dissabte, 28 de maig de 2016

El meu aniversari a Concord, MA


Al final de la tardor passada vaig anar amb L. a Concord. Vam visitar-ne el museu i la casa de Louisa May Alcott, a més del poble, però era fora de temporada i ens vam quedar amb ganes de més. Recomano el lloc a totes les persones que visitin la zona (s'hi pot arribar en tren com nosaltres, 30 minuts, i en bus). De fet, em va enamorar la vila i no només per la part literària, atès que és famosa tant per la vitalitat intel·lectual al s. XIX, amb filòsofs com Emerson i literats, com perquè és el lloc on va començar la guerra per la independència dels EUA. Amb una cerca ràpida en tindreu prou per veure com allà es va produir, segons el lema, el tret que va retronar arreu del món. I és que el 19 d'abril de 1775 (aquesta data, avui, m'ha quedat claríssima, però ara estic una mica rovellada de la història del país, comparat amb els primers mesos d'immersió aquí) els soldats regulars britànics van anar a Concord perquè s'havien assabentat que hi tenien guardades armes els rebels (ja us vaig explicar l'ambient de tensió que es vivia en aquell moment; la revolta per l'impost sobre el te per cobrir les despeses de l'imperi britànic s'havia produït a Boston l'any 1773). No hi anaven a lluitar, anaven a registrar les cases per trobar-les i venien de Boston. Es veu que l'admirat Paul Revere (el de la cavalcada del poema) va avisar la bona gent de Concord que venia l'exèrcit britànic, que va arribar primer a Lexington, on ja hi va haver sarau (trets). Però a Lexington, segons he entès, els rebels no van donar l'ordre de disparar. El cas és que quan van arribar a Concord, ja s'havia aplegat gent dels pobles del voltant com a part de la milícia de les colònies per protegir ca seua. N'eren uns 400, que superaven amb escreix la tropa britànica, prestigiosa i forta. Si no ho recordo malament, els soldats britànics van cremar una construcció i la milícia rebel va veure les flames. Malgrat que el desordre es va solucionar de seguida i l'exèrcit va apagar el foc, ja els esperaven al pont, North Bridge (un pontet de fusta). Tenien l'ordre de no disparar si l'exèrcit regular britànic (repeteixo aquest nom perquè en aquell moment tots eren britànics, part de la colònia i no tenien intenció de separar-se, sinó que reivindicaven els drets propis i les llibertats) no ho feia abans. I ho van fer. Es va emetre l'ordre. Ferits als dos bàndols i l'exèrcit regular es retira. Així va començar la primera batalla (breu) de la revolució americana. La representació la fan de matinada a l'abril, tot i que jo no he trobat l'ocasió per anar-hi.

 Durant la temporada d'estiu, però, sempre hi ha gent disfressada, fent demostracions d'armes, tallers, explicant la història als visitants (sobretot els park rangers, que també organitzen visites guiades i avui en tenien unes quantes, tot i que la majoria sortien de Lexington). Es pot anar de Concord a Lexington a peu, però són més de dues hores i has de tornar. Des de Somerville també surt un caminet cap a Lexington, llarguet. Està pensat perquè ho facis tot el cotxe, malgrat que, juntament amb Lincoln, els tres municipis formen part del mateix parc nacional. De fet, Concord no te l'acabes en tres dies perquè tens totes les cases d'autors per visitar i tot obre a les 10 i tanca a les 5 durant la temporada alta.

Enguany, el meu aniversari (el 30è!!!!) no només ha caigut en dissabte, sinó que és pont perquè dilluns torna a ser el Memorial Day, la festa en què es planten banderes a Boston Common. En realitat, un homenatge als militars caiguts. Al meu barri també en planten als patis de les cases. Volíem anar L. i jo tres dies a Cape Cod i Martha's Vineyard, però al final L. se'n va desdir i vaig proposar Concord de seguida. Per aprofitar el dia, ens hem llevat d'hora i hem sortit de Porter Square a les 8.45. A les nou i cinc érem allí i hi volíem estar fins a les 4.30 (el proper tren era a les 7.30, si no), perquè ella m'havia cuit un pastís a casa seua i encabat havíem d'anar a la fantàstica pizzeria Area Four a Cambridge, a prop del MIT. Però a les 2.05 agafàvem el tren de tornada (jo a contracor), després que un ranger em rescatés d'un cop de calor i gairebé tall de digestió (sí, he vomitat tot el brunch i la llimonada) i ens portés en cotxe fins a l'estació. De totes maneres, després d'això jo ja estava perfectament. És que hem dinat i ja érem a caminar una altra vegada, a 33 graus i sensació de 35 (això sí, amb gorreta, protecció solar... jo que anava tan preparada). Abans, hem vist imatges com aquestes (i no he pogut fer gaires fotos perquè la calor ha sobreescalfat el mòbil i no anava):


