viure'l amb intensitat amb els amics i les experiències d'aquí (de fet, el 29 de juny de l'any passat vaig agafar les maletes per passar uns dies a Catalunya, de congrés a presentació i, finalment, uns dies amb la família i J., així que encara no he estat aquí pel Dia de la Independència, que és el 4 de juliol, tot i que no m'agraden gaire els focs artificials i enguany ja n'he vist uns quants) i també miro d'avançar i avançar per enllestir el projecte, encara que, quan torni, tinc uns 14 dies de marge per dedicar-hi. 

L'estranyesa del títol fa referència a un correu que acabo de rebre per la llista col·lectiva Ibèria del MIT. Un correu de M., que ven el llit, les cadires, els electrodomèstics, les botes, llibres... abans de marxar a la nova destinació (el seu home és investigador i començarà en un altre continent el curs que ve, en el qual no he estat mai). És l'amiga que em va convidar a casa per Acció de Gràcies i una de les primeres persones que vaig conèixer quan vaig arribar. Les dues sabíem que ens hi quedaríem dos anys. Ara és quan més m'adono que m'agradaria coincidir més amb ella, perquè no ho he fet gaire, sovint perquè tenia altres obligacions. La propera de marxar ja deuré ser jo. Jo no crec que faci llista d'articles per vendre, perquè de mobles no en tinc, però les botes es quedaran aquí i potser la flassada, el peluix que em va enviar J., les peces de roba més velles o que ja no vesteixo... Ahir van venir a veure el pis per primera vegada. Una noia que hi estava molt interessada. Avui he pagat el darrer mes de lloguer i A. em farà el favor d'acollir-me a ca seua la darrera nit, per assegurar-me que tot està en ordre amb la casa. Fa un temps típic bostonià d'estiu. Tot el dia a 29 graus i xàfecs. He deixat el balcó obert mentre segueixo treballant a l'ordinador. Normalment, no hi ha gaires mosquits, mentre que de formigues (i a vegades aranyes) n'entren moltes. Sento el soroll de l'aigua. Abans he tret la mà. M'ha asserenat després d'un matí intens a la feina. M'hi sento a gust. Ja queda poc. Però aquest cop estic preparada, més que l'estiu passat, més que a Nadal, perquè ara sóc conscient que torno i que està a punt d'arribar el moment d'emprendre el viatge cap a Catalunya.  

dissabte, 25 de juny de 2016

Llista: #2 barbacoa!

Avui hem celebrat l'aniversari d'A. a casa d'uns amics amb pati. Ha estat una barbacoa amb molta gent i, com és propi d'A., amb tots els detalls imaginables: begudes, còctels amb palletes hawaianes, crispetes, pica-pica, fins i tot els bols estaven decorats, la carn per fer a la barbacoa, la decoració, postre, pastís (no me n'he pogut estar i, malgrat que ja estava farta, he repetit de pastís). Us deixo amb una imatge que ho diu tot. Bé, ha fet sol i, tot i que m'he posat crema més d'una vegada, ara estic una mica roja i no sé si no ha estat de quan m'encaminava cap a casa, a la vora de Union Sq. a Somerville, on vivien els bessons abans de mudar-se. 


Massa cansada per seguir escrivint! 

Llista: #1 Cinema a la fresca


Ara que queda un mes i un dia per tornar, penjaré les activitats de la llista que vagi complint (no sé encara quines faré i quines no). Avui ha estat la primera vegada que he anat al cinema a la fresca, al sud de Boston, amb L. Hem mirat "Jaws", que en castellà es va traduir con a "Tiburón" (tauró).





I la nostra esterilla:


dijous, 23 de juny de 2016

Compte enrere

Ara sí. Des que l'avió de Minneapolis va començar les maniobres d'aterrament a Boston i jo vaig entrellucar els darrers vestigis de la posta de sol damunt de la ciutat, el rellotge intern va començar el compte enrere. Avui he fet la llista del que voldria fer abans de marxar, sí, però també de les gestions que m'he d'assegurar que es duguin a terme. Avui m'he despertat al llit de casa pensant que queda un mes (i dos dies) per agafar l'avió de tornada d'aquesta experiència de dos anys plens, curts, intensos, viscuts, sentits. 

