dissabte, 30 d’abril de 2016

Japan Festival a Boston

Dissabte: avui parlo amb els iaios, encabat de moltes setmanes!

La setmana passada vaig estar uns dies treballant a Nova York. (Una d'aquelles inversions que fas per la feina). El darrer dia, feien un festival japonès al jardí botànic de Brooklyn i tenia ganes d'anar-hi, era la festa del cirerer florit, em penso. Però, al final, vaig optar per aprofitar i treballar fins a l'hora d'anar a l'aeroport cap a Orlando a trobar-me amb Jordi. Així que m'havia quedat el cuquet i, quan vaig tornar a Boston, de seguida que vaig veure que feien el Japan Festival a Boston Common (gent disfressada de mangues inclosa, l'anomenat cosplay) m'hi vaig animar. Hi vaig anar amb A. i una parella d'amics i, a poc a poc, s'hi va anar afegint més gent. Al final, al festival ens hi vam estar ben poc, però per fi vaig anar al restaurant Cheesecake Factory (una cadena americana famosa on s'hi menja de tot, no només postres, que de fet vam fer en una pastisseria anomenada Paul's: vaig demanar un flam de coco bo; però, com que el de ma mare és molt millor perquè té més gust de coco i és més flonjo, em va fer enyorar-lo). Feia temps m'havien dit d'anar-hi i, al final, no ho havia fet perquè quan vaig arribar aquí no em cridava gens l'atenció, però això ha canviat.

Les fotografies són de diumenge passat. Tots ens pensàvem que seria un d'aquests festivals menuts, dels molts que es fan quan arriba el bon temps, sovint tallant dos carrers durant un parell d'hores, però no, no va ser així!
La pista de gel substituïda pel llac de les granotes, tot i que a la biblioteca Widener de Harvard encara estan posades les fustes del mig de les escales, les que pronostiquen nevades. Ja és hora de treure-les, no?

Hi havia un munt de paradetes sobre cultura japonesa; moltes d'universitats. Molta gent. Nosaltres havíem quedat davant de l'escenari, on cantava un noi molt entregat.



Aparentment, la primavera hauria d'haver arribat, tot i que l'aire fred està allargassant l'hivern i ja tenim ganes de treure'ns abrics i mocadors.

Vaig fer fotografies del menjar, també, si hi esteu interessats, però de moment us deixo amb aquest reportatge fotogràfic. Dins del meu farcellet de l'experiència aquí m'hi emporto el valor de les persones que he conegut i les hores de conversa i de rialles amb ells. 

Universal Studios: els dos parcs en un dia

Darrerament, no he tingut esma d'escriure res a la nit perquè m'ha faltat temps i estava massa cansada. He d'aprofitar les setmanes perquè, ara que ha arribat la primavera, hi ha més activitats que em fan goig els caps de setmana (però "arribar" és un dir, perquè fa un aire gelat, gelat i seguim amb l'abric i mocador de coll -la bufanda la vaig donar a J., però ara que hi penso, potser en tinc una altra-).


Per això encara no us havia parlat del que vam fer el penúltim dia (el darrer ja no vam tenir temps de res, perquè jo vaig fer una odissea per arribar a Boston: dos vols, molts busos i des de Nova York i amb retard i complicacions i tot perquè els vols dels dos caps de setmana eren caríssims, el més cars de la primavera, l'un per la Marató de Boston i l'altre perquè hi havia una convenció de videojocs americana a la ciutat. Valia 800 euros, el mateix que li costava a J. des de Barcelona. No ho vaig mirar abans).


