dissabte, 30 de gener de 2016

El nostre vuitè aniversari (el segon des de lluny)


A hores d'ara ens hem convertit en especialistes en enviament de regals a domicili. Potser us donaran idees si mai us fan falta. Avui celebrem vuit anys i jo vaig encarregar per a J. aquest paquet, que va arribar dimarts. I que contenia:


 Aquí hi veieu un dels tres vals:

I avui, oh, sorpresa, mireu què m'han portat per FedEx de part seua!

En queden quatre, ara mateix.



També incloïa el gerro. Algunes flors diu que s'han d'obrir demà o despusdemà. M'ho he trobat tot al porxo, evidentment.



Per molts anys, J.!


divendres, 29 de gener de 2016

Houghton Library: Dickinson, Keats, Melville, Johnson (l'Alcover anglès)

Houghton Library, Harvard
No és estrany que allò que tenim més a prop de casa quedi sempre pendent de visitar o que pensem que ja hi tornarem un altre dia, un altre cap de setmana. Això és el que m'havia passat fins ara amb la Houghton Library, al costat mateix de la Widener, on sabeu que hi tinc un cubicle per treballar. El meu departament és justament a l'altre costat de la Widener, al segon pis i per davant d'aquesta biblioteca hi he passat cada vegada que he anat d'oient a una assignatura (el curs passat van ser: les Metamorfosis d'Ovidi i vaig fer dos mesos d'"Amor i Edat Mitjana" en ple hivern i aquest darrer semestre vaig cursar aproximadament un mes d'introducció al pensament filosòfic occidental i d'American dreamers, un curs d'història a través de pel·lícules sobre la Great Depression i el somni (o, més ben dit, somnis) americà, a més dels seminaris i tallers de medieval, un curs de pedagogia complet i altres activitats de les quals he gaudit). Si no he completat la resta de cursos ha estat per manca de temps, no de ganes. De fet, ara he deixat les classes d'anglès). Vaig pensar que hi acabaria entrant com a investigadora per consultar algun dels manuscrits o incunables que guarden, tot i que no hi treballo.

La Widener és de les biblioteques generals de Harvard, la reconeixeríeu per l'escala principal, que figura a les fotografies representatives del campus. És la tercera biblioteca més gran dels EUA, em sembla recordar, per darrere de la Congress Library de D.C., que sabeu que va ser, juntament amb el Capitoli, el que em va agradar més de la ciutat (aquesta és la primera) i la Hungtington Library de Los Àngeles (també us en vaig parlar al blog, cap al 2010, la primera vegada que vaig visitar els EUA), que em té enamorada i, a més, té un dels incunables (primers textos impresos) del text que estic editant. És lluny, però, i quan hi vaig anar encara no havia començat a estudiar-lo. A diferència de la Widener, d'ús general i només accessible per a la comunitat de Harvard (i convidats per nosaltres), la Houghton és una biblioteca de llibres rars (per tant, les col·leccions no són tan nombroses, però són espectaculars). Entre altres objectes (pòsters inclosos o programes de Broadway, atès que recull de forma exhaustiva tota la documentació sobre el teatre de Massachusetts i de Nova York, em penso), conté incunables i manuscrits. I hi ha col·leccions completíssimes, de les millors (o la millor del món) de diversos autors. Hi poden entrar els investigadors a consultar-les i cada divendres ofereixen a les dues una visita guiada interessantíssima a la sala d'exposicions (ara n'hi ha una de Shakespeare, arran de la commemoració -de fet, n'estan fent molts activitats d'homenatge-) i a les col·leccions principals. Gratuïta. Dura una hora i dos quarts, aproximadament (o, almenys, la d'avui) i millor que tinguis més temps per fer un cop d'ull a l'exposició de la primera sala. Atès que Harvard és privada, el fons de la biblioteca s'ha constituït mitjançant donacions: de fons bibliòfils, de col·leccions o de diners que han servit per adquirir manuscrits, incunables, impressions o per pagar el sistema d'alarmes, la llum, la climatització de les sales (uniforme i hi estan bé humans i llibres). Tot i que no vull estendre'm en tot el que han dit, em penso que l'entrada igual serà llarga, per molt que triï, perquè m'ha fascinat.