Esmorzar

Aquest matí tenia una reunió a Boston. Dijous és el dia de dònuts a la cafeteria on solem quedar. El meu:


Dònut amb mel i pollastre arrebossat. Aquestes bogeries, voleu dir que les trobaré a Catalunya?

dimecres, 22 de juny de 2016

Imatges de la basílica de Saint Louis (catòlica)





Avui arribaran a 38 graus. Ara descanso a l'habitació. Ahir hi havia visita guiada a la basílica, però vaig acabar ajornant la visita fins avui perquè no volia anar atrafegada abans de la meua comunicació. D'aquí una estona aniré cap a l'aeroport per agafar el primer vol a Boston. Tinc ganes d'estar al meu llit i de tenir aigua calenta! Bon balanç del viatge, tal com us he explicat per mòbil: he conegut investigadors amb qui podré mantenir el contacte i que es dediquen a temes relacionats amb la recerca que he dut a terme fins ara. No viuria a Saint Louis, em penso, però és molt interessant conèixer la història d'aquests estats esclavistes i també veure què hi va passar durant la guerra civil americana, en què els confederats van perdre de seguida Camp Jackson i els unionistes van castigar durament el contacte amb confederats, com a traïció.

Us deixo dues imatges del museu d'història sobre la compra de Louisiana als francesos (una part de les terres noves, si no ho vaig entendre malament, les van comprar als espanyols):


Nadius americans (indis) a l'oest i americans a l'est abans de la compra. La situació central de Saint Louis era estratègica per al domini de l'oest i per establir-s'hi. Així també hi van fer negoci, amb la història de les migracions. Em va sorprendre com Clarks negociava l'ocupació de les terres dels nadius amb els caps de tribu, al seu despatx, i els donava diners i medalles de part del president a canvi de la cooperació. Es van quedar gairebé sense res i ara són a les reserves. Me'n vaig!








Dia de congrés a Saint Louis

Des del mòbil.

Avui volia aixecar-me aviat i anar a la visita guiada del congrés a la basílica a les 8.15, tornar a canviar-me per a la meua presentació i a les 10.30 ser a la sala per assegurar-me que el llapis funcionava i conèixer en persona l'organitzadora i la moderadora. Però el trot dels darrers dies m'ha passat factura i el fet d'haver de fer torns per a la dutxa tampoc no hi ajudava. Això, malgrat  que aquí és una hora menys que a Boston. Anit vam parlar fins tard amb les companyes d'apartament. Certament, els dies de congrés ets més conscient que mai de les 24 h. que fan la jornada perquè solen incloure programes atapeïts per aprofitar bé el temps (tot i que els blogaires no es cansin d'aconsellar que t'organitzis bé, fins i tot els descansos) i sols aprofitar per compartir els àpats amb les persones que hi has conegut i amb qui has trobat afinitats o els vells amics o companys de professió, que acaben a altes hores de la matinada. Jo em solc organitzar els congressos segons la butxaca i les prioritats que he establert per al viatge (quan es viatja, que, afortunadament n'hi ha hagut dels importants a Boston, enguany), malgrat que procuro ser flexible. En aquest cas, estic especialment contenta perquè he conegut un grup nombrós d'hispanistes medievalistes, que es coneixen entre ells i que tenen les arrels als EUA. Introduir-se en el propi àmbit, però en un continent diferent (i des d'un departament que aporta un aspecte nou del projecte, però que no és de la mateixa especialitat que vas estudiar) vol temps i és molt enriquidor. M'agradaria molt poder continuar en contacte amb aquestes persones i ampliar aquesta xarxa. Han estat amabilíssims; un tracte exquisit. Enguany vaig prioritzar el congrés renaixentista en lloc d'altres de medievals, així que s'han endarrerit aquestes presentacions. Potser el cues que ve.

Un altre dels aspectes personals en què he progressat als EUA: les menjades amb persones que no conec, que m'imposaven perquè sóc llepafils i no menjo verd en públic (va, deixo que A. repliqui perquè ho llegirà ma mare: dissabte vaig menjar pollastre farcit d'espinacs -jo dic que n'hi havia pocs-), és un dels temes que he millorat. Ara sé que m'agraden més plats del que em pensava, que als EUA treure un ingredient del plat tampoc no seria cap inconvenient, que hi ha més cuines que en són familiars i que, al capdavall, moltes persones tenen intoleràncies i a mi només em disgusta el verd -encara que no tingui una bona justificació-. Avui he acabat, doncs, dinant i sopant amb investigadors del congrés. He rebut invitacions, tot i que algunes ja no les podré aprofitar. La comunicació que hi he presentat ha tingut molt d'èxit, ha generat molt d'interès al torn de preguntes i he tingut força públic. Les converses han estat tan diverses com, temes acadèmics, però també el canvi de normativa de les universitats públiques de Texas, en què ara els estudiants poden dur armes (representa que la idea és que s'han de poder defensar d'altres alumnes o persones de fora que les usin amb finalitats més dolentes, a causa dels esdeveniments que han passat darrerament. Això vol dir que es crearan zones segures, sense armes, en espais determinats, però la resta, no). 