El darrer dia que vam estar-hi complet, per tant, havíem demanat un autobús compartit que ens duria des de l'hotel fins a Universal Studios (la tornada va ser millor, perquè conduïa #Rickthebusdriver, que fins i tot té canal de Youtube... un conductor de bus que sap moure l'esquelet i explica acudits tot el camí; es va ben guanyar la propina). No sabíem si tindríem temps de fer dos parcs en un dia i ja estàvem cansats de caminar 12 hores seguides cada dia a cada parc, però vam acabar comprant les dues entrades. Us explico per què. N'hi un d'atraccions fortes (Adventure Island) i és a mi a qui agraden. Universal Studio, l'altre parc, està enfocat a simulacions en 3-D i ambientació. Dit així, seria més lògic triar el segon i, realment, és el que em va agradar més, però fan trampa: divideixen el món de Harry Potter entre els dos parcs i, no només això, sinó que només pots agafar el Hogwards Express si tens el pas d'un dia per canviar de parc. De totes maneres, la millor atracció, potser la millor en general de tots els dies, és la de Harry Potter d'Adventure Island, al meu parer. Una combinació entre muntanya russa amb cabina individual, monstres reals, moviment i, alhora, efectes 3D i sense ulleres! És a dir, et mous com si volessis per damunt d'un arbre, cauen aranyes enormes del sostre (reals), surt un drac (real, et ruixen perquè tinguis la sensació que llença foc) i, gira la cabina i topes amb una criatura en 3D. Em va agradar moltíssim i no ho havia fet mai. Fan servir el mateix en altres atraccions, però aquesta és la més ben aconseguida. L'ambientació de Londres harrypotterià és millor a l'altre parc (els preus de les varetes d'Ollivanders són desorbitrats). A Adventure Island també hi tenien altres atraccions que no em volia perdre: les que estaven relacionades amb Jurassic Park. J. ja hi havia estat, també, però canvien molt les atraccions. 

No vam fer totes les atraccions, sinó que en aquest parc vam haver de ser selectius. Teníem clar què volíem veure i només ens va penar que tanquessin l'atracció dels Simpson per problemes tècnics. Les de Men in Black, Minions, Shreck... van ser altres de les meues preferides i les ambientacions, en general, com la dels Simpson. I vam dinar en un restaurant de peix, en el qual J. va tastar la Clam Chowder de New England i jo el lobster roll de Maine. No m'havia atrevit mai abans per si no m'agradava, però amb ell tenia comodí i ens podíem canviar els plats.

Vaig estar a l'estudi de Los Angeles de Harry Potter (el barret-que-tria em va enviar a Slytherin), he estat al menjador de la pel·lícula a Oxford, a molts escenaris de la pel·lícula a Anglaterra, al pont d'Escòcia, al menjador de Harvard que s'hi assembla, a l'andana 9 i 3/4 de King's Cross de Londres (hi ha un carret estampat contra una columna, com al llibre)... havia de fer cap a Universal Studios, no trobeu? Tot i que en una atracció vaig conèixer un xiquet que es feia passar per entès de Harry Potter i deia que havia llegit el llibre, però no sabia ni a quina casa vivia. Per cert, quan vaig cridar (més) va ser quan a la simulació en 3-D em va sortir Beatrix Lestrange. Per als que n'heu llegit els llibres i espereu que surti el següent aquest estiu (just dos dies després que torni a Catalunya): el meu personatge preferit era Sirius Black, el padrí de Harry Potter. Ara ho enteneu tot, oi?

dijous, 28 d’abril de 2016

Reinventar-se i autoqüestionar-se

Hi ha dies que et posen a prova sense cap motiu aparent, potser per acumulació, perquè les ofertes de feina que arriben no són per al lloc on les busques, Catalunya. I toca reafirmar-se. Això és el que vull provar ara: la feina, aquest cop (ara sí), la cerco a Catalunya.

Encara sobre Walt Disney World


L'entrada que es va acabar carregant des de Walt Disney World era breu, molt breu i sense recomanacions, però, tot i que volia tornar a escriure la que es va esborrar, no trobo el moment i sabeu que m'agrada portar el blog al dia. Així que faré una llista molt breu, sense entrar en detalls:

1. A Magic Kingdom: a més de les atraccions que ja coneixia i de la desfilada diürna i la nocturna, aneu a veure les projeccions de nit al castell de la Ventafocs, tasteu les potes de tito per emportar, pugeu al Splash Mountain (combinació perfecta d'atracció i història/ambientació), visiteu el robot de Lincoln al Hall of Presidents (atracció històrica) i mengeu-vos una galeta descomunal al Sleepy Hollows. (I escolteu les barbaritats del personatge Gaston). La illa de Tom Sawyer (per l'encant).

2. A Animal Kingdom: el safari! I el musical Finding Nemo.

3. A Hollywood land: l'espectacle dels Muppets i el museu del senyor Walt Disney. També l'acceleració de l'atracció en forma de guitarra...

4. A Epcod: de nit, els sopars, tot i que hi ha molt més per veure i per gaudir (hi vam tornar tres dies i hi tenen Joy i Sadness, de la pel·lícula Inside Out). Vam veure l'espectacle de nit des del restaurant mexicà (de dos bitllets) i val molt la pena. Sense reserva, a més. Recomanaven també fer-ho des de l'alemany, em penso. El millor transport per arribar-hi: el creuer (també hi vam anar en bus i en tren).