[No hi ha fotografies de l'interior perquè fan deixar la bossa a la taquilla, però els he comprat postals que aviat us deuran arribar, perquè les he enviat avui mateix]. A la sala d'exposicions, on tenien primeres impressions de Shakespeare i hi establien relacions amb els Harvard, ens han explicat el funcionament de la biblioteca (el curador n'estava molt i molt orgullós), l'equipament, la construcció de l'edifici (que és baixet, però té tris pisos davall terra i que es va acabar just abans de Pearl Harbor, que si no no hauria estat tan ric) i conceptes sobre biblioteques adreçats al públic general. Quan ens ha portat a l'entrada, hi havia tres vitrines. En una hi deia Harvard i ens ha fet cinc cèntims de la història de l'estàtua de Harvard (la que porta sort si li toques el peu pixat) de l'Old Yard, història que coneixia perquè Eva va fer un curs a EdX sobre iconografia en què hi sortia (jo no tinc remei, tampoc no els acabo, i això que sempre m'he caracteritzat per acabar el que començo, però a vegades no aspiro tant des de l'inici). No sé si me'n vaig fer ressò al blog aleshores, però es tracta de les anomenades "tres mentides" sobre l'estàtua de(l senyor) Harvard, universitat que té el lema "Veritas" (a l'escut, damunt de les portes d'entrada a l'Old Yard...). Fins i tot n'han fet un test (si voleu provar-ho contesteu-lo abans del meu spoiler): http://www.bu.edu/mfeldman/Harvard/statue.html. [Interrupció Skype de 8è aniversari]. 

John Harvard no és l'home que figura a l'estàtua, perquè ningú no sap quin aspecte tenia. Era un estudiant del s. XIX de la universiat, fill del responsable del comitè internacional de la universitat, que va servir de model a l'escultor. Però és que John Harvard no va ser el fundador de la institució, sinó un dels mecenes o persones que hi va fer donatius més generosos (per això li van posar el seu nom a la universitat, de la mateixa manera que ara anomenen els professors amb noms de les persones que hi fan aportacions econòmiques generoses, o edificis o sales). I, per tant, la inscripció que l'anomena fundador als peus de l'estàtua tampoc no és certa. Finalment, tot i que John Harvard va morir el 1638, no és l'any en què es funda la universitat, sinó dos anys abans (segueixo de memòria). Abans del Harvard College, es tractava del college de Newtown (que era com s'anomenava Cambridge) i que tenia un seminari per estudiar teologia. El donatiu que ens han explicat que va fer John Harvard (no sé si n'hi va haver més) va ser en forma de biblioteca: va donar la col·lecció privada a la universitat, però uns anys més tard hi va haver un incendi (em penso que ha dit que tenia 400 volums, el college era menut) i es van cremar els llibres (tret dels que professors i alumnes tenien en préstec a casa). Només es conserva un dels volums que realment havien estat de Harvard. Així que van haver de tornar a construir una biblioteca i ho van fer de la mateixa manera que la primera vegada: amb mecenes. Els Hollis (un nom que cap membre de Harvard oblida perquè avui dia han acoseguit que, en homenatge a ell, doni nom al catàleg unificat de les biblioteques de la universitat sota el pretext de Harvard OnLine Library Informatic System) eren una família, diria que anglesa, que també va fer moltes donacions a la universitat (i a altres biblioteques europees) en forma de llibres. Apareixen a la segona vitrina de llibres de l'entrada. El llom dels volums mostren uns símbols per a cada matèria. Li interessava especialment la religió i la política (era republicà, no creia en la monarquia). Va considerar que els estudiants havien de tenir esperit crític i, per tant, havien de tenir accés a obres amb les quals no hi estava d'acord. Però ho va marcar amb els mateixos símbols de cap per avall (ho explica en una carta a la universitat). També feia guions sobre els temes i ensenyaments principals de cada llibre.