A la nit, he aprofitat per preguntar directament sobre la seguretat de Saint Louis. M'han confirmat el que ja he observat aquests dos mig dies en què he sortit. Encara que no he tingut una sensació d'alarma urgent (i no sóc figaflor, tot i que sí que sóc bastant prudent) i que sóc conscient que també m'influeixen les diferències entre aquesta ciutat i Boston, Saint Louis no és tan segura com m'esperava. Si a cada parada de metro hi ha entre dos i quatre guàrdies de seguretat, és perquè fan falta. Si et diuen que et venen a buscar a l'aeroport, qui sap si no és per evitar-te els 5 minuts des del metro al campus com a primer xoc. M'hauria agradat saber que, malgrat la calor exagerada en aquesta terra de tornados, substituís els tirants per roba que cobrís més. Pel centre no hi ha gairebé ningú i mai no tens la sensació d'estar completament segur. Segurament per això, malgrat que des de l'estació fins al primer museu hi havia deu minuts caminant com a molt, els guàrdies m'han dit que era un trajecte massa llarg, ui, no es pot fer a peu (fals; l'he fet a la tornada), m'han fet agafar un bus que ha trigat més de mitja hora a passar, que només es podia pagar en monedes i que pegava una volta infumable i en una parada plena de persones amb un aspecte poc endreçat... He tornat caminant perquè no m'he adonat del motiu real fins que m'hi he trobat, fent giragonses per avançar, per evitar parcs amb mal aspecte i determinades cantonades. Per sort, hi ha molta policia i molta gent disposada a indicar-te sense ni preguntar, de totes les classes socials sense distincions i de totes les edats (aquí sóc "ma'am", en aquesta ciutat). Per aquest motiu m'ha costat decidir-me a sortir avui del campus, perquè com a turista sola, jove, diferent (amb accent i blanca en un centre en què és una raresa), em sento observada i perquè ahir em van abordar verbalment massa vegades. M'han confirmat que al campus també hi ha molta policia perquè hi han passat fets greus. No és una ciutat amb bona fama, però tampoc no n'havia trobat gaire informació per internet, més enllà de robatoris a cotxes (la gent conduiex per a tot, malgrat el metro). 


Les dues darreres fotografies ja són del City Museum, pensat tant per a xiquets com per a adults amb calçat còmode, genolleres, ganes d'arrossegar-se, escalar i llençar-se per tobogans o dur un llum al cap per obrir-se pas a les coves. Vaig llegir a la xarxa que han rebut demandes per accidents. Vist de dins, potser per als xiquets sí que és més perillós, però és una bogeria molt atractiva i original. Si pagues un suplement pots pujar al bus de la teulada, el que està a punt de caure, però jo anava justa de temps.

No m'han sortit les fotos de llocs foscos.



Ui, han arribat les companyes de pis i s'han fet les dues del matí comparant eleccions americanes, australianes i cstalanes i lliçons d'història. Tinc molta son. Només acabo l'apunt esmenant que 
he visitat el Missouri History Museum al parc, però no és tan bo com altres que he vist. De totes maneres, val molt la pena tenir informació de com era un dels estats a favor de l'esclavitud, com es va dur a terme la des-segregació racial, precisament Saint Louis, on l'any passat la policia va disparar un noi negre i, tot i que no sembla que sigui un fet aïllat, va rebre resposta social. Bona nit!


dimarts, 21 de juny de 2016

Benvinguts a Saint Louis (nou estat: Missouri)!

Des del mòbil.
Fotografia del campus de la universitat, on m'estic. És preciós. M'han vingut a buscar a l'aeroport.

Just quan anava a començar a escriure l'entrada, han arribat les meues companyes d'apartament i ens hem posat a xerrar a la sala comuna. Són bastant més grans que jo i, encara que no sigui causa-efecte (i que també hi faci que són anglosaxones, una americana o una australiana), tenen uns referents i una mirada al món molt diferent de la meua.