5. Disney Springs: fora del parc. Les botigues, Lego i Ghirardelli incloses, la música, l'ambient, preciós el restaurant House of Blues i la millor hamburguesa que vaig menjar a Disney.

6. Vam estar a l'hotel All Stars Movies per, entre altres motius, la decoració.

Probablement, a partir d'ara les entrades seran curtes. Queden pocs mesos per tornar, ja som gairebé al maig, s'acosten moltes dates (celebracions i els meus festivals preferits d'aquí) i tinc ganes d'aprofitar els caps de setmana per sortir i les setmanes per treballar. Estic molt satisfeta del balanç del mes d'abril, però queda massa poc per a tot el que voldria fer.

M'he estat plantejant si us donaria la notícia, però tard o d'hora suposo que us parlaré d'un comiat de soltera amb Amelia i un grup d'amigues i, de totes maneres, acabaria sortint a la llum. Ja fa més d'una setmana i va ser a l'hotel de Disney. Ara ja ho sabeu! Encara queda molt per tenir una data, però jo vull celebrar-ho amb les amistats d'aquí i a l'americana. Des d'aleshores, no m'ha desaparegut el somriure ni un segon i cada dia es veu més tangible. Ara tres mesos no semblen res i, encara que J. tornés a casa per Sant Jordi, encara que l'enyori (encara més), la joia és tan forta que tinc la sensació que queda molt i molt poc per estar junts (i no és que tingui ganes, d'altra banda, que aquesta experiència s'acabi). 

Al mes de juliol vindrà un amic meu un mes, tot i que si lloga un cotxe per fer ruta fins a l'altra costa jo no el podré seguir. Ell ve a estudiar anglès, almenys quinze dies i també em fa il·lusió que, encabat de tants anys, ens retrobem en un continent diferent i fem alguna excursió junts (espero)!

dilluns, 25 d’abril de 2016

A poc a poc, arriba la primavera


L'altre dia vaig dedicar una hora a un apunt per al blog sobre recomanacions a Walt Disney World des del mòbil i se'm va esborrar tot en tancar un moment l'aplicació. Espero fer-vos-en un resum aviat, ja des de l'ordinador, però avui vaig a un ritme molt lent i això que tenia feina. De moment, penjo una fotografia de l'arbre que estava mig florit fa dues setmanes. Brots.

dimecres, 20 d’abril de 2016

Walt Disney World (salutació breu)!!!


Aquesta setmana sóc amb J.! M'ha vingut a veure i estarem junts fins al dia de Sant Jordi. Ara som a Walt Disney World (Orlando, Florida) i... anit va ser una data que no oblidarem! El primer dia vam començar per Magic Kingdom, el parc de Disney que també és paregut a París i ara ja hem estat a Epcod (futurista i amb cuines i cultures del món), Animal Land (entre altres activitats, un safari i un musical de Nemo que em van encantar) i al Hollywood Land, ambientat a LA, on hi ha un parell d'atraccions fortes (en una hi he pujat sola), recorreguts de pel·lícules, 3D i una presència rellevant de Star Wars). No parem, des del matí fins a mitjanit! No m'allargo més (segurament deveu haver rebut fotos nostres, a hores d'ara). J. ja dorm perquè és tard i tenia jerlag. Bona nit!


Fa bo, però no ens ha agafat la calor forta. 

dissabte, 16 d’abril de 2016

Des de Nova York una altra vegada!


