diumenge, 28 de febrer de 2016

Dies

Fa dies que no penjo res. Darrerament, no he sortit i l'afició que m'ha robat hores de feina han estat els còmics en línia a webtoons. Però, principalment, he estat treballant, perquè veureu que a partir de mitjan març tindré un mes mogudet (per tant, el blog estarà ple de sorpreses)! Avui m'he barallat amb la rentadora, que s'ha empassat dos dòlars, però no s'ha immutat. Ara a veure quan l'arreglen perquè els propietaris no hi són i al final no podré sortir de casa encara que ho vulgui per falta de roba. De nit, penso en tot el que vindrà i en tinc moltes ganes, moltes ganes de tenir-vos aquí.

Mentrestant, aquí teniu un dels relats de Glopades de riu com a tast de diumenge: http://www.catorze.cat/webapp/index.php?id=2196.    

diumenge, 21 de febrer de 2016

Fato que enyoraré #3

Mirar les meues sèries preferides quan s'emeten per primera vegada (i sempre a l'hora en punt)
The Good Wife

I seguir, a les mitges parts (abusiu, cada cinc minuts en certa sèrie), l'etiqueta de la sèrie a Twitter, a vegades (Premieres, Finales), Trending Topic. A vegades no puc evitar seguir llegint les piulades i oblidar-me de la sèrie. 

Piulades seleccionades sense revelar res.

divendres, 19 de febrer de 2016

Memorial Hall de Harvard


No sé si us havia ensenyat abans aquest edifici, però és el Memorial Hall de Harvard, just al costat de l'edifici de ciències, on, entre d'altres, hi celebren els cicles de conferències de ciència i menjar a la tardor. Quan el curs passat vaig començar a la universitat, el primer acte al qual recordo haver assistit va ser el de la presidenta de Harvard entrevistada per un periodista al Sanders Theater, que està aquí dins. Però aquest edifici és, a més, un monument commemoratiu per homenatjar els estudiants de Harvard unionistes morts durant la guerra civil. Hi va haver un debat entre si havia de ser un monument com els que hi ha a D.C. o si era millor que es preservés com a edifici amb una utilitat per a la comunitat. I així es va construir el Memorial Hall, quan el Comitè dels Cinquanta va decidir-se per la segona opció. Avui no m'hi allargaré (ho trobareu a la Viqui), però se suposa que els arquitectes van estudiar el gòtic i aquest edifici no acabava d'encaixar a Harvard, malgrat el maó i la fusta. Es va cremar i van haver-lo de reconstruir, sobretot la part de dalt. Té forma de catedral i un campanar, actualment sense campanes, em penso. Jo enyoro el so de les campanades, de nit. Les tenia a Sant Cugat i a Tivenys.

Ahir, després de molt de temps, vaig aprofitar que tenia una estona per anar a una visita guiada de Veïns per l'edifici. El teatre ja l'havia vist per dins. A més, hi fan la classe famosa Justice, que també trobareu a EdX i que vaig cursar unes setmanes, aquest cop en línia. També hi fan concerts,

Transepte del Memorial Hall. Hi ha vidrieres i estàtues per tot arreu. A més, és un edifici policromat preciós.

A les parets, inscrits els noms dels estudiants morts a la guerra civil. Dalt, l'any de la promoció (quan haurien acabat) i, amb el nom, el de la mort. Em penso que al 60 era quan més morts hi havia hagut. A alguns encara els quedaven tres anys per graduar-se.


Això és el Sanders Theater. Es poden comprar entrades per als concerts, també, però s'hi fan classes, encara. L'acústica és tan bona que un professor de Harvard de física es va inventar un sistema mètric per mesurar-la a partir d'experiments en aquesta sala. Arquitectònicament, cal fer notar com se sosté i com estan repartits els pesos al segon pis, sense columnes que afectin la visibilitat.

La fusta de l'edifici gairebé no requereix manteniment. Hi ha estàtues, a les sales, de Quinci, Samuel Adams... personalitats de Harvard i Boston. Aleshores Harvard era més college que institució nacional, encara. La finestra amb vidriera, simbòlica.

Una imatge, dalt de l'escenari, amb l'escut i el lema, Veritas, de la universitat.