L'altra vegada no vam veure ni les cases ni la zona del North Bridge. Aquest cop també hem anat als dos centres de visitants de Concord. És una excursioneta, hem parlat amb algun ranger, que no entenia com hi havíem fet cap tan d'hora i, a més, en transport públic! Tots m'anaven felicitant, the big three zero. Mira que fan gràcia, els americans, amb les expressions que utilitzen! Hem dinat el carrer principal i hem començat a fer la ruta històrica entre Concord i Lexington (només pensàvem fer-ne un tros i, si teníem temps, anar a la casa d'Emerson i visitar-la per dins), però no hem arribat gaire lluny... Després, no hi ha hagut manera de convèncer-la per quedar-nos i entrar, fresquetes, al museu. (Tampoc no era a temps d'enganxar A. i anar a veure el vaixell històric nord enllà, com m'havia proposat ahir).


He parlat (trucada internacional) amb la família i amb J. perquè m'he entristit per això i he estat xerrant amb ells força estona quan ja era a casa. He desistit dels plans del vespre. Em quedava el cuquet de les candeles, perquè volia encendre-les i demanar un desig, com no havia fet l'any passat. Jo no podia encendre-les, els que em coneixeu bé ho sabeu, així que he recorregut al senyor mig nuet del porxo del davant (anècdota número 2; la primera és el cop de calor i el policia del parc al rescat amb el cotxe, dient que havia d'estar fresca per a la festa d'aquesta nit, segons ell), però m'ha acabat de donar un encenador atrotinat. Al final, l'antic professor d'anglès me les ha encès, m'ha cantat happy birthday, m'ha fet una fotografia amb la seua càmera professional i he bufat les espelmes a l'acadèmia. També ha encentat una ampolla de cava, aparentment, però era suc de maçana amb bombolles. La decoració l'he posat a casa. Ben mirat, ha estat una muntanya russa, avui, i no m'esperava gens que anés així. Però el matí ha estat en un lloc idíl·lic en companyia, preciós fins a la tarda i, després, he pogut parlar amb la família i J. i tenir les candeles. He acabat contenta i he demanat a J. que em deixés veure una bona pel·lícula per a aquesta nit. A més, potser demà decideixo seguir-ho celebrant jo mateixa, encara que quan torni ho re-celebraré amb vosaltres! Al capdavall en són 30 i tinc molts motius per celebrar-los!







Una pasta holandesa.



Una de les millors llimonades que he tastat mai. Després el ranger ens ha aconsellat un lloc de gelats i un de pizzes a Concord. Ell era de Maine. Avui, de fet, he conegut molta gent. El personatge del porxo feia temps que volia saludar-lo. Un matrimoni fascinat pel meu àmbit d'estudi. Molts vigilants i guies del parc...




He fotografiat la data a la tornada. Es veu el lloc on es deixen els bitllets perquè els perforin.
Estic contenta i em trobo molt bé. Un bon dia per recordar, amb anècdotes i aventures per contar i riure'ns-en d'aquí un temps. A més, ha durat 30 hores, des de la vostra mitjanit.

dijous, 26 de maig de 2016

I una altra cloenda simbòlica

(Des del mòbil). Sóc al llit mirant el televisor una estona abans d'anar a dormir. He decidit agafar-me la nit lliure. Aquesta tarda he anat a la celebració dels graduats i nous doctors del Departament. Han fet una recepció i A. m'hi ha acompanyat. El curs passat no hi vaig assistir i m'ha sorprès que, al parlament tradicional que el director sol fer-nos en aquesta mena d'actes, ha tingut unes paraules per a cadascuna de les persones que hem format part del Departament, que érem allí i que el curs que ve continuàvem la nostra trajectòria en un altre indret. Ha agraït les nostres aportacions, la dedicació i ha destacat algunes de les nostres iniciatives durant aquest temps, com el simposi que vaig organitzar sobre la recepció d'Ovidi amb especialistes europeus i nord-americans. Em vaig sentir orgullosa de com havia anat, vaig rebre'n felicitacions i m'adono de com s'ha valorat. Ha estat una satisfacció i m'ha paregut un detallàs que es detinguessin en el nostre comiat en un acte dedicat als graduats i a les famílies que els acompanyaven. Un mes encabat d'arribar, el director del Departament, en aquella mateixa sala del Faculty Club, em donava la benvinguda al parlament. Ara era un brindis de comiat, amb els millors desitjos per al futur. Una manera de fer una llaçada final a l'experiència acadèmica, encara que afortunadament tingui més de dos mesos per seguir treballant i encara tingui pendent un dinar -reunió amb el meu cap. 