Bé, resumeixo, que aquí és una hora menys però darrerament he dormit poc: sóc a Saint Louis perquè demà parlo en un congrés. Quan em van proposar venir (no uso "convidar" perquè no penseu que s'utilitzi pressupost d'universitats o de centres de recerca, sinó que tu pagues inscripció, segurament quota de l'associació, hotel, viatge, menjars... per participar als congressos) perquè organitzaven dues sessions relacionades estretament amb el meu tema de tesi, vaig decidir venir i, ja que hi seria, veure el Mississipi, que a la meua imaginació està associat amb les aventures de Tom Sawyer i, des de fa poc, malauradament, també als caimans. 
Aquí el teniu, tan marronós com era d'esperar! Amb l'arc reflectit. Sabent com sabeu que m'encanten les nòries i les vistes aèries, ja us deveu imaginar que hi he pujat (en un vagó no apte per a claustrofòbics que em recorda els documentals d'hotels japonesos en forma de capsa). També hi ha creuer en vaixells que imiten els de vapor de l'època.


Des de dalt, vista de la ciutat. En sortir també hi ha un documental sobre la construcció que val la pena. Ara fan obres pel voltant i, com que no caminava ningú pels carrers encabat de les vuit, demanaven precaució -tapar-se- contra el virus zika malgrat estar a més de 35 graus, estava tallat per arribar al barri dels restaurants i només m'acabava de sentir segura als museus i a les estacions perquè hi ha vigilants de seguretat a cada parada (que et parlen, perquè a diferència de Boston, aquí et parla tothom), he decidit sopar a una sandvitxeria que havia vist a prop del campus i que ha estat un encert (una marranada deliciosa, tot i que hi he deixat una propina desproporcionada per error). Si no, tenia programat el barri d'oci i de restaurants.
No és una ciutat turística.
El que m'ha encisat ha estat l'Old Court house, l'antic tribunal de justícia, tot i que encara me n'he deixat exposicions (ha estat un dia llarg de vols i de logistica). La història dels estats esclavistes, l'altra cara de la Guerra civil americana (no us penseu que ara a ells els sembli bé perquè era la posició del seu estat i ho justifiquin: no, almenys no als museus, que no és el de la bomba nuclear). En aquest tribunal de justícia es va negar el dret de ser lliure a un esclau i la seua família (els Scott; podeu buscar-ne més infirmació per Scott versus Sanford), que feia uns anys que havien estat traslladat pels propietaris des de Missouria a estats abolicionistes, en què estava prohibit tenir esclaus. A altres que havien passat pel mateix, la justícia els va alliberar, però no a ells. Es va convertir en una qüestió política i la negativa va desencadenar la reacció alarmada de la gent. L'ambient d'abans de la guerra civil, que anticipava Lincoln. De fet, era molt complicat mantenir l'equilibri entre estats a favor i en contra dels esclaus. Quan van votar perquè Missouri fos un nou estat dels EUA. si no ho recordo malament, no s'acabava de veure amb bons ulls perquè no es trenqués l'equilibri, però Maine l'havia de contrarestar. 
Tot això va començar el 1846 i va trigar anya a resoldre's. Al final, els hòmens negres van poder votar. Les dones, independentment del color, encara no van tenir accés al sufragi. El doctorand que m'ha dut al campus m'ha explicat que, arran dels fets policials del curs passat contra persones de raça negra, hi havia hagut molts de debats sobre el tema a la ciutat. Diu que ara hi viuen el 50% de persones de raça blanca i el mateix percentatge de raça negra. Venint de Boston, es nota.

Els Scott.

També és molt interessant l'exposició sobre l'exploració de les terres de Louisiana, acabades de comprar als francesos, per Lewis i Clark, que va encarregar Jefferson i que, més endavant, els serviria per continuar expandint-se al llunyà oest. I una altra sobre les migracions d'est a oest, que solen trobar Saint Louis al bell mig i con es va aconseguir a través d'iniciatives polítiques l'ocupació d'àrees considerades desertes (amb búfals). Nadius americans arraconats cap a l'oest, les reserves, els immigrants a l'oest a la cerva de terres pròpies o or. Els mormons a la cerca de la llibertat religiosa. Trossets de la història d'aquest país que no s'acaba mai. 

Demà de matí parlo jo al congrés. Bona nit! 