Aquest és el moment que més esperava. Tancat al públic. Diuen que aquesta sala va inspirar Hogwards, el menjador de l'escola de Harry Potter. Actualment és un menjador per als estudiants i no hi paren de servir menjars. Havia d'ajudar a enfortir, amb aquesta nova funció, l'esperit d'unitat (entre estudiants de diferents cases, per exemple; així no menjaven cadascú en un club). També hi ha unes escales que menen a dues aules a un pis superior, on J. va assistir a classes de la New York Film Academy un estiu llunyà. Ell va viure en una de les residències de Harvard durant el mes que hi va ser. D'aquí va sortir la meua desuadora de la universitat. Al soterrani, hi ha un pub molt controlat per veure qui és menor de 21 i no pot beure.


La idea inicial era representar un home d'armes i un de lletres a cada vidriera. Aquesta és la més rellevant per a la història de l'art. Hi ha diverses capes de vitrall per aconseguir diferents tonalitats. Això va ser molt innovador.

No vaig gosar fer fotografies de les estàtues i les banderes perquè tres persones deien que era un espai privat, tot i que el guia ens va deixar fotografiar el que vam voler.

L'eclesiàstic de la imatge és el que va decidir predicar la Bíblia en la llengua dels nadius americans. Ell mateix va escriure'n un diccionari i traduïa els textos. Se'n guarda un facsímil al Peabody Museum, el d'antrologia del costat del d'història natural, on treballa F. Hi ha un altre vitrall amb una estudiant nadíua americana, la primera que es va graduar a Harvard (la imatge està basada en la de la besnéta, que hi estudiava aleshores).

Des de dalt, on estan les aules. Un cop van canviar la disposició de les taules i va quedar harrypotterià total.

Senyors, sisplau, traieu-vos els barrets (al costat de l'aula).

Hi esteu convidats

P.S. És la primera vegada que faig un pòster i un web, així que me'n sento satisfeta: http://translatingovid.weebly.com/. Del programa, ja no cal ni dir-ho.

dilluns, 15 de febrer de 2016

Fato que enyoraré #2: brunch (esmorzar-dinar)


A hores d'ara ja he perdut el compte del nombre de brunches (esmorzar-dinars, com indica el TERMCAT) que he engolit des que sóc aquí. Però aquesta French toast d'avui al restaurant Orléans (on hi fan karaokes alguns vespres) ha estat boníssima. A més, ha estat una sorpresa que tinguessin esmorzar-dinars un dilluns, però és que avui és festa, el President's Day i nosaltres havíem quedat a Davis Square per anar al cinema. No sé si recordeu que el curs passat no em vaig assabentar que era festiu i vaig anar a Harvard, tot nevat, no hi havia ningú. Vaig acabar al museu etnogràfic de la universitat. Avui estàvem a -12 al migdia i, a la tornada, també nevava. Aquest cap de setmana vam batre rècords dels darrers 50 anys (si fa no fa) pel que fa al fred, però, de totes maneres, és un goig poder caminar amb tranquil·litat pel carrer, sense patir per aquells caminets minúsculs de neu. Una alternativa hauria estat anar de rebaixes, com fan cada dia que és festa.

dijous, 11 de febrer de 2016

Correspondència electrònica

A vegades rebo correus d'antics alumnes. Alguns em demanen consell, altres m'expliquen els projectes que tenen o com els va. Aquests són dels millors correus que rebo i els miro de guardar com un tresor ("miro", perquè he esborrat més d'un cop la carpeta VIP sense voler; abans imprimia els correus que volia guardar en capsetes, però ara fa molt que no ho faig i, des que sóc aquí, m'he quedat dos cops sense carpeta VIP, una pèrdua de dimensions més que considerables, a hores d'ara. Així que, per trencar amb aquest cicle, ara l'he anomenat d'una altra manera, a partir d'una idea que vaig llegir i que en fa canviar una mica la finalitat).

A vegades em costa més contestar del que voldria i, com que les respostes també triguen, perquè els correus que depenen d'accions quotidianes passen davant, cada vegada trobo més que la correspondència electrònica que significa alguna cosa per a tu com a persona, torna a assemblar-se al correu postal. I mira que escric, al llarg del dia, tant que ara em fan mal els dies. A les persones significatives de la meua vida: per whatsapp, correu, Facebook, fins i tot Twitter, a vegades per Skype si no acaba de funcionar, missatges... i encabat estan totes les versions de missatges de veu.