Us escric breument des de NYC (i des des del mòbil, al terra de l'hotel encatifat mentre carrego la bateria; tinc el mòbil espatllat i per això no he pogut fer fotos des de la posta de sol, però a l'estiu tinc intenció de posar-hi remei). És més de la una de la nit, he estat sopant (i còctel i molt bona xerrada) amb una antiga companya de la meua Alma Mater i ara amiga (aleshores ens coneixíem poc; ella és tres anys més jove). Immillorable, però la nit passada no vaig dormir. Va haver-hi un contratemps a la feina que volia solucionar abans del viatge i ho vaig arreglar a mitjanit. Encabat havia de preparar la maleta i mirar mapes i adreces. A quarts de cinc em llevava per agafar el bus a les set i les quatre hores i mitja de viatge les he passat fent capcinades. M'havia endut un dinar ràpid per a cruspir-me'l a l'hotel sense perdre ni un segon i anar directament a la biblioteca de la Hispanic Society of America per treballar. Tancaven a les 4.30, però a les 4.10 ja m'han dit que recollís. Tenen dos dels documents amb els quals treballo (la curadora, que fa set anys que hi és, no els havia tret mai a la sala de lectura, almenys ella), sense que n'hi hagi un catàleg en línia (no em queixo si no s'ha pogut digitalitzar). Però he arribat i el porter no m'hi volia deixar entrar. M'ha dit que avui estava tancat per una reunió. Jo vinga insistir-hi: vaig trucar la setmana passada al curador per reservar els exemplars i vaig enviar i rebre una confirmació posterior per correu electrònic. Només m'ha obert quan hi he insistit i insistit (m'ha dit tres vegades que estava tancat, sense preguntar d'entrada) i li he dit que no em movia d'allí. Al final, ho ha anat a preguntar. Ell havia malinterpretat un cartell que afectava el divendres de la setmana que ve. Així s'ha anat perdent temps, però demà de matí, dissabte, hi tornaré i a veure si aconsegueixo que em deixin veure, també, la primera edició del Tirant. És l'edifici de la primera fotografia. Immens. No m'ho esperava. Fàcil de localitzar des del metro per les imatges de Cervantes (també el tenen i l'edició de la Celestina, però el que solen ensenyar al públic o lectors que ho demanen allà és el facsímil, em penso; almenys això em deien amb el Tirant, que no havia reservat) i una escultura del Cid. Com que han tancat abans la biblioteca (o recollit), he aprofitat per visitar el museu i m'ha encisat la sala de Sorolla, on es representen diversos retrats d'indrets de l'estat espanyol. A la mateixa paret, Aragó (la jota), Catalunya (pescadors!) i València (una tradició que no coneixia). Una paret era tota per a Castella. Encabat he anat al Flatiron Building, on havia quedat amb M. i he vist Nova York a la primavera! Eureka! I de tarda m'he tret l'abric!

He anat a la botiga Lego mentre l'esperava i encabat hem fet cap a la terrassa/bar que té les vistes d'aquí dalt. Hem passejat per la Cinquena Avinguda, hem entrat a la catedral, a la torre de Trump (he recordat que hi havia estat quan no sabia qui era aquest home), hem intercanviat impressions sobre els EUA, les ciutats, la vida acadèmica.

I hem pujat al Top of the Rock, l'observatori del Rockefeller Center! Teníem entrada plus reservada per veure'l de dia, a la posta de sol i de nit! Encabat hem anat a Apple i al Central Park de nit i hem sopat a la millor hamburgueseria de NYC, jo una hamburguesa amb bolets i formatge Swiss i un còctel marca de la casa. Em penso que es deia Bill's i m'ha paregut més barat, això, que a Boston.


I de nit, a quarts d'una, tornar a l'hotel a la vora de Grand Central Station a peu no m'ha fet sentir insegura.

I això és la millor galeta de NYC (no pareix una galeta)! Ha fet 45 minuts de coa per comprar-me-la. La fotografia és d'ella menjant-se'n una d'igual aquesta setmana.

Demà tornaré a la biblioteca. Bona nit!








dimecres, 13 d’abril de 2016

Floreix

L'arbre de davant de casa. Aquí el veureu el 9 de maig de 2015, la primera florida: http://tallerdecreacioliteraria.blogspot.com/2015/05/canvi-sobtat.html

dimarts, 12 d’abril de 2016

Fato que enyoraré. #4

Els food trucks.
He fet trampa. La temporada començarà a mitjan mes, però aquests són els de la Plaza de Harvard (hi són tot l'any o gairbé), on he passat avui per agafar entrades per a la darrera conferència de Toni Morrison del cicle que ha organitzat la universitat, però 45 min. més tard de l'emissió d'entrades ja no en quedaven. L'any passat me'n reia d'aquesta obsessió, però ara ja espero que arribin; volen dir primavera!

diumenge, 10 d’abril de 2016

Comiats

Boston és una ciutat de pas, sobretot en l'àmbit acadèmic: un, dos i tres anys de postdocs. Anit vaig anar a un altre comiat, d'una persona a qui em quedo amb ganes d'haver conegut encara més. Es fa estrany com alguns ja et veuen com un dels propers que marxarà de la ciutat, mentre que jo encara sóc poc conscient que queden pocs mesos, poc més de tres, per tornar. (De totes maneres, estic segura que això m'influeix en el desig que arribi d'una vegada el bon temps per sortir).

dijous, 7 d’abril de 2016

Vull escriure. Per on començo?