diumenge, 19 de juny de 2016

Comiat de soltera: increïble


Aquesta és una d'aquelles poques ocasions en què no hi ha reportatge fotogràfic per al blog. Anit va ser el meu comiat de soltera als EUA (sí, ja ho sé, molt aviat, més d'un any abans de casar-nos, però si volem ja repetirem i ara volia compartir aquest moment amb les amistats d'aquí). Al final vam acabar sent sis noies i va ser espectacular. Gairebé no vaig dormir i no només perquè arribéssim a quarts de tres, quan estaven a punt de tancar el bar/pub, sinó per les emocions viscudes. Les meues amigues es van bolcar a la festa perquè fos un èxit. Ens vam trobar a les set davant de la millor gelateria de Cambridge, Toscanini, per si volíem comprar-hi gelats (no hi havia tornat a pensar fins ara) i perquè davant hi ha una plaça on ens vam posar els accessoris (per a mi, inicialment: corona, banda amb llumetes, lligacames, xapa i, per a elles, xapes d'Equip de la núvia, encara que al llarg de la nit i amb l'arribada de C., l'única americana del grup, vam anar cada vegada més ornamentades: collarets, una altra corona, garlandes, ulleres) i ens vam fer unes quantes fotografies. Aquell matí vaig comprar les magdalenes de formes obscenes i ens les vam menjar allí mateix (en van sobrar i tot).  A. i dues amigues més em van portar un regal que serà un record inoblidable d'aquella nit, de la seua amistat, però també del que han significat Boston i Harvard per a mi. Una ploma de la universitat! També hi havia una felicitació de part de les tres, tot i que al final G. no va poder venir. Aleshores vam anar al restaurant Cuchi Cuchi (el veieu a les fotografies), on teníem hora a les 8.30 del vespre (per a ells, tard).

Les cambreres van disfressades amb cotilles i és un ambient mig gòtic. Molt decorat. Ens havien reservat una taula amb sofàs, coixins i una taula il·luminada, que, en algun moment de la nit, vaig apagar sense voler. Vam demanar plats per compartir, còctels (jo que no pensava començar fins al pub) i vam acabar ben fartes. Encabat del postre, van venir els cambrers amb una candela, em van posar un vel de núvia cobrint-me la cara i, tot picant de mans, em van cantar una cançó que no sé ben bé que deia, però que demà em casaria. Quan van acabar, van aplaudir i em van demanar que demanés un desig i bufés la candela. C. em va dur un altre regal, a més de la decoració i una felicitació: una bata amb la paraula "núvia", de les que fan servir mentre et maquillen el dia del casament. J. l'ha trobat molt americana! I encara em van convidar a sopar totes per sorpresa! Se'ns van fer de seguida quarts de dotze i vam sortir cap a Brick and Mortar, el pub. Vam haver de fer 25 minuts de coa. Mentrestant, cada vegada que ens trobàvem algú, em felicitaven. Quan vam entrar, vam demanar didalets d'alcohol i vam treure el joc de cartes amb els reptes. Així vam acabar coneixent uns desconeguts que, per sort, em van ajudar a aconseguir-ne uns quants. Xalàvem tant que, sàviament, A. va trucar perquè ens vinguessin a buscar i no ens calgués dependre de l'horari del metro, que ara para de passar poc després de la mitjanit. Us n'he fet un resum curtet perquè vull mirar d'anar a dormir relativament aviat, avui. Ja he endreçat el pis per si aquesta setmana comencen a ensenyar-lo al proper inquilí. Com deia, la vam encertar amb els llocs i els detalls i elles es van encarregar que fos immillorable. Un dels moments irrepetibles dels que he viscut aquí.

I, quina coincidència, quan vaig arribar a casa els senyors C. m'havien deixat la correspondència a l'escala i, entre revistes acadèmiques renaixentistes, hi havia una postal amb un cor, l'òrgan: art postal d'Eva, amb segells en forma de vestit de núvia, per donar-me l'enhorabona. Moltíssimes gràcies!

Avui, 19, per molts anys, G. i M.!!!

dimecres, 15 de juny de 2016

Què ha canviat, doncs, en aquests dos anys?

Avui no us parlaré sobre els dos anys en què he fet realitat un dels meus somnis, que ha superat amb escreix les expectatives que en tenia (he viscut, a més, la publicació de la meua primera obra de ficció i del primer llibre acadèmic; m'he promès amb J. i he entrat en mons que ni em plantejava arribar a explorar, com la coescriptura d'una pel·lícula). Aquests dos anys que no em veia vivint sola en un altre continent, però que han passat volant; tant, que no acabo de trobar la correspondència entre el temps que he viscut aquí i la idea temporal que tinc de dos anys. I no cal dir que no esperava conèixer totes les persones que tant han enriquit aquest període aquesta etapa de la meua vida. 