A la dreta, la sala de consultes. El guia ens ha portat al pis de dalt, on ens ha ensenyat tres sales. La primera, dedicada a Samuel Johnson, lexicògraf (el que jo he anomenat l'Alcover anglès perquè va fer un diccionari històric d'aquesta llengua -es van encarregar que visqués tota la vida de la feina que va fer aquells vuit anys-). Va estudiar a Oxford, s. XVIII. També va ser poeta i historiògraf, entre altres ocupacions. Allà ens n'han ensenyat el diccionari, dos cadires seues (era un gegant i les cadires ho testimonien), ens han explicat com va acabar la col·lecció a Harvard i no a Europa. A la sala hi ha retrats d'ell i de la família, sobretot. La decoració és rica i hi ha medallons al sostre amb els diferents paisatges/edificis que van marcar la vida de Johnson, com el Pembroke College d'Oxford, la seua residència fora de la ciutat... i sempre hi ha una figura d'un home vestit de negre: ell.

La sala següent és la de Keats, el poeta anglès, que, com Dickinson, no va tenir gens d'èxit literari durant la vida (hi devien influir les males amistats, però va morir molt jove). Amy Lowell va donar tots els manuscrits i la documentació que tenia de Keats quan en va preparar la biografia. Com sabeu, Lowell és una poeta americana. Com que es va convertir en una col·lecció tan important a Harvard, altres persones hi van fer donacions perquè augmentés al llarg dels anys. Finalment, hem visitat la sala, menudeta, amb el mobiliari i la col·lecció de Dickinson (una altra part del llegat de la poeta és a Amherst, a la casa de l'autora, sobre la qual ja us vaig parlar; m'encanta haver visitat sense esperar-ho els museus de tants escriptors als EUA). Quan vaig anar a Amherst ja em van dir que l'altra part, la més important em penso, és a Harvard. Harvard també en té quadres i els drets dels poemes. Com que ella tampoc no va publicar en vida (algun amic enviava algun poema a la premsa local, com a molt, però sabeu que la germana Lavinia en va recollir els papers que en quedaven quan va morir, sorpresa), quan es van imprimir els poemes que van seleccionar, (de tota l'obra que en va restar, en van seleccionar un centenar, perquè qui s'hauria llegit 700 composicions d'una autora que no coneixia ningú i que era tan poc convencional en rimes, en majúscules, puntuació) un centenar (als manusrits hem vist com tres estels volia dir que el poema el triarien, aquells on hi diu NO o puntuacions baixes poden ser per pudor dels temes tractats, massa erotisme o massa propers a la blasfèmia per la manera de parlar de Déu, per exemple), els van esmenar: van regularitzar-ne les rimes, canviar la puntuació i altres alternacions. Els drets d'aquests poemes ja han expirat. Van ser un bestseller i la segona publicació d'obres seues també, però quan es van adonar que el públic havia llegit una obra que no era la de l'autora, els nous editors van imprimir-los amb les rimes originals: així és com Harvard encara ostenta els drets de la darrera síl·laba dels versos, els no esmenats, i amb aquests diners han preservat i restaurat els llibres, mobles, ... la sala Dickinson, sistema de seguretat inclòs. Un cas excepcional. Caduquen el 2020. Aquesta col·lecció la van comprar quan la neboda mirava de vendre-la.

Les històries que ens han descobert són fascinants. Ho recomano. A la sortida s'hi poden comprar postals. M'hauria agradat que expliqués l'afició de Dickinson per la botànica i ens n'ensenyés exemples, però de totes maneres és una visita completa i jo avui ja estava cansada de la feina.