Avui, dins d'uns d'aquests correus, que ja em vaig llegir quan va arribar però que volia rellegir i contestar amb el temps que mereix, m'hi he trobat una fotografia. Quan el vaig obrir des del mòbil em devia passar desapercebuda. S'hi veu una cova, amb una de les meues antigues alumnes d'esquena. Damunt de l'entrada de la boca de la gruta, en italià, hi diu: els pensaments volen. I nosaltres intentant materialitzar-los, a vegades abusivament.

Avui també he col·leccionat un altre correu, un de l'irlandès que vaig conèixer a l'aeroport. Aquest també tenia una fotografia adjunta, però ja l'havia vist quan el vaig obrir per primer cop fa unes setmanes. Som nosaltres a l'aeroport de Toronto, fent escala cap a llocs diferents, junts abans de Nadal. Ens vam trobar un instant, des de diferent origen (ell havia estat, en realitat, a Nova York) i amb diferents destinacions. Amb les històries de les nostres vides explicades en espai internacional entre copes i cervesa. També li he contestat avui.

Ara al març hi ha un congrés dels macro a Boston. Em va escriure una doctorand del King's College de Londres. La vaig conèixer quan ella era estudiant de màster i jo feia una estada de recerca a la ciutat pel doctorat. També anirà al congrés i em vol veure. Li ensenyaré la universitat. Hi ha tres amigues d'aquella estada a qui m'agradaria molt veure aviat. Amb una hi parlo una vegada a l'any per Skype o pel mòbil o un parell. Amb l'altra ens vam retrobar a Barcelona un parell de vegades, després de l'estada i ara la tinc a Facebook. Es va casar fa un parell de setmanes. De l'altra en sé poca cosa, però em va fer unes il·lustracions precioses amb aquarel·les per als contes que vaig publicar a la Revista de Catalunya fa un parell d'anys.

Avui feia tres anys (i no ho pareix) que ma germana va anar d'Erasmus a Ferrara. I ara acaba d'acabar la carrera. Al setembre, farà deu anys que jo vaig fer el meu a Torí. C. encara m'escriu per Whatsapp, de tant en tant, per saber si pot tornar-me a visitar a Barcelona. És inevitable que pensi en els meus amics d'aquí i ja comenci a enyorar-me. Alguns se'n van abans que jo; altres es quedaran aquí molts anys. 

Si us pregunteu on vull arribar amb aquest escrit, potser us decebrà saber que no ho he pensat. Potser quan el rellegeixi tindrà sentit per a mi. Potser serà un altre escrit, dels molts que fem al dia, que no caldria imprimir mai.

dimarts, 9 de febrer de 2016

diumenge, 7 de febrer de 2016

Petites descobertes

A vegades, per molt de temps que faci que vius en un lloc, sempre hi ha un racó on no vas mai i que et queda pendent. Aquest, era el que sempre deixava per a un altre dia, potser per a un partit de beisbol.
Fenway Stadium, Boston (també he vist el Fenway Park, que estava nevat). A més, les portes estaven obertes i hem mirat dins, He retallat la foto perquè hi sortia jo.
Si a Boston tenim els Bruins per a hoquei, els Celtics per al bàsquet, els Patriots per al futbol americà (enguany eliminats de la Superbowl), els de beisbol són... els Red Sox. De moment, només he vist un partit dels Celtics, però m'apuntaria a veure'n un dels altres en directe amb algú.
Foto de F. 14è pis de l'hotel del Hyatt Regency Hotel, hem anat a unes sessions informatives sobre sortides professionals en recerca, Encabat, brunch a Eastern Es Standard i, a la tornada, he comprat ametles ronyoses/garrapinyades banyades amb xocolata mexicà a QNuts, a prop de casa. L. m'havia convidat a mirar la Superbowl a casa seua, però tenia ganes de relaxar-me una mica abans de començar la setmana. La fotografia és del riu Charles des de Cambridge.

dissabte, 6 de febrer de 2016

I... dissabte abans de la Superbowl (un títol com qualsevol altre)

El meu barri avui. Un dia encabat de la tempesta de neu. Ara, quan passes davall dels arbres, et cauen boles de neu al cap.