Fa tres anys vaig acabar el doctorat i iniciava un període a l'expectativa de les oportunitats que em permetessin construir un futur que em fes seguir sentint realitzada, si podia ser, cada dia. Havia decidit que, mentre busqués feina, aprofitaria l'atur per anar pensant en les sortides que hi havia i provaria noves aficions. Al final, aquell període que preveia que podia arribar a durar vuit mesos, es va acabar un mes més tard, en què vaig trobar una feina. No tenia un sou que permetés sobreviure'n, però; de manera que vaig seguir cercant (això sí que van ser mesos), fins que va sortir la beca que m'havia de dur a viure tots els escrits del blog i els que porto inscrits a la pell i a les entranyes. N'he fruït, he mirat sempre de gaudir-ne al màxim i de caçar al vol els moments inesperats, de deixar-me sorprendre i dir més vegades "sí" que "no", però sense deixar que m'aclaparés el pes de voler-ho fer tot o de programar-ho tot. He estat, així, més lliure. Més que en altres moments, tot i que sempre he estat una persona molt organitzada mentalment (no parlo de l'habitació o de casa).

Fa dos anys, doncs, estava apuntada a les llistes del professorat de secundària (em van cridar quan ja era aquí, a l'octubre de 2014 i, com m'havia passat a Londres, vaig veure "aquella altra vida" que podria haver estat la meua i que encara pot ser-ho), havia fet entrevistes de feina, tenia pla B, C i D si no obtenia la beca, perquè era conscient que era molt difícil. Això per si sol ja és una feinada. Vosaltres heu assistit als meus autointerrogatoris cada cop que m'he plantejat el futur des d'aquí, però, com em va dir un professor que vaig tenir a Torí quan li vaig explicar, enmig d'un examen oral, que encara no sabia conjugar el futur en italià: il futuro, figlia mia, non lo sà nessuno. Era un moment en què la carrera professional era natural que fes un tomb. Sempre he estat conscient del privilegi (de la sort, malgrat l'esforç i la constància) de gaudir tant del que fas (a vegades, fins i tot espanta) i he viscut cada pas per si sol, no com un mitjà per arribar a la fita següent o al lloc imaginat, sinó com una finalitat. Em deixo meravellar pel camí que he triat, sabedora que puc seguir decidint cada dia (tinc una opinió molt forta -i simple- sobre les decisions; J. en deu estar fart, de sentir-la). El que ha canviat aquests dos anys és que encara m'he enamorat més de la recerca i que he enyorat ensenyar als alumnes, encara que he pogut seguir en contacte amb antics estudiants -sobretot arran del llibre- i n'he assessorat molts altres com a mentora. M'he introduït a l'àmbit de la creació literària i he conegut en persona les editorials, les llibreries, els agents culturals i la dinamització. No només com a persona, tot plegat m'ha fet créixer molt professionalment, també. Per a mi ha estat un pas de gegant. 

Si hi ha res que no tingui tan clar com fa dos anys són aquests pla B, C i D, que deuen ser-hi i que m'esperen per pensar-li aviat, les properes setmanes o els propers mesos, perquè quan se m'acabi el contracte de feina també pot ser un bon moment per aprofitar i llistar, una altra vegada (no sé si vaig tenir temps de fer-ho, de fet), tot allò que vull ser quan sigui gran, perquè, afortunadament, tinc moltes inquietuds i he aprofitat els anys per conèixer la literatura i la cultura des de diferents facetes i perspectives. Projectes per completar i d'altres per estrenar. Perquè segueixin sorprenent. Tinc idees, vies que he de mirar si es poden explorar per trobar aquesta feina, tant si és dins de l'àmbit acadèmic com si no, si hi ha recerca de totes maneres (remunerada o no) o ingredients nous. Ara estic agraïda a totes les persones que han fet possibles aquests dos anys i, espero, d'aquí dos anys més, sentir-me de la mateixa manera.

Per a mi, l'estabilitat no era una prioritat. Tinc una mentalitat molt oberta i, penso que realista, sobre la societat actual. J. em diu que, en això, sóc més llençada que ell. Però quan es parla de sacrificis, no hi estic disposada. Si he viscut aquí és perquè mai no ho he vist com un sacrifici en cap àmbit de la meua vida (malauradament, he conegut persones, a Veïns, que s'hi han vist arrossegades en certa manera i conec altres investigadors que han emigrat a causa de la manca de sortieds al país, a contracor), ans al contrari. Busco un cert balanç, no demano certeses (em deixo meravellar com el Fèlix, tot fent camí) i estic disposada a saltar quan considero que val la pena, però sempre que no ho vegi com una limitació a la manera com vull viure. M'agrada ara imaginar-me que tinc un ventall de possibilitats (malgra que, tot i que el fet que amics i coneguts ho repeteixin amb bona intenció no ho faci tangible), però també vull poder fer que se'n materialitzin i que no quedin en fum. Tinc ganes d'encarar els reptes i els projectes que m'esperen i de degustar, tranquil·lament, el temps de reflexió i d'acció alhora. Avui hi he pensat sense pensar-hi: ha tret les banyes el meu caragol interior preguntant-me si ja tenia cap pauta. No em quedaré al sofà esperant que caiguin albercocs del sostre mentre llegeixo un bon llibre o escric un article. Suposo que és precisament perquè sóc activa, que a vegades em costa no anticipar-me, no pensar en el lloc cap on sortiré des d'aquell pis nou que aviat buscarem entre dos. Perquè, aquest cop, estaré acompanyada des del primer dia de retorn, a la vora de la família i de J., encara que segurament m'enyori de les amistats d'aquí, de l'estàtua del senyor Harvard, dels crits dels senyors C., del temps extrem i la natura desfermada, de les rareses americanes que ja em són familiars, dels elogis de desconeguts pel mocador de coll o les ulleres i d'adreçar-me'ls durant un moment, massa curt, de complicitat. Però això, ho guardo per al dia que se m'acudeixi, si passa, fer un repàs del temps viscut aquí.