Després, A. i jo encara hem tingut un budellet buit per anar a fer gelats al Toscanini de Central Square.

M'ha agradat aquesta sensació de donar valor a la feina més pública del que he fet aquests dos anys, de poder dir adéu en aquest acte de cloenda, de veure la gent, de sentir-me'n part, perquè era molt conscient que, segurament, seria el darrer acte departamental aquí. Ja us ho explicaré en persona, que ara vull aprofitar aquest benestar de les coses ben fetes per badar una estona estirada al llit. Encara que intueixis que has afrontat els propis reptes, que ha sortit de la pròpia zona de comoditat un cop i un altre per acomplir metes, que has crescut professionalment, que estàs disposat a seguir-ho fent i encara que t'adonis de tot el que has après i de les oportunitats úniques que has caçat al vol sense arronsar-te pels riscos durant aquest temps, a vegades el reconeixement significa molt. I les persones que han compartit molts d'aquests moments amb mi m'han seguit empenyent, m'han donat suport i m'han animat a dir que sí a situacions en què d'entrada no em veia i que han donat molts de fruits. Situacions noves, com les que vindran, de les quals te n'enduus experiències molt positives, que superen amb escreix unes expectatives que d'entrada ja eren molt altes. Un altre dia potser us parlaré dels perfils dels graduats d'aquí i dels plans de futur que tenen després d'anar a una universitat d'elit com aquesta. Però ja fa molt que s'ha acabat la mitja part de la pel.lícula i me l'estic perdent! M'afanyo. Bona nit. 

dimarts, 24 de maig de 2016

Imatges d'abans de les graduacions







Quan jo em vaig llicenciar, encara no es feien festes de graduació a la nostra carrera. M'hauria agradat molt. De totes maneres, dos anys després vaig fer un curs d'estiu a la University of Cambridge i vam fer un sopar formal al final, amb diplomes, vestits de gala, aplaudiments i algun discurs. Per a mi era el més paregut a una graduació. Avui, en veure'ls amb les togues i el color granate, no he pogut evitar tornar a associar-los amb el món harrypotterià i les capes de mags. Demà vaig a una recepció per celebrar la graduació dels estudiants del Departament al Faculty Club i hi he convidat A., així que hi aniré ben acompanyada!

dilluns, 23 de maig de 2016

Projectes, projectes, projectes, projectes

Estic cloent una etapa per encentar-ne una altra. No només personalment, també professionalment. Aquests dies estic fent neteja a casa (com que no he trobat un dia sencer per fer dissabte, ho faig a trossets). També mig he fet la transició de l'armari d'hivern al d'estiu, malgrat que el sol no aguanti gaire. El curs s'acaba. El projecte, vaig mirant d'enllestir-lo, tot i que encara em queda una feinada. I ha arribat el moment en què toca plantejar-me si vull continuar implicada en alguns dels projectes col·lectius dels quals he format part durant els darrers dos anys (o dos anys i mig). Així que avui també he dit adéu a un parell de temes de cara al curs que ve perquè vull fer lloc per a oportunitats noves que em permetin seguir creixent com a professional i ser una part activa del centre on acabi treballant. A més, és important que el voluntariat també et deixi temps per al lleure i això, al començament d'arribar aquí, em va obligar a fer equilibris. Penso que és imprescindible saber cloure bé les etapes i sentir la satisfacció d'un projecte o d'una fase ben acabada, encara que hagués pogut durar més. A vegades tinc la sensació que donem més importància a la decisió de fer el pas, d'assumir el risc dels inicis, quan, potser, el més difícil és saber tancar (aquells calaixets que dèiem fa unes setmanes). M'ha costat molt enviar la carta de comiat al programa d'assessorament internacional del qual he format part durant dos anys, el darrer com a directora d'una de les branques del programa. Ha estat una decisió que he pres avui, després de poc més de dues setmanes de pegar-hi voltes. Penso que és un bon moment per fer aquest pas i per canalitzar encara més aquesta energia cap a la recerca. A més, extroficialment he assessorat diversos estudiants des que em vaig doctorar i, a les darreres reunions, m'he adonat que segurament ara poden seguir el trajecte sols, sense reunions regulars, tot i que em poden escriure si necessiten orientació. Em penso que ells també ho han anat veient. I avui també he escrit una entrada de comiat al blog que utilitzo per documentar tots els passos que hem fet des que fa dos anys i mig vam començar a crear un MOOC per a la Universitat de Barcelona. Estem a punt d'estrenar-ne la segona edició i, tot i que precisament al juliol es tornarà a obrir al públic, la part d'organització està gairebé enllestida. Aixó sí que és aclarir el pap i estar preparat per plantejar-te reptes nous. La recerca per si sola ja és un projecte exigent i apassionant.