Ara feia dies que no parlava amb els pares. Aquesta tarda m'he posat al dia amb ells i amb J. i tenim confirmats els seus dos viatges. A vegades, quan parlo amb ells una estona tan llarga com avui, vaig cancel·lant, de forma inevitable, temes que m'havia anotat mentalment que volia tractar al blog. Acabo passant massa hores davant de la pantalleta i els dissabtes, darrerament, acabo cansada, amb ganes de relaxar-me a casa. Dijous, després del seminari de medieval i d'hores de biblioteca, vaig anar al Center for European Studies de Harvard a una ponència de dues hores de Mas-Colell. Al matñi li havien fet un homenatge a l'Economics School de la universitat per la seua trajectòria (també va ser professor a la nostra institució) i de tarda va parlar sobre la situació política actual de Catalunya a Espanya, organitzada pel Real Colegio Complutense. No s'hi cabia i en volia fer un crònica, però com que no comparteixo plenament la visió que va transmetre, em va desanimar una mica i no hi pegaré més voltes (ja n'hem parlat a bastament).

Tot i que avui he anat a Cambridge, gairebé totes les fotos que penjo són del meu barri a Somerville perquè m'agrada molt la sensació de barri, de les casetes amb jardinet i aparcament al costat (encara que allà també se n'hi trobin i que a la major part d'edificis aparentment unifamiliars hi visquin moltes famílies o gent jove), els parcs cada dos per tres, menuts, amb gronxadors, la tranquil·litat, els veïns amb pales i perquè és el meu, suposo. I m'enamora cada dia.
Aquest cap de setmana em vaig inscriure a una fira que organitzen Harvard i el MIT per a investigadors postdoctorals i doctorands de les universitats de Boston amb ganes de continuar la carrera a Europa. Malauradament, també aquesta activitat està excessivament enfocada a tot el que no siguin humanitats: salut, ciències, tecnologia i enginyeries, ciències socials, però no humanitats. Tenint en compte que a la majoria d'estands hi havia institucions públiques de finançament, consorcis del govern i universitats, no entenc perquè no poden ampliar-ho. He anat a parlar amb representants de diverses universitats i m'han dit que no estaven especialitzats en humanitats i alguns no m'han sabut respondre el que els demanava, preguntes generals sobre com funcionen les ofertes de feina, requisits lingüístics o informació sobre un determinat centre de recerca. Trobo que no costaria tenir-ho en compte. Recordo que quan em vaig inscriure (finalment, no hi vaig assistir) a la primera fira d'ocupació de Barcelona mentre buscava feina em va passar el mateix. En aquest cas d'avui, el candidat es registra al web amb el CV i les empreses, d'una banda, hi pengen ofertes de feina (cap del meu àmbit) i, de l'altra, et contacten si els interessa el teu perfil per concertar entrevistes demà i dilluns. No cal dir que no ha passat i, de fet, al web ja anuncien de quins àmbits es tracta (més aviat de tots menys de les humanitats), però (i sobretot quan no es depèn només d'empreses) queda camp per recórrer en aquest sentit. Igual que ens hi vam trobar amb els programes de mentors i, concretament, a l'hora de crear i promocionar el nostre ho vam tenir molt en compte. També hi havia xerrades informatives, tot i que els 30 minuts s'han quedat curts i només hi havia temps d'una pregunta (assistents perseguint els ponents pels passadissos). Malgrat tot, l'organització impecable. Demà aniré amb F. a un dels tallers informatius.
Una de les cases d'aquest carrer és la que sempre està decorada per Halloween i per Nadal. Aquí no celebren el nostre Carnaval, ara només esperen Sant Valentí i, de totes maneres, ahir corria un vídeo per les xarxes socials sobre com els bostonians no suporten aquesta festa. A mi molta gent (amics nois) m'havien dit de veure'ns aquest cap de setmana perquè el cap de setmana que ve seria "estrany". Doncs ja ens veurem l'altre, si de cas, que no hi ha tants de dies com llonganisses...