diumenge, 12 de juny de 2016

Gloucester, Massachusetts!


Si no havia piulat des del meu aniversari és perquè he estat treballant i no he sortit gens. Aquí la temporada d'estiu va començar precisament aquell dia, perquè enguany el Memorial Day va caure el dilluns següent. Tot i això, se'm fa curtíssima (potser perquè no l'he viscut mai aquí sencera) i encara ara hi ha molts serveis turístics que no funcionen (fins al juliol), com el tramvia de Gloucester que duu del port a la platja i a la comunitat d'artistes (no es pot fer tot a peu en un dia, si no). El cas és que necessitava desconnectar. Tenia moltes ganes que comencés la temporada per aprofitar de valent aquests darrers dos mesos a Massachusetts, però he estat tan conscient d'això com de la feina que encara em queda per fer (per molta que en facis, sempre en surt més o vols arribar una mica més enllà i consultar els llibres Z als quals no tindràs accés allà...). A més a més, l'horari se m'ha capgirat una mica (hi tinc tendència) perquè he estat una mica nerviosa pensant en la desitjada feina futura que m'agradaria fer. I, a més, necessitava fer una excursió totsola, sense pressa, sense privar-me de res que volgués fer. Així que, tot i que ja sabia que hi havia previsió de tempesta, he decidit no esperar més i agafar-me el dia lliure. Això sí, tot i que incialment volia anar a Rockport (i, de fet, m'he trobat el professor d'anglès pel carrer aquest matí i m'ha dit que desistís i ho canviés per Rockport), que està allà a la vora, però és més turístic i diuen que amb més encant, volia reservar-me'l -precisament per això- per a un dia assolellat i amb més ganes de visitar molt que de passejar. Podria escriure'n una entrada interminable i he fet fotografies a cabassos, però he passat una mica de fred mentre esperava el tren (més d'una hora) i al voltant plovia, així que ara estic una mica cansada (i anit vaig dormir poc). En resum, he xalat moltíssim, l'he gaudit i degustat. A vegades, l'estat d'ànim hi fa molt. Puc dir que, en conjunt, Gloucester [glòwster] no és una ciutat amb encant, però sí que té molts indrets per visitar (al contrari del que m'havia insinuat el professor d'anglès i malgrat que és més conegut pels vaixells que et porten a veure balenes), una bona gastronomia per als amants del marisc i del peix i molts llocs peculiars i encantadors (ara sí) i història. 


A una hora en tren des de Boston, Gloucester és una localitat de pescadors autèntica i manté actiu el port més antic dels Estats Units, tot i que els han restringit molt la pesca perquè es regenerin les espècies i estan una mica empipats. De pescadors n'he vist i els vaixells i les trampes. De turistes, no cap tret de l'autocar que ha deixat un grup de gent gran davant de l'estàtua (hi devia fer el temps, però totes les noies de l'estació de North Boston anaven a Rockport, la parada següent i l'última del trajecte; he xerrat amb una d'elles, també). Encara que quan es va fundar es dedicaven a explotar els boscos, aviat es van distingir per la pesca i, a la llarga, va rebre immigració portuguesa i italiana que s'hi dedicava. (En efecte, hi ha un museu dedicat a l'art i a la història de la ciutat, així que potser a A. i a mi ens vaga d'anar-hi el Divendres Gratuït d'estiu, perquè, tot i que hi ha un bon tros caminant, voldria mirar si també es pot arribar al castell i visitar-lo). Això va tenir un cost molt gros. 5.300 pescadors van perdre la vida al mar i les dones es van ocupar de pujar els fills i mantenir l'economia familiar. A ells, els commemora l'estàtua que veieu més amunt i les plaques amb tots els noms (davall) dels que hi van perdre la vida. També he llegit sobre Blackburn, un pescador que va naufragar i, quan finalment va arribar a la costa cinc dies més tard, tenia els dits congelats i no va poder salvar ni les mans ni els peus, però ell va continuar navegant sol i va fer un parell de vegades el trajecte fins a Europa. 