A més del meu projecte de recerca, que m'agradaria continuar si la feina m'ho permet (aquí n'he desenvolupat una primera fase, però ja tenia en ment com voldria que proseguís), n'hi ha un altre al qual vull donar un futur. El vaig començar aquí fa uns mesos, a la tardor, a l'inici molt a poc a poc i, ara, des de fa un mes, amb més força les estones de diumenge. Té a veure amb la meua afició literària i no sé si arribarà a bon port, però l'experiència és fascinant, un món nou que desconeixia i en el qual no m'havia plantejat mai entrar-hi. A partir del llibre, vaig conèixer un director de cinema que es va mostrar interessat a adaptar-lo per a la gran pantalla. Al final, ell tenia en ment un llargmetratge i, si bé els contes eren ideals per fer-ne curts, requerien un enfocament diferent si volia transformar-ho en una sola història (no en records enllaçats o estampes). Així que ara estem escrivint un guió junts sobre una trama nova. Cap dels dos no sabem si això es convertirà en una pel·lícula de cinema independent o si haurà estat un univers que només haurà tingut dos espectadors. De totes maneres, l'aprenentatge i els estímuls són molt enriquidors. Si funciona, serà un procés llarg, però va ser així com va nàixer Glopades de riu, de mica en mica, glopet a glopet, durant els diumenges de doctorat, creixent gairebé sense que me n'adonés.

Potser fins ara sempre m'ha fet una mica de por dir en veu alta quina en portes de cap, a les estones mortes o a la feina, aquests somnis rocambolescos, perquè sembla que no puguin ser. És natural recelar de fer el ridícul, però aquí, als EUA, s'aprèn que per a ells compten els intents, tant si surten com si no i valoren el coratge de provar-ho. Al capdavall, si amb les aficions no poguéssim somiejar...! Espero que em seguiu acompanyant en les aventures que vagi abocant al blog, perquè em sembla que encara té corda! No: això no és una cloenda per a aquest blog.


diumenge, 22 de maig de 2016

El blog està de marxa: Boston Bachelorette Party (prou aviat)

 Ja feia dies que havia mirat pàgines web per comprar-me una samarreta per al comiat de soltera que celebraré el mes que ve aquí als EUA, encara que això doni temps a si cap amic [o família, que m'han dit que les mares ara hi solen assistir] català vol organitzar-me'n un quan torni o proposa que ho torni a fer jo (diu una amiga valenciana a qui vaig conèixer en un projecte de mentors que puc reciclar el merxandatge aquest, que no és barat). Totes les que vaig trobar s'han de comprar en línia i, malgrat que n'havia trobat una amb tenda física, només és per recollir els paquets que has encarregat prèviament a través de la xarxa. Divendres havia quedat amb A. per anar-hi, però me'n vaig adonar a temps. Així que ella mateixa va passar ahir per davant de la botiga Sweet 'N Nasty i em va ensenyar que hi havia bandes (i també samarretes) per a l'ocasió. Tenia l'aspecte d'un sex shop (me'n va enviar fotografies de l'aparador), però vaig mirar-ho per internet i... és més aviat una pastisseria eròtica amb completements. Així que avui hi he anat i, quan ja feia una mica que hi era, ha vingut la meua amiga valenciana. He comprat de tot:


Banda de bachellorette, lliga-cames Futura núvia/Bride-To-Be, joc de cartes per al pub, xapes per a unes quantes convidades i per a mi, diadema Bride-To-Be. Més estridències de les que pensava! 

Això ho he comprat a la pharmacy quan tornava a casa perquè dissabte faré trenta anys. És un centre de taula "per molts anys" i dos candeles. Penso tornar a bufar les candeles quan torni a casa, però vull demanar un desig quan toca, ja. M'han felicitat una dona que buscava serpetines per a la festa de graduació de son fill i de la xicota i el dependent. La celebració l'he deixat més aviat a L.
I també hi compraré magdalenes temàtiques (les trobareu a l'enllaç de la botiga, les de comiat de soltera), una per a cada convidada; cup cakes). Discreteta, la part més picant.