Fa massa mesos vaig rebre un correu que em va fer pensar que hi havia de dedicar una entrada. Consells per algú que es planteja fer el salt: d'escriure per a si mateix a deixar que altres llegeixin el que ha escrit. Tot el que diré és fruit de l'experiència (en narrativa breu) que tinc en aquest àmbit (i sabeu que no aquesta no és la meua professió, almenys la principal). Hi ha moltíssima gent que hi podria aprofundir més, però aquí hi teniu les meues impressions, per si us poden fer servei.

Evidentment, si volgués contestar la pregunta del títol: per escriure, abans has de llegir i, després d'això, practicar i, si pot ser, de forma regular (però jo no sóc un model d'algú que escriu regularment, almenys amb ambició literària). I diuen que, després d'escriure, esmenar, deixar reposar, podar.


1. ELS CONCURSOS LITERARIS:
Per a mi, la millor manera d'introduir-me en aquest món van ser els concursos de relats. Val la pena començar per concursos locals, perquè qui escriu no sol fer-ho per diners. La Generalitat té una molt bona base de Premis Literaris. Pots triar la modalitat i fer una cerca. Hi figuren les bases dels premis i n'hi ha moltíssims cada mes. N'hi ha que accepten l'enviament únic en línia i altres, la majoria, només en paper i amb l'exemplar sovint triplicat. S'envia per correus amb una plica (el sobret tancat amb les dades de l'autor dins i, normalment, el títol del relat presentat). Normalment, s'envien per correu certificat (una petita inversió). Hi ha premis en efectiu. Premis per conte o per recull. Jo aconsellaria començar amb relats i anar-ho intentant. Als premis més ben dotats hi participa més gent i, per tant, són més competitius. Als premis en línia també hi ha més participants. Què t'interessa, del premi? El reconeixement com a reafirmació personal? El premi econòmic (o no)? Potser que els guanyadors i, sovint, els finalistes es publiquin en una antologia. Jo vaig començar pels que tenien premis menuts en efectiu. Guanyar-ne un de cent euros significava invertir-los en seguir enviant més relats per correu certificat sense cap cost per a mi. Evidentment, fixa't en el lloc on es dóna el premi i el trajecte que hauràs de fer per recollir-lo. 

Un premi molt popular per la quantitat i la publicació (a més, en línia) és el de relats Tinet de Tarragona, en el qual vaig quedar finalista una vegada. Els relats finalistes es publiquen. A més, em penso que actualment tots es publiquen també en línia. 

A més a més, pels volts de Sant Jordi sorgeixen més i més concursos de relats i de microrelats (alguns en forma de tuit). Els FGC fa anys que en publiquen un en aquesta època (el d'enguany). Aquí en teniu un altre per a joves escriptors. A vegades, el premi consisteix en cursos d'escriptura, una altra bona inversió.

Evidentment, si ja tens un recull creat o una novel·la o llibre de poesia/teatre..., potser vols optar a premis literaris prestigiosos per donar-te a conèixer i publicar la teua obra en solitari. Això ja és un altre estadi. En el meu cas, no he passat per aquesta etapa, almenys fins ara, perquè l'extensió demanada era superior a la que jo tenia per al meu recull quan el vaig donar per conclòs: el Premi Mercè Rodoreda per a contes o els Premis d'Octubre en són un exemple. Aquests premis tenen molt de ressò mediàtic, a més. Jo em feia llistes de premis que pensava que s'adequaven al que buscava. Ara fa massa temps que no participo en concursos literaris. Un pas intermedi és el Set Lletres o el Premi Helena Jubany, que publica el Diari Ara. 

Jo ho vaig deixar de fer perquè m'havia encallat en la primera etapa: cada conte que donava per bo, l'enviava a un concurs (els contes solen demanar-se inèdits i no s'han d'haver presentat a altres concursos). Això et fa cremar molts de relats, sobretot si vols centrar-te a escriure i publicar un recull sencer. A més, els concursos no prestigiosos (que són la majoria) no fan que el teu relat arribi al públic: se'l llegeix el jurat i els llibres editats com a antologia solen tenir una circulació limitada. (També es pot participar en iniciatives lletraferides en línia com la dels 365 contes o a reptes literaris com els que es plantejaven al blog de Tibau. Com a exercici literari i dinamització de la Catoesfera són molt interessants i tens lectors, reps comentaris i a vegades s'acaba autopublicant una antologia entre tots els autors, però és una comunitat tancada (per molt que estigui en línia) la que interactua. Jo hi he participat i m'hi he divertit, però no és un pas clar cap a la publicació professional.