P.S. Amelia, avui també he tastat la Liquiteria de Harvard Square.

dijous, 28 de gener de 2016

Jo, l'amfitriona?


(Des del mòbil). 

Uns dies enrere vaig esmentar a F. que jo el més elaborat que sabia cuinar eren uns pèsols amb cansalada. La conversa es va acabar de l'estiu: això s'ha de tastar. Quan vulguis. I fa un parell de dies, em va escriure preguntant si m'anava bé aquesta setmana per al sopar a ca meua. Sorprenentment, em va fer il·lusió. Era nou, per a mi, preparar un sopar per a algú altre i convidar algú a casa. Així que ja em teniu pensant el menú, que no estava segura si havia d'incloure els pèsols, però que al capdavall sí que són el plat més elaborat (i l'única verdura que m'agrada). Però, darrerament, també sé que ell s'hi mira i, per tant, res de pastís o xocolatines de postre. Ni res dolç com la fruita. Finalment, aquest migdia he anat al supermercat i el menú ha consistit en: pèsols amb cansalada, la sopa Clam Chowder i de postre formatge brie especiat. Ell només havia de portar una cullera i una forquilla, perquè jo només en tinc una de cada. I he "estrenat" els gots de vidre. I tenia hamburgueses per si de cas.

 Quan quedaven només unes hores m'he amoïnat una mica: i si no es fartava, quant menja ara, quedarien bé els pèsols (jo no faig mai dues coses alhora, i si em descomptava de temps?), i si no li agradava? Al final, entre que li havia fit de venir tard per poder treballar prou abans (a les set) i el que m'ha costat, tenia tanta gana que s'ho hauria menjat tot! Em penso que el menjar ha estat el menys important i li ha agradat molt casa meua. He allargat la taula de la cuina i hi he portat la cadira de l'escriptori i ens hi hem quedat xerrant durant hores. Potser no he estat una amfitriona d'excel·lència, però hi he posat ganes! 

P.S. Durant els mesos d'hivern us parlaré de menys llocs nous, però tinc intenció de seguir actualitzant de tant en tant! I avui J. ha rebut el paquet que li vaig enviar pel nostre 8è aniversari des que vam començar a sortir junts. És aquest cap de setmana! 

dimecres, 27 de gener de 2016

Quaters per a la rentadora

Aquest és el títol del relat autobiogràfic que he publicat a la revista en paper La lluna en un cove, de l'editorial Toll. En trobareu més informació al seu blog. Apareix al número 64, al monogràfic "Joves en la diàspora". Comença així (i la por del final del paràgraf fa referència a la por que vaig patir quan temia que no arribessin els papers dins del termini o quan no trobava casa i tot em pareixia caríssim, al principi; de fet, sou els que millor coneixeu tots els passos que he anat seguint):

"Eufòria. Mai no m’hauria imaginat que l’eufòria pogués arribar a ser perdurable, però durant dos mesos la vaig palpar cada matí quan em llevava a casa nostra —la dels pares, ma germana i meua—, a la meua habitació de jovenesa. Exposada panxa per amunt, amb les extremitats estirades de punta a punta del llit, aquella plenitud pareixia inqüestionable, talment com la força de la gravetat.[1] Era una sensació física, com si un tel sòlid m’embolcallés sencera. Estava convençuda que l’endemà encara hi seria, sense preveure que la por l’acabaria asfixiant inevitablement. Devia pecar de vanitat en pensar que l’eufòria pogués ser posseïda com una certesa".



[1] Aleshores encara no sabia que els propis estudiants del MIT posen la gravetat a prova any rere any per Halloween amb un llançament de carabasses des de la teulada d’un edifici de la universitat. Un any més tard hi tindria una colla d’amics, però en aquell moment no podia endevinar-ho.


dimarts, 26 de gener de 2016

Entrevista sobre Glopades de riu a la TV

Us penjo l'entrevista a l'autora de Glopades de riu que va tenir lloc al Canal 21 per al programa de televisió Tens un racó dalt del món.