En principi, estic pensant trobar un lloc per menjar-nos aquest berenar (o pel carrer). Passar després al restaurant a sopar i anar a prendre alguna cosa (per a això, tenim el joc a mà). En realitat, he anat tenint moltes idees, però en principi farem el que us he dit i n'he anat parlant amb les meues amistats i pareix una bona idea. També m'han ofert llogar un parell d'hores la terrassa de dalt d'un dels blocs de pisos del MIT (on viu L.), perquè té bona vista pel riu. Tret que sigui el lloc de partida i ens empesquem alguna activitat divertida per fer-hi, potser és millor quedar en un espai a l'aire lliure, seure a la gespa a menjar les magdalenes i fer cap al restaurant (en horari americà, així podem fer les begudes i la música d'hora i tornar a casa en una hora decent i en transport públic). He proposat que la gent, si vol, pugui afegir-se o marxar de la festa, per no obligar-los a ser-hi tota l'estona, sobretot als menys íntims. 

Idees extra que havia tingut i, poc o molt, hem descartat:

1. Substituir el tradicional pub crawl (es diu així perquè vas de bar en bar bevent i acabes a gatameus/gatejant/de quatre grapes i jo no ho he fet mai i no hi tinc cap interès) per un dessert crawl; és a dir, el mateix, però triant llocs de postres (pastisseries, restaurants). Incovenients: acabaríem embafades i sense poder anar a sopar ni tampoc a beure còctels, problemes logístics a l'hora d'entrar a restaurants per demanar només un o diversos postres i tantes persones (a més, els locals als EUA solen estar plens i has de fer coa per trobar lloc als restaurants, 45 min.-50, sobretot les nits dels caps de setmana i això serà un dissabte). D'aquí va sortir la idea de la pastisseria, però els cup cakes juganers he pensat que tenen el toc que hi mancava. El que no acabo de veure és on i quan, encara. S'accepten idees.

2. De la primera idea, també vaig fer recerca i hi ha una companyia a Boston que té un cupcake crawl molt recomanat. No són barats i acabes realment embafat. El darrer que vull és que la resta d'amigues s'hagin de gastar molts de diners, sobretot si no és res que els cridi l'atenció. Sé que a Catalunya darrerament els comiats de solters, amb gimcanes, llocs d'entreteniment de tot un dia amb paintball inclòs, escapades... se'n van de les mans i ho paguen els convidats. No és el que volia. De totes maneres, és una bona manera de fer turisme diferent per Boston: http://www.bostonchocolatetours.com/tours/boston/great-boston-cupcake-crawl/. Jo estic molt satisfeta amb la solució que he trobat, que li dóna el to picant.

3. A partir d'aquí, vaig mirar scavenger hunts per Boston (gimcanes amb diverses proves, dos equips, del tipus: has de fotografiar-te amb un home sense dents), especialitzats per a comiats de solteres: http://www.cashunt.com/bridaldashboston.html  No recordo quin vaig mirar, però aquest n'és un exemple. El preu no és barat i n'hi havia un que aprofitava molt de recoregut històric per anar-te guiant i ensenyant la ciutat (no necessàriament són de Boston, les noies que el fan). Jo en vaig fer una fa anys, quan em preparava per a la confirmació a la parròquia. Va ser divertit, tot i que em vaig morir de vergonya i em penso que encara vam fer alguna prova després amb les amigues. Mai com a major d'edat, però. Aquí ho vaig acabar descartant perquè tenia al cap la idea de quelcom senzill i, sobretot, perquè va acompanyat de qüestionaris sobre la futura núvia (molt habitual, ara que me n'he informat una mica) i, al capdavall, fa poc que ens coneixem! En cap cas més d'un any i mig. També hi ha una part en què s'han d'haver fet preguntes al futur nuvi sobre la promesa i un vídeo. Aquesta mena de qüestions, en el nostre cas, eren poc adequades. El joc de cartes que he comprat té un bon component d'això, de manera que has de trobar també persones (nois) que compleixin uns certs requisits o fer proves absurdes (com se suposa que has de fer un nus a una cirera amb la llengua?; sí, m'he llegit unes quantes cartes per assegurar-me que no calia que passessin censura -per mi mateixa). En principi són, sobretot, per a la promesa, però jo m'estimo més que hi juguem totes alhora, em penso!