2. LES REVISTES LITERÀRIES:

Ja t'has entrenat, has rebut un reconeixement del jurat de premis literaris i ara vols lectors. Recorre a les revistes literàries, en línia o en paper i a les crides de programes de ràdio sobre literatura en els quals llegeixen fragments de relats enviats (que, prèviament, seleccionen). Quant a les revistes, el panorama canvia molt de pressa i, en general, no hauries d'esperar cobrar, però són bones opcions: La lluna en un cove (revista especialitzada, en paper i per subscripció; enviament dels manuscrits preferiblement per correu postal), en què hi ha una selecció i el treball d'edició és exquisit (l'editor de la revista aconsella, fa propostes perquè el lector tingui una guia per esmenar i millorar el text, una qüestió que valoro moltíssim; han anat canviant les condicions dels autors per a la publicació de l'obra), Núvol (en línia; convoca crides de relats de tant en tant i tenia o té un concurs de contes a l'estiu, que es van publicant i tenen molta visibilitat). A la Revista de Catalunya, en paper, hi tenen una secció d'inèdits. Us voldria donar més títols, però moltes de les revistes on he publicat han desaparegut. Si teniu sort, potser algun lector en farà una ressenya en línia, com em va passar a mi amb "La prosista" i us sabreu llegits.

3. L'ESCOLA D'ESCRIPTURA:

De cursos d'escriptura n'hi ha molts, però jo puc parlar de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, la més gran d'Europa, amb un servei professional i escriptors com a professors. Diuen que l'escriptura literària és art i artesania i que, si l'art és innat, la tècnica es pot ensenyar. Disposen de diversos itineraris de tres anys i, a vegades, un més de projecte final i de dues modalitats, presencial i virtual. Jo estic encisada amb la modalitat en línia perquè penso que es penca més, s'aprofita moltíssim el temps i el temari és molt clar, pautat. Vaig cursar un itinerari de tres anys de Narrativa, especialitzat de Conte. La part més interessant, a més del ritme que agafes i de l'aprenentatge de la lectura crítica (jo havia estudiat Filologia Catalana i aquesta part no m'atreia coma novetat), és que no treballes només en un relat, sinó que a partir de Conte I penses en el conjunt del recull i això et dóna una visió a llarg termini d'un volum propi, un producte literari publicable. A l'estiu s'obriran les inscripcions per als cursos de l'octubre. A més del contacte amb els professors, hi vaig fer moltes amistats perquè són cursos molt interactius i amb trobades presencials optatives. Quan vaig acabar, tenia un recull a les mans (he de dir que vaig fer molta sort amb els professors). Em penso que també tenen cursos curts d'un parell de dies sobre com enviar l'obra a les editorials, però aquests no els he fet.

4. PUBLICAR O AUTOPUBLICAR?

Personalment i en termes generals, potser influïda per la professió, considero que publicar en una editorial és una garantia per a tu mateix: l'editorial fa de filtre, hi ha uns lectors crítics darrere (ja sé que també un estudi de mercat), et poden fer propostes de millora. No es tracta només d'una distribució del volum a les llibreries, sinó de la mateixa selecció que fan a les revistes i més exigent que la de la major part dels concursos literaris. Però sí que hi ha un cas en què recomanaria l'autopublicació: llibres que s'han escrit per a un mercat que l'autor coneix molt bé, hi té una xarxa creada i sap que hi ha una necessitat que aquell contingut determinat arribi a un públic natural, com pot ser en casos d'obres compromeses en temes socials, per exemple. Si no s'aconsegueix convèncer una editorial i l'autor ho té clar, és una opció. Després, boca-orella. A vegades, la popularitat d'una publicació que aconsegueix, a més, transcendir aquest circuit, pot canviar-ho tot. Una altra (en què tens en compte directament el mercat), són les campanyes de micromecenatge. Això significarà que tu faràs tot el procés de distribució, actes, promoció i que, probablement, en jornades literàries i activitats a les llibreries, falti el suport/l'acreditació de l'editor i l'accés en aquest circuit sigui més complicat.