Les dones també s'homenatgen en una altra estàtua:

Els banquets del passeig també tenen dedicatòries a persones que van perdre la vida al mar.

Són al passeig que dóna a l'oceà Atlàntic. Al centre de la ciutat hi ha cases històriques i moltes esglésies d'estils diferents. També té diversos ports en què s'hi segueixen carregant i descarregant vaixells pescadors. Aquí van inventar la goleta i pots pujar a fer un tomb en una d'aquestes naus (pagant, és clar). Els ports els has d'anar recorrent tornant al carrer principal (el de les botigues) cada vegada. Pensava dinar a la Gloucester House, tot i que A. havia dit al seu blog que no els va acabar de convèncer. Volia donar-li una altra oportunitat. Finalment, però, estava ple (i em volien adjudicar un seient a la barra, però, ben mirat, com que me'ls volia gastar en una llagosta farcida, que és careta, he pensat que em mereixia una taula com Déu mana i he buscat un altre lloc). Ha estat el Seaport Grillé i m'ha encantat el dinar (he fet anar el trencanous aquest i tot amb prou traça, per a les potes):

(el llamàntol anava acompanyat d'un altre plateret amb mashed potato, pataca, bajoques i mantega líquida i un altre amb el pitet, que no m'he sabut posar, i una tovalloleta. El postre ha estat un cucurutxo de nata en una gelateria):

Davant del passeig hi ha una illa amb un far. Des de Gloucester es poden veure diversos fars, però a les fotografies es veuen de masssa lluny.

Encara me'n ric ara, de veure'l! No n'ha quedat res.

En sortir del restaurant ja plovia.




Malgrat que l'oficina d'informació al turisme no l'he visitat, he anat resseguint els panells amb informació sobre la història de Gloucester al port i a la zona declarada d'interès cultural a Massachusetts (no en recordo ben bé el títol, però segur que surt en alguna fotografia de les que no he seleccionat). També hi havia una exposició sobre la pesca al port (diria que era al de Sant Pere, la festivitat del qual se celebra d'aquí poc, amb processó i missa a l'aire lliure i competició d'embarcacions, d'arrels italianes). Una de les visites que tenia més ganes de fer, però, era la Rocky Neck Art Colony, una de les colònies d'artistes més antigues del país. A causa de la bellesa del paisatge i de la il·luminació, s'hi han instal·lat pintors i altres artistes al llarg de la història com Hopper (!) o Homer (aquest l'he descobert avui). Encara n'hi ha molts. Tenen l'estudi al mateix carrer, Rocky Neck i pots visitar-ne les galeries. Deixen la casa oberta, alguns fins i tot et permeten comprar-los l'art i deixar els diners en una capsa esbatanada. He vist coses raríssimes i cases i jardins preciosos (ep, que a Gloucester hi va viure gent amb calerons i estaven ben protegits, tot i que era un municipi amenaçat pels pirates). He anat entrant als estudis, però en aquest no:

Ui, espereu.

No, aquesta tampoc.

Aquesta. En aquest estudi no hi he pujat. Si voleu, us n'explicaré l'anècdota (divertida, però la pobra senyora no deu haver entès res) en directe.
Un tastet dels estudis i altres curiositats. No cal que us digui que m'ha encisat, el lloc:




Estudi per dins del senyor John Nesta, que era al pis de dalt i per això he tret la càmera (del mòbil).


On m'he comprat el gelat.



Auto-servei basat en la confiança. Si la necessites, és a cals veïns. 



He visitat gratuïtament aquest museu mentre preparaven el convit d'un casament (i la música) per a més tard.

Això esgarrifa una mica.

Un dels molts rètols de llagosta.



I, per acabar d'arrodonir el dia, he anat al cinema de Davis en tornar. Ha estat arribar, crispetes i cap dins, que començava Me Before You, una pel·lícula romàntica que ha fet plorar mitja sala (no m'hi incloc). Cap gran què, però entretinguda. Els peus habituals descalços i al respatller dels de davant. Gent amb mantes. Molts mocadors. Sala menudeta del meu cinema preferit (sovint hi fan cicles clàssics, potser hi hauria de treure el cap).