4. Avui he llegit al Facebook de l'amiga que és a Nova York d'estada de recerca de tres mesos, que aquest cap de setmana han llogat una limusina pel centre de la ciutat per pegar una volta iau i els ha sortit per 25 dòlars per cap, que és molt menys que un sopar i és una experiència única. Així que J. m'ha animat a mirar-ho per Boston, però aquí s'han de contractar mínim 4-5 hores de servei, he demanat pressupostos i en tots els casos sortia molt més car. He calculat per a unes 8 persones, atès que ara n'hi ha 7 de confirmades, dos potsers, quatre sense resposta i una que no pot, si no m'erro. Hauria estat una bona manera de desplaçar-nos i de tornar a casa, però he de dir que no hi confiava. 

Ja veieu que en tinc moltes ganes! En tornar, mentre buscàvem una pastisseria per prendre quelcom, hem vist que ja havien obert les barques dels cignes:


Hi hem intentat pujar, però tancaven a les 4 i era un quart de cinc (ella diu que té molt mala sort). Un altre dia?

També he vist cases al meu barri amb el pati ple de banderes americanes plantades, tot ple, per al Memorial Day, que és el dilluns després del meu aniversari (festa arreu).

I he entrat al parc de qual us vaig parlar ahir. Resulta que està ple d'escultures aèries i terrestres:

Cada escultura té una explicació en panells blaus. Aquesta és la de la vaca que us vaig ensenyar ahir. Així s'entèn l'escultura que hi ha al mig de Davis Square i que us he penjat en altres ocasions, fins i tot nevada. La recordeu? 

Quan he preguntat a J. si ja em reconeixia, tan marxosa, m'ha dit que li feia molta gràcia i que admirava molt la il·lusió que em feia també el meu trentè aniversari encara que fos lluny d'ell i de la família i diferent dels tres dies de platja que havíem quedat amb L. i que no podran ser. Me'n fan molta i, evidentment, estic disposada a repetir celebració amb vosaltres quan toni. Volentieri.

M'encanten aquests racons. I n'hi ha un fotimer.






Ai, sí, hi havia una banda per Davis, quan he tornat.

La carta que us deia...
L'extensió de les entrades és conseqüència de la falta de TV. Al final de curs, les sèries també s'han acabat, totes. Això vol dir que, quan l'activitat mental i física ja comença a decrèixer, em relaxo mirant què es fa en un comiat de solter, apuntant-me a bodas.net (tenen una llista per organitzar-te les tasques!) i escrivint al blog, almenys aquests darrers dies de cap de setmana. Tot ben sa.

dissabte, 21 de maig de 2016

La festa del porxo de Somerville (2a ronda) (i altres)!


Tornen a ser dies de moltes emocions. Aquesta setmana ha fet un mes des que ens vam prometre (amb declaració, com a les pel·lícules) a Walt Disney World. Va ser una sensació de molta alegria, encara més accentuada pel fet d'estar junts durant una setmana després de molt de temps. Probablement, una setmana seguida de despertar-nos al mateix lloc cada dia no la temíem des de fa més de dos anys. De fet, no la recordo. Per festes no crec que trobéssim tants de dies seguits. Després, les ganes d'explicar-ho a la família, que ja ho havien sabut per missatge, de viva veu i per Skype. Fins i tot vaig escriure una carta i dues postals, però se'm van acabar els segells i no hi penso mai. Aviat us les enviaré. Aquella il·lusió d'emprendre també aquest projecte i la tranquil·litat d'haver decidit que no ho faríem fins que torni a les acaballes de juliol, per poder-ho fer junts i en persona. Tot i això, sempre hi ha preocupacions de dates. Només hi havia una qüestió que vam tenir clara de seguida: el lloc de la cerimònia, que ja us vaig anunciar a través de dues fotografies. Patia per si hi hauria llista d'espera i per les dates del curset prematrimonial. Fa uns dies van començar a tramitar la data, així que, quan torni, quedarà una miqueteta menys d'un any per al gran dia. Ahir J. va anar a un casament d'un amic [mentre jo era aquí, és quan s'han casat amics meus d'allà i els d'aquí ja ho estaven] i li van aconsellar que busquéssim de seguida el restaurant. Bé, fins que no pugue'm veure'l els dos només podem fer llistes, així que hem començat per això. No m'ho esperava, de mi, però tinc moltes ganes d'anar-ho preparant tot i trobo que és una xalera. La gent parla d'estrès i de nervis i jo encara no ho puc jutjar, però havia sentit a dir el mateix sobre la tesi doctoral (i angoixes, avorrir la recerca i molt més) i sobre el buit que pots sentir en acabar-la. Al final, tots som diferents i, si bé a mi em va costar més re-situar-me després de la fita del treball final de màster, vaig viure la tesi de manera diferent, amb un camí gaudit i el final, encara més.