Per publicar en una editorial, torna a fer una llista. Quines editorials t'interessen i per què, ets realista amb les expectatives que tens per a l'obra?, s'adiu el text amb les característiques/interessos/tipus d'obres publicades/col·leccions de l'editorial? De la mateixa manera que no matricularies ton fill a una escola amb un ideari contrari a la pròpia ideologia i manera de fer, no enviïs el llibre indiscriminadament. Les editorials donen informació sobre això al web, també el contacte (les que vaig buscar tenien contacte de correu electrònic o, en algun cas, un formulari) i, a més, seria convenient que en coneguessis publicacions, perquè vol dir, per començar, que com a lector ja t'interessa el que publica. Si hi ha (pocs) relats que no són inèdits, indica-ho. Acompanya l'enviament del llibre d'una carta de presentació adaptada a l'editorial. Una vegada et comprometis amb una editorial, renunciaràs a les altres candidates. Hi vaig enviar l'obra sencera, no un fragment, però no sé si amb les novel·les se n'envia un capítol o tota, per exemple. Jo m'havia donat, com a termini per obtenir-ne una resposta, sis mesos, però vaig rebre contesta d'una de les cinc editorials que havia triat (cap de mediàtica) tres dies més tard i vam començar el procés. Et faran un contracte i m'han dit que l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana et pot assessorar (durada del contracte, percentatge de drets...), fins i tot encara que no en siguis soci. Pots formar-ne part (consulta'n el web i tingues en compte que també existeix l'AJELC, per a joves escriptors).

No sé com funcionen les editorials de grans dimensions, però tingues en compte que avui dia l'escriptor participa en tot el procés de la publicació, no només fins al moment que lliura l'exemplar, el revisa o accepta canvis. Això vol dir que s'implica en el procés de promoció (a través de les xarxes socials, contactes, organització de presentacions, enviament del llibre a crítics, notes de premsa...). És feina, però tu ets una part clau d'aquest procés i és molt gratificant. 

Una ajuda abans d'enviar tu sol el manuscrit a les editorials és recórrer a un agent literari, que tinc entès que llegeix un fragment de l'obra que li envies abans d'acceptar-te com a client, proposa editorials que s'adiguin amb el text i, en cas que tingui èxit, es queda un percentatge dels guanys. En aquest cas, un agent i una editorial gran, hi pot haver avançaments en concepte de drets d'autor. 

Per a mi, crear el blog, com veureu si torneu al títol, era una manera de compartir els meus relats i de donar-los ressò sense haver de dependre d'invitacions a altres blogs. El vaig obrir pensant en una publicació oberta del que escrivia, però sabeu que, al final, rarament l'he utilitzat així. Per això no l'incloc a la llista.   

dimecres, 6 d’abril de 2016

Berenar a Harvard Square

Famosa pels cannoli.

Avui no havia decidit agafar la tarda lliure. Havia quedat amb A. per berenar i encabat pensava anar a una conferència a Harvard sobre rosetons, vidre i època medieval, però feia tant que no ens havíem vist, estàvem tan engrescades i tan a gust, que m'he quedat a casa seua (hem proveït abans al Mike's Pastry de Harvard Square, una pastisseria italiana on segur que tornaré) i hem xerrat cinc horetes que s'han fet curtes. Ens ho ben mereixíem.

Qui localitza el Boston Cream Pie?

Aquesta pastisseria també està al barri italià de Boston, el North End i pensava comprar un cannolo (que vaig descobrir als EUA, no a Itàlia; és del sud), però tot em temptava. Al final he optat per la coa de llamàntol amb sucre, boníssima (tot i que farta molt): 


Trobareu la història de la Sfogliatella aquí. Ara ho voldria tastar tot. Bé, avui ja no més dolç...

P.S. Oh, no, ja ha passat: l'etiqueta de "menjar" supera la de "museus".

Maletes

Sempre la de mà.

Col·lecció de Rare Books a la Boston Common Library


Normalment, no parlo de les activitats acadèmiques a les quals assisteixo al blog, però en aquest cas, tenia l'apunt pendent i no volia deixar-ho estar (encara que hagin anat passant els dies i al final només n'escrigui quatre línies) perquè no estem gaire habituats a anar a la biblioteca i que deixin entrar, si un no porta acreditacions/és investigador, a la secció de reserva, on guarden, cataloguen i curen els manuscrits i incunables (els primers impresos, abans del 1500). I encara menys que puguis demanar veure (en aquest cas, diria que s'ha d'avisar) el primer foli d'un determinat volum i fins i tot fotografiar-lo. A la col·lecció de la Rare Books tenen la política d'accés al públic (sigui americà o no ho sigui, investigador o curiós). 