És que no sé si triar la primavera amb els arbres florits com l'any passat, o aquestes postals d'hivern (l'hivern preciós que fa i tan benèvol, almenys fins ara; malgrat que m'alegro d'haver vist també com pot arribar a ser, com l'any passat) o els paisatges de tardor espaterrants. I, amb tot, l'estiu es fa enyorar, somniar, desitjar amb tanta intensitat! Això sí, el bon temps ja pot venir abans, però el calendari no cal que corri, que va massa de pressa!


És per això que aquesta fotografia l'he fet al MIT i després, tot i que no ho veureu, també he tret el cap al riu Charles.

Avui ha sortit el sol.

Torno a Davis Square.
No havia sortit encara de casa des de la tempesta. La setmana que ve nevarà uns quants dies. Tot i això, no feia fred. Aquest matí, -3, i després ha pujat. La setmana que ve sí que baixaran les temperatures, però tot i que avui he calçat botes, duia l'abric lleuger català, les orelleres que no faltin perquè ja no me'n voldré desprendre ni a Catalunya i m'he posat, per si de cas, l'armilla fina damunt del jersei. He escrit 45 entrades amb l'etiqueta "estacions" des que sóc aquí!

I J. i jo hem començat a mirar pisos a Barcelona. De moment, en línia. Ell se m'avançarà a l'hora d'instal·lar-s'hi. Serà una nova etapa.

Començo a muntar rutes per a les visites.

divendres, 5 de febrer de 2016

Postals d'hivern


Com que aquest hivern no ens podem queixar, encara m'adono més de l'acumulació extrema de nevades de l'hivern passat. Gairebé no he fet servir l'abric gruixut fins ara, tot i que tinc present el conte de la vella de Romadriu i estic alerta.


Els veïns de les pales s'han modernitzat! A les 4.30 p.m. han sortit tots. Avui treballo des de casa.

 El paisatge d'avui ja fa més per Boston/Somerville a l'hivern. M'he envalentonat i he ficat els peus embotinats al balcó (he acabat xopeta) per fer unes quantes fotografies (cau aigua de la teulada, és clar, però amb la tela mosquitera només en puc fer si surto).






dijous, 4 de febrer de 2016

14 lectures per a la revista Catorze

I les trobareu aquí:


Va ser molt difícil escriure la llista, perquè d'entrada en vaig fer una de llarguíssima i em va costar moltes versions triar-ne només catorze. I la vostra, què hi inclouríeu com fos?


dilluns, 1 de febrer de 2016

La relativitat del temps

Tornem-hi. Normalment, no deixo entreveure temes gaire personals i, encara menys, professionals. L'altre dia us vaig copiar el fragment inicial de l'escrit autobiogràfic "Quarters per a la rentadora" sobre la pròpia experiència vivint als EUA durant un període de dos anys (amb data final a l'agost). La major part dels amics es quedaran, n'hi ha altres que ja comencen a preparar les maletes. Boston és un espai de pas, sobretot per als investigadors joves. El mot "eufòria" encapçalava el text que vaig penjar. Així va ser com va començar aquesta aventura, que mesos abans que tingués lloc el viatge, ja vaig anunciar al blog (i que segueix sent una de les entrades més visitades, amb només un paràgraf en què us deia que, aquesta vegada, també compartiria el viatge amb vosaltres). 

Però també hi ha moments durs perquè tens les persones que estimes (encara que no totes) lluny i, després de l'estiu, hi vaig pensar molt. Hi ha altres moments angoixants en què és el final de l'aventura el que t'espanta. No perquè torni a casa, al meu país, amb la família, J., els amics que hi conservo o perquè sigui un ésser nostàlgic, que no m'hi considero gaire. Per motius pràctics. Perquè, al capdavall, a l'agost s'acaba aquesta etapa, però també s'acaba una feina. Això m'ha tingut una mica amoïnada, darrerament, però, al final, la decisió sempre és la mateixa: gaudir i viure intensament els mesos bostonians que queden. Tota aquesta riquesa, la portaré dins. I tinc bones notícies: a Setmana Santa em vindrà a veure la família! Esperàvem a veure si J. vindria per aquelles dates, però a la feina li han dit que ho pot combinar com li vagi millor i, com que mons pares i ma germana no tenen tanta llibertat de calendari, tindré dues visites abans de l'estiu i no m'ho esperava!

I l'hivern està fent bondat i de feina en tinc un munt!