Alhora, estic preparant-me jo mateixa el comiat de soltera, que no serà elaborat i, avui, gràcies a un comentari d'A, he tingut una bona idea, em penso. Havíem quedat divendres per anar a una botiga de samarretes d'aquest tema i a fer un gelat, però em vaig adonar a temps que només venien en línia (com la majoria), així que res, a treballar, que de totes maneres no paro. Però avui tocava un descans de la feina. Pensava fer neteja fins a les quatre, perquè de quatre a sis era l'horari que ens han donat al meu barri per a les actuacions de música als porxos, de les quals ja us vaig parlar l'any passat. Al final, però, m'he quedat a mitges, de fer dissabte. 

Les xiquetes es feien càrrec dels diners a canvi de les llimonades i dels fruits secs (almenys m'ho ha semblat durant una estona). Aquest era un dels patis que han obert, en lloc de porxos que donen al carrer).
Recordo com vaig percebre aquesta època de l'any el curs passat. Encabat de l'esclat primaveral que vam viure a l'inici de maig, l'activitat acadèmica es va aturar (els seminaris, les classes, les conferències... no parlo ni de la recerca ni de congressos) i moltes persones, almenys de la universitat, se'n tornaven als llocs d'origen. Durant un moment em vaig haver de recordar per què m'havia quedat, jo, com és que no marxaria a Catalunya fins al final de juny i m'estaria només fins al juliol a Europa. I, aleshores, just aquell cap de setmana, es va celebrar la Porchfest a la meua ciutat, aquella que té unes decoracions de Nadal espectaculars, que té veïns assedegats de porxo o obsessionats per treure la neu de la vorera 24/7, mercats al carrer, ambient de poble, edificis aparentment unifamiliars amb cada pis llogat i habitacions rellogades, arbres florits, vendes als patis, capses d'objectes i llibres gratuïts als marges, cases de colors, un treat or trick tradicional per Halloween... i tot això, abans de descobrir-ne els restaurants, les cafeteries, les gelateries, el cinema, la resta de festivals... dels quals us he anat parlant durant aquest any. A l'inici era un indret adequat per la situació, per la casa, per la seguretat del barri, però me n'he anat enamorant, cada vegada més (i això que no hi faig gaire vida i que sempre segueixo els mateixos camins, perquè em solc perdre). Per això avui (en què ja no em plantejo el mateix que l'any passat, en què la situació és ben diferent i els dos anys han volat) he decidit fer-ho de manera diferent i allunyar-me de les rutes que fresso (no és que m'hagi aventurat gaire més enllà, però pel poc que camino, he acabat cansada després de les dues hores de volta, guiant-me només pel so de la música). I m'he posat màniga curta, tot i que estava ennuvolat i, passades les sis, fresquejava.


No havia arribat mai a la Tufts University (malgrat que ja s'indica a la meua parada de metro) i aquells carrers he descobert que estan plens de consultes de dentistes i d'esglésies de tot tipus, fins i tot una mena de temple espirirual que reconeixereu per la façana pintada. Jo l'havia vist anunciat en motiu d'una activitat artística fa uns mesos. video
Algunes esglésies aprofiten per deixar fullets informatius al marge (com la del vídeo), de la mateixa manera que alguns grups deixen informació sobre la música que toquen o venen CDs.
Entre les descobertes que he fet avui, aquesta no hi és, però és veritat que hi he passat pel costat moltes vegades i només la vaig veure el darrer cop que vaig anar a l'esteticista (el primer cop també va ser tota una aventura, amb formularis inclosos abans del servei i propines molt generoses, perquè estan relacionades, es veu, amb la proximitat física i aquestes qüestions que per pudor no cal comentar). També hi ha una escultura d'un peix i altres davant de l'estació, per la part on no surto normalment, però no les he vist totes. Potser m'hi hauré d'aventurar. Hi ha un caminet, que no recordo si anava cap a Concord o vaig desorientada. El dia que van fer la revisió de casa vaig agafar un d'aquests caminets, però el que passa pel parc que tinc a la vora i vaig fer-ne un tros rere l'estació.


 El Porchfest (alterno articles) començava a les 12 i cada zona tenia dues hores d'actuacions. Nosaltres érem els darrers i, enguany, els veïns nous no han tocat (ja ho vaig sospitar quan fa dues setmanes van començar a tombar el mur i fins i tot els va haver d'ajudar un dia el senyor C. -ho van deixar dies malament, de manera que, en tornar amb talons un dia, patia perquè tota la vorera estava plena de guix i trossos de maons. Hi ha gent, com els veïns de davant (el nudista, que avui, potser també per pudor, s'ha ficat una samarreta taronja i uns pantalons!!), que han fet d'espectadors tot el dia, sense moure's del porxo, mirant com anava i tornava la gent, sense ni tan sols acostar-se a les actuacions. Han tret el gos solt, han begut llimonada, l'han fet petar... gairebé com la nit de Halloween i no han entrat fins que ja era fosc (sí, els he anat observant tota encuriosida des de la finestra). Altres, feien el mateix dalt dels balconets, però m'ha fet vergonya fotografiar-los, perquè miraven, miraven.


Això vol dir que hi havia gent que ha començat a beure al migdia. Molts es desplaçaven en bicicleta, bastants portaven el gos o els gossos, tothom duia un got a la mà o, directament, la nevereta i, tret de les llimonades, era alcohol. També he sentit l'olor de porros a l'ambient i, sobretot el meu carrer, s'ha omplert de persones vestides segons l'estètica hippie (que gairebé he considerat tenir en compte abans de sortir de casa). Però no he fotografiat el meu carrer, perquè quan hi he passat encara feien les presentacions i fins i tot monòlegs suposadament humorístics (i sí, jo ja entenc l'humor americà, que des que vaig mirar Friends quan en tenia 18 sense riure ni una sola vegada, ja ha passat molt de temps). Quan he tornat, ja havien plegat. M'he esbargit una estona. També m'he adonat que feia temps, ara, que no sortia totsola (dic a l'hora de divertir-me). Se m'ha tornat a girar feina o, més ben dit, aquella urgència de fer-la. Aquell neguit.








 La meua Somerville, que t'hauries merescut una etiqueta. A la meua papereria preferida d'aquí, Davis Squared, hi tenen molt de merxandatge relacionat amb la ciutat. Me'l vaig estar mirant ahir. Si no fo perquè m'hauré de deixar fato aquí... Si fos meu i prou, el pati, qui sap si no muntaria una venda de segona mà amb llibres i botes i objectes de cuina... No ho faria, però és molt americà i em fa gràcia. En vaig veure una i és igual que a la TV. Potser encara m'hi compraré un imant de nevera amb el nom de la parada de metro. Avui, quan endreçava la roba a l'armari, m'he fixat en la maleta grossa, la que farà amb mi el camí de retorn amb les pertinences d'aquests dos anys (les que hi càpiguen) al ventre, però dins del meu cap me n'enduc un niu més i vaig arribar gairebé amb les mans buides i una por de l'hivern que s'ha convertit en coratge. 

video
Mentre fotografiava aquesta casa per l'arbre, un noi que passava rabent en la bicicleta m'ha dit que a ell també li agradava molt, l'arbre. Només he pogut contestar que hi estava d'acord, però no sé si m'ha degut sentir, ja.
Heu arribat fins aquí?

Sempre em fan gràcia, els detalls de les cases. N'hi havia una que tenia tot el jardí ple de banderes americanes plantades, a més de la tradicional a l'asta, com les nostres dues. No sé si ja és pel Memorial Day, que és el darrer dilluns de maig (ja sabeu que les festes es compten i solen ser en dilluns), enguany dos dies després del meu aniversari (trenta, en faré trenta i també m'he de comprar candeles per demanar un desig).

Aquesta fotografia no té gaire sentit, però trobo que el nan de jardí s'assembla al d'Amélie. També m'ha sorprès fixar-me que en algunes façanes hi ha mosaics religiosos (o això m'han paregut). Per cert, A., sempre em pregunto si les llegendes de les fotografies també les veus traduïdes, perquè, si no, escriuré més fora, al cos del text.
Actualització: afegeixo l'enllaç de la festa de l'any passat: http://tallerdecreacioliteraria.blogspot.com/2015/05/porchfest-somerville.html. La meua preferida. Si us en recordeu, l'única festa que volia veure i que em vaig perdre perquè era a Europa va ser el 4 de juliol, Independence Day: friso per viure'l, tot i que els focs artificials no m'atreuen.