De la col·lecció de Shakespeare.
De dijous a dissabte passat va ser el congrés de l'American Renaissance Society a Boston i hi vaig presentar una comunicació el primer dia a primera hora. Tot i que l'horari no acompanyava gaire (a les 8.30 al barri financer de Boston), que em toqués parlar el primer dia significa que després et pots centrar completament a assistir a la resta de sessions sense pensar-hi més i la veritat és que (malgrat que el cap de setmana el desplaçament en transport públic es fa complicat; des de fa un parell de setmanes tallen la part de la línia roja que va des del meu barri fins a Harvard Square) vaig aprofitar-ho de valent. Hi ha congressos en què, per assistir a tallers i certes sessions especials, has de pagar (encara més) a part, però en aquest cas no era així: tothom tenia dret a participar en una de les activitats complementàries programades si ho reservava amb antelació (i de forma gratuïta). Jo ja havia estat a la Houghton Library, a l'Isabella Gardner Museum i a altres de les activitats que oferien. També a la biblioteca pública de Boston, és clar, però em va atreure el tema de l'exposició/visita que ens van preparar: una selecció de manusrits i incunables de la Rare Books Collections, que a més té una part d'obres portugueses i espanyoles rica, pel que sé. L'única restricció va ser quant a bosses de mà i abrics (tot fora i, tot i així, aquell da estàvem a 20 graus i m'ofegava, després vindrien els -8 i les nevades) i el fet que no es poden manipular els volums, sinó que s'ha de demanar al curador que els obri, per exemple. La veritat és que fomentar la política d'accés del públic a les obres (hi estic plenament a favor) implica també molt de desgast dels materials, alguns dels quals molt fràgics i més tasques de restauració i de preservació:
Aquests bocins no es podran posar junts, massa fràgils.
D'aquest manuscrit de 1631 de Lope de Vega en devien sortir les primeres edicions impreses. Moltes d'aquestes obres encara no estan catalogades en línia, però se'n poden consultar les fitxetes en línia. Fan tasques de digitalització.


Una família de ducs va encarregar un arbre genealògic familiar en què se'ls representés (i ben emparentés) des de la Creació del món, representada dalt de tot.
Algunes de les peces que ens van ensenyar i explicar seran a la gran exposició de la tardor que ve en la qual participen un munt de biblioteques i institucions de l'àrea de Boston amb manuscrits i incunables. Les obres presentades s'estudien més i tot això es va introduint al catàleg. Ja em reca prou perdre-me-la, perquè no en paren de fer xerrades, petites mostres. Aquest rotlle genealògic hi serà, també. 


No m'entrentinc més, que m'ha trucat J. i aquesta tarda per fi he quedat amb Amelia. Després d'això vaig estar pendent del simposi que organitzava dilluns (i havíem anat ajornant el moment de veure'ns), en el qual presentava una ponència (us en vaig penjar el cartell fa unes setmanes). En vaig quedar molt satisfeta. Podeu rellegir les piulades sobre el congrés a l'etiqueta #RenSA16 al Twitter. Enguany també va ser aquí el congrés de la Medieval Academy of America. 

Ahir vaig organitzar la meua visita a la biblioteca de la Hispanic Society of America a Nova York la setmana que ve. Hi tenen dos incunables amb els quals estic treballant per al meu projecte de recerca. Ahir hi vaig trucar i ja els tinc reservats: necessitaré el passaport i acreditació acadèmica. No es poden fotografiar i aquí la política és més restrictiva, però m'ho ha semblat menys que a la British Library quan vaig demanar veure un altre dels incunables amb els quals treballo (no estan digitalitzats, aquests, en canvi sí que ho està el de la Biblioteca de Catalunya -el meu testimoni de base, expressió que per fi he après com es diu en anglès- i el de Madrid). En queden 20 de l'edició de 1.000 exemplars que contenia el text que edito. 

Mentrestant, J. va mirant i visitant pisos per quan torni. I dissabte que ve ens trobarem!

dimarts, 5 d’abril de 2016