Va ser tot un repte perquè es veu que les càmeres la posen una mica nerviosa, però tenia moltes ganes d'assumir-lo.

dilluns, 18 de gener de 2016

Comparació fotogràfica


Foto de les primeres nevades de 2016 (ara, amb la tela mosquitera, m'és més difícil sortir a fer fotos. M'ha caigut una estalactita de gel al braç).


Primeres nevades de l'hivern de 2015.

Aquest hivern s'està comportant, però ho ha possibilitats que aquest cap de setmana sí que vingui una tempesta de neu forta. Provisions. Avui és festa, Martin Luther King Jr. Day.

No actualitzo gaire perquè per fer activitats fora esperem el bon temps. Aquest dissabte vaig anar amb L. a fer un brunch a Kendall Square i cinema allà mateix, la segona pel.lícula que miro aquí sobre Boston, "Spotlight", d'estil documental sobre una investigació que va fer el Boston Globe sobre uns xiquets que van ser víctimes d'abusos sexuals per capellans de l'Església catòlica. Està molt ben feta. Tant que em queixava i els darrers mesos he anat quatre vegades al cinema, entrades entre més de 17 i 10 dòlars.

dimecres, 13 de gener de 2016

Anit


I d'aquí uns minuts farà un any i cinc mesos que vaig arribar per instal·lar-me en terres americanes.

dissabte, 9 de gener de 2016

Postals d'hivern


Boston Common anit.

dijous, 7 de gener de 2016

Bona nit, que fa més d'un dia que no dormo


Sóc a casa, està calenteta i he aconseguit pujar la maleta grossa per les escales.

Mireu el forat se l'esquerra. Jo era al també diminut de la dreta. British Airways. Vol intercontinental. I tenen ka barra de dir que com que és un vol "busy", facturis també la maleta de mà?!? M'he hagut de "rebel.lar". Demà contacteu-me de matí, que a la tarda faig un cine de benvinguda i sopar amb F. 

dimarts, 5 de gener de 2016

L'altra nit abans

(Des del mòbil).
Demà tornarà a ser la nit abans. El darrer cop que emprenc el viatge a Boston abans de la tornada de final de juliol. I no us escriuré, perquè la nit abans la passaré acompanyada. J. es quedarà a casa. L'endemà, ell i la família m'acompanyaran a l'aeroport. Tan diferent de la vinguda. Sense cap por, amb ganes de treballar més intensament que mai abans que s'acabi l'etapa bostoniana. Amb l'energia renovada, després de tanta desconnexió, tinc moltes ganes d'emprendre la recta final i el que vingui després. Ara és quan m'enyoro anticipadament, però m'alegro de tenir amics que m'esperen a l'altre continent. Aquesta vegada arribo a mitjanit. Deurà estar nevat. Agafaré un taxi a l'aeroport i em ficaré directament al llit. D'un glop, se succeïran l'hivern, la primavera i l'estiu. El segon semestre sempre és objectivament més llarg. Fa vertigen que torni a passar volant. Hi ha tanta feina per fer, tants llocs que vull visitar quan torni a fer calor,... Set mesets. Espero una visita de J., però, a veure si pot venir per Setmana Santa, finalment.
Dijous serà un dia llarg. Amb sis hores més. El viatge d'avió s'eternitza. M'espera el meu estudi. El meu balcó. Tornareu a trobar-me darrere de la pantalla. Vull seguir gaudint d'aquests mesos intensament, amb els cinc sentits. També he de fer canvis: fer un esprint amb el projecte, prioritzar les quedades amb els bons amics, he pensat a deixar les classes d'anglès per aprofitar millor les hores de feina. Ara tinc l'horari tan descontrolat des de Cap d'Any (em costa molt poc que passi) que no crec que noti el jetlag i mira que és útil, per aixecar-me aviat allà! 

Us seguiré escrivint. Bon